"No podré", "no en sabré"… Per què el cervell ens envia missatges negatius?

Tot i que el món no té res a veure amb el dels nostres ancestres, continuem aplicant les seves respostes davant de perills que, en la majoria de casos, són imaginaris

"No podré", "no en sabré", "sóc massa gran", "i si…?"… El cervell és expert a fer-nos boicot, a organitzar actes de sabotatge contra nosaltres mateixos, a dir-nos que no ens en sortirem. Ens fa veure riscos i perills allà on no n'hi ha. Ens fa estar preocupats o espantats per coses que poden passar en el futur… però que probablement no tindran mai lloc. No podem deixar de pensar en aquell examen, aquella entrevista de feina, una trobada amb algú, una intervenció que hem de fer en públic, un viatge en avió… I, en no poder aturar aquests pensaments, obrim la porta a l' estrès, a la por, a l' ansietat i al pànic. El cervell té una extraordinària capacitat per enviar-nos missatges negatius. 

Per què ho fa? I què hi podem fer, nosaltres, per contrarestar-ho?

Els nostres ancestres vivien en un ambient molt hostil i perillós. Per sobreviure era imprescindible reaccionar de manera ràpida i decidida. El nostre món no té res a veure amb el d'ells, però els nostres cervells, programats aleshores, encara reaccionen de la mateixa manera. El resultat d'aquesta falta d'adaptació a les circumstàncies actuals ens fa emmalaltir. Si ens trobem amb un animal salvatge podem fugir-ne o matar-lo, com feien els primers humans. Però no és possible sortir corrents ni passar a l'atac davant la majoria de coses que ens preocupen i ens generen estrès i ansietat.

El cervell és l'encarregat de rebre, avaluar i respondre als senyals de perill. Però aquí comencen els problemes, perquè tot i que un tsunami que ve cap a nosaltres és perillós, no sempre el perill és real i objectiu. I, real o irreal, si el cervell percep una amenaça ordena que se segregui adrenalina. És el nostre còrtex prefrontal el que està sempre alerta. Quan identifica un possible perill envia la informació a l' hipocamp, i és aquest qui s'encarrega d'avaluar-la. Ho fa tot recorrent a una base de dades impressionant, la memòria, que li permet saber com actuar. Si creu que no hi ha perill, ignorarà l'avís, però si creu que sí, posarà en marxa la resposta de l' estrès.

Preocupació

Problemes laborals, econòmics, sentimentals… Hi ha una llarga llista de motius que ens poden generar preocupació. La preocupació és part de la vida. Sempre hi haurà moments en què ens sentirem intranquils, incòmodes. Tot i que ens pugui resultar estrany admetre-ho, aquesta preocupació és sovint positiva, perquè ens impulsa a actuar, a trobar una solució als problemes. Ara bé, si ens quedem presoners d'una narrativa fatalista, si aquesta preocupació és molt intensa, o si perdura en el temps, aleshores derivarà en ansietat.

Ansietat

L'ansietat és un estat d'alerta, una tàctica de supervivència que ens fa estar vigilants. La seva raó de ser és garantir la nostra seguretat, forçant-nos a buscar una sortida a un perill, cosa que posa en marxa una reacció corporal: el pols s'accelera, els sentits s'aguditzen, els músculs es tensen… Ens preparem per si cal actuar, per si cal lluitar o sortir corrents. Però què passa quan l'ansietat s'activa no davant d'un perill real, sinó imaginari?

Imaginem-nos que som al llit, de nit, i sentim un soroll estrany que prové de la finestra. El cervell ens fa parar atenció per saber què passa i actuar en conseqüència: si no identifiquem el soroll o si hi ha un intrús ens posarem en alerta, però si és el vent o la puja ens relaxarem. El problema és que el cervell no dona mai l'ordre de relaxar-se quan imaginem que en el futur passaran coses negatives perquè la nostra ment és incapaç de diferenciar entre un fet real i un d'imaginat de forma viva i intensa.

Por

Si l'estat d'ansietat perdura acaba derivant en una emoció especialment perniciosa: la por. Com la resta d'emocions, la por també existeix per protegir-nos; en aquest cas ens prepara per plantar cara a l'amenaça o bé per fugir. Davant la por, l'organisme activa una sèrie de funcions: respirar de forma accelerada (per agafar més oxigen), accelerar el ritme cardíac (per fer arribar més sang als músculs), suar (per refrescar el cos)… El problema és que aquest sistema està pensat per garantir-nos la supervivència, per fer front a una situació concreta, puntual, no per mantenir-nos en un estat d'alerta constant. I això és justament el que passa quan el perill no és real sinó imaginat, quan l'amenaça no està situada en el present sinó en el futur. És la incertesa la que ens genera por: tenim por perquè no sabem si serem capaços de sortir-nos-en.

La por està dissenyada per captar la nostra atenció. El cervell vol que reaccionem davant d'un perill o amenaça, i no tolera que la nostra atenció es desviï, raó per la qual acabem bloquejats, tancats al nostre interior. No podem apartar la mirada, deixar d'escoltar, deixar de pensar-hi… Un mecanisme natural que, malauradament, crea un cercle viciós del qual costa sortir.

Pànic

Quan la por es descontrola arriba el pànic. En aquest moment ens sentim desbordats i tenim la sensació de falta de control. Moltes persones, en patir un atac de pànic, tenen problemes per respirar i poden tenir una taquicàrdia tan intensa que la confonen amb un atac de cor. El pànic és un més dels automatismes de supervivència però és tan intens que ens pot arribar a desbordar. Però el pànic no arriba només davant de situacions extremes –una riuada, un incendi– sinó que es pot activar també en situacions d'estrès molt intenses.

Les conseqüències físiques

Tots aquests mecanismes estan destinats a posar-se en funcionament de forma puntual davant situacions de perill concret; un cop superades, es desactiven. Però què passa si aquests estats s'allarguen en el temps? Doncs que comencen una sèrie de reaccions físiques que poden tenir conseqüències negatives en el sistema immunològic, provocar problemes cardiovasculars i afectar els ossos. De forma immediata els símptomes són respiració irregular, palpitacions, nàusees, problemes intestinals. A la llarga, problemes cardíacs, hipertensió, inflamació d'òrgans… A més, la segregació habitual d'hormones com l'adrenalina o el cortisol poden arribar a provocar canvis irreversibles en el sistema nerviós i fins i tot en el cervell.

Què podem fer?

No es fàcil aturar l'allau de pensaments catastrofistes que posen en marxa les reaccions per sobreviure un perill. No és fàcil deixar de tenir por. Por del que passarà, del que els altres diran de nosaltres, de no sortir-nos-en. Els psicòlegs recomanen no perdre de vista que la majoria de coses que ens preocupen acaben per no passar mai i que moltes es poden solucionar si les identifiquem de forma correcta, cosa que ens ajudarà a posar-les en context i a traçar un pla d'acció. Per la resta, es tracta d'imaginar-se què és el pitjor que ens pot passar, i adonar-nos que allò que tant ens preocupa no ens matarà.

L'ansietat, la por i el pànic són emocions i, per tant, resulten molt difícils de controlar. Un cop en marxa, no és fàcil aturar-los. El que hem d'intentar és actuar quan encara hi som a temps, en el primer estadi. A diferència dels altres, la preocupació és un pensament. I els pensaments sí que es poden controlar. Com? Deixant d'especular i sent més realistes; organitzant bé el nostre temps per no estressar-nos; actuar davant d'un problema i no ignorar-los.

Menjar bé, relacionar-nos amb els altres, fer exercici i practicar el 'mindfulness' ens ajuden en molts aspectes de la vida, i ho fan de forma especialment notòria a l'hora de controlar l'estrès i l'ansietat. En el capítol de la dieta, cal evitar els excessos de sucre i limitar el consum de begudes amb cafeïna i d'alcohol. Pel que fa al 'mindfulness', la seva pràctica ens ajudarà a centrar-nos en la realitat, evitant les especulacions estèrils que acaben activant l'estrès.

Isidre Esteve

15/02/2017

Ara.cat