No els recluto, és Al.là qui els crida!

A moltes persones de Brussel·les la cara de Jean-Louis Denis els és familiar. A aquest belga, convertit a l’islam i amb aire d’il·luminat, se’l podia veure als mercats de Nadal repartint fullets a favor de la creació d’un estat islàmic a Bèlgica, a les mesquites moderades abominant la seva visió de l’islam, al barri de les prostitutes increpant el personal, a les festes de Sant Nicolau (l’equivalent als Reis d’Orient) revelant als nens que són els pares els que els porten els regals... Però per la policia i la Fiscalia, Denis era més que un predicador sonat. Se l’acusa d’haver adoctrinat i incitat diversos joves el 2013 a anar-se’n a Síria a lluitar la guerra santa. Ell ho ha negat sempre. “No sóc jo qui els recluta, és Al·là qui els crida”, deia.

Presumpte guillat. Els advocats de Jean-Louis Denis, jutjat per haver dirigit una xarxa de reclutament de gihadistes, l’intenten salvar presentant-lo com un sonat. L’acusat es considera a si mateix un perseguit polític

La policia el vigilava des del 2009. La seva detenció es va precipitar a finals del 2013 amb la desaparició d’Ismaïl i Bilal, dos menors d’edat del barri de Schaerbeek, Brussel·les.

Col·laboraven amb el Resto du Tawhid, una associació de repartiment de menjar per a persones necessitades que Denis tenia a prop de l’estació del Nord. Per la policia i la Fiscalia era, realment, una tapadora per adoctrinar i reclutar joves per a la gihad. El judici contra Denis i tretze persones més per proselitisme i reclutament amb finalitats terroristes, en particular Mohamed Khemir i Mickaël Devredt, se celebra aquests dies al Tribunal Correccional de Brussel·les entre fortes mesures de seguretat.

Denis ha canviat radicalment d’aspecte. Sense arribar a assemblar-se al jove addicte a l’alcohol, el joc i les dones que havia estat, s’ha retallat la barba, s’ha engominat els cabells i ha substituït l’hàbit de predicador pels texans. A la primera sessió del judici va deixar clara la seva posició: “Sóc un presoner polític, culpable només de creure en Al·là”. La Fiscalia demana per a ell 15 anys de presó per haver promogut la lluita armada i per haver format part de Sharia4Belgium, una associació salafista d’Anvers condemnada al gener perquè “radicalitzava joves i els preparava per al combat”; gairebé tots els seus membres van ser jutjats en rebel·lia: eren a Síria o, potser, morts.

Denis nega tota relació amb aquest grup, encara que el 2013 es presentava com el seu líder a Brussel·les. La fiscal ha presentat proves escrites per ell mateix en aquest sentit a les xarxes socials, converses intervingudes per la policia, a banda de nombrosos vídeos propagandístics extrets d’internet i el seu ordinador. A les imatges s’aprecia clarament la seva ideologia i l’enorme influència que tenia sobre els joves. “Els traïdors [musulmans] són més perillosos que els no creients”, “L’islam és incompatible amb la democràcia”, deia a Ismaïl, Bilal i altres menors que l’acompanyaven poc abans que se n’anessin a Síria. “Nosaltres estimem la vida tant com vosaltres la mort”, va explicar una televisió francesa. Denis va ser més explícit quan es va pensar que no el gravaven: “Quin bon musulmà no voldria fer la gihad? És la voluntat d’Al·là”.

Es calcula que 4.000 joves amb passaport europeu se n’han anat a Síria a lluitar amb els islamistes radicals.

La seva estratègia de defensa consisteix a presentar-lo com un sonat inofensiu. Per retratar-lo, el seu advocat va contraatacar dijous passat amb un programa d’humor de la tele belga que el presentava com un boig. Fins i tot Denis es reia de les seves pròpies ocurrències durant l’audiència, celebrada en una atrotinada sala del Palau de Justícia amb tan mala acústica que jutges, testimonis i advocats han de parlar a crits per entendre’s. Per allà han passat, com a testimonis, diversos nois que el van tractar. Murat, un jove que va intentar viatjar a Síria, va assegurar que no el va influir ningú en particular i que Denis no li va dir que hi anés. “Però he de dir que va exercir una incitació passiva”, va afegir. D’altres s’han estimat més no contestar a les preguntes del tribunal o respondre amb evasives.

Un dels acusats, Khemir, ha admès que va portar a l’aeroport un jove per anar a Síria i afirma que eren Denis i una tercera persona, Khalid Zekani, els que se’ls emportaven. L’advocat defensor de Denis i un testimoni sostenen que era un tal Abdelkader al-Farssaui, àlies Abu Khaber, qui comprava els bitllets i feia d’enllaç amb Síria; pel que sembla, l’home també és informant de la policia. Entre el grup de pares que s’ha presentat com a acusació particular hi ha la mare d’Ismaïl i Zacharia. La dona va explicar dijous als jutges la “fulgurant transformació” del seu fill gran quan es va aferrar a l’islam després de la mort d’un amic, com va descobrir bitllets per anar a Síria via Turquia a la seva habitació, la seva convicció que va ser manipulat... Nerviosa, va fer una pausa per beure aigua i va explicar al tribunal el seu inútil pelegrinatge a la recerca d’ajuda. Li deien que no podien impedir que hi anés, que no havia comès cap delicte...

L’abril del 2013, Ismaïl va aconseguir marxar. Els seus pares van marxar darrere seu. Li van perdre el rastre a la frontera amb Síria. Mesos després el seu altre fill, Zacharia, llavors menor, va seguir els seus passos; els pares s’ho temien i havien demanat ajuda a la policia. Van obtenir la mateixa resposta, va explicar. Pels seus propis mitjans la dona –d’origen magribina, vestida a l’estil occidental– va assegurar que ha descobert l’existència d’un entramat dedicat a enviar joves a Síria, i va donar noms i cognoms als jutges. “Hi ha menors que van anar a Turquia i Síria com qui agafa el metro a Brussel·les. És un error enorme de l’Estat belga”, afirma l’advocat de les famílies, Alexis Deswaef.

Les autoritats belgues van tardar a entendre el fenomen. “Algun dia caldrà fer un monument” als joves que “potser per idealisme se’n van a treballar en tasques humanitàries o a lluitar amb l’Exèrcit d’Alliberament Sirià”, deia l’abril del 2013 el ministre d’Exteriors, Didier Reynders. La realitat dels voluntaris a Síria va resultar ser molt diferent. S’ha vist que la majoria havia acabat en camps d’entrenament militar adscrits a l’Estat Islàmic. Poc després, el Govern belga va donar la veu d’alarma a la UE del desafiament que suposa la tornada d’aquests joves.

Els atemptats de París, i abans l’atac al Museu Jueu de Brussel·les, han posat de manifest el perill en què alguns d’aquests individus s’han convertit. El retorn de joves entrenats en camps militars, que han lluitat amb els gihadistes i potser han comès actes terroristes, inquieta els governs. Es calcula que n’han sortit uns 4.000 de tota la UE. Recopilar proves de possibles delictes és complicat, de vegades impossible. Per reintegrar-los, s’han dissenyat programes de desradica-lització, preventius i per als retornats. Jutges i policies han intensificat la seva feina per evitar que en marxin més. El judici contra Denis i la resta d’acusats s’acabarà la setmana vinent. “Les peces comencen a encaixar”, diu un pare, lacònic, a les portes del Palau de Justícia.

Beatriz Navarro

26/11/2015

La Vanguardia