Jordi Domingo, psiquiatre
Tinc 62 anys. Barceloní. La meva dona, el meu pare, els meus dos germans i els meus dos fills son metges. Dirigeixo la unitat de psiquiatria de Hestia Palau, l'Institut Nepp i presideixo la seva fundació. Aposto per els valors humans i no per la política. Ciència i espiritualitat haurien d'avançar juntes. Crec en la bondat.
Soc un psiquiatre biologista conductual clàssic.
Ho sé.
I puc assegurar que curo més amb l’amor que amb els fàrmacs, així que combino totes dues coses.
Tenim una epidèmia d’ansietat.
Sí, i de depressió. La meva teoria és que es deu a la falta de valors. La clau és potenciar la teva ànima, la capacitat d’estimar i de donar.
La classe mitjana que ha anat a menys sobrevivim entre interminables obligacions.
Aquest excés d’obligacions i feina ens impedeix de créixer espiritualment.
A l’agenda no hi cap.
Per això oblidem que naixem amb la felicitat dins. Creixem i la busquem fora, i així apaguem l’entusiasme i la satisfacció de donar el que tenim. Desesperats, fem meditació per reduir la nostra ansietat, però en general no para créixer.
Necessitem els altres per créixer.
Sí, necessitem ser amables amb els altres, posar en pràctica la nostra generositat, paciència i capacitat de comprensió per desenvolupar-les; això és creixement interior.
Estimar és un verb que s’ha de conjugar.
Els estudis demostren que els nens que creixen amb els avis a casa són més feliços i equilibrats. Però avui, com que molesten i no produeixen, els deixem en residències.
Parli’m com a psiquiatre.
Li estic parlant com a psiquiatre. Li asseguro que la millor medecina per posar fi a la pròpia ansietat o depressió és donar amor, a les teves plantes, al teu gos, a la teva gent..., i si pots, a tothom amb qui et trobes. Però donar amor per rebre amor, això és un contracte.
Perdoni, però si dones i no reps res, això és el desert.
L’altre serà el desert, no tu. Li asseguro que ajudar a morir una persona t’omple de vida. Nosaltres ho fem i no cobrem per això, cosa que ens causa problemes a l’hospital, que és privat. El concepte d’amor és molt equivocat en la nostra societat. Amor és donar.
Creia que els psiquiatres no s’han d’involucrar emocionalment amb els pacients.
Jo estimo els meus malalts, tinc 55.000 històries obertes, i intento curar-los amb pastilles, amb psicologia i amb amor. “Doctor –em diuen–, que vostè vulgui que jo estigui bé em dona força per estar bé”.
És vostè un psiquiatre ben estrany.
He passat molts anys i moltes hores en manicomis amb malalts molt greus i medicats, però l’amor també els arriba.
Ara viuen en hospitals psiquiàtrics.
Sí, han perdut els jardins. Són malalts que viuen tancats en si mateixos, esquizofrènics greus, però responen a l’amor. Jo he tingut la sort de buscar sempre la bondat.
Per què?
La meva mare em va regalar una gran lliçó. Vam tenir una cuinera 40 anys a casa; quan es va fer velleta es va quedar invàlida i la meva mare ens va dir: “La María es queda a casa”. Fins que va morir, set anys després, la meva mare li rentava el cul. Teníem servei, de manera que li vaig preguntar: “Mama, per què no ho fa l’assistenta?”.
I què li va contestar?
“Perquè no és la seva feina. La feina de cuidar la María és meva”. Va ser una lliçó absoluta de valors humans que em va ajudar a créixer.
Un científic creient?
Jo no crec en Déu, tant de bo, però sí en la bondat, i en la seva mancança, que s’assembla molt al mal. Als 18 anys vaig treballar en un orfenat a Barcelona; els nens em van explicar que patien abusos sexuals; quan vaig dir a la direcció que ho denunciaria em van amenaçar, em vaig espantar i ho vaig deixar córrer.
Una càrrega.
Vaig començar a anar a l’ Àfrica com a psiquiatre voluntari. A Guinea Equatorial vaig treballar a la leproseria de Micomeseng. M’acostava a ells, els acariciava i se’ls il·luminava la cara, hi havia leprosos als quals feia quaranta anys que no tocava ningú.
Amb el temps va crear la Fundació Nepp i va aixecar un orfenat a Moçambic.
Sí, en una zona assolada per la sida on hi havia milers de nens orfes. Vam fer pous d’aigua, una casa de salut... Després el poble sahrauí em va demanar que tractés els seus malalts, i em vaig ocupar de muntar-los un hospital psiquiàtric, enviar medecines i formar personal.
Els camps de refugiats sahrauís són plens de nens...
N’hi ha 50.000 en molt males condicions. En l’últim viatge vaig veure com els arrencaven les dents sense anestèsia. Els vaig comprar un bon equip i els vaig enviar anestèsia, i vaig poder veure com li treien una dent a una neneta sense que li fes mal..., em vaig emocionar.
Ho entenc.
Estem organitzant una marxa multitudinària per a l’octubre a través del mur minat que divideix el desert del Sàhara, una fortificació de més de 2.800 quilòmetres envoltada per més de set milions de mines que maten diàriament, sobretot nens, per donar a conèixer al món els tan oblidats valors humans.
Quin és l’objectiu?
Construir un hospital pediàtric a la zona alliberada. Necessitem un euro per mina per evitar el patiment infantil. Farem la marxa amb nens de diferents països, perquè nens ajudin nens. Ells no estan en guerra. Són el futur. Cal donar-los valors, la possibilitat que construeixin un món més just on viure, que coneguin la sensació de donar.
Un home bo
Va crear el servei de psiquiatria de l’hospital General de Catalunya i el del Centre Mèdic Delfos. És psiquiatre del Cottolengo i especialista en acompanyament a la mort. A la Fundació Nepp ( Fundacionepp.org), oberta a qui vulgui col·laborar-hi, ajuden a integrar el trastorn mental a Espanya amb diferents programes. Han treballat i treballen (creant hospitals, orfenats, donant suport farmacològic, formació mèdica...) a Haití, Guinea Equatorial, Turquia, Moçambic... Ara s’embarquen en l’organització d’una marxa integrada per nens als camps de refugiats sahrauís per recaptar fons i reconstruir un hospital pediàtric a la zona alliberada, “perquè cap nen no hauria de morir”.
Ima Sanchís
20/01/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies