Viure és fluir i saber viure és saber fluir

Fidel Delgado, psicòleg clínic

Tinc 72 anys. Sóc madrileny i transhumant. Casat, tinc 6 néts. Els humans, i per tant els polítics, quan arriben a la maduresa han de servir, perquè si no serveixes, per a què serveixes? Aquesta escola de la vida ens patrocina a tots l’aprenentatge. La trascendència creu en mi i en tu.

L’humor, un fluid vital?

...Molt subtil i volàtil; i sempre canviant. No som flascons tancats, i per tant el nostre humor és com un perfum que s’expandeix.

Una gran responsabilitat.

Sí, perquè al nostre pas encomanem pors, alleugem tensions, induïm crispació... I especialment incidim en els que estan oberts a la nostra influència, els que ens estimen i els més sensibles: els nens.

Caldrà controlar aquests humors...

Ens ensenyen a controlar els esfínters inferiors, però pels esfínters superiors evacuem queixes, eructem prejudicis, vomitem disgustos. Hem de cuidar el que ens entra a dins, perquè tot surt.

De sortir bé ho ha de fer.

L’ànim ens alerta amb avorriment, tristesa, irritació..., perquè dissolguem aquest ressentiment, aclarim una confusió o ventilem un conflicte. Llegir els senyals íntims és la més genuïna de les intel·ligències. I si vomites, avisa.

M’estimaria més no fer-ho.

Prengui’s cada matí una infusió de tendrència, planta de cura exquisida a base de tendresa i amb un empelt de paciència, això l’ajudarà a portar una vida fluideta.

Es tracta d’això?

Sí, perquè viure és fluir i saber viure és saber fluir. Tots estem permanentment en trànsit, ens agradi o no, i per tant val més no resistir-s’hi i cuidar l’humor amb amor.

Per què ens costa tant, això de fluir?

Acumulem nusos, dificultats, espessors... i tornar a recuperar la fluïdesa és el repte, la saviesa.

I a vostè, Fidel, què li va passar?

En aquest moment de la vida sento que m’han portat, portat i portat, tot i que durant molt de temps m’havia pensat que era jo qui decidia. I aquest trànsit de “jo em munto la vida formidablement” a “que bé que s’ho ha muntat, la vida, amb mi” és un canvi d’enfocament tan decisiu que em va canviar la vida.

Ja ho entenc.

La vida s’encarrega gairebé de tot, la cosa és no entorpir la seva manera d’organitzar-se. Això vol fe. La fe també te la regalen. Cal explorar bé on la vida ens deixa els regals.

Fem el que podem.

Sempre, però el poder canvia molt de quan et creus amb poc poder, condemnat, trist, irritable, a quan comproves el poder amb majúscules que viu en tots nosaltres. La llàstima és que alguns se n’assabenten a l’últim minut, ho sé perquè he acompanyat molts moribunds.

Què s’ha de saber?

La diferència entre ésser i ésser humà. Ésser amb majúscules és el que tot som, i ésser humà és estar ficat en una forma que com a coneixement és limitadet; com a amor és amor propi; com a energia és petitona i dependent.

Estem plens de condicionants.

Però fixi’s que quan dormim profundament deixem anar els condicionants i només som. El descans és la clau d’un immens poder que la nostra cultura no valora.

En prenc nota, però com podem transitar bé per la vida conscient?

La consciència s’encarrega d’animar-nos a explorar les maneres progressivament àmplies de viure. I si no cedim als seus suggeriments d’explorar, ve el patiment per empènyer.

Si no aprens per discerniment ho fas per patiment?

Exacte: uns quants clatellots t’obliguen a reflexionar, cosa que diu molt poc de la intel·ligència de l’ésser humà, perquè aprendre sempre a còpia de calbots…

Sí, sí, és fatal.

I a sobre els encerts que has conreat amb cura no són hereditaris, només andròmines, baluernes, i si hi ha mala sort una hipoteca.

...I algun trauma.

Ens passem l’embolic els uns als altres, però també la urgència d’aclarir i alliberar-se. Cal tenir criteri. Saber quines relacions t’obren el cor i quines te’l tanquen, emprendre coses des d’una motivació constructiva i cooperadora en lloc de ressentida o rabiosa. Sé que és molt avorrit parlar de ser il·limitat, sembla metafísic xímplic.

Sí, ho sembla.

De mirar a dins el que estàs buscant fora se’n diu maduresa, encara que avui es promociona més el turisme exterior.

La felicitat és una conquesta?

En una etapa vital és una conquesta, després és una cosa que s’ha d’acceptar, és a dir: la felicitat et conquereix a tu i et va dient: “això deixa-ho estar, això deixa-ho anar, d’allà afluixa”. No la conquistes, més aviat floreix com floreixen totes les coses.

Què fem amb la injustícia?

El que demano ho dono, és l’única manera que tens com a ésser humà de ficar a la xarxa humana el que volem per a tothom.

Regali’m una esperança.

Cada dia s’acaba amb una petita mort, et desendolles i l’endemà pitges el botó de reiniciar. Amb una mica de traça serà un dia diferent de debò; sense, serà reeditar el mateix amb la mateixa rutina, i això sí que és mortal.

Titiripeuta

Durant dècades ha acompanyat gent a morir, va exercir de psicòleg a l’hospital universitari La Paz de Madrid, de professor a l’Escola Universitària d’Infermeria i continua formant professorat per a la xarxa pública de salut i fent xerrades als seus col · legues, davant els quals es presenta com a titiripeuta.

Amb un humor exquisit i molta saviesa, va enfilant perles, i et deixa amb un somriure a la cara i material per digerir durant mesos. És un home genial, no us perdeu els seus vídeos (www.fideldelgado.com). Ha participat en les jornades Conciencia con Ciencia de Barcelona, que es van succeint per diferents ciutats a Espanya (www. concienciaconciencia.com) 

Ima Sanchís

23/04/2015

La Vanguardia