Lama Jampa Monlam, que va viure en silenci meditatiu durant trenta anys
Tinc 90 anys. Vaig néixer al Tibet, a una família de nòmades, i visc a Katmandú (Nepal). El propòsit dels polítics és, com el de tothom, ser feliç. Cal buscar les arrels de la felicitat per conrear-la, i les del patiment per abandonar-lo. Hi ha molt desenvolupament material, però cal desenvolupament intern.
Trenta anys en silenci meditatiu?
Dirigia un monestir, però vaig decidir abandonar per fer aquell llarg retir: vaig començar als 49 anys i vaig acabar als 79.
Per què?
Els metges tibetans són també astròlegs i entenen el cos humà com un tot connectat amb l’univers. El meu metge astròleg em va dir que la meva vida acabava als 49 anys.
I vostè volia viure més...
Sí, perquè no havia tingut temps de conrear la pau i la felicitat al meu interior.
Què va aprendre durant aquells anys?
Al principi va ser molt difícil perquè la meva ment encara no estava domada, però vaig anar apaivagant-la i entenent a poc a poc com actua i per què patim.
Però si vostè va entrar en un monestir als sis anys, ja meditava, ja comprenia...
Meditava i practicava per desenvolupar una ment d’amor i gentilesa cap als altres, però ho feia a força de voluntat i comprensió intel·lectual: jo no era una ment en pau.
Quina és la diferència?
Ara cada cèl·lula del meu cos coneix la causa del patiment i he pogut desenvolupar aquella ment d’amor cap als altres sense expectatives, sense esforç ni condescendència, sense necessitat de plantejar-m’ho. Sóc simplement feliç.
Entenc.
Ara quan la gent em parla del seu patiment tinc la certesa que aquell patiment és al seu interior, que no depèn de l’enfora, i puc guiar-los cap a una ment clara.
Com es fa?
Desemmascarant els enganys mentals, aquelles emocions aflictives com l’orgull, l’afecció, l’enuig i altres ments nocives que són adventícies, que no formen part intrínseca de la nostra ment i per tant es poden eliminar.
Per què estan tan arrelats?
Ens ensenyen a fer, a ser, però no qui som.
Com cal desenvolupar aquella ment sàvia en les nostres vides enfeinades?
El món s’ha fet tan petit, influïm tant els uns en els altres, que cal que treballem plegats. Científics, psicòlegs, representants de diferents religions, humanistes, filòsofs..., junts hem de canviar l’enfocament de fora a dins pel contrari.
De dins a fora.
Exacte, perquè, si no, res no té sentit. Ens casem, tenim fills, amics, feines..., i fem tot això per ser feliços però sense èxit.
Ja.
... aquestes coses bones de la vida en les quals posem totes les nostres esperances estan irremeiablement unides al patiment si no som capaços d’observar la pròpia ment i identificar les emocions nocives. Estem plens de veus aflictives (afecció, enuig, orgull, avarícia, ràbia, ego, por... ) i creiem que aquelles veus som nosaltres.
És difícil corregir el que no identifiques.
Per això necessitem que la ciència, la sociologia i la religió investiguin juntes i ens ajudin a comprendre. Junts..., estiguem junts.
És una proposta interessant.
De la mateixa manera que fem ioga per tenirel nostre cos sa, hem de practicar per tenir la ment sana.
De quina manera?
Exercicis quotidians d’escolta a un mateix, de connexió. Això ens porta a una ment positiva, que és l’única capaç de bondat. Comprendre que el patiment sorgeix de tu mateix és una cosa radicalment transformadora que canvia la teva mirada cap al món i, per tant, canvia el món. És poderosíssim.
Vostè hi ha invertit 30 anys!
Tota la vida, perquè la desconnexió d’un mateix és malaltia, és confusió, és bogeria.
Esclar.
La meva gran responsabilitat és mantenir la meva ment pura. Així he trobat la felicitat dins de mi i puc transmetre, irradiar felicitat als altres, encomanar, quan estan al meu costat.
Diuen que vostè va entrar al retir amb els cabells blancs i en va sortir amb els cabells negres.
Jo tallava els cabells a un lama ancià que vivia prop del meu monestir i que sempre feia broma: “Tens els cabells blancs del tot, he he, sembles tu més vell que jo, alguna cosa fas malament”.
I què feia malament?
M’esforçava. Vaig comprendre que per ser feliç m’havia de deixar anar, estava aferrat al meu patiment. La felicitat és salut. Va ser així com els cabells se’m van tornar negres, i llavors vaig comprendre.
Per què va decidir abandonar el retir?
Amb prou feines menjava. Una doctora italiana que em visitava des de feia molts anys, em va proposar que anés al seu país: “Així jo puc nodrir el teu cos i tu veure una mica de món”. Em vaig animar, vaig conèixer més persones que em van demanar que els donés alguns ensenyaments, i no m’hi vaig saber negar.
Què l’ha sorprès del món?
La roda del patiment humà.
Qui pateix infligeix patiment. Com es pot conrear la felicitat genuïna sense ser monjo?
Cal estar alerta al nostre enemic, la ment aflictiva, el producte de la qual és la ràbia. I quan et sents ofès per un comentari o una actitud aliena, cal recórrer a l’amor, la paciència, la tolerància i l’amabilitat.
Però...
... sense qüestionar-ho, s’ha de convertir en un acte reflex: anar a l’essència.
Alegre i savi
La seva sola presència ho posa tot al seu lloc, una calma càlida s’expandeix. La felicitat ve de dins, no la trobarem fora, diu. Per no patir, cal conrear la ment. “Què més?”, et preguntes sabent que durant 30 anys la seva quietudel va convertir en lloc de repòs dels ocells. Entendre l’abast de les seves paraules requereix aturar-s’hi. La invasió xinesa el va obligar a fugir del Tibet, i ho va fer amb una relíquia sota del braç, el cap d’un insigne lama que volia lliurar al Dalai-lama, però no hi va poder accedir i va viure un any als carrers de Dharamsala fins que el Dalai-lamava somiar que algú tenia una cosa per lliurar-li. Des d’aleshores són vells amics. Va visitar Barcelona convidat pel centre de meditació Tushita.
Ima Sanchís
18/11/2016
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies