Arrogància: el pes d’un contravalor.

“Es necessari tenir valor per a aixecar-nos i parlar. És necessari tenir-lo per asseure’ns i escoltar.” Winston Churchill

L’arrogància és un contravalor present en les nostres relacions personals, en les nostres relacions laborals, en la nostra realitat col.lectiva. Es caracteritza per mostrar un excessiu orgull cap a un mateix i sobretot per creure que es pot exigir més privilegis dels que es té dret.

Qui exerceix l’arrogància està immers en aquell paradigma de pensament en el que s’oblida que es forma part d’un ens més ample de relacions entre iguals i que per tant , la resta de persones que hi són, també tenen drets, anhels i aspiracions que volen ser exercides. L’arrogant contempla els valors contraris, l’empatia i la humilitat com a valors tous, dèbils i inconsistents. Són a l’extrem oposat de la seva manera d’obrar.

Hauria preferit parlar més des de l’òptica d’un valor que la d’un contravalor, però la realitat és tossuda i persistent i estem assistint a contínues mostres desacomplexades de l’arrogància més castissa.

L’arrogància educativa es dóna a diferents nivells: és arrogant l’ actitud dels docents que volen fer prevaldre determinats drets que consideren adquirits per criteris d’antiguitat, oblidant que hi poden haver companys de feina que també poden fer el mateix que ells, però han nascut més tard; és arrogant l’actitud dels equips directius que no són atents als senyals de malestar que emeten els docents, als estats emocionals dels seus claustres i obvien aquests paràmetres tot imposant formes de treball poc compartides i gens argumentades. Són arrogants les actituds dels docents que fan valer el seu poder amb els seus alumnes a través de les seves notes i són arrogants els alumnes que amb les seves actituds impedeixen exercir l’aprenentatge a l’aula als seus companys i professors.

És arrogant l’administració quan des de freds despatxos es decideix retallar plantilles minvant inexorablement la possibilitat de fer una bona tasca educativa als centres afectats, i és una expressió de màxima arrogància, veure a un ministre que per aprovar una polèmica llei educativa que vulnera els més elementals drets a la igualtat d’oportunitat dels nostres nens i joves, ha de titllar d’ignorants a la seva abrumadora oposició.

Arrogant és qualsevol exèrcit que mata criatures del bàndol contrari com si els fills d’un costat tinguessin un preu diferent al del propi. La imatge que publica avui el diari Ara del nen mort en braços d’un adult a Síria resumeix aquesta idea de la manera més punyent i colpidora possible.

En totes aquestes actituds , ni la empatia ni la humilitat hi són presents . En l’exercici educatiu n’haurien de ser els seus pilars . L’exercici de l’educació vol de l’empatia que observa contínuament, vol d’una mirada atenta al pols i al respirar de tots els agents implicats, de la visió a llarg termini que mira a l’horitzó cap al que es vol adreçar i que s’hi encamina cada dia, rectificant quan cal i reconeixent-se el que ha sortit bé. Vol de la humilitat de l’aprenent d’ofici, mai se’n sap prou, sempre s’ha de fer un pas més per aprendre més, no hi ha un final de camí. Sempre es fa camí quan hi ha aquesta actitud humil en l’aprenentatge.

L’arrogància educativa pressuposa que el que s’expressa en les aules, en els claustres, en els despatxos de l’administració per part dels diferents interlocutors, són noses a les que fer front, a les que combatre perquè fan d’obstacle al camí d’uns interessos particulars considerats superiors i sovint reformulats com a interessos del bé comú. No es creu que en l’expressió de totes les altres veus, al darrera hi hagi altres opcions tan legítimes com la de l’arrogant.

Però l’arrogància és un contravalor que malgrat ser tossut, no és consistent, no té la força de la convicció i el compromís que contenen els seus valors oposats. I en el fons tothom ho sap, encara que determinades actituds arrogants persisteixin ja sigui per desconeixement o per por, però que en ser modificades , evitarien l’ús de l’exercici del poder malentès i de retruc servirien perquè la resta de persones rebessin la consideració d’iguals.

Unes paraules de l’amic i poeta Ricard García em serveixen, de nou, per a desitjar-vos un bon i merescut descans estiuenc.

El mastego aquest aire que et frega els llavis,

amb les puntes dels dits me’l duc a la boca

per empassar-me tota la vida que exhales

en cada alenada. I mastego, també, la llum

amb què mires, la cullo primer i l’escampo

després, vivíssima, en les crestes de l’aigua.

Amb voluptat la mastego, la vida que em dónes,

i amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima,

cada nafra dels anys, cada avenc de la carn

i els plecs que dibuixa la pell, alhora teva i meva,

en un mar fet dels cossos nostres onejant,

la mastego, tanta vida, i m’empasso oceans…

Teresa Terrades
18/07/13
Blog Ara.cat