Sencera i completa

La fundació Mañero reconstrueix els genitals a dues dones mutilades

El cirurgià Iván Mañero explica la mutilació de les nenes

El Dr Mañero i la pacient Aminata Foto: Europa Press

EL TESTIMONI DE L’AMINATA: "Em sento com acabada de néixer; crec que m’ho van fer abans dels 5 anys"

EL PROJECTE: A través de les llevadores de l’ICS proposen a víctimes de l’ablació que s’operin.

L’Aminata, de 40 anys, veïna de Montmeló, va decidir reconstruir-se els genitals, mutilats quan era petita. “Crec que amb menys de cinc anys. No, no en tinc cap record”. En una revisió ginecològica, la seva llevadora de l’ambulatori li va comentar la possibilitat de reconstruir aquesta part del cos que l’ha tinguda avergonyida durant tant temps. “No m’agradava gens a mi mateixa”. L’oferta era del cirurgià plàstic Ivan Mañero. El metge té una llarga experiència en les intervencions de canvi de sexe i a més és promotor d’una oenagé a Guinea Bissau amb un projecte de lluita contra la mutilació femenina que ofereix reparació de mutilacions genitals i educació contra aquesta classe d’agressió tan estesa. Feia deu anys que es dedicava a operar allà i va decidir fer el mateix aquí, “a Catalunya, on calculem que hi ha gairebé 10.000 nenes en risc”.

Quantes dones es podrien reconstruir els genitals? “No ho sabem, perquè d’això no se’n parla. Gens. Les dones no ho comenten amb els altres ni amb els familiars. Per això vam recórrer a les llevadores de l’Institut Català de la Salut. S’hi han implicat molt”. Parlen de la mutilació i dels seus fantasmes, com ara que si no se la fan les dones són impures, aprofitant el seguiment de l’embaràs quan esperen una nena, per prevenir. I també a les revisions ginecològiques. “Sense pressió, només deixant caure la pregunta, perquè podem provocar l’efecte contrari i que no tornin a aparèixer per la consulta”. Dos anys després de començar aquesta tasca subtil han arribat les dues primeres pacients: l’Aminata, originària d’un poble senegalès, i una altra jove que prové del Sudan. Aquesta última no ha pogut explicar la seva història, una ablació de tipus faraònica, amb extirpació de clítoris, llavis menors i majors i cosit posterior dels dos costats de la vulva deixant una petita obertura per a l’orina i la sang menstrual. La seva operació va ser més llarga, però no ho explica públicament perquè fer-ho li portaria molts problemes familiars i socials.

“Ja n’hem pogut operar dues. Divendres passat. També quan vam començar amb les operacions de canvi de sexe ho fèiem amb comptagotes i a persones molt grans que s’havien estat amagant tota la vida. Tretze anys després atenem pacients de totes les edats, també nens i nenes. S’ha normalitzat”, diu Mañero. L’Aminata està convençuda que donar la cara és un pas necessari, que aquest corrent és imparable, encara que vagi a poc a poc.

La reconstrucció, ja sigui per una ablació genital absoluta, com el cas de la jove del Sudan, o només de clítoris, el cas de l’Aminata, retorna, per començar, la integritat física. “Em sento com acabada de néixer, estic sencera i completa”, diu l’Aminata. Aquesta devolució passa per l’operació de recuperar el clítoris conservat per ressituar-lo. “Quan mutilen les nenes, una cosa que pot començar amb un mes de vida, tallen el clítoris que queda accessible, que és més o menys una tercera part. La resta queda sota l’os del pubis i el podem recuperar”, explica Mañero. L’altre gran efecte és minimitzar el dolor crònic que els acompanya tota la vida. Les cicatrius danyen terminacions nervioses i fa mal només de caminar. “Aquesta manera de caminar per evitar el dolor arriba a ser considerada per molts homes com un caminar sexi”. Silenci. “Em sap greu, és que m’encén”, es disculpa el cirurgià plàstic.

L’operació no torna al 100% la sensibilitat sexual, però “sí que aconseguim una recuperació de gairebé el 85% d’unes sensacions que no havien pogut experimentar mai”.

El projecte inclou una ajuda de l’Obra Social de la Caixa, “però obrim la nostra experiència a qualsevol metge de la sanitat pública que vulgui saber les nostres tècniques. Perquè és on s’haurien de tractar aquestes mutilacions”.

L’experiència de la seva fundació a Guinea Bissau va més enllà de la cirurgia, perquè creuen que es tracta de convèncer, d’educar, que els nens sàpiguen que són mentida les falòrnies que els expliquen. Allà treballen amb un grup de missioneres que porten una escola laica –perquè hi vagin nens i nenes animistes, musulmans, cristians– “i des dels 4 anys hi ha una hora setmanal dedicada als valors”, explica Ruth Mañero, presidenta de la fundació. “Sorprèn veure adolescents debatent sobre el tema, algunes mutilades, d’altres no. Parlen noies i nois. Les missioneres parlen del plaer sexual, del que els pertany perquè així és el seu cos”.

L’Aminata sap que ha obert una capsa de Pandora. “Tinc el suport del meu germà petit i els meus dos fills, de 25 i 16 anys”. I prou. Amigues, germanes, paisanes en la mateixa situació… “No en parlem, d’això, és molt difícil”. Ella fa 28 anys que és aquí. Va tenir marit als 15, que va deixar quan ell va començar a casarse amb d’altres. I reconeix que les seves amigues són més d’aquí que d’allà. “He tornat un parell de vegades al Senegal”. Queden pocs lligams, cosa que no deixa de ser un avantatge en aquest cas, perquè li podrien ploure pressions. Conscient del que s’acosta, insisteix: “No passa res. No depèn del fet que sigui jo”. L’Aminata està convençuda que donar la cara és un pas necessari, que això s’acabarà algun dia i “tant és si em diuen ‘ets una boja’ o ‘ja no ets d’aquí’. Les futures africanes no passaran per això. Penso en la meva neboda”.

"No digueu que és un costum: és tortura"

No digueu que és un costum”, adverteix el cirurgià Iván Mañero. “Costum és fer un un cafè amb llet al matí. Això és tortura, ja que impedeix el plaer sexual i és una manera brutal d’assegurar-se la virginitat. I segueixen un ritual: Dues persones agafen la nena per dalt, dues més per les cames i les hi obren perquè la curandera o el curandero els talli amb una maquineta d’afaitar. El clítoris, com a mínim, els llavis, la vagina. Cusen i deixen un orifici per menstruar i orinar. Els converteixen l’aparell genital en un simple forat. I no s’acaba aquí. Quan arriba el matrimoni, l’home intenta penetrar en aquest forat cosit. Si no hi cap, l’obre amb un ganivet”. El cirurgià es disculpa per la ràbia. A l’orfenat que té a Guinea Bissau la fundació Iván Mañero van rebre fa poc unes bessones de sis mesos “que ja havien mutilat”, apunta la presidenta de l’entitat, Ruth Mañero.

"La mort pot produir-se a l’instant per un xoc neurogènic, pel dolor. O dessagnades, o dies després per infecció. I, si ho superen, potser moren durant el part perquè el nadó no cap per aquest forat. El dolor els acompanya tota la vida. Les nenes demanen que els ho facin per no ser impures!".

Ana Macpherson

05/02/2015

La Vanguardia