Francesc Torralba: ‘Els valors mouen i commouen els homes'

Igor Morski

Doctor en Filosofia i Teologia, és un dels principals experts en valors de Catalunya. El 2002 va obtenir un gran èxit amb Cent valors per viure i des d’aleshores n’ha desgranat diversos a través de la seva biblioteca personal. Ara torna amb El valor de tenir valors (Ara llibres). Actualment també presideix la Comissió d’Educació del Pla Nacional de Valors engegat per la Generalitat de Catalunya fa dos anys.

Viure amb valors demana valentia?

Viure amb valors sempre és un acte d’audàcia, perquè vol dir viure seguint la veu interior, la que emergeix del dedins de la persona. Massa sovint s’imposa la inèrcia social, el mimetisme que significa repetir com un clon el que fan els altres, sense plantejar-se viure autènticament. Tenir valors requereix coratge i, també, demana un acte de consciència.

Si els valors són la nostra força motriu, vol dir que ens fa por conèixer-nos a nosaltres mateixos?

L’home es mou per dues raons: per necessitat i per valors. Tenim necessitats que ens obliguen cercar solucions, però la necessitat no és l’única força motriu. Els valors mouen i commouen, ens porten a fer grans coses, a superar tot tipus de barreres i resistències, a vèncer dificultats enormes i, fins i tot, a transcendir necessitats d’ordre físic, psíquic i social. Som éssers capaços d’anar més enllà, de viure conforme el món espiritual i de trencar la barrera de l’estricta necessitat.

Vostè escriu: “En tot ésser humà hi ha un conjunt de valors ocults”. És una altra manera de dir que “tot home és bo per naturalesa”, com deia Rousseau?

No crec que tot home sigui bo per naturalesa. No sóc rousseanià. Tot ésser humà és ambivalent, capaç de bé i capaç de mal, apte per realitzar allò més gran, però també allò més pervers. És un signe de contradicció, una síntesi d’oposats. En ell tiben dues forces: una força que l’eleva cap al do gratuït, cap a la generositat, el perdó, l’entrega absoluta; i una força que el tiba cap a la bèstia. És habitant de dos regnes; el de la llibertat i el de la necessitat, el de l’esperit i el de la carn, el de la donació i el de l’egoisme. A la vegada, però, sóc socràtic i crec que en tot ésser humà hi ha un talent ocult que només a través de l’educació es pot extreure i conrear, posar-lo a l’exterior perquè sigui fecund.

Definir la paraula ‘valors’ costa…

Hi ha moltes definicions. El valor és una qualitat intangible que atribuïm a una persona, a una organització o bé a una comunitat. Diem que algú és pacient o bé que és just, o bé que és compassiu. No veiem aquests valors escrits en la seva pell, ni els podem identificar empíricament, perquè són qualitats intangibles, riqueses imperceptibles que hi ha en el seu ésser, però que es fan visibles en els estils de vida, en el mode com interactua amb els altres. Una cosa són els valors que diem que tenim i una altra els valors que realment mouen la nostra vida. Els valors s’expressen indirectament, a través de les pràctiques, de les accions, de les paraules i dels silencis.

Cal diferenciar ‘valor’ de ‘virtut’?

El terme valor és molt nou en el llenguatge de l’ètica. El primer que l’empra és Friedrich Nietzsche i després d’ell, Max Scheler, Dietrich von Hildebrand, Nicolai Hartmann i Edith Stein, entre altres. Els valors són horitzons de referència, allò que aspirem a viure, però que no posseïm materialment. Les virtuts són excel·lències del caràcter, són trets de la personalitat que fan bona una persona, la fan desitjable. Hi ha valors que són virtuts, com per exemple, la compassió o la prudència, però hi ha valors que no són virtuts, com la salut, el treball o la família. Per a moltes persones, la salut és el valor principal, però la salut no és una virtut. Ara bé, hi ha estils de vida que condueixen a la salut, mentre que hi ha mals hàbits que perjudiquen greument l’equilibri del cos i poden conduir a l’emmalaltir.

Vostè parla de tenir el valor de callar, perdonar, plorar, pensar, preguntar… Els tria perquè considera que estan en crisi?

No estan en crisi. Pensar, callar, parlar, plorar, perdonar, acomiadar-se… són activitats que, poc o molt, fem al llarg de la nostra vida. El que he volgut mostrar és el valor que té parlar en determinades circumstàncies, perdonar en determinats contextos, saber-se acomiadar quan la situació és molt difícil. El que ens fa nobles no és el que fem, sinó com ho fem. En ètica compta la intenció, però també la forma de l’acte. Hi ha situacions que demanen molt esforç, com perdonar quan s’ha estat objecte d’una greu calúmnia.

Aquestes accions són contraproduents per excés però també per mancança. Com trobar l’equilibri?

L’alternança és la clau de la vida. Hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps per riure i un temps per plorar, també un temps per parlar i un temps per callar. Cada ésser humà ha de trobar el punt just, entre la vida exterior i la vida interior, entre la vida activa i la vida contemplativa. No hi ha receptes en aquest camp,. El que cal que fem és valorar les conseqüències que tenen els nostres actes tant per a nosaltres com per als altres. Hem d’aprendre dels fracassos, els excessos i les desmesures. La memòria juga paper clau en l’aprenentatge dels valors. Ens cal aprendre a anticipar conseqüències i a prendre decisions prudents, responsables.

Actualment, hi ha poca llibertat per defensar alguns valors minoritaris?

Defensar els valors del grup, de la tribu o de l’ètnia sempre ha estat fàcil, la qüestió difícil és viure conforme els propis valors quan aquests són minoritaris. Això demana audàcia. Tenir el valor de perdonar quan tothom s’hi torna o bé perdonar quan és qualificat d’un acte de debilitat és difícil, però només en contextos adversos es posa realment de manifest allò que creiem, allò que ens mou i que estem disposats a defensar.

El sistema educatiu està preparat per una educació en valors?

L’educació en valors no es igual que l’educació dels coneixements. Saber què és la paciència, encara no garanteix que siguem pacients. Saber què és la justícia, no vol dir que siguem justos. L’educació en valors té com a finalitat que cada ésser humà descobreixi la bellesa dels valors que hi ha dins el seu ésser, que s’atreveixi a ser coherent amb ell mateix i que faci de la seva vida un projecte personal. El sistema educatiu té moltes mancances, però l’educació en valors és bàsica per assolir una societat harmònica, lliure, participativa i cívica. Hi ha molt en joc i tots hem de contribuir a fer-la realitat. El mestre, els pares… Tots som corresponsables de l’educació dels infants i dels joves.

Sorprèn un capítol dedicat a El valor de viure l’ara. No sabem gaudir del present?

No, no sabem fruir del que ens regala la vida a cada moment. Estem atrapats al passat o bé anticipem constantment allò que ha de venir. La memòria ens roba l’ara. La tendència a ocupar-nos del futur ens condueix a tota mena de preocupacions. Ens cal aprendre a viure l’ara, perquè solament així podem viure amb profunditat i no tenir la sensació que la vida ens ha passat sense haver-la viscut.

Vostè aposta per la creació d’una consciència global. En quin procés estaríem ara?

Som a la prehistòria de la consciència global. Encara pesa massa l’ego i l’esperit de fragmentació que ens aïlla els uns dels altres. Ens cal prendre consciència de què formem part d’un Tot i de què el que ocorre en aquest Tot està interconnectat. El gran mite de la Modernitat és l’autonomia. El nou paradigma ens obre les portes a la interdependència, al reconeixement dels altres no com a contrincants o enemics, sinó com a cooperants.

Maria Coll
Revista Valors