Segregar els nens és segregar-nos els ciutadans

Entrevista a Gordon Porter, que demana educar els discapacitats amb els altres nens

Tinc 67 anys i en fa 40 que lluito contra la segregació escolar. Sóc de New Brunswick (Canadà), país pioner a coeducar nens amb més i menys problemes. L’educació inclusiva és més eficient i menys costosa. Col·laboro amb la Fundació Aspasim en el seu 75è aniversari. Sóc mestre i m’estimo la meva feina: m’emociona ajudar un nen amb problemes a superar-los.

És emocionant.
Per això, després de la meva jornada laboral em vaig fer professor voluntari en una escola per a nens discapacitats, la Peter Pan.

Ben fet.
Llavors creia que era millor educar els discapacitats en centres segregats.

Aquí hi ha molts centres així.
Però un dia li vaig demanar al meu fill de vuit anys que, quan anés cap a la seva escola, s’aturés un moment a la Peter Pan, que li venia de passada, i hi deixés uns papers…

…
…Però van passar els dies i el nano no hi portava els papers. La meva dona em va explicar que a la criatura li feia vergonya que els seus amiguets el veiessin entrar al col·legi “dels subnormals”.

Els nens reflecteixen els valors adults.
Aquell dia em vaig adonar que no només els nens Down, sords, cecs, coixos o amb qualsevol altre problema… Tots els nens necessiten educar-se junts per aprendre a apreciar la diversitat i a cooperar entre ells!

Per què?
Perquè ningú no és perfecte. Si aprenen a tolerar, respectar i ajudar els altres, també aprenen a superar els seus propis problemes. O és que hi ha algun nen que no en tingui?

Tots en tenim i necessitem ajuda.
Doncs jo he dedicat la meva vida a ajudar-los a ajudar-se. I continuo convençut que és un error educar en escoles especials cecs, sords, Down, autistes, o qualsevol altre discapacitat. Hem aconseguit que gairebé tot el Canadà tingui escoles inclusives i les he defensat amb arguments a 40 països, com ara a Catalunya i Espanya.

També es discrimina per diners.
Un altre error! Al Canadà tots els nens van a la mateixa escola -avui també els discapacitats-, on s’eduquen rics i pobres, cristians i jueus i musulmans; als molt intel·ligents per a l’escola i als que ho són per a altres coses.

Aquí hi ha col·legis cars i d’altres de franc, entre els quals n’hi ha de bons i de no tan bons.
Doncs això no és construir la convivència. A Llatinoamèrica he vist com la prioritat dels professors de les escoles públiques és portar els seus fills a una escola privada. Al Canadà, els polítics porten els seus fills a la mateixa escola que els seus votants: quin incentiu tenen si no per millorar l’escola de tots si ells porten els fills a una altra?

És una bona pregunta.
Ara provem de barrejar a la mateixa escola nens de diferents entorns socioeconòmics, sempre que les distàncies no siguin insalvables, perquè això els enriqueix a tots.

Sona molt bonic, però un nen sord o cec, no endarrereix la resta del grup?
Per això tenim bons equips de reforç pedagògic: terapeutes, psicòlegs, especialistes…

El Canadà s’ho pot permetre, però potser altres països no.
Sempre és menys costós finançar equips de reforç per a tothom que construir escoles especials per a cada discapacitat.

Per què?

Perquè els països que segreguen els nens amb alguna discapacitat dispersen els recursos; en canvi, als països amb educació inclusiva, els recursos es concentren tots en el mateix sistema i tothom hi guanya.

Suposo que integrar nens amb greus deficiències a l’escola no és fàcil. 

És un camí difícil i no una solució màgica, però val la pena, perquè és millor que la segregació des del primer dia. Me’n vaig adonar quan vaig conèixer el David.

Expliqui’ns-ho. 

Era un nen amb síndrome de Down, però a més amb seriosos problemes per caminar i expressar-se. Jo era responsable d’educació del districte pioner en educació inclusiva, així que em vaig presentar per sorpresa a la seva escola a veure com anava.

El David s’integrava?
Vaig observar des d’un racó i, al principi, bé, però va arribar l’hora de l’esbarjo i tots van sortir corrents i rient i el van deixar sol a classe amb el terapeuta…

Potser vostè esperava massa.
…Em vaig deprimir. Vaig pensar que potser els casos més greus sí que requerien un centre especial. Però els nens van tornar i el professor tenia un pla magnífic: el David s’hi va integrar. Els nanos l’ajudaven amb afecte. I vaig sortir somrient.

Me n’alegro.
Vaig aprendre que no hi ha miracles: hi ha resultats, i només si la feina és bona. Ho vaig comprovar amb una nena cega, la Tracy. La portaven a una escola per a cecs, però lluny de casa seva i la seva mare ens va demanar que l’acceptéssim a la del districte amb tots els altres nens.

Però, com podria seguir les classes? 

Vam comprar un ordinador amb Braille perquè el mestre corregís el que escrivia. Però com que la Tracy només havia estat amb cecs, caminava mirant a terra. Entre tots li van explicar que així cridava l’atenció i va corregir la postura. Va ser una lliçó per a ella i per a tots els nens, que es van sentir més bé en veure que la nova amigueta millorava.

Anglès per a tothom

Que tots els nens aprenguessin a totes les escoles un bon anglès, a més de bon català i castellà, seria la millor mesura contra la desigualtat. Perquè, avui i aquí, els que poden paguen als seus fills una escola en anglès. L’hi explico a Porter, pioner de l’escola inclusiva que integra nens amb discapacitats -també socioeconòmiques- i ell insisteix en el fracàs de l’educació elitista: segrega ciutadans. Em recorda que el seu país, el Canadà, Finlàndia, Singapur, Corea del Sud i altres països amb els millors resultats educatius tenen una educació gratuïta de qualitat per a tothom. Saben que aquesta és la millor garantia que continuaran sent països cohesionats i pròspers.

Lluís Amiguet
10/04/14
La Vanguardia