Josu Feijoo, alpinista i astronauta diabètic.
Tinc 48 anys. Sóc de Vitòria. Sóc enginyer elèctric i màster en Robòtica Espacial. I alpinista i astronauta. Estic casat amb una model russa i tinc un filla, la Katia (9). Sóc de centredreta i hippy. Crec en Déu, com tot astronauta. Ja he viscut dues vides.
Tots els astronautes creuen en Déu?
Tots, i en conec molts! No potser ser astrounata sense creure en Déu.
Ser creient puntua?
A la NASA li asseguro que sí!
Curiós.
El meu instructor, que ha estat tres vegades a l’espai, em diu: “Abans d’anar a l’espai creia en Déu; en tornar-ne, molt més!”.
Quan hi pujarà, vostè?
A començament del 2015, calculo. Sóc el primer astronauta diabètic!
Ser diabètic no és cap inconvenient?
Sóc cosmonauta pel centre Gagarin rus, i astronauta per la NASA: han estat molt exigents, és veritat... Massa, segons la meva opinió! Però he estat excel·lent en tot.
Què vol demostrar?
El que vaig decidir en ser diagnosticat: que viuria amb la diabetis, no per a la diabetis.
Quan l’hi van diagnosticar?
En una analítica rutinària als 23 anys: em va sortir un nivell de glucosa en sang elevat.
Això vol dir que... El meu pàncrees no secreta insulina per metabolitzar la glucosa, que així s’acumula en sang. I el ronyó ha de treballar de valent, i orines molt, et deshidrates i tens set...
I què et pot passar?
Et pots quedar cec, entrar en coma...
Per què en coma?
Davant la hiperglucèmia, el cervell es bloqueja. Si injectes insulina, rebaixes glucosa.
Com va reaccionar amb el diagnòstic?
“Josu, oblida’t de l’Everest!”, em va dir el meu metge. Sóc alpinista, somiava escalar-lo.
Em sap greu.
“I m’oblido també de ser astronauta?”, li vaig preguntar, consternat. Era el meu somni des dels cinc anys: ho demanava als Reis d’Orient! Per això em vaig deprimir.
I com es va refer?
Tocant el dos cap al pol Nord, el 2002: a peu, caminant, arrossegant un trineu a 51 graus sota zero... i punxant-me la insulina.
Es nota que és basc.
Després vaig repetir al pol Sud, el 2003. I després he estat el primer diabètic de la història a trepitjar el cim de l’Everest, el 2006. I, posats a fer, he escalat el cim més alt de cada continent: Seven summits.
I, ara, astronauta!
Sí! Això demostra que, si fas bondat, els Reis d’Orient seran bons amb tu!
I en què consisteix fer bondat?
La vida em va fer la traveta, vaig caure... i em vaig aixecar! He viscut dues vides.
En què ajuda això els diabètics?
Primer, trenco un prejudici social: ser diabètic no és raó per no fer coses com els altres.
I segon...
Col·laboro en un projecte de telemedicina que millorarà la qualitat de vida de tots els diabètics del món.
En què consisteix el projecte?
Estic provant un mesurador de glucosa en sang. El provem aquí baix, a l’Everest, volant en un caça de combat, i aviat en una nau espacial.
I com va, ara per ara?
Meravellosament!
Què té de particular, el mesurador?
És petit, el portes a la butxaca. I siguis on siguis, et punxes un dit, aspira una goteta de sang, i a la pantalleta apareix el teu nivell de glucosa en sang.
I saps si et toca la teva dosi d’insulina.
I el millor és que envia en línia al núvol aquestes dades: el teu metge les veu a l’ordinador!, o els teus familiars al mòbil!
Això millorarà la vida del diabètic?
Sí! Miri, tinc una neboda diabètica, l’Edurne: ella vol anar de colònies amb les seves amiguetes, però la seva mare no la deixa...
És perillós, té por...
Però amb aquest mesurador, fàcil d’utilitzar, la mamà tindrà la nena monitoritzada tot el dia al seu mòbil. I, més tranquil·la la mamà, la nena podrà anar de colònies, feliç.
Ja ho veig. Provarà aquest mesurador de glucosa des de la nau espacial?
Sí, però també hi faré una altra cosa... Participaré en un experiment molt important... que no es pot fer aquí baix a cap país.
Per què no?
Perquè les lleis ho prohibeixen... però a l’espai exterior no hi ha jurisdicció legal!
Què farà, home de Déu?
Provaré en mi mateix un fàrmac nou.
Amb quin efecte?
Al pàncrees hi ha cèl·lules alfa (produeixen glucagó) i cèl·lules beta (produeixen insulina): el diabètic no té cèl·lules beta, destruïdes per citocines inflamatòries. Jo ingeriré un fàrmac que inhibeix aquestes citocines dolentes i estimula les antiinflamatòries...
Amb quins resultats?
Experimentat amb ratolins, s’ha vist que hi ha cèl·lules alfa del pàncrees... que es converteixen en cèl·lules beta! Per la qual cosa el pàncrees torna a produir insulina.
Això és la curació de la diabetis!
Sí! Ja no hi haurà diabètics: només hi haurà persones propenses a ser-ne.
I no és perillós, aquest experiment?
Corro el risc de generar cèl·lules cancerígenes... Però val la pena! Ja tinc ganes de provar-ho: vull que l’Edurne i tots els nens diabètics tinguin una vida més plena.
Víctor-M. Amela
26/04/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies