El món sencer ha quedat consternat amb la foto del nen sirià Aylan Kurdi, de tan sols 3 anys. El petit va morir al costat del seu germà i de la seva mare, l'únic supervivent de la família va ser el seu pare. Ells venien de la ciutat de Kobane i fugien de les atrocitats del règim de Bashar Al Assad de Síria, dels bombardejos de l'OTAN i del reaccionari ISIS, que va sorgir com una altra força a Síria per destruir la lluita del poble sirià i kurd.
Les fotografies són finestres obertes a la realitat. L'èxit d'Instagram com a xarxa social rau en el fet que ens permet compondre realitats a mida. Tot i això, les imatges de postal que els usuaris acumulen en l'aplicació són lluny de ser la plasmació de la realitat. Aquesta acostuma a ser menys formidable. I, de vegades, molt més dramàtica. Les instantànies d'un nen sirià ofegat a l'illa grega de Kos, arran del naufragi de la llanxa en què viatjava amb la seva família intentant arribar a Europa, sacsegen les consciències de la gent de bé. El mar va arrossegar fins a la platja el cos de la criatura i el va recuperar un membre del servei de vigilància costanera, tal com es pot veure a la portada.
Els nens xipollejant a la platja són una insuperable al·legoria de la vida. Les seves rialles són la banda sonora de la felicitat. Com a contrast, el cos inert d'un nen al costat de l'escuma de les onades esglaia, perquè desperta una tristesa infinita. És la terrible il·lustració d'un drama humà que no s'atura: l'èxode de desenes de milers de sirians que fugen d'una guerra que s'eternitza, amb un balanç esgarrifós de destrucció i mort.
Óscar Velasco, de la Creu Roja, explica des de Kos, a la pàgina 6 del diari, que els sirians fugen en qualsevol embarcació, per precària que sigui, perquè tenen por que d'un moment a l'altre Europa tanqui les fronteres en vista de l'allau ingent de refugiats. En les últimes hores, han naufragat dues petites llanxes: han mort onze persones, entre les quals tres nens. Són gent de classe mitjana a la recerca d'un futur, gent que fuig precipitadament d'un país sense present.
Susan Sontag va escriure que la fotografia és abans que res una manera de mirar, però no és la mirada mateixa. De la instantània del nen sirià ofegat davant la costa grega, no ens horroritza tant la imatge com la impotència que reflecteix la nostra pròpia mirada.
Màrius Carol
03/09/2015
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies