Es veu que l’estruç no enterra el cap a la sorra, quan se sent en perill, ans al contrari, essent com és –llegeixo– l’au més semblant als velociràptors, està en condicions d’esventrar d’una guitza o d’un cop de bec el rival més ferotge. Els estruços no amaguen el cap, però els humans, sí. Particularment els europeus. De fet, un dels comportaments que adoptem davant el progrés de la gihad a Europa és més estúpid que amagar el cap: és negar el que es veu. Més encara: no deixar dir el que es veu. Si algú gosa preguntar-se per què la cultura musulmana actual sembla incompatible, no ja amb la democràcia, sinó amb la convivència entre diferents, se l’envia a l’exili de l’extrema dreta. O se’l margina com si s’hagués tornat boig.
Per sort, la immensa majoria dels nostres musulmans, immigrants o ja nascuts aquí, no es deixen arrossegar per la barbàrie. Ara bé: l’onada de fanàtics esdevindrà tsunami? Tenim dret a interpel·lar l’islam europeu. Es més: fer-ho seria una demostració de respecte intel·lectual als musulmans. Surten gihadistes de tot arreu: de depriments banlieues com les de París o Brussel·les, però també de pobles tranquils i socialment compromesos com Arbúcies (la CUP ja hi manava abans de ser coneguda). Després dels atemptats de Madrid, Londres, París, Niça o Saint-Étienne-du-Rouvray, hi ha una pregunta que ens hem de poder fer. Els hereus de la il·lustració tenim l’obligació de formular-la amb els guants de la prudència i el respecte, però sense por, amb la mateixa exigència amb què ens preguntem sobre tantes altres coses (globalització, liberalisme o nacionalisme): per què musulmans que han trobat a Europa feina i ajut públic ataquen els seus conciutadans europeus? Per què n’hi ha tants que se’n van a Síria a guerrejar i, si tornen, procuren continuar la mateixa batalla en el front interior del seu país de naixença o adopció? D’immigrants n’hi ha molts, i de països antigament colonitzats, però per què acostumen a ser només de cultura islàmica els que havent obtingut drets hi responen amb odi, i havent obtingut ajuts hi respon amb ressentiment?
Després de la matança de Niça, els comentaristes van trobar-ne ràpidament la causa: l’assassí del camió estava deprimit. Quan es parla de les banlieues també es recorre a un clixé: marginació social, guetització. Però els casos de Saint-Étienne-du-Rouvray i el de la nostra Arbúcies no es deixen domesticar per aquests tòpics. Tenien feina i propietats, havien crescut en ambients amables i alguns formaven part de famílies mixtes.
El nostre políticament correcte no és només, com tantes vegades ha demostrat Quim Monzó, una pràctica lingüísticament ridícula. Ha deixat de protegir els dèbils: convertida en policia del pensament imposa una cultura de muts. Com resoldrem els problemes que ens aclaparen si no podem fer-ne lliurament el diagnòstic?
Antoni Puigverd
07/08/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies