La parella no està pensada per fer-nos feliç

Entrevista a Joan Garriga psicoterapeuta i autor d''El buen amor en la pareja'

Potser n'hi ha que s'estranyaran que algú que ha passat per dos divorcis i dues separacions escrigui sobre la parella, però Joan Garriga no pretén donar lliçons. Diu que ha pogut escriure El buen amor en la pareja no només per l'experiència que li donen els 25 anys que fa que treballa com a terapeuta, sinó també perquè ell mateix ha "viscut" i ha "caigut".

Sols o en parella?

Depèn. Estem millor en parella quan la relació funciona, és nutritiva, creativa i fàcil. La tendència general de l'ésser humà és estar connectat i vinculat i la majoria de persones ho fan a través d'una parella, tot i que hi ha gent que no té aquest anhel. I la manera que tenim de relacionar-nos amb la parella té molt a veure amb el que ha passat en el nostre sistema familiar.

La relació dels nostres pares influirà en les que tenim nosaltres?

Esclar, i la que han tingut els nostres avis. Dins d'una parella hi ha moltes persones i moltes històries. Fins i tot els assumptes que no s'han integrat bé de parelles anteriors també ens afecten. Hem d'assumir que moltes de les coses desgraciades que passen a les parelles tenen a veure amb implicacions de la nostra família d'origen, i la nostra feina és alliberar-nos-en. Si investiguéssim la història de les dones maltractades i la dels homes maltractadors, en el 80% dels casos hi hagut violència en les famílies d'origen. Si no, un no accepta situacions d'aquest tipus. Però això no disculpa a ningú.

Han canviat molt les parelles d'ara respecte a les dels seus pares?

Ha canviat la parella perquè ha canviat la societat. Fa poc preguntaven a una parella de 80 anys quin era el secret de la seva relació, i ell va respondre: "Aguantar". Aguantar era una valor fa 50 anys, però avui ja no. Avui en dia tenim molta més llibertat, que d'una banda és una benedicció i de l'altra ens causa pànic perquè hem d'escriure amb la nostra pròpia ploma la nostra vida. Som víctimes d'aquesta llibertat i és molt probable que, estadísticament, les parelles no durin.

La parella per a tota la vida s'ha acabat?

Quantes persones coneixes que només hagin tingut una parella? En canvi, si ens remuntem 50 anys enrere en trobem un munt. Volem experimentar, però també patim més. Perquè separar-se i desvincular-se requereix un procés emocional. T'enfrontes a la por, a la soledat... i abans la gent no estava tan exposada a aquesta inclemència. El matrimoni abans tenia més sentit socioeconòmic que afectiu. Hi ha cultures on això funciona perquè llavors les persones tampoc tenen l'expectativa d'una trobada amorosa o romàntica. Poques coses estan carregades de tantes expectatives com la parella, i hi ha moltes probabilitats que no es compleixin. Perquè, a més, la parella no està pensada per satisfer les nostres expectatives. Està pensada per ser un camí de trobada i de creixement.

No podem pretendre que satisfaci les nostres necessitats.

La parella no està pensada per fer-nos feliç, però si hi ha una vivència de la sexualitat, de l'amistat, si hi ha amor admiratiu, amor fraternal, companyerisme... ens sentirem més feliços. Com més dimensions, més rica és la parella i més feliços som. A vegades som amants i a vegades som companys. El problema és quan no hi ha flexibilitat i un sempre adopta el mateix rol. I la parella també canvia en funció de la fase de la vida en què es troba. No és el mateix als 20 que als 50.

I cada parella ha de trobar la seva fórmula.

Sí, hi ha persones que han patit per voler encaixar en models que no eren el seu. Gent que es vol forçar a tenir parella estable per a tota la vida però la seva tendència es més lleugera. O parelles que es troben bé en el living apart together. Avui en dia no hi ha models, cadascú ha de trobar el seu, i això vol dir escoltar-se en profunditat per saber què és el que necessito. I no pretendre ser el que no s'és.

Ni voler canviar l'altre.

Això és terrible. A vegades hi ha parelles que em diuen "És que ja no m'estima". Si no t'estima, no hi ha res a fer. L'amor no es fabrica. Si un vol que l'altre canviï, difícilment ho farà. Crec que convé conèixer l'altre persona i estar d'acord amb el preu que un pagarà. És a dir, hi haurà coses de l'altre que no ens seran fàcils, però en comptes de pretendre que canviï, t'has de preguntar: "¿Podré amb això? ¿El puc acceptar i estimar veient-lo com és?"

La rutina diària mina la parella?

Crec que no. La rutina dóna comoditat a les parelles. Les relacions de parella són relacions normals i perquè estiguem bé han de ser fàcils. I de tant en tant convé actualitzar-se i mirar-se als ulls, perquè he vist parelles que porten molt de temps junts i ja no veuen la persona que tenen al costat, sinó la imatge que s'havien format de l'altre.

I quin és el bon amor?

El que està lliure de totes les càrregues que tenim darrere. Llavors no importa el que facis: pots estar en parella tota la vida, estar en un monestir o tenir una relació oberta. I el mal amor és portar les càrregues del nostre passat a la nostra parella.

Lara Bonilla
24/04/13
Ara.cat