El porc generarà ronyons humans

J. Carlos Izpisúa, expert en medicina regenerativa (Institut Salk de Califòrnia)

J. Carlos Izpisúa Foto per Jordi Roviralta

PROBLEMES ÈTICS “No es pot frenar, però sí regular; cal que ens plantegem per a què ho fem”

AUTOREGENERACIÓ “Hem aconseguit reactivar en un ratolí la capacitat que té de regenerar un infart”

Durant el lliurament de la medalla d’or de l’Associació Catalana de Trasplantaments, genetistes i investigadors es van assabentar que el científic que veien com un dels més brillants en la matèria i que havia aconseguit fa uns anys generar minironyons al laboratori, havia estat un consumat jugador de futbol a l’Hèrcules. I que no va fer Medicina, sinó Farmàcia, perquè va trobar la secretaria tancada el dia de la matrícula. La resta de la seva carrera està plasmada en centenars d’articles en revistes científiques d’impacte. D’aquí unes setmanes probablement hi haurà un nou Nature. “Però la principal qüestió per avançar no és el coneixement pel coneixement, sinó posar el focus, baixar a terra, que el que fem serveixi, i per a això necessitem els clínics”. 

Juan Carlos Izpisúa, responsable del laboratori de cèl·lules mare de l’Institut Salk de La Jolla (Califòrnia) i que va ser fins al gener de l’any passat director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), del qual va sortir enmig d’una notable polèmica sobre la seva dedicació al projecte espanyol, té en aquests moments el que ell anomena dues grans avingudes en la seva investigació: la generació d’òrgans humans en porcs i els mecanismes d’autoregeneració.

Ronyons humans personalitzats que fabricarà un porc? Sóc optimista, perquè tenim molt bones perspectives i la seu d’aquest desenvolupament és a Espanya, a Múrcia, Madrid i Barcelona. Potser per la llarga experiència en trasplantaments. El 90% dels laboratoris estan intentant generar teixits a les plaques de petri perquè puguin substituir teixits en viu, però encara no ha funcionat. Nosaltres a més estem explorant aquesta altra via.

Com es fa? Bloquegem a l’embrió del porc, quan està en fase de blastocist, durant les seves primeres setmanes de desenvolupament, el gen que el capacita per desenvolupar un òrgan. I hi injectem cèl·lules humanes pluripotencials del pacient per generar aquest òrgan. Això pretenem. Amb ratolins i rates ho vam aconseguir: preníem al ratolí la capacitat de generar l’ull i li posàvem les cèl·lules pluripotencials d’una rata. I l’embrió desenvolupava l’ull, però de rata. En el porc, que és l’animal amb òrgans més similars a l’humà, encara no hem aconseguit que les cèl·lules obtingudes del pacient siguin realment pluripotencials. Ensopeguem amb un problema de cultiu al laboratori. Les cèl·lules, en proliferar, s’anaven especialitzant i deixaven de ser pluripotencials. Però estem avançant amb molt bones expectatives.

Aquest és l’únic obstacle? No, n’hi ha molts! A poc a poc. Però és una via molt prometedora en què estem implicats el nostre institut, el Clínic, la Universitat Catòlica de Múrcia i l’equip de Pedro Guillén a Madrid, que estudia la regeneració de teixits múscul esquelètics. L’Organització Nacional de Trasplantaments i l’Agència Espanyola del Medicament estan al corrent del projecte.

I l’autoregeneració? Ja sabem que en el nostre ADN hi ha la capacitat de regenerarnos, com els animals als quals els creix la pota o la cua, però la perdem. Només està activa molt al principi. Hem descobert factors, senyals clau per a aquesta regeneració. I fa dos mesos vam demostrar que el cor d’un ratolí adult es regenera després d’un infart si activem aquesta capacitat utilitzant aquests factors que vam aprendre amb els peixos que es regeneraven espontàniament. Hem aconseguit reactivar el procés de regeneració al ratolí. Hem d’entendre-hi més bé per avançar.

No sent vertigen quan veu el que estan fent? La revista Science acaba de publicar un article en el qual un grup de científics planteja una moratòria per agafar distància i analitzar què estem fent i quins són els límits d’una altra de les línies d’avenç: l’edició genètica. La manipulació que des de fa dos anys sabem com fer, aquesta que ens pot portar a modificar el genoma, a aconseguir una estructura més perfecta en el nostre organisme, a evitar malalties hereditàries... És cert que fem coses que nosaltres mateixos no sabíem que es podrien fer. I que hem de plantejar-nos “I si ens equivoquem?, i si quan canviem aquest tros, en fer aquesta edició genètica per evitar una malaltia, provoquem la susceptibilitat d’una altra?”. Això passa a la naturalesa. És el que passa amb la malària i l’anèmia falciforme. La presència d’una protegeix davant l’altra.

I creu que cal aquesta moratòria, que cal frenar? Regular sí, frenar no. No es pot parar, això és impossible, però sí que cal pensar-hi i saber per a què ho fas, on poses el focus. Tenim l’obligació d’anar molt més enllà del coneixement pel coneixement, que és una visió egoista de la investigació.

I garantir que les tècniques utilitzades són segures. Naturalment. És molt preocupant el turisme sanitari entorn d’una medicina regenerativa que no existeix.

No existeix? No hi ha cap cas de cèl·lula creada en laboratori que funcioni avui quan es trasllada a un ésser humà. I en canvi s’ofereixen per tot arreu, també aquí. Centres que t’extreuen unes quantes cèl·lules i et fabriquen un injectable de cèl·lules mare que et reparen no sé què. No existeix. El més avançat que hi ha en aquest terreny fins ara és l’èxit japonès amb la regeneració de la màcula degenerada. Encara falta, però no sé quant.

Ana Macpherson

22/03/2014

La Vanguardia