Religió i política sempre han anat de bracet. Juli II (segle XVI) era papa i era un guerrer. Arnau Amalric (segle XII) fou un eclesiàstic (abat de Poblet i arquebisbe de Narbona), capellà i guerrer al mateix temps. I no s'estava de res. La "llegenda" diu que, al setge de Besiers, quan li van preguntar què havien de fer amb els habitants capturats ell va respondre: "Mateu-los a tots. Déu ja reconeixerà els seus". Una frase, en boca d'un eclesiàstic, digna d'un botxí sanguinari, sense compassió, sense entranyes. Després de l'estossinada de Besiers, s'adreçà amb el seu exèrcit cap a Carcassona, l'atacà, la conquerí, i demà els seus habitants.
Estar a prop dels marginats i dels oprimits és una manera de fer política. Estar a prop dels privilegiats i dels opressors és una altra manera de fer política. Aquestes dues frases tan esclaridores les trobem a l'editorial d'un número de Presència (juny del 2015) dedicat a la religió política.
El monjo de Montserrat, Pare Hilari Raguer té un llibre, "La pólvora y el incienso" en el qual parla de la política franquista de l'Església espanyola. Lluís Maria Xirinacs, escolapi, amb les seves vagues de fam i la seva presència davant de la presó Modelo de Barcelona, també feia política. Teresa Forcades i Lucía Caram són dues religioses que fan política. Els capellans barcelonins que es van manifestar a la Via Laietana de Barcelona (i van ser perseguits i colpejats pels grisos). També feien política. Protestaven per les tortures que aplicava als presos la policia franquista.
Jo sóc partidari de l'opinió següent: un eclesiàstic, no només pot fer política, sinó que ha de fer política. Sempre i quan fer política vulgui dir treballar a favor dels qui més ho necessiten. Hans Küng en el seu darrer llibre "Jesús" ens demostra de manera ben clara que Jesús de Natzaret "sense fer política", "feia política". Els caps dels jueus diuen a Pilat, governador romà: "(Jesús) revolta el poble amb les seves doctrines per tot el país dels jueus, des de Galilea, on va començar, fins aquí". Lluc 23, 5. Com podeu constatar, una acusació ben política.
No es tracta, aquí, de fer un catàleg de les accions polítiques eclesiàstiques. Tansols fer un repàs de la memòria històrica. i començo per mossèn Ballarín, que s'ha passat tants programes de televisió, ràdio i entrevistes fent política. O els meus grans amics de Justícia i Pau, Joan Gomis i Arcadi Oliveres. Amb ells fèiem política antifranquista de veritat. Pere Casaldàliga fa política, gràcies a Déu. Lluís Hernàndez, batlle de Santa Coloma de Gramenet, feia política ben directa. El Fòrum Alsina fa política. Però mai no m'he avergonyit d'ell. El Papa Francesc fa política, alta política. Alguns diuen que és política massa conservadora. No sé què dir. L'any 1966 cent trenta capellans van anar a la Comissaria de Via Laietana (la terrible comissaria dels germans Creix) per protestar de les tortures que un estudiant va patir a mans de la Policia Nacional. Mossèn Josep Dalmau, rector de Gallifa, ha fet política tota la seva vida, tot i que ha hagut de suportar ser "ninguneado", com deia Eduardo Galeano, tota la seva vida per la jerarquia eclesiàstica. L'any 1966 l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré va fer les seves famoses declaracions al diari francès Le Monde. Declaracions que li van suposar l'exili, com a l'arquebisbe de Tarragona durant la República i la Guerra civil, el cardenal Vidal i Barraquer. Mossèn Vidal Aunós, rector del Pi, jo no el vaig tractar. Però va obrir la parròquia del Pi als immigrants sense papers.
I així podria continuar aquesta llarga llista i acabar amb el meu amic, mossèn Vicenç Fiol. De totes les comarques li reconeixen i agraeixen la seva acció política i cristiana, fins i tot molts ateus o agnòstics.
Joaquim Pla
28/09/2015
El Nou Burxeta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies