Has caminat set dies en solitari,
per terra basca, d'Irun a Bilbao, seguint el camí de Sant Jaume.
La por de perdre't i de no trobar la
seguretat de l'aixopluc per passar la nit, t'obligaren a prendre la precaució
de cercar i carregar informació de tota mena: plànols geogràfics, guies de
camins amb descripcions de ruta,
llistats d'albergs, telèfons... Ara,
un cop retornat a casa, assegut còmodament davant de l'ordinador, t'adones
que totes aquestes "seguretats" es varen quedar a la carpeta,
que no has obert en cap moment al llarg del viatge.
El Camí t'ha acollit com un
amic. Mai no ha deixat que et perdessis.
T'ha ofert l'aigua d'una font, just
quan acabaves d'exhaurir la de la teva cantimplora. T'ha deixat triar
l'alberg on volies passar la nit, segons aquell dia volguessis caminar més o
menys. T'ha inoculat des del primer moment, un intens sentiment de
llibertat, fruit de la trobada amb tu mateix, que encara perdura.
Més encara, lluny de les teves
previsions inicials, mai no t'ha deixat sol. Cada dia ha fet per manera que et
trobessis amb d'altres caminants anònims, com tu mateix. Te'ls ha presentat a
més, tal i com un amic comú, intel·ligent i educat, et presenta un
desconegut, apel·lant a la seva essència, a allò que de comú hi ha entre
tu i l'estrany, lluny d'esmentar etiquetes com ara la feina que fas, la posició
social, les possessions, la història personal i familiar, les creences i
identificacions polítiques i religioses, qualitats que són tan normals a la
vida de cada dia i que esdevenen brossa, inservible al Camí.
Una salutació, un comentari sobre
"d'on vens - a on vas ?", o sobre l'indret per on passàveu, caminar
plegats en silenci fins a separar-vos amb un cordial "adéu, jo em
quedo aquí", car els destins són sovint diferents per a cadascú, era
la dinàmica habitual. Potser diries que constitueix la llei natural del
Camí.
T'ha sorprès el fort lligam de
solidaritat que crea el caminar "en silenci" amb algú o amb gent. De
segur que l'antropòleg hi diria la seva, basant-se en l'ancestral sensació
de seguretat, de fàcil defensa, que proporciona l'avançar en grup
per terreny inhòspit. El cert és, que aquesta mena de companys/es de viatge
arrelen amb força.
Així han arrelat: la Ma
Carmen i en Jose (hospitalers de l'alberg Sta Ana de Donibane Pasai). Tots dos
d'Irun. L'alegre matrimoni de Los Angeles amb qui allí vàreu coincidir i
les dues senyores franceses que et vares anar trobant fins a Orio.
La Rosa, la ferma i cordial
"capitana" de l'alberg San Martín d'Orio.
Els amics flamencs Josh i Thien, tan
sorrut el primer com de fina broma el segon, que et vares anar trobant des de Deba
fins a Bilbao.
L'home alemany que venia de
Biarritz, amb els peus llagats, que es va quedar a Orio.
La Mónika, polonesa enigmàtica amb
la síndrome del japonès, (feia fotos a gairebé tot el que veia). Els dos germans americans, de
Seattle, amb qui féreu les etapes més dures (de Deba a Markina i de Markina a
Gernika).
El matrimoni alemany amb qui coincidíreu
de Deba a Gernika, que cada matí cercaven metòdicament una fleca per comprar la
barra de pa del dia.
Rodrik, el polonès xerraire, clavat
a l'actor Dolph Lundgren (Rocky), però en bo, amb qui vàreu fer-vos vostre el
camí de Gernika a Lezama.
Els quatre dinàmics ciclistes de
Lleida que et varen confondre amb un anglès a l'alberg dels PP Carmelites de
Lezama.
La Sara, de Vic i l'Iván, d'Alcázar
de San Juan, que tot i venir sols, cadascú pel seu compte, varen
constituir una tan ben avinguda parella en el Camí.
En Valentín, l'alegre belga de parla
alemanya, tot un showman al sopar de grup a Markina.
En Dani, de Logronyo, que parlava
Català per haver estudiat Belles Arts a Barcelona, i el seu company italià de
Venècia a qui vares donar un cop de mà amb les llagues als peus.
La Isabel, simpàtica hospitalera de
l'alberg municipal de Lezama, tan amable.
En Vinzenzo, de Nàpoli i en Carlos,
de Madrid, genials hospitalers de l'alberg de Bilbao, amb qui us vàreu acomiadar
en mig d'abraçades i alguna llagrimeta.
Sense oblidar l'Iker i l'Unai, dos
bessons de 7 anys amb qui vàreu tenir una interessant conversa al parc de
Basurto, mentre tu esperaves l'autobús de tornada.
...
Com ha arrelat també en tu aquesta
acollidora terra basca que et va anar impregnant de bones emocions, dia rere
dia al llarg del trajecte. Presents tots els colors del verd, com diu la cançó
d'en Raimon, i la suavitat de les formes dels seus turons
i muntanyes, amb els disseminats de cases blanques escampades en mig
de la catifa verda. Seguint camí prop de la costa, de Donostia a
Mutriku, sembla com si les vaques podessin anar baixant pels prats fins a
tocar del mar per abeurar-se.
T'han corprès el caràcter directe,
la franquesa, la naturalitat de la gent èuskara, l'educació i
l'amabilitat de voler-te ajudar encara que no els ho demanis, i l'afecció
autèntica i intensa que tenen per la seva terra; la treballen, la
guarneixen arreu amb flors, i la viuen sempre que poden. Admirable !
Gent, paisatges, amics que no
tornaràs a veure, tot, tot ha anat passant com una pel·lícula, canviant, impermanent,
deixant empremta. L'única constant, el Camí.
El Camí: com la vida, però en petit.
Enric Ferreres
Voluntari
Octubre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies