Ulls de gos apallissat

El Nobel de la Pau Satyarthi acull al seu centre de l’Índia menors rescatats de l’esclavitud:

“Es va oblidar de plorar perquè cada vegada que ho feia li pegaven més”, explica un cuidador.

Mukti Ashram podria semblar una casa de colònies, però als seus nens els delata la seva mirada de gos apallissat. Són tots menors explotats, acabats d’alliberar per una organització el fundador de la qual, Kailash Satyarthi, recull avui el premi Nobel de la Pau amb Malala Yousafzai.

ODD ANDERSEN / AFP Malala Yousafzai i Kailash Satyarthi abans de la roda de premsa que van oferir ahir a Oslo

Encara que els ulls del món es posen en el seu Moviment per Salvar la Infantesa (BBA, per les seves sigles en hindi), cap dels 47 menors acabats d’alliberar per aquesta organització no té ni la més remota idea del que és el premi Nobel i només a uns quants, potser, els sona el nom del seu benefactor.

Perquè el culte a la personalitat brilla aquí per la seva absència, una cosa extraordinària en un país de gurus.

A Mukti Ashram (traduïble com a ‘centre d’alliberament’), el premi és haver estat rescatats de l’explotació i, potser, tenir una segona oportunitat. D’infantesa i de futur. “Després del rescat, el que necessiten és amor, atenció, protecció i pau”, afirma en Jubil, de BBA.

Han estat trepitjats i se’ls nota, perquè no els acompanya el nerviosisme propi de la seva edat. “Un nen es va oblidar de plorar, perquè cada vegada que plorava li pegaven més”, explica el guia. “La majoria han estat maltractades per haver-se quedat adormits mentre treballaven. I en el cas de nens de vuit o nou anys hi ha bastants casos d’abús sexual”. Mukti Ashram ocupa una hectàrea tapiada, a una hora de Delhi, on es veuen els primers tractors i l’hindi domina als cartells. La discreció és obligada, ja que algun empresari frustrat s’ha presentat amb una trentena d’esvalotadors. Més periodistes estrangers que indis el visiten aquests dies. I el mateix Satyarthi ha d’anar amb peus de plom, a causa de les acusacions velades de certs mitjans, que veuen en el Nobel un complot estranger per denigrar l’Índia.

Un Nobel merescut, per haver impulsat batudes que han alliberat 6.000 nens de l’explotació –en tallers, forns o camps de te– únicament durant els últims cinc anys. La majoria han creuat el llindar de Mukti Ashram, on sens dubte no es llegeix que el treball els farà lliure i encara menys amb vuit anys, edat del més jove dels seus hostes.

El complex d’acollida temporal és espartà i és net com una caserna. No en va, s’aixequen a dos quarts de set. No hi ha nenes. A les tres de la tarda, pugen al minibús els que han de declarar davant el Departament de Protecció al Menor, que recull informació sobre el tracte que han rebut per part dels seus explotadors a fi d’instruir la causa.

L’explotador ha de pagar al menor una multa de 20.000 rupies i el Govern central i el de l’estat afegeixen 10.000 rupies cadascun. L’oenagé persegueix, a més, l’infractor, amb menys èxit, perquè pagui els endarreriments d’acord amb el salari mínim. “I, si reincideixen, van a la presó”, expliquen a BBA, cosa que no passa mai amb els traficants, molt més esmunyedissos.

En qualsevol cas, la compensació superior als 500 euros constitueix un argument de pes perquè no pocs pares vagin a recollir als seus fills i es comprometin a no fer cas de cants de sirenes clandestines i a escolaritzar-los. BBA fa un seguiment i quan veu que això no és possible proposa de proporcionar-los escola i sostre fins que tinguin edat de treballar al seu centre de Rajasthan.

Salta a la vista que aquests nanos no tenen res a veure amb la delinqüència. Són fills de famílies pobríssimes i els delinqüents no són ells, sinó els que hi trafiquen i els que els exploten. La seva addicció és, en el pitjor dels casos, el tabac de mastegar, aquí vetat. Encara que no és per això pel que en Salim té la mirada més trista de totes. “El millor d’aquest lloc és que ningú no em pega”, diu. Té tretze anys i és original perquè és nepalès –és l’únic estranger– però no perquè sigui musulmà –el 70% ho són– ni perquè ha de mantenir vuit germans.

La seva postura encorbada delata llargues jornades cosint bosses de mà sota una bombeta. Ningú no fa tant de temps que és a Mukti Ashram, un centre de passada: “Més de tres setmanes”. I els seus pares continuen sense donar senyals de vida, cosa que passa en el 2% dels casos.

Al dispensari tracten malalties cutànies –per falta d’higiene– i de visió, per la feina amb llum escassa. “Quan els rescatem, no pots ni tocar-los, de com de llardosos que estan. El primer és donar-los roba nova i tallar-los els cabells”, explica en Jubid.

Cap a dos quarts de quatre tenen dret a 30 minuts de televisió, en una sala sense encant en la qual s’acontenten amb veure començada alguna pel·lícula de Bollywood. L’hauran de deixar a mitges perquè ben aviat comença l’assemblea, a la qual seguirà el millor moment del dia: l’hora lliure per jugar a criquet, a carom –un joc de taula– o a voleibol amb els peus. Abans han rebut classes d’hindi, anglès i matemàtiques. Cap no és analfabet.

En Mukesh té 14 anys i és hindú, de Bihar. Diu que va ser “comprat per un fabricant”, que li va prometre a la seva família 2.500 rupies al mes (32 euros). En realitat van ser encara menys, malgrat les hores extres quan hi havia comandes de confecció.

“Aquí estic content, perquè porto roba neta i tinc temps per fer esport. Ja he dit a la meva família que després vull anar a l’escola de Rajasthan”, explica.

Després va amb el seu amic Salim davant dels cartells de BBA, que insten a “substituir el treball infantil pel treball de joves a l’atur”.

Cap a les nou, tots a les lliteres, encara que la xerrameca s’allarga fins a les onze com a mínim, quan cauen rendits com canalla.

Jordi Joan Baños

10/12/14

La Vanguardia