Aprendre optimisme

Us heu fixat que hi ha persones que tenen (quasi) sempre un talant positiu, optimista, alegre davant la vida?. Aquesta gent tenen els mateixos problemes que els altres, però se’ls veu sempre de bon humor, il.lusionats amb això o amb allò, satisfets del que tenen. Com ho fan? Son diferents?

Fa temps que la psicologia es pregunta: què tenen aquestes persones per ser d’aquesta manera?. Aquesta manera de pensar positiva: es neix amb ella o es fa amb l’educació i les experiències de l’infantesa?, es podria aprendre aquest tipus d’optimisme?

En aquests moments, estem en disposició de poder respondre a aquestes preguntes:

Les persones optimistes tenen una filosofia de vida especial

Tot està en la ment. com deia Epicteto a l’any 300 d.C. “No ens afecta el que ens passa, sinó el que fem amb el que ens passa”. És a dir, les coses no son bones o dolentes d’una manera objectiva. Per a tot allò que ens esdevé podem escollir veure la botella mig buida o mig plena. Per tant, tot està en la ment. Molts al llegir això pensareu: “Doncs, això ja ho sé, però el saber-ho mai m’ha servit per deixar d’amargar-me la vida”. El que jo crec és que no ho “saps en profunditat”. Ets capaç d’estar-hi d’acord, però no estàs realment convençut, i no et dones permís per veure les coses des d’un punt de vista positiu.

Quan els psicòlegs hem observat a les persones realment positives hem detectat, sens dubte, que aquests homes i dones sostenen una filosofia vital que es basa “profundament” en el següent: “Si decideixo esforçar-me, treballar realment dur per a veure les coses des d’un prisma constructiu, aconseguiré fer-ho”. El resultat pràctic és que ho aconsegueixen, veuen les coses amb un realisme constructiu, no es deixen vèncer per les dificultats, i poden gaudir molt més dels petits i grans plaers de la vida.

Generalment, els optimistes aprenen a ser positius en l’infantesa

La filosofia positiva de la vida generalment s’aprèn en l’infantesa. La manera més fàcil de fer-ho és tenint uns pares flexibles i serens. També amorosos.

L’afecte en la primera infància és molt important per una senzilla raó: si, de petit, aprens que l’amor profund i incondicional és possible, des de petit fins el dia que et mors, sols posar molt alt en la teva escala de valors, l’amor i l’afecte.

Des d’un punt de vista psicològic, és molt bo tenir una escala de valors en la que l’amor ocupa el primer lloc perquè l’amor es tracta d’un valor molt estable. A diferència de l’èxit, la diversió, el plaer material, el diner ..., donar i rebre amor està sempre al nostre abast, els podem practicar allà on estem, sense tenir en compte les circumstàncies. Per exemple, si un mal dia perdo la feina, la meva dona m’abandona, els meus fills reneguen de mi, caic en la misèria, l’abandono i la malaltia, i em trobo tirat al carrer demanant almoina... però encara crec en l’amor com a font primordial de la felicitat sempre podré alegrar-me el dia estimant a d’altres infortunats que poguí conèixer. És a dir, les filosofies positives es basen en tenir bones escales de valors i això s’aprèn, majoritàriament (que no únicament) en l’infància.

L’optimisme, la positivitat i la força emocional es poden aprendre

Els psicòlegs cognitius sabem que l’optimisme es pot aprendre en qualsevol moment. Al menys, el suficient per allunyar de la nostra vida l’ansietat i la depressió.

Sí, podem estar tristos i decebuts de vegades, però d’una manera sana, és a dir, de tal forma que aquestes emocions ens portin a transformar les coses que no funcionen en la nostra vida. Creiem fermament que quan caiem en devacles emocionals, el que ens passa es que sostenim idees irracionals pel que fa als problemes que tenim, exagerem el dolor, catastrofitzem...

Per exemple, Raül va venir a veure’m al despatx perquè estava totalment deprimit. La seva xicota l’havia deixat una mica bruscament, una xicota amb la que havia estat sortint durant un any i li agradava molt. Parlant amb en Raül, ens vàrem adonar que ell mateix es deia coses com: “Déu meu, estic perdut. Mai trobaré una altra noia com la Laura. Només em queda una vida de trist celibat. Més em valdria fer-me religiós!

Era evident que Raül veia les coses molt negativament. És cert que la situació no era bonica, però òbviament, als seus trenta anys, encara tenia moltes possibilitats de trobar una persona tendre i fidel amb la que compartir la vida. A més en l’improbable cas que no trobés a una parella durant la resta dels seus dies, la vida podia oferir-li moltes satisfaccions en altres àmbits.

Aquest tipus d’idees exagerades que sostenia Raül quan estava deprimit son les idees irracionals que ens fan estar deprimits, ansiosos o permanentment enfadats amb el món. El nostre treball consisteix en descobrir-les, treure-les a la llum i substituir-les per idees racionals. En el cas de Raül: “em sento trist i decebut perquè la Laura m’ha deixat, però si m’esforço prou, podré conèixer a d’altres persones que facin que la vida valgui la pena”

A més, el fet de no tenir parella tampoc seria una cosa tant terrible. Mils de persones no tenen parella i poden gaudir de la vida en molts altres àmbits. No és una cosa automàtica, costa treball i determinació, però tot el món pot aprendre a transformar les idees irracionals catastrofistes en idees racionals i constructives i així transformar el món emocional interior!

Rafael Santandreu

Psicòleg

Ex-professor universitari i ex-redactor en cap de la revista Mente Sana

Font: Associació Catalana del Síndrome de Sjogren