Armènia: 100 anys d'un genocidi

Recordar el passat per definir el futur d’un país encara de dol

Ciutadans armenis commemoren a Erevan el centenari del genocidi. Foto: Anna Garcia

El col.lapse de la Unió Soviètica va trencar la vida a Armènia. D’un dia per l’altre, moltes persones ho van perdre tot. A la rodalia d’Erevan encara és visible el paisatge desolador de cases buides o a mig fer al costat d’indústries abandonades. Professors i enginyers a l’atur venen tot tipus d’andròmines soviètiques al Vernissage, un mercat de les puces al costat de la cèntrica plaça de la República. Les pintures amb la mítica muntanya Ararat et connecten amb un altre temps, molt més llunyà, però aquest any més viu que mai.

El 24 d’abril del 1915 la consciència del poble armeni rebia un cop mortal perpetrat pel govern dels Joves Turcs durant l’Imperi Otomà. L’escriptor, acadèmic i parlamentari armeni Krikor Zohrab no va poder preveure el que li esperava malgrat les massacres d’anys anteriors. Aquell dia Zohrab, i 240 intel·lectuals armenis d’Istanbul, va ser tret de casa seva. No hi tornarien mai més. Mentre Europa estava enfangada en la Gran Guerra, s’orquestrava la liquidació d’un milió i mig d’armenis, la meitat de la població segons algunes fonts, i la despossessió de les seves terres i els seus béns.

Recordar i exigir 

Un segle després, Armènia no oblida. Als carrers d’Erevan, diferents generacions comparteixen el sentiment d’una tragèdia col·lectiva i també individual que demana el reconeixement internacional. “Només hi ha una manera de prevenir els genocidis, i és el reconeixement i la condemna de pàgines horribles de la història de la humanitat”, clama el president d’Armènia, Serj Sargsian, el tercer mandatari des de la independència de la Unió Soviètica, el 1991, en un discurs emmarcat en els 100 anys d’aquell desastre humanitari. El govern turc el nega i parla de tragèdia compartida entre dos pobles en el context bèl·lic de la Primera Guerra Mundial.

I, just un segle després, el 24 d’abril del 2015, un renovat i ampliat Museu del Genocidi Armeni, ubicat en uns turons de la capital, obrirà les seves portes després d’estar tancat durant més d’un any. Per a aquesta data tan especial, s’han organitzat conferències, debats i una vintena d’exposicions amb peces explícites de l’evidència del genocidi armeni, entre el 1915 i el 1923. Un extermini que -segons ens explica la vicedirectora del museu, Abrahamyan Lousine- buscava la liquidació total dels cristians, inclosa la seva cultura, “per això van destruir les esglésies”, i que va seguir tres passos ben definits: “La liquidació dels homes armenis: tots els homes d’entre 18 i 45 anys van ser mobilitzats i posteriorment assassinats. La liquidació dels intel·lectuals el 24 d’abril del 1915. I, finalment, la deportació massiva en condicions extremes de dones i nens cap als deserts sirians: només entre un 3% i un 5% d’aquelles dones i nens van sobreviure”.

El museu forma part d’un complex sagrat per als armenis, visitat en pelegrinatge cada 24 d’abril, que inclou el monòlit amb la flama eternament encesa en memòria de totes aquelles víctimes. Un grup d’estudiants armenis vinguts des de Califòrnia s’arrepleguen al voltant de la flama perpètua en un respectuós i dolorós silenci. “És una visita molt especial, perquè és el centenari i perquè nosaltres sempre ho recordem, encara que siguem lluny. Tots, d’una manera o una altra, estem lligats amb el genocidi”, diu la professora que els acompanya, Seda Batmanian. Cadascun porta una samarreta amb l’eslògan del centenari: “Recordar i exigir”. Un símbol acompanya l’eslògan: la flor no m’oblidis, amb pètals de color lila, visible en aparadors de botigues, cotxes i peces de roba.

Armènia recorda però també exigeix. “Cal preservar la memòria i demanar un reconeixement”, comenta amb passió Analit Sargsian, de 25 anys. Fa només un any va descobrir la relació dels seus avantpassats amb el genocidi. Els avis dels seus pares eren originaris de Mush i de Van, on va tenir lloc la resistència armènia més gran descrita en el llibre Els 40 dies de Musa Dagh, de Franz Werfel (1933). La majoria dels homes de la seva família van ser liquidats, mentre que dones i nenes van ser obligades a casar-se amb turcs i a renunciar al cristianisme. Aquesta és una altra tragèdia, viscuda per les dones, moltes violades, venudes com a esclaves i obligades a convertir-se a l’islam. Les més joves i atractives es reservaven per als harems dels turcs més poderosos, com relata una supervivent a La història d’Aurora Mardiganian (1918). Pel camí van quedar milers d’orfes, sense família i sense identitat, acollits en orfenats fundats per missioners estrangers. La ciutat de Gyumri, que en va arreplegar uns 25.000, era coneguda com la ciutat dels orfes.

Un dels preuats documents que es conserven de l’època, i que vam poder llegir malgrat el secretisme que hi ha al voltant de la gran inauguració del museu, és un telegrama enviat a Washington del que era aleshores l’ambaixador nord-americà a Constantinoble, Henry Morgenthau. El 29 de maig del 1915 Morgenthau avisava que kurds i turcs “han estat massacrant armenis amb la connivència i sovint l’assistència de les autoritats otomanes”. Aquest tràgic succés va centrar també El llibre blau, del diplomàtic anglès James Bryce -que l’octubre del 1915 va dir: “Només hi ha una potència que pot frenar el genocidi armeni, i aquesta potència es diu Alemanya”-, i Quatre anys sota la mitja lluna, del veneçolà Rafael de Nogales, escrit entre el 1915 i el 1918, quan era oficial de l’exèrcit otomà. Nogales parla de “la fam nacionalista” d’una minoria pròspera com una de les raons de l’odi que despertaven els armenis entre els otomans.

Un fet obvi

Per a la gran celebració a Erevan s’espera l’assistència dels caps d’estat de Rússia, França i Xipre, entre d’altres. Són tres dels només 22 països que fins ara han reconegut oficialment el genocidi armeni. En aquesta llista no hi són Espanya -sí que l’han reconegut els Parlaments de Catalunya, el País Basc i les Illes Balears-, el govern dels Estats Units -sí que ho han fet 43 dels seus estats- ni Israel, malgrat que intel·lectuals i polítics armenis han dibuixat un paral·lelisme entre la massacre del seu poble i l’Holocaust jueu. “No hi ha un reconeixement, però el fet és obvi”, afirma el professor Ashot Melkonyan, director de l’Institut d’Història Nasra, que ens rep al seu despatx. Les persones consultades sobre el no reconeixement de la qüestió armènia parlen dels inevitables “interessos geopolítics”. La prioritat passa, al seu entendre, perquè el món el reconegui, sense obviar que hi va haver també “la pèrdua de la nostra mare terra, a l’oest d’Armènia i, per això, com ha passat amb l’Holocaust jueu, hi ha d’haver una contribució material de Turquia, que practica la política de la negació del genocidi”. Melkonyan aposta perquè aquest centenari sigui l’oportunitat “per recordar que res es pot oblidar”.

Ararat, símbol de l'exili

El territori de l’actual República, sense sortida al mar i amb uns 3 milions d’habitants, ocupa menys de 30.000 quilòmetres quadrats, el 10% del que era la gran Armènia. El mont Ararat, el símbol del poble armeni, on va amarrar l’arca de Noè després del gran diluvi, segons el Gènesi, va quedar en terreny turc, després de la partició d’Armènia feta per Rússia i Turquia el 1921. El venerat Ararat, de més de 5.000 metres d’alçada, és visible des de molts punts de la capital. Dibuixos, pintures i fotografies de la muntanya bíblica vesteixen les parets de botigues, hotels i cases armènies. El pic nevat també dóna nom al preuat conyac armeni, el preferit de Churchill. I les grans marques de tabac han de compartir prestatges amb les cigarretes Ararat.

El turó on hi ha el monestir de Khor Virap, a la frontera amb Turquia, és el lloc més pròxim per admirar aquesta imponent muntanya que “s’ha begut tot l’aire”, com va relatar el poeta Óssip Mandelstam (1891-1938) en el seu Viatge a Armènia. Un prodigi de la natura que va ser descrit pel viatger i escriptor Philip Marsden “com un objecte de fe, la supervivència d’un passat animista”. Els armenis, davant de la seva força visual, sembla que esperin un miracle, el miracle de l’acostament.

Khor Virap, com les pedres d’altres esglésies, les que no van ser destruïdes al llarg de les successives invasions que ha patit aquest país, cruïlla entre Orient i Occident, són un altre recordatori de les profundes arrels cristianes dels armenis, habitants del primer país del món que va adoptar el cristianisme com a religió oficial al segle IV. Armènia continua sent cristiana i el cristianisme ha sigut el nexe d’unió d’un poble envoltat de musulmans. El cristianisme, reconeix el professor Melkonyan, ha jugat un paper important en la identitat del poble armeni. Com la seva llengua, tan perfecta que gairebé ha sigut inalterable des de la seva creació, al segle V.

Redacció a Erevan (Armènia)

18/04/2015

Ara.cat