Compartir. Una exploració conceptual.

En sentit estricte, l’activitat de compartir no es pot considerar, en si mateixa, com un valor, sinó com una activitat que, en ser exercida, expressa valors com la generositat, la solidaritat, la tolerància i, fins i tot, la bonhomia. Els valors s’expressen en les nostres formes de viure, en els nostres hàbits col·lectius, però no tan sols en el que fem, sinó també en el que deixem de fer. Acció i omissió són àmbits expressius dels valors que realment tenim.

La paraula compartir significa, etimològicament, dividir, fragmentar, parcel·lar una realitat per distribuir-la entre diferents persones. En sentit originari, significa partir-amb-l’altre i té la mateixa arrel que altres verbs com repartir, impartir, encara que el prefix llatí cum, que és el mateix de compassió (cumpatior) es refereix a l’altre; indica una obertura a l’altre, invoca una espècie de vinculació afectiva amb un altre ésser humà. Una cosa és, per exemple, partir un tros de bronze i una altra, de molt diferent, és compartir el pa. El cum de compartir indica obertura a l’alteritat i en aquest sentit és una activitat que, per definició, ens projecta cap als altres i ens allibera de les nostres tendències egocèntriques. El verb compartir, però, no té solament un sentit material, sinó també es pot referir al terreny dels sentiments, de les creences i al camp de les idees. De fet, en el llenguatge col·loquial, diem que compartim, amb els altres, idees i sentiments, a més a més d’objectes materials, de coses i propietats.

Compartir idees no significa tenir les mateixes idees que els altres, sinó tenir idees semblants respecte una qüesti., participar d’un cert esquema de nocions. Les idees es poden compartir, perquè, en sentit estricte, no pertanyen a ningú, sinó que, com Plató diria, existeixen de manera permanent i els éssers humans, en pensar, les captem i, posteriorment, les enraonem i les comuniquem als altres.

Les creences també poden ser compartides i, de fet, una comunitat religiosa està vertebrada per persones que, d’una manera o altra, comparteixen un conjunt de creences, encara que només cadascun dels membres sap exactament què creu. La comunitat està, doncs, integrada per persones que participen d’una mateixa fe, però cadascuna d’elles hi participa segons el seu carisma personal.

Els sentiments també es poden compartir. Podem compartir, per exemple, un sentiment de tristesa per una desgràcia col·lectiva, però també un sentiment d’eufòria com a conseqü.ncia d’un triomf que afecta tota la comunitat. Els sentiments són viscuts diferentment en cada persona i, com passa amb les idees i les creences, tampoc no els compartim exactament de la mateixa manera, sinó que els compartim analògicament.

La possibilitat de poder compartir els sentiments, les creences i les idees és el que humanitza les societats, el que, pròpiament, les fa humanes. En una societat en la qual fos impossible compartir amb els nostres semblants allò que creiem, que pensem i que sentim, no tindria massa sentit viure-hi. Jo, com a mínim, no voldria viure en un món d’aquestes característiques. De fet, no podria qualificar-se d’humana una societat d’aquest tipus.

Pot ocórrer que tinguem més o menys capacitat expressiva i que necessitem educar-nos en l’art de compartir, però l’activitat de compartir és el que, de fet, dóna sentit a les comunitats humanes. La dificultat en l’activitat de compartir pot ser causada per una manca d’expressivitat o bé per una tendència possessiva desorbitada. Ambdues possibilitats, però, no són excloents.

Hi ha persones que senten el desig de compartir el que pensen, el que senten i creuen, però els manca llenguatge verbal i no verbal per poder exterioritzar tot això que porten a dins. En aquest cas, l’activitat de compartir falla per problemes comunicatius que, en certa manera, es poden pal·liar. Però, hi ha persones que, tot i tenir la capacitat expressiva i comunicativa molt desenvolupada, prefereixen no fer extensible als altres allò que senten, creuen o pensen. De vegades, per vergonya; altres, per por. Aquestes dificultats, que també poden pal·liar-se, obstaculitzen greument aquest procés. En contextos molt competitius, ja sigui en l’ordre acadèmic o laboral, no és estrany que no es comparteixi allò que es té, perquè cada individualitat cerca el seu propi benefici i la seva cota de prestigi personal i no està disposada a cedir-la en benefici dels altres. La gran assignatura pendent és com potenciar l’activitat de compartir en contextos d’aquesta naturalesa. És una utopia? Cal canviar els contextos? Cal donar contraprestacions a qui estigui disposat a compartir el que té? Però, si es donen contraprestacions, aquesta activitat es pot considerar gratuïta?

L’activitat de compartir és el que fa possible l’existència d’una comunitat. Una comunitat és un conjunt de persones que comparteixen quelcom, ja sigui d’ordre material o immaterial. Podem compartir creences, idees polítiques, sentiments nacionals o altres coses materials, però tan sols hi ha comunitat si entre les persones hi ha disponibilitat a compartir. El que es posa de manifest en societats de tipus individualista és una certa dificultat en l’exercici del compartir, una tendència gasiva a no donar el que es té, ni tan sols un petit fragment del que es té. Aquesta tendència a tancar-se, a cloure’s sobre un mateix respon a un sentit molt possessiu de les coses, de les creences i de les idees, a un excés d’ego que té, com a conseqü.ncia, la ruptura de les comunitats i a la fragmentació i dispersió de les societats, dels pobles i dels barris.

El que, de fet, no es pot compartir, és allò que és indivisible, el que té una constitució tan dura que no es pot fragmentar en diferents bocins. Pot passar, per exemple, amb alguns materials. Els atomistes grecs, Demòcrit i Leucip, creien que la partícula més petita que no es podia dividir en d’altres era l’àtom que, precisament, en grec, significa l’indivisible. Molt temps després, en el segle XX, vam descobrir que l’àtom està fet d’altres partícules subatòmiques i que, per tant, encara es pot esmicolar més. Amb tot, però, l’activitat de compartir no es pot atribuir igualment a totes les realitats, sinó tan sols a aquelles que, per definició, es poden dividir, fragmentar.

La persona, per exemple, que és una unitat de moltes dimensions, una singularitat històrica i única en el món, que no pot partir-se. Sí que pot, naturalment, compartir amb els altres allò que pensa i que sent, també pot compartir els objectes que té i les seves propietats, però ella, com a tal, no pot dividir-se, ni fragmentar-se, perquè, en fer-ho, deixaria de ser el que és. No pot compartir-se a si mateixa, però només pot créixer i desenvolupar-se si està disposada a donar i rebre, a compartir tot allò que sap amb els altres i a aprendre dels altres. La persona físicament no es pot partir, però només si comparteix el que sent, el que creu i el que pensa es construeix com a persona.

Francesc Torralba

Revista Valors