Aquesta és la història d’un nen de Bolsterstone, un poblet d’Anglaterra a 8 milles de la ciutat de Sheffield. Als cinc anys en Toby va decidir escriure cartes a persones de tots els països del món, volia saber d'ells, fer amics. El seu entusiasme i la seva innocència l’han fet famós; el món, commogut, li ha respost.
Fa tres anys, un dia radiant de primavera, en Toby va sortir de l’escola a Bolsterstone (Regne Unit) amb un llibre sota el braç que la seva mestra volia que llegís. La mestra va sembrar una llavor . A (Carta a Nova Zelanda) d’Alison Hawess, explica el viatge que realitza una carta des de la bústia de correus fins al seu destinatari. A en Toby, fill únic d’un desenvolupador de jocs per a internet i una professora d’idiomes, que tenia llavors cinc anys i mig, el va entusiasmar la història i li va preguntar a la seva mare si podia escriure una carta a tots els països del món.
La Sabine no és una mare qualsevol i no va descartar aquella proposta estrambòtica. Va regar la llavor. Li va explicar que hi havia moltíssims països, i li va suggerir que comencés per cinc cartes. “És possible, confessa la Sabine, que si en Toby m’hagués fet aquesta proposta a la nit, quan estic esgotada, no me l’hagués pres de debò, però en aquell moment vaig ser conscient del poder que té una meta i vaig decidir veure fins on era capaç d’arribar”.
Preguntant a amics i familiars, la Sabine va trobar cinc persones dels Estats Units i Europa disposades a rebre i contestar una carta d’un nen de cinc anys. Rebre resposta va entusiasmar en Toby i van decidir continuar. Cada vegada que la Sabine aconseguia l’ adreça d’una persona, mare i fill investigaven per internet com era el país, i en Toby preguntava a la carta sobre les coses que li cridaven l’atenció. Però aviat trobar adreces de persones en països llunyans va començar a ser complicat. La Sabine va enviar e-mails demanant contactes a museus, centres internacionals de tota mena, ambaixades..., i la majoria van voler saber com avançava el projecte d’en Toby. Va ser així com van obrir una pàgina a Facebook on es compartien les cartes enviades i rebudes. Algú anònim va publicar el seu projecte a Reddit i d’un dia per l’altre van passar de rebre cent m’agrada a tres mil. La innocència d’en Toby havia tocat el cor del món. Tothom volia ser en Toby, tenir amics arreu del món, connectar amb altra gent pel simple plaer de fer-ho. Quan la seva mare li va preguntar per què volia continuar escrivint cartes, en Toby li va contestar: “Crec que la gent se sent feliç quan rep la meva carta”. No s’equivocava, no només feia somriure a qui rebia la carta, també a la gent que les llegia per internet. Van rebre missatges commovedors de tot el món dient que el projecte d’en Toby els havia emocionat i els havia donat fe i esperança en un món millor. Cinc mil persones de tot el planeta volien compartir el somni d’en Toby i van començar a parlar entre si. Tot es va accelerar, la BBC va entrevistar en Toby, dues famílies van voler adoptar-lo, i l’editorial Penguin va editar Hola, mundo, ¿cómo estás? (Los Libros del Lince ) que recopila una selecció del miler de cartes que ha enviat a 193 països. L’octubre del 2013 en Toby va escriure a la persona de l’últim racó del món que li faltava. El somni estava complert.
... però en Toby va voler continuar (“almenys fins que sigui gran”), perquè l’afecte que dóna i que rep és addictiu, i perquè tal com assegura avui als vuit anys: “Escrivint aquestes cartes m’he adonat que el món realment no és tan gran com em pensava, i que les persones que hi vivim no som tan diferents”.
En el transcurs d’aquests tres anys la Sabine i en Toby s’han trobat amb realitats dures, la primera vegada va ser amb un nen somali. Veient les imatges del país a internet va comprendre que no tots els nens poden menjar cada dia, anar a l’ escola o tenir la seguretat que ell donava per fet a, i es va preguntar què podia fer per ajudar-los. La Sabine va contactar amb la ShelterBox, i en Toby va decidir recaptar diners perquè aquesta organització benèfica els fes arribar als seus amics necessitats del món amb qui continua en contacte i que el posen al dia de les conseqüències de desastres naturals. Després del tifó Haiyan, l’Anika i els seus alumnes li van escriure des de les Filipines per dir-li que estaven bé. Una altra gran lliçó viscuda per Toby i els seus seguidors que la Sabine resumeix amb senzillesa: “Tots els desastres són personals; tots tenen darrere un nom, una història i una carta”.
Ima Sanchís
29/10/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies