Hartmut Rosa, filòsof i sociòleg
 |
| Foto per Xavier Cervera |
Tinc 50 anys, alemany: vaig néixer a Lörrach i sóc catedràtic de Sociologia a la Universitat de Jena. Visc sol. No tinc fills, però a l’estiu organitzo campaments per a nens amb talent. Democràcia és donar veu a tothom i que totes les veus siguis escoltades. Crec en una realitat que respon, podem anomenar-la Déu.
Sóc un hàmster a la seva roda?
Jo sí que ho sóc.
... la veritat.
D’acord..., crec que vostè també, tots vivim atrapats en una enorme roda d’hàmster.
L’acceleració és el mantra.
Sí, innovar-avançar-produir o perdre. Fixi’s en l’economia: o creixes o entres en crisi. És absurd i una traïció, perquè la promesa de la modernitat era que sent eficients hi hauria riquesa per a tothom.
N’hi ha en quantitat, però cada vegada per a menys gent.
Però tots estem atrapats. Les elits han interioritzat els mecanismes d’optimització i acceleració, de manera que duen incorporada l’ansietat; d’altres han de córrer perquè ho exigeix l’empresa, i els caps, pressionats.
I els aturats, han caigut de la roda?
Sí, i queden desconnectats de qualsevol lògica, no tenen feina, ni diners ni reconeixement. Ets a la roda o a fora.
Com més urbana, moderna i avançada és una ciutat, més ràpidament s’hi camina.
Efectivament. És com una perversió, tenim les tecnologies més ràpides, de manera que hauríem de tenir més temps, però cada vegada en tenim menys; i no somriem més que a l’ Àfrica, on van a un ritme més lent.
A les enquestes som els més feliços.
Perquè responem a aquesta pregunta amb una visió que té a veure amb els nostres recursos (casa, mòbil, cotxe, aire condicionat...), però això no vol dir que tinguem una vida millor.
N’està segur?
La societat capitalista moderna necessita créixer per romandre igual. No aturarem aquesta roda si no canviem l’ordre polític i econòmic per assolir un estat en el qual no necessitem accelerar per conservar l’ statu quo. Jo defenso uns ingressos bàsics.
Només pel fet d’existir?
Sí, però també hem de canviar la nostra idea del que és una bona vida. Creiem que tenir més ens farà més feliços (més recursos, coneixement, millor aspecte, més amics, més salut...). Creiem que més és millor.
I quina és la seva proposta?
La meva idea és que la bona vida s’obté ressonant amb el nostre entorn, vivint connectats amb el món. En les relacions, en l’art, en la naturalesa... busquem estar en contacte amb l’existència, que ens emocionin i emocionar els altres. Les experiències de connexió sempre tenen una qualitat transformadora.
Necessitem sentit.
La mala vida és una vida alienada, pots tenir molts diners i relacions, però si perds la ressonància acabes cremat.
Aquest moment polític, és la conseqüència o la resistència a l’acceleració?
Totes dues. Crec que les persones ens sentim alienades, atrapades en un món que canvia constantment i sobre el qual no tenim control. El que anomenem globalització no és més que acceleració permanent, tot viatja rapidíssim: els diners, les dades, la informació...
L’acceleració no té final?
Estem a punt de fusionar la biologia amb la tecnologia, no sembla que hi hagi límits.
Potser ens col·lapsarem, abans.
El sistema continuarà fins que hi hagi una catàstrofe ecològica, un ensorrament econòmic total o una resistència política radicalitzada. Heus aquí l’ EI, que vol congelar la societat.
Cada vegada introduïm els nens en el “corre, tingues pressa” a una edat més primerenca.
I això augmenta les desigualtats perquè les elits, que són les que corren més ràpid, no esperen ni que neixi el nadó, li posen Bach per accelerar les connexions neuronals.
Això no els farà més feliços.
Quan a les enquestes preguntem a la gent quina va ser l’última vegada que es va sentir feliç, solen explicar-nos una història que acaba: “...això realment em va emocionar”: connectivitat.
Però anem darrere els diners.
Al món modern neoliberal no hi ha cap refugi on puguem dir “ja en tinc prou”. Tan aviat et quedes al mateix esglaó, te’n vas avall, perds la teva posició.
Cal moure les potetes sense parar...
Vostè ho ha dit: l’energia que mou aquesta enorme roda prové del mateix sistema, però també de nosaltres. Cal comprendre com funciona el capitalisme.
Comprendre per canviar?
Sí. El nostre desig bàsic de connexió s’ha emmascarat en un desig de béns i objectes. Vull un mòbil per estar connectat amb els meus amics, però acabo atrapat en el consum de l’últim model..., per això els objectes sempre ens deceben.
L’aigua embotellada no ens connecta amb la naturalesa per més flors que li dibuixin.
Exacte, però així funciona el capitalisme: ens hem de sentir prou decebuts per no estar satisfets, però no tant per deixar de comprar. Si ho entens, hi podràs fer alguna cosa.
Hi ha una solució individual?
Podem triar entre augmentar la nostra predisposició a l’alienació ( ficar el cap al mòbil i consumir) o obrir-nos a la possibilitat de la connexió, atents al que passa al voltant. Però la solució és col·lectiva, i podem remodelar el món treballant junts des de la UE, una potència econòmica i política, i amb una veu moral; però si comencem a competir entre nosaltres, aquesta possibilitat s’esfumarà.
Amb ulls d’alienígena
Em proposa d’observar el capitalisme amb ulls d’alienígena. Des d’aquesta distància no hi ha dubte que el capitalisme ha portat riquesa i avenços increïbles, som una societat molt eficient, la nostra capacitat de produir béns no té comparació a la història, però el preu és viure atrapats en l’acceleració: o creixem o entrem en crisi, presoners d’un ritme de vida frenètic que ens fa infeliços. “A la meva universitat tenim un projecte d’investigació enorme: la societat postcreixement. La idea és inventar un ordre social modern que s’estabilitzi en modalitat d’adaptació a través de la democràcia econòmica, uns ingressos bàsics i una nova concepció de la bona vida”. Ha dissertat al CCCB.
Ima Sanchís
03/05/2016
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies