El repte de rehabilitar un violador: tenim prou eines i funcionen?

Més formació i recursos, les claus de l’èxit per als experts

Segons fonts penitenciàries, a Catalunya només entre 100 i 120 delinqüents porten un braçalet de localització. Una part són delinqüents sexuals. / LAURENT DOMINIQUE / EFE

El cas del violador reincident Tomás Pardo ha fet revifar el debat sobre l’eficàcia de les condemnes i els programes de rehabilitació. Les preguntes clau són si es fa tot el que es pot fer per evitar la reincidència i si s’usen els recursos adequats. Els psicòlegs Santiago Redondo i Vicente Garrido, experts en tractament de presos, insisteixen que els programes de rehabilitació no són infal·libles al 100%, però afirmen que són necessaris i, en general, funcionen. Tant ells com Ester García López, advocada especialista en agressions sexuals, consideren que cal més formació del personal que tracta aquests presos. García hi afegeix que també és necessària entre jutges i fiscals que tracten aquests casos.

Garrido, professor de la Universitat de València i que va participar en el desenvolupament del programa per tractar delinqüents sexuals que s’aplica a Catalunya, recorda que els millors programes aconsegueixen que només entre un 10% i un 15% dels delinqüents reincideixin. En el cas dels delinqüents sexuals, explica, la dificultat és que els programes de rehabilitació “ofereixen un contingut general per a una majoria que en general dóna resultats positius però que s’hauria d’ajustar més per a tipus específics de delinqüents sexuals”. Redondo, professor de la Universitat de Barcelona i expert en delinqüents sexuals, recorda que, si la mitjana de reincidència en el global dels delictes, al món, és del 50%, en els violadors és més baixa, del 20%. Però entre aquest 20% “hi ha persones d’alt risc molt difícils de canviar”. Això és en bona part per les característiques especials d’aquesta mena de delicte, en què l’agressor enfoca el desig sexual des de la violència i la força. “Això pot tenir un cert caràcter addictiu”, assegura. O sigui, que l’agressor es pot acostumar a unir sexe i violència.

La llibertat vigilada, un tràmit

Precisament per aquestes característiques, l’advocada Ester García López opina que la reinserció total dels delinqüents sexuals més agressius i reincidents “és molt difícil”. Creu que jutges, fiscals i serveis penitenciaris haurien d’estar més formats i actuar amb “més prudència”. També hi veu falta de recursos. Creu que no s’inverteix prou en eines que ja hi ha, com la llibertat vigilada, “que acaba sent un tràmit d’anar a firmar al jutjat” més que no pas un seguiment “efectiu i permanent” del condemnat.

Redondo explica que els programes penitenciaris ensenyen els presos a anticipar-se a situacions de risc. Garrido, a més, diu que si bé la majoria de delinqüents sexuals no reincideixen hi ha una minoria “que presenta psicopatia, una desviació sexual o parafília, abús d’alcohol i drogues, historial ampli de delictes i àmplies necessitats d’integració” que és “molt activa” en el delicte. Tots dos psicòlegs diuen que el sistema penitenciari actual va pel bon camí entenent la rehabilitació del pres com un objectiu més enllà del càstig penal.

Garrido admet que en els últims quinze anys -i fins fa tan sols tres o quatre anys- hi ha hagut “un augment molt notable de presos” que “dificulta el tractament”. A més, diu que s’ha de potenciar aquesta àrea amb protocols actualitzats i personal especialitzat. Redondo admet que, en el cas de Tomás Pardo, “ha fallat alguna cosa” i que és bo fer una revisió del sistema per saber què ha passat. Sigui com sigui, per disminuir casos com aquest -possibles reincidents no detectats- Garrido explica que es caurà més sovint en l’error contrari: predir que algú reincidirà i equivocar-se. “En tot cas -afegeix-, els delinqüents sexuals psicòpates s’han de filtrar en la mesura que sigui possible, però no sempre es detecten: molts compleixen bé a la presó i fingeixen que assimilen els continguts dels programes de tractament”. Per a l’advocada Ester García, caldria “repensar” el sistema vigent per complet, donant més formació al personal, però sobretot invertint més recursos per poder fer un seguiment exhaustiu dels interns amb “programes multidisciplinaris obligatoris” dins i fora de la presó, amb un equip diferent quan sortissin en llibertat i amb “un seguiment permanent” de cada cas.

I els braçalets?

Sobre altres recursos que es podrien utilitzar en casos com aquest, com els fàrmacs d’inhibició de l’impuls sexual -o castració química- i els braçalets localitzadors, Redondo és especialment escèptic. La castració química només s’ha usat en un sol cas a Catalunya, segons fonts penitenciàries. En la majoria de condemnats per violació no tindria sentit, diu Redondo, perquè “el problema no és sexual, és de violència, i aquests fàrmacs inhibeixen l’impuls sexual però no el de la violència”. Si el delinqüent justifica l’ús de la força, “ho continuarà fent”. A Catalunya només hi ha entre 100 i 120 delinqüents, en total, amb braçalets localitzadors. Es fan servir en presos que comencen a sortir i que hi ha risc que recaiguin en l’alcohol o les drogues o que no dormin on ho han de fer. En el cas de Pardo, no hauria servit de gaire perquè tampoc va tenir gaire en compte les conseqüències dels seus actes. Els Mossos el van arrestar l’endemà molt a prop. “La despesa d’aquesta tecnologia seria més útil gastada en serveis públics que acompanyin els presos quan comencen a sortir de la presó”, explica el psicòleg. A Catalunya ja es treballa en aquest sentit, però diu que es podria fer millor.

Per reflexionar, més encara, recuperem un article del 16/07/2016 d'Enric Borràs: 

A Catalunya es denuncia una agressió sexual cada 13 hores

Factors com el sentiment de culpa de les víctimes fa que la major part dels casos no acabin als jutjats

Una noia de 24 anys corre vestida d’esport pel passeig Colom de Barcelona; són les set de la tarda d’un dia d’estiu. Un grup de turistes carregats d’alcohol l’aturen, literalment li tallen el pas, i l’encerclen. Rient i passats de voltes, li acosten un got de combinat i li diuen que no la deixaran marxar fins que no begui. Li salta l’alarma interna i no sap què fer: no pot sortir, l’han tancada. Acorralada, agafa el got, se’l mira, i d’un rampell li llança el líquid a la cara del turista borratxo que li ha donat. Ell s’aparta i ella ho aprofita per arrencar a córrer.

Això és una escena real viscuda fa ben poc i a plena llum del dia. No cal anar als sanfermines per trobar casos d’assetjament com aquest; ni d’agressions i abusos sexuals força més greus. Les festes de Pamplona, amb quatre denúncies d’agressions sexuals -incloent-hi una violació col·lectiva que haurien comès cinc homes, un d’ells guàrdia civil-, han fet més visible una realitat que passa cada dia davant dels nostres ulls.

L’any passat es van denunciar als Mossos d’Esquadra 679 agressions sexuals -de mitjana, una cada tretze hores- i 766 abusos sexuals -un cada onze hores-. La diferència entre les agressions i els abusos és que les primeres inclouen l’ús de la força per sotmetre la víctima, o l’bamenaça de fer-la servir. Però en tots dos casos l’agressor sempre és un home, i la víctima, gairebé sempre, una dona (96%), sobretot jove: la meitat tenen entre 13 i 37 anys.

Les violacions, les grapejades enmig d’una multitud i els assetjaments com el que va patir la noia que corria per Barcelona parteixen del mateix problema, “un sistema masclista que defineix les dones com a objectes sexuals que es poden consumir”. Ho explica Alba Alfageme, psicòloga especialista en violència masclista, que afegeix que, alhora, el sistema defineix els homes “com a subjectes que, enmig de la festa, l’alcohol i la multitud, es descontrolen i són incapaços de contenir els seus instints”. Tot plegat és “una narrativa extremadament perversa -diu- que segresta tant homes com dones”. Alerta que la permissivitat social davant del masclisme forma part d’una “violència estructural” que reforça aquesta espiral i fa que moltes dones renunciïn a algunes activitats i espais públics. L’evolució de les denúncies deixa veure un repunt a partir del 2012-2013. Alfageme descarta que això impliqui un augment de casos; diu que indica que la societat i les víctimes comencen a prendre consciència, però que queda molta feina per fer. Segons l’ Enquesta de Violència Masclista a Catalunya, feta pel Govern el 2010, només denuncien un 17,7% de les víctimes d’agressions masclistes greus. Això vol dir que, si l’any passat es van denunciar 679 agressions sexuals, en realitat n’hi hauria pogut haver més de 3.830: una cada dues hores. L’última enquesta sobre violència de gènere de l’Agència de la Unió Europea de Drets Fonamentals (FRA), que és del 2012, indica que una de cada deu europees (11%) de més de 15 anys ha patit violència sexual.

Les denúncies són la punta d’un iceberg immens. Hi ha moltes raons que fan que continuï amagat, sobretot la culpabilització de la víctima. La gent les jutja per la roba que duien, per quedar amb un home, per deixar-lo pujar a casa, per fer-li un petó i després dir prou, per no resistir-se prou a una violació, per denunciar-la, per no denunciar-la o per no fer-ho prou aviat, explica Alfageme. “La pressió social l’han de sentir els agressors i no les víctimes, s’ha de perseguir i culpar els únics responsables dels fets, els autors”, afirma.

En molts casos s’hi afegeix que l’agressor és un parent, una exparella, un amic o un company de feina. Un 80,7% de les dones violades a Catalunya coneixien l’agressor, segons l’Enquesta de Violència Masclista a Catalunya. De fet, diu Alfageme, la major part de les violacions no s’assemblen gens als atacs brutals amb roba estripada que surten a les pel·lícules, tot i que existeixen.

Les que denuncien tampoc ho tenen fàcil. Ester García López, advocada i membre de Dones Juristes, explica que s’enfronten a processos judicials que solen durar més de dos anys i en què “les qüestionen contínuament”. “Els policies van a l’hospital tres o quatre hores després d’una violació, quan encara estan en xoc”, diu, i després jutges i fiscals no entenen que comencin a recordar més coses. “Els fan preguntes com: «Va tancar les cames o no?»”, critica García. I si l’advocat no busca com evitar-ho, quan van a declarar es poden trobar l’agressor. Quan García els explica com serà el procés judicial, la majoria es fan enrere.

Enric Borràs/Montse Riart

03/11/2016

Ara.cat