William Finnegan, periodista i escriptor, premi Pulitzer de biografia
 |
| Getty | Foto: Ernesto Ruscio |
Tinc 63 anys. Vaig néixer i visc a Nova York, vaig créixer a Califòrnia i Hawaii. Sóc casat i tinc una filla. Sóc d’esquerres. Al meu país les desigualtats i la por cap a un règim autoritari creixen. Potser sóc panteista: la meva espiritualitat està relacionada amb l’oceà i les ones.
Les onades han traçat el seu camí.
Sóc fill d’una família irlandesa típica, això vol dir missa cada diumenge i càstigs físics. Per sort, això va canviar per als meus germans petits.
Què hi feien, a Hawaii?
Primer vam deixar Nova York perquè el meu pare era a la llista negra de McCarthy, i després, quan tenia 13 anys, ens en vam anar a Hawaii. Em van portar a una escola pública.
Hi devia haver pocs alumnes blancs.
Sí, de manera que era el blanc preferit de les burles. Em va salvar l’afició al surf, que em va permetre fer amics hawaians que em van protegir de la violència de l’escola.
Als vint-i-pocs es va embarcar amb un amic en un llarg viatge.
Van ser quatre anys a la recerca d’onades, per la Polinèsia, Indonèsia, Austràlia, les Filipines..., mentre escrivia la meva tercera novel·la.
Americans blancs i rics recorrent països pobres?
Sí, vivint en espera de l’onada perfecta en llocs miserables entre joves natius que volien ser com nosaltres, això em feia sentir malament i em va canviar, cada vegada amb més intensitat intentava comprendre la seva visió del món.
La Gran Ruta Asiàtica, des d’Europa fins a Bali, estava farcida de motxillers.
Molts es convertirien en els membres més matussers de la classe dirigent mundial. Recorrien quilòmetres amb motxilles pesades, desorientats, suats, ignorants del que passava al voltant.
Un viatge romàntic que de vegades acabava malament: malària, malaltia, extraviament...
La part positiva és que també molts d’ells, anys després, van tornar a aquells països com a metges o voluntaris. Per la meva feina com a periodista per aquells mons, me’ls trobo: persones que dediquen la vida i es juguen la salut ajudant la gent local en indrets molt difícils.
Què el va convertir en periodista?
Tot va canviar per mi a Sud-Àfrica. Vaig trobar una feina com a professor en una escola de secundària per a estudiants negres. Eren els anys vuitanta, en ple apartheid. Hi va haver una vaga d’estudiants, la reacció de la policia va ser brutal. El govern va exercir el poder, hi va haver molts morts, ferits, empresonats, tenien 13 i 14 anys ...
I s’hi va implicar.
Vaig decidir escriure sobre el poder polític, esbrinar com funciona. Vaig deixar la ficció i em vaig ficar de ple en el periodisme.
La misèria humana es repeteix.
Sovint viatjo amb una idea preconcebuda de qui són els bons i qui són els dolents, i quina és la relació de poder, però aquella idea sobre el terreny sol canviar.
Per exemple?
La meva idea sobre els rebels a la guerra civil de Moçambic. Hi vaig passar molt de temps i vaig comprovar que, al contrari del que s’afirmava al meu país, els rebels tenien un gran suport social, i vaig veure com l’exèrcit massacrava civils. Vaig escriure sobre això i vaig tenir molts problemes.
Què ha comprès arran de veure tanta injustícia?
Que fins i tot en les situacions més extremes i caòtiques la relació habitual entre la gent és de respectar i ajudar l’altre.
Em sorprèn. Jo no oblido els cascos blaus violant dones i nenes.
Hi ha moltes excepcions, però són excepcions. Les bandes criminals o bandes de soldats sense autoritat fan coses terribles i són molt perilloses, però la gent corrent és força civilitzada. De fet, gent sense diners i sense recursos que està vivint situacions extremes són més civilitzats que els meus veïns de Nova York.
...!
Comparteixen el que tenen, ajuden l’altre de manera espontània i natural.
Ha cobert moltes guerres, què ha entès?
He comprovat el que va dir lord Acton: “El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”. La gent menys civilitzada que veig és la gent que té poder. I no considero els pobres bons i els rics dolents. La inseguretat, l’escassetat i la por creen els seus dimonis, però, tot i així, la gent que es comporta pitjor són els que tenen poder.
Vostè ha caminat entre cadàvers... I d’allà se n’ha anat a surfejar onades?
Tant el periodisme de guerra com treballar amb nois pobres i sense futur que viuen en barris degradats de Los Angeles són coses que em marquen, i són difícils de suportar. Ser a l’oceà banyat pel sol, acompanyat d’ocells i foques, és per mi com una teràpia. És el lloc on puc recuperar el seny i purificar els verins.
On ha passat més por, sota d’una onada o exercint la seva professió?
Estar sota una onada és una sensació molt forta, un pànic visceral, una por animal; molt diferent d’estar detingut per l’exèrcit serbi durant la guerra de Kosovo, ser interrogat durant hores, viure incomunicat durant setmanes en què no deixes de preguntar-te si te’n sortiràs..., aquella por és contínua, terrible. M’estimo més estar sota les onades.
Descrigui’m aquella ona perfecta...
Ets dins, al tub, a les fosques, vas a molta velocitat, hi hauria d’haver molt soroll, però hi ha silenci. Veus la llum al fons. El temps s’ha aturat. Se sent una cosa molt profunda. No puc prescindir de les onades.
Periodisme i onades
Parlant amb Finnegan em reafirmo en la idea que les etiquetes polítiques, els ismes, serveixen sovint per emmascarar polítiques que no tenen el ciutadà al centre sinó altres interessos. Aquest periodista multipremiat, reporter de luxe de la revista The New Yorker, que fa trenta anys que investiga com actua el poder al món, i que ha escrit sobre l’apartheid, la guerra dels Balcans, la pobresa als EUA o la política llatinoamericana, no dóna res per perdut: continua tenint fe en el ciutadà, en la gent corrent. El seu refugi davant els abusos de poder constants que ha documentat no ha estat el cinisme sinó les onades. El surf ha estat la seva medecina i ara ho confessa a Años salvajes ( Libros del Asteroide), premi Pulitzer.
Ima Sanchís
24/11/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies