Demà, després d'uns dies a Cuba, el papa Francesc arriba a Washington. Al Capitoli s'adreçarà a una reunió
conjunta del Senat i la Cambra de Representants. En tota la història dels Estats Units no ho ha fet mai cap pontífex.
Per això, i en previsió que els congressistes no es pensin que és un polític qualsevol, els líders del Congrés els han advertit que no s'han de saltar el protocol específic per a aquest cas. Els demanen que, quan el Papa entri pel passadís central, s'estiguin de fer una cosa que els encanta: encaixar la mà del visitant a mesura que avança. (No diuen res de, a més d'encaixar-li la mà, clavar-li un amigable cop al braç o a l'esquena per subratllar-ne l'efusivitat, com fa molta gent que conec). L'avís també diu que res d'abraçades ni de donar-li conversa, cosa que també els agrada molt, sobretot si hi ha càmeres de televisió al davant i els congressistes poden fer-se notar i sortir als telenotícies.
Aquesta prevenció per no saltar-se el protocol contrasta amb la que diumenge passat hi va haver a l'Havana. El pa pa Francesc va oficiar missa a la Plaza de la Revolución i tot seguit se'n va anar a visitar Fidel Castro a casa seva. Segons el portaveu del Vaticà, Federico Lombardi, la trobada -que va durar prop de tres quarts- es va desenvolupar en un ambient "molt familiar i informal".
I tant que ho va ser. Fidel Castro el va rebre en xandall. Un xandall blau amb ratlles blanques i negres i una gran marca Adidas damunt del mugró dret. Des que va deixar de banda les camises militars, de color verd oliva, ha passat a vestir xandalls de manera exclusiva. En certa mesura, els xandalls s'han convertit per a ell en la peça protocol.lària, com la sotana i el -solideu ho són per al pontífex. També el xandall formava part del protocol
dels ministres del PSOE Rafael Vera i José Barrionuevo quan van passar una temporada a la presó i cada cop que
sortien al carrer se'n posaven perquè els fotografiessin així, la gent s'hi identifiqués i es cregués que eren uns angelets. Qualsevol trencament de les normes indumentàries tradicionals acaba convertint-se en norma al cap d'un temps. Quan Antoni Gutiérrez era conseller del Govern, Josep Tarradellas s'esgarrifava de veure que no portava mai corbata. Molt de temps després, durant el tripartit, Josep Bargalló va ser el líder del sense corbatisme polític. Ara, en aquesta campanya electoral, anar sense corbata ja és gairebé la norma, sobretot des que les samarretes reivindicatives de Compromís, primer, i de la CUP després, han esporgat el sensecorbatisme de connotacions rebels. A casa em retreuen que vagi en pijama i no me'l canviï ni quan ve algú de visita però, si molta gent fes el mateix, aviat es convertiria en una tan acceptada socialment com la samarreta reivindicativa, l'absència de corbata, la sotana o l'esmòquing. Ves si l'encertava Hugh Hefner quan, per assistir a les seves festes a la Mansió Playboy, et feia anar vestit de rigorós Pijama.
Quim Monzó
23/09/2015
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies