El món ens semblava més gran abans de fer el viatge

L'Albert Casals té 22 anys i viatja des que en tenia 14 per tot el món en cadira de rodes i sense diners. L'Anna Socías, la seva parella, se li va afegir en una aventura molt especial: anar des de Barcelona fins a l'altra punta de món, a Nova Zelanda, i fer-ne una pel·lícula.

Foto per Quim Puig

Marcel Barrena ha dirigit aquest documental, que acaba d'arribar als cinemes amb el títol de Món petit, després de més de cinc anys de gestació. L'equip de la pel·lícula va acomiadar Albert Casals i Anna Socías a Barcelona i els va rebre a Nova Zelanda. Un viatge a l'altra punta del món de 200 dies i 30.000 quilòmetres que va anar sobre rodes. En algun moment, però, només en sentit literal.

El món és petit, com diu el títol del documental del vostre viatge?

A.S.: Sí, a mi em semblava més gran abans de fer el meu viatge. Que en cotxe i en un dia puguis ser a Itàlia, i en quinze dies, a Turquia... Passa molt ràpid.

A.C.: Si una persona al llarg de la seva vida pot anar a l'altra punta del món caminant, molt gran no pot ser.

Durant aquest viatge, l'Albert sembla passar moments realment de perill per un atac d'al·lèrgia. No sentiu por a vegades?

A.C.: Va ser una picada d'insecte. Quasi em moro perquè se'm va inflamar la llengua.

A.S.: Quan va tenir aquest atac sí que em vaig espantar una mica.

A.C.: El bo d'això és que (sempre que no et moris) després, quan ho recordes, és genial, és una experiència més. Òbviament no em vull morir, però et pot passar; simplement intentes evitar-ho, i si passa, intentes riure-te'n i ja està. No hi ha res més a fer.

Era el primer cop que l'Anna viatjava així. L'Albert està més acostumat a viatjar sol. Com va anar? 

A.S.: Ell m'explicava com eren els seus viatges, com ho feia, i a l'hora de marxar va ser guai viure-ho. Però més o menys ja sabia com anava la cosa. Va ser molt divertit, però per a mi alguns moments van ser molt durs.

A.C.: Per a mi va ser genial. És el de sempre, amb algunes diferències bones i dolentes. El bo és que sempre estàs acompanyat i tens algú amb qui parlar, però no pots anar improvisant contínuament; has de consensuar les coses. L'escriptor de viatges Colin Thubron deia que viatjava sol perquè en parella o en grup et comuniques menys amb la gent.

A.C.: Una mica sí que ho he notat. Quan viatges sol estàs més submergit en tot, i més encara si ho fas sense diners, perquè no tens el control de res: no saps què passarà, on dormiràs, qui coneixeràs... En canvi si estàs amb algú intentes tenir una mica més de control.

D'on surt aquesta filosofia de fer només el que et faci sentir feliç?

A.C.: No m'ha inspirat un autor o una obra concreta, simplement de tota l'experiència que vius.Vas pensant i llegint i arriba un punt que t'adones que l'únic que pots experimentar, mentre ets viu, és plaer i dolor, no només físic, també mental i emocional. Per què, doncs, no buscar el màxim plaer, la màxima felicitat, quan és realment l'únic que dóna sentit a alguna cosa? Ja que anem a buscar la felicitat, fem-ho bé, fem-ho racionalment, intentant conèixer el màxim de camins, perquè si et tanques en una única manera de fer les coses i no et mous d'un mateix lloc, acabes pensant que l'única manera de viure és l'occidental, i això és limitar-se molt. Potser una altra opció és millor que la que t'ha tocat.

Què fèieu si us trobàveu un matí sense res per menjar ni diners a la butxaca?

A.C.: Ja hauria reciclat menjar la nit anterior. Pensa que els supermercats tiren contenidors sencers de menjar que encara no ha caducat. Ara mateix, si hi anéssim tu i jo, ompliríem furgonetes. I molt més important: no estic viatjant sol, dormint en hotels, estem barrejats amb la gent, amb la cultura del lloc, i mai deixarien que quedis amb gana. Et conviden a menjar.

A la pel·lícula dieu que la gent és bona. No perdeu la fe en l'ésser humà, en alguns moments?

A.C.: Les persones no són bones ni dolentes, són les accions que són bones o dolentes. La major part de la gent, el 99%, sent empatia i si una persona pot triar que tu siguis feliç o infeliç i no li va res en la tria, triarà que siguis feliç. El que passa és que a vegades a algú el beneficia el teu dolor; per exemple, si et roba els diners. Però quan viatges sense diners, no hi ha ningú que es beneficiï de fer-te mal i prefereixen que estiguis bé que malament.

Bernat Salvà
18/03/13
Diari de Girona