La vida juga de vegades als escacs amb qui per la seva curta edat ni tan sols no sap el moviment de les fitxes al tauler. El pitjor del cas és que, en ocasions, el destí planteja l'escac quan la partida no ha fet més que començar. El místic San Juan de la Cruz va escriure que el secret de la vida consisteix simplement a acceptar-la tal com és. Però no és menys cert que, quan la vida s'esgota en hora primerenca, no només costa d'admetre l'irremeiable, sinó que ens revolta l'irreparable per injust.
No resulta fàcil mantenir la il.lusió quan l'existència es torna capritxosa o quan Déu sembla adormit, en frase escoltada en boca de l'anterior Papa. "La meva il.lusió és continuar tenint il.lusions", va escriure en un dels seus llibres d'aforismes l'escriptor argentí José Narosky, per recordar-nos que no ens hem de deixar vàncer per la fatalitat. Certament, estem moralment obligats a encarar el destí amb la força incontenible de l'esperança, però en ocasions res no ens convida a creure-hi massa.
En Miquel no havia llegit de les il.lusions, però des d'edat molt primerenca va saber que havia de lluita contra un enemic sense rostre i posar bona cara a la incertesa. Dels seus deu anys, set havien transcorregut entrant i sortint dels hospitals per lluitar contra la leucèmia. Els últims mesos els ha passat a l'hospital Sant Joan de Déu, on Jordi Basté i Xavi Pérez van dedicar un programa d'El món a RAC1 a la vuitena planta, on tracten els nens a qui se'ls ha diagnosticat algun tipus de càncer.
Des de l'habitació de'n Miquel s'albirava el Camp Nou, que per a ell resultava un estímul per seguir el seu combat. El noi va declarar davant el micròfon que la seva il.lusió era tenir la samarreta del Barça dedicada per Xavi Hernàndez. La Núria, la parella del centrecampista, va ser qui ca sentir la petició a la ràdio. La sorpresa va ser majúscula quan el jugador es va presentar a l'hospital per compartir la tarda amb en Miquel i regalar-li la samarreta blaugrana. A més, li va prometre que es tocaria el cap si marcava un gol, a tall de dedicatòria. Dies després el Barça va viatjar a París, on Xavi va marcar de penal el PSG. "El gol és meu, el gol és meu", va cridar com un possés en Miquel davant el televisor de l'hospital en veure el gest del futbolista. Al centre asseguren que la visita del jugador li va il.luminar definitivament la mirada.
El Xavi li va prometre que, quan sortís de l'hospital, el portaria a fer uns tocs amb el Leo, el Gerard i l'Andrés. En Miquel pensava que els companys de l'escola Ramon Fuster no s'ho creurien quan els ho expliqués.
El noi ens va deixar la nit del dissabte a diumenge mentre dormia, somiant segurament que li donava un passi de gol al seu ídol. En Miquel Aydogan Maranges se'n va anar abraçat a la seva il.lusió i estrenyent amb força la samarreta de 6 del Barça.
Màrius Carol
24/04/13
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies