Dissabte passat feia trenta-dos anys de l'assassinat de monsenyor Óscar Romero, que era bisbe d' El Salvador. Li van disparar els trets mortals mentre celebrava la Missa. La seva mort violenta va ser una conseqüència del compromís de la seva vida. Tot i que avui pot fer-se difícil imaginar un bisbe amb un tarannà tan obertament compromès amb els més pobres (a pesar que encara en queden alguns, no gaires, a l'Església), han passat trenta-dos anys i el missatge de monsenyor Romero segueix viu.
Óscar Romero no podia separar la lluita per la justícia de la predicació de l'Evangeli. "Tota persona que lluita per la justícia, que cerca revindicacions justes en un entorn injust, està treballant pel Regne de Déu". Les seves homilies, en llocs oberts, eren seguides per milers de persones, sense importar la pertinença a l'Església. Eren persones que cercaven en la paraula del bisbe Romero aquell bri d'esperança que podia tornar la dignitat a les seves vides. "Denuncio i condemno la injustícia ja que és la meva obligació com a pastor d'un poble oprimit i humiliat".
Les seves paraules no eren fàcils de pair. Denunciava els qui volen que el pobre accepti la pobresa com una voluntat de Déu. "La voluntat de Déu és que tots els seus fills siguin feliços... Hi ha un ateisme més proper i més perillós per la nostra Església: l'ateisme del capitalisme quan els béns materials s'erigeixen en ídols i substitueixen Déu.
Justament, el dia abans de la seva mort, en l'homilia havia dit: "Volem que el Govern entengui seriosament que de res serveixen les reformes si van tenyides de tanta sang... En nom de Déu, doncs, i en nom d'aquest sofert poble, els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu: que cessi ja la repressió!" L'endemà, 24 de març, ja no va poder acabar la seva homilia. La seva paraula clara era un greu destorb.
Romero era conscient que estava amenaçat de mort. "He sigut freqüentment amenaçat de mort. Com a cristià, no crec en la mort sense la resurrecció. Si em maten, ressuscitaré en el poble salvadorenc". I crec que Óscar Romero, amb les seves paraules, segueix viu en el poble salvadorenc i en tota la humanitat que se sent preocupada per aquells que menys tenen i que pitjor s'ho passen. En aquests moments en què vivim una crisi que afecta especialment els qui menys tenen i no treu privilegis als rics, les seves paraules ens fan veure com s'ha instaurat una mena de religió en què s'adora l'economia, en uns temples anomenats bancs, amb uns oficiants disfressat de primes de risc i d'agències d'avaluació, i amb un decàleg que, lluny de la justícia social, no retalla res d'aquells que més tenen.
Josep Cornellà i Canals
29/03/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies