Una crisi que provoca por i desesperança

Tots els indicadors ens estant assenyalant que la crisi actual, no és com la situació crítica que ens va tocar viure després de la guerra civil, o durant els llargs anys del franquisme, ni tampoc té res a veure amb la crisi econòmica que vàrem patir els  anys 70. Sí que té quelcom de similitud amb la del 29 del segle passat. Aquella, com la d’ara, són segons els economistes crisis sistèmiques, crisis que es produeixen per l’esgotament del model econòmic. En totes les esmentades, la ciutadania sabent o sense saber les causes que l’originava, tenia –malgrat tot- el convenciment que la situació era conjuntural i, conseqüentment, tenia l’esperança que les coses, més aviat o més tard, acabarien arreglant-se. Cal pensar que això també succeirà amb aquesta, malgrat que tot fa creure que el fosc túnel serà molt llarg.

Al inici de l’actual crisi, tothom creia que era conjuntural degut a la bombolla immobiliària, però que tindria una curta durada. Així ens ho van vendre els polítics. La crua realitat, és tot una altre. A diferència del passat, les notícies arriben a la ciutadania malgrat la voluntat dels polítics de desviar l’atenció o d’ocultar intencionadament la gravetat de la situació que ens toca patir (això si s’assabenten del que passa...). Com dèiem, tots els indicadors assenyalen que d’aquesta crisi ningú sap quan realment se’n podrà sortir, car en aquesta, hi han els especuladors financers que estan fent el seu agost. Gent sense escrúpols que han aconseguit rendibilitzar la precarietat de la zona euro i al deute a que han de fer front Grècia, Portugal i Irlanda, però també Espanya i Itàlia (ara també, països com Àustria, Bèlgica o França, ja estan en el seu punt de mira), sense que, per ara, els polítics hagin aconseguit bloquejar l’esmentada especulació del poderós lobby financer.

És ben sabut que darrera de qualsevol lobby, hi ha un grup de persones influents que intenta activament de persuadir els poders públics, especialment els legisladors, perquè afavoreixin els seus interessos. La pregunta és, quins polítics tindran la capacitat i les mans netes per aturar aquesta maleïda plaga? De moment aquests invisibles terroristes, s’estan inflant de quantitats multimilionàries d’euros o dòlars, mentre –impassibles i sense que ningú els persegueixi- estan sembrant el terror i la por a milions i milions de ciutadans, no només d’Europa, sinó d’arreu del món. Cap terrorisme pot ser justificat, però molt menys aquell que sense fer crims de sang, està portant impunement a la misèria i a la fam als més vulnerables de la societat.

És evident doncs, que el terrorisme financer està fent greus estralls, la conseqüència dels quals i el seu acabament és de difícil preveure. Déu no vulgui, però amb aquesta crisi probablement farem un pas enrera en l’estat del benestar i ens hauran forçat a entrar en el paradigma de la por i de la manca d’esperança per les noves generacions. No voldria caure en el pessimisme, però observant la realitat que ens envolta, es detecta que milers de treballadors han perdut el seu lloc de treball i, a més, se’ls hi està acabant el subsidi d’atur, que a moltes famílies els estan desnonant del seu habitatge per impossibilitat de pagar les especulatives hipoteques, que cada cop els joves troben més dificultats per entrar en el mercat del treball, també els que tenen estudis universitaris, molts dels quals es veuen abocats a emigrar. Davant d’aquesta greu situació, el govern de la Generalitat actua a deshora i malament, al voler-la resoldre a cops de retallades que perjudiquen els més febles amb polítiques més pròpies de tecnòcrates, cas dels  consellers de sanitat, educació i universitats. Veritablement inacceptable, car sembla que actuïn més per afavorir algun lobby i treure’n beneficis, que de servir els interessos dels ciutadans.

Malauradament, aquesta desgraciada crisi està vulnerant el dret a l’habitatge, el dret al treball, el dret a la sanitat i a la educació pública, en definitiva està vulnerant els drets més fonamentals i bàsics de les persones, descrits en la Carta Magna dels Drets Humans!

Jaume Rocabert i Cabruja        

Girona, 18 de novembre del 2011