Caminem com cecs en un tiroteig: desconcertats, espantats, i buscant camins perquè aquest món no estigui organitzat contra la gent. Diu Eduardo Galeano de 71 anys. En els seus llibres conflueix la narració, la poesia i la crònica
L'economia està al servei de la indústria militar que és el nom artístic de la indústria criminal.
El proïsme és l'enemic?
Sí, som una civilització de soledats que es troben i desencontren contínuament sense reconèixer-nos. Aquest és el nostre drama, un món organitzat per desvincular, on l'altre és sempre una amenaça i mai una promesa.
La por ens domina.
És el pretext perquè aquesta indústria pugui prosperar, perquè necessita guerres i enemics, i si no hi ha cal inventar-los. Fixeu-vos en el cas de Nelson Mandela.
El món celebra el dia que va néixer.
Doncs ha figurat en la llista d'enemics perillosos per a la seguretat dels EUA fins al 2008. Durant 60 anys l'africà més prestigiós va ser un terrorista per al país dominant. Com anem a creure en tot el que ens expliquen sobre les amenaces terroristes?
Som un gran ramat de xais?
Per tot arreu apareixen símbols sorprenents de resistència i de vida. El millor que té la vida és la capacitat de sorpresa.
No obstant això, anem després de la seguretat.
Vivim en un món insegur, no només perquè podem ser robats, assaltats ... Els cotxes maten més que les drogues, i l'aire que respirem i els pesticides ens exterminen. Només si ens articulem per defensar-nos d'un sistema que és enemic de la naturalesa i de la gent podrem trobar espais de seguretat.
Què ens fa lliures?
Els desafiaments que un s'enfronta cada dia són els que t'obren una escletxa per a triar entre la dignitat i l'obediència. Lliure és el que és capaç encara de triar la defensa de la seva dignitat en un món on, vulguis o no, en algun moment hauràs de prendre partit entre els indignes i els indignats.
Des nens ens adoctrinen fins al punt que ens sembla normal l'anormal.
Que el president Obama rebés el premi Nobel de la Pau amb un discurs d'homenatge a la guerra "justa i necessària contra el mal" il·lustra el que vostè diu.
Què llavor es pot plantar perquè la gent sospiti?
Cal veure a l'inrevés les històries que els diaris ens expliquen per poder entendre-les al dret: l'Iraq envaeix EUA perquè els seus arsenals d'armes de destrucció massiva són un perill per a la humanitat. El que és veritat, però aquest va ser el pretext dels americans per envair l'Iraq i matar una quantitat ingent de civils.
Com esbrinar si un és viu o és un mort vivent?
Caldrà preguntar-se fins a quin punt sóc capaç d'estimar i de triar entre la dignitat i la indignitat, de dir no, de desobeir. Capaç de caminar amb les teves pròpies cames, pensar amb la teva pròpia cap i sentir amb el cor en lloc de resignar a pensar el que et diuen.
...
La majoria treballa a contracorazón i acaba vivint una vida que no és la seva per les necessitats materials, i això és el que fa que alguns no s'adonin que van morir fa molts anys, l'última vegada que van ser capaços de dir no.
És una utopia un món en què la gent faci el que li agrada?
Com diu el patriarca del cinema argentí, Fernando Birri, la utopia serveix per caminar. A mi m'agrada molt veure l'univers per l'ull del pany.
Des que és petit?
Sí, per no confondre la grandesa amb el grandot, una de les confusions del món actual. La grandesa no està en els fets espectaculars, està en la vida quotidiana.
Cal endolcir.
Al manicomi general, els francesos van dictar una llei que era un acte de seny: ja que tenim màquines capaces, tinguem 35 hores de treball setmanal, però va durar 10 anys. Per què el progrés tecnològic ha de produir angoixa i desocupació?
El 99% de les espècies del planeta no viuen per treballar, i no els va tan malament.
Nosaltres ens hem especialitzat en ser instruments dels nostres instruments, i som els únics capaços de destinar els nostres millors recursos a l'extermini boig. Cada minut al món destina tres milions de dòlars a despeses militars i moren 15 nens de malalties curables. Quina mena d'espècie és aquesta que diu que és la racional?
Què faceta humana ens destrueix?
El conformisme, l'acceptació de la realitat com una destinació i no com un desafiament que ens convida al canvi, a resistir, a rebel · lar, a imaginar en lloc de viure el futur com una penitència inevitable.
I això cal fer-ho en companyia.
Sí, en solidaritat, que és un sentiment horitzontal. La caritat és vertical i no m'agrada. Hi ha un vell proverbi africà que diu que el que dóna està sempre per sobre de la mà que rep. De fet, els nostres avantpassats van sobreviure perquè van saber repartir el menjar i defensar junts.
Malgrat això, som tan destructius ...
M'imagino un judici universal a la condició humana de les plantes i els animals, apuntant amb les seves potetes i amb les seves branquetes i preguntant: què han fet del món?, Per què ens van matar? Què terrible confusió creure'ns amos de la natura.
Ima Sanchís
25/05/2012
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies