El llegat que ens ha deixat el Papa Francesc

No és fàcil resumir en poques paraules els punts rellevants de les intervencions del Papa Francesc al Brasil. En destaco alguns amb el risc d'ometre'n d'altres importants.

El gran llegat va ser la figura mateixa del Papa Francesc: un humil servidor de la fe, despullat de tot aparell, tocant i deixant tocar, parlant el llenguatge dels joves i dient les veritats amb sinceritat. Va representar al més noble dels líders, el líder servidor que no fa referència a si mateix sinó als altres, amb afecte i cura, evocant esperança i confiança en el futur.

En el camp polític va trobar un país pertorbat per les multitudinàries manifestacions dels joves. Va defensar la seva utopia i el dret a ser escoltats. Va presentar una visió humanística en la política, en l'economia i en l'eradicació de la pobresa. Va criticar durament un sistema financer que descarta els dos pols: a les persones grans, perquè ja no produeixen, i als joves, no creant llocs de treball. Les persones grans no poden transmetre la seva experiència i als joves se'ls priva de construir el seu futur. Una societat així pot col·lapsar.

El tema de l'ètica, fundada en la dignitat transcendent de la persona, ha estat recurrent. Amb referència a la democràcia ha encunyat l'expressió "humilitat social", que és parlar cara a cara, entre iguals i no des de dalt a baix. Entre la indiferència egoista i la protesta violenta s'ha apuntat una opció sempre possible: el diàleg constructiu. Tres categories tornaven una i altra vegada: el diàleg com a mediació per als conflictes, la proximitat a les persones més enllà de totes les burocràcies i la cultura de la trobada. Tothom té alguna cosa que donar i una mica a rebre. "Avui, o s'aposta per la cultura de la trobada, o perdem tots".

En el camp religiós ha estat més fecund i directe. Va reconèixer que hi ha hagut "joves que van perdre la fe en l'Església i fins i tot en Déu per la incoherència de molts cristians i ministres de l'evangeli". El discurs més sever va reservar per als bisbes i cardenals llatinoamericans (CELAM). Va reconèixer que l'Església -i ell s'incloïa-, està endarrerida pel que fa a la reforma de les seves estructures. I els va instar no només obrir les portes a tots, sinó a sortir al món i a les "perifèries existencials". Ha criticat la "psicologia principesca" d'alguns membres de la jerarquia. Han de ser pobres interior i exteriorment. Dos eixos han estructurar la pastoral: la proximitat al poble, més enllà de les preocupacions organitzatives, i la trobada, marcat per l'afecte i la tendresa. Parla fins i tot de la necessària "revolució de la tendresa", cosa que ell va demostrar i viure personalment. Entén l'Església com a mare que abraça, acarona i besa. Els pastors han de conrear aquesta actitud materna envers els seus fidels. L'Església no pot ser controladora i administradora, sinó servidora i facilitadora. Emfàticament afirma que la posició del pastor no és la del centre sinó la de la perifèria. Aquesta afirmació és de destacar: el lloc dels bisbes ha de ser o "al capdavant per indicar el camí, o en el mitjà per mantenir-lo unit i neutralitzar les desbandades, o enrere per evitar que algú s'extraviï", i ha adonar-se que "el ramat té el seu propi olfacte per trobar nous camins". A més, dóna centralitat als laics per decidir juntament amb els pastors els camins de la comunitat.

El diàleg amb el món modern i la diversitat religiosa: el Papa Francesc no va mostrar cap por davant el món modern, vol intercanviar i ser part d'un profund moviment de solidaritat amb els privats d'aliment i d'educació. Totes les confessions han de treballar juntes en favor de les víctimes. Poca importància té que l'atenció la presti un cristià, un jueu, un musulmà o un altre. El decisiu és que el pobre tingui accés a l'aliment i a l'educació. Cap confessió pot dormir tranquil.la mentre els desheretats d'aquest món estiguin cridant. Aquí s'imposa un ecumenisme de missió, tots junts al servei dels altres.

Als joves els va dedicar paraules d'entusiasme i d'esperança. Contra una cultura de consumisme i de deshumanització els va demanar ser "revolucionaris" i "rebels". Per la finestra dels joves entra el futur. Va criticar el restauracionisme d'alguns grups i l'utopisme d'altres. Va posar l'accent en l'actualitat: "en l'avui es juga la vida eterna". Els va convidar sempre a l'entusiasme, a la creativitat, a anar pel món difonent el missatge generós i humanitari de Jesús, el Déu que es va fer proper i es va trobar amb els éssers humans.

En la celebració final hi havia més de tres milions de persones, alegres, festives, en el més absolut ordre. Una aura de benevolència, de pau i de felicitat va descendir sobre Rio de Janeiro i sobre el Brasil que només podia ser la irradiació del tendre i fratern Papa Francesc i del Sentiment Diví que va saber transmetre.

Leonardo Boff

30/07/13