És avui la festivitat catòlica de Caterina d'Alexandria, santa, sàvia i filòsofa. Per les seves idees i les seves creences en un món d'homes menys llestos fou torturada i assassinada. És també, en l'àmbit global, el "dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones", en recordança del brutal assassinat de les germanes Mirabal a la República de Santo Domingo, també a causa de les seves idees, l'any 1960. La primera celebració data de 1981 a Amèrica. Finalment, el 19 d'octubre de 1999, les Nacions Unides van instituir-ne la diada que avui se celebra en diversos àmbits.
 |
| Pintura: Duy Huynh's |
Que una dona pensi pel seu compte, s'emancipi, tingui una vida pròpia plena, no és un tema ben acceptat al món contemporani. Tampoc es tolera que una dona sigui intel·ligent (sobretot, més intel·ligent que un home); que sigui eficaç; que tingui aptituds genials i iniciativa. De fet, l'home no ha evolucionat al mateix ritme que la dona, que és molt més supervivent i intuïtiva. En un món d'homes, l'home s'ha endropit i no ha sabut saludar amb intel·ligència i elegància la intromissió sobtada i brillant de la dona. En aquest punt i en aquesta categoria rau el conflicte: milers de dones maltractades, centenars d'assassinades.
L'anècdota és l'aparença amb què es dóna la categoria. Hi ha homes tan bèsties, tan poc cultivats, tan incultes que fa angúnia pensar de quina manera han pogut trobar parella. Hi ha homes als quals el cervell dóna per a unes poques maniobres contemporitzadores i la resta del dia pensen la vida en parella com una competència. Hi ha qui, amb aparent bona fe, s'atribueix el paper principal, patriarcal i responsable, de la família; i mal educat en aquest rol és incapaç de pensar que el diner no té gènere; que les oportunitats de treball, tampoc.
La violència és inherent a qui no té gaire recursos, a qui no té més educació, a qui es planteja la vida amb papers, històries i seqüències predeterminades; llavors, qualsevol cosa que en trenqui l'equilibri desencadena el drama. Però la violència és també en el cervell privilegiat d'homes de negocis, de professors universitaris i d'eminents metges. Hi és, perquè en la base d'allò que composa l'essència de la seva vida (la cultura, l'ètica, la formació) no hi té res. Edificar un gran pensament sobre no-res d'humà té també greus conseqüències. Dibuixar la dona com una servent eficaç i barata, com un objecte sexual, com una vida "al costat", com una col·laboradora, com la mare dels fills..., són tics que encara es conserven de manera transclassista entre homes de tota raça i condició.
Les institucions (Generalitat, Diputacions i Ajuntaments) en data tan assenyalada han emès un comunicat prou eloqüent: "Per abordar la complexa realitat que envolta aquest fenomen cal garantir veritablement els drets de les dones i reconstruir un nou model de ciutadania que permeti esborrar el sexisme de les estructures socials, econòmiques i polítiques (...) Així doncs, avui, en el marc d'aquesta diada, totes i tots nosaltres volem renovar el nostre compromís per seguir construint una nova cultura, basada en el respecte mutu, l'autonomia i la llibertat per a tothom".
No res del que fins aquí s'ha escrit és nou. En un moment o altre, els lectors ho han llegit o sentit. Vostès ho veuran més o menys urgent, però coincidiran que la violència domèstica és un càncer social que s'ha d'eradicar, tallant on calgui, però també amb la pluja fina de la química educativa. El que és nou és el que a partir d'aquí els convido a llegir. Són casos de fa cent anys i més. Explicats amb tota mena de detall pel Diario de Gerona, són judicis retransmesos que dibuixen perfectament el que fa al cas i permeten il·lustrar la tesi que aquest article vol reclamar: cal avançar cap a una nova cultura amb llibertat per a tothom.
Entre abril i juny de 1901, es va veure el judici contra Emilio Soler Gusiñer, de Besalú, un home separat i malalt. Sovint rebia la visita de la dona, Teresa Badosa, que vivia a Argelaguer acompanyada d'altres dones que l'acompanyaven. El 14 de maig de 1900 es va desencadenar la tragèdia. Aquell dia, la seva dona, que anava acompanyada de Josefa Ibero, li va dir que havia de marxar a Olot i que estaria uns dies sense veure'l. Quan se n'anaven, alguna cosa les va fer riure. Llavors, el malalt les va cridar i els va dir que li miressin un gra que li havia sortit al pit. En aquell moment va treure una pistola de sota el coixí i va disparar contra les dues dones, que malferides van fugir. L'home va provar d'engegar-se dos trets al cap. Va fallar. Llavors es va tirar per la finestra, sense èxit. En el judici, el fiscal va demanar la màxima pena per parricidi. L'advocat defensor va al·legar pertorbació mental i bogeria, concretament "una psicosi maníaca circular de doble forma". L'acusat va dir que no recordava res. La sentència del tribunal el va fer tancar al manicomi per bogeria.
A finals de juny de 1901, es va veure el judici contra Joan Massot, Teresa Alsina i Mariano Galcerán per intent d'assassinat de Joaquima Masó. Joan Massot vivia a Vilopriu separat de la seva dona Joaquima Masó. Vivia amb Teresa Alsina que de serventa havia passat a amant del Sr. Massot. Tanmateix, no podien regularitzar la situació si la Sra. Masó era viva. El dia 14 d'agost de 1900, el Sr. Massot va baixar a Girona a comprar un braç de gitano. El va posar en una caixa de cartó i el va dur al restaurant de can Feu. Allà es va trobar amb Galceran, que li va escriure una carta per a Joaquima Masó. El Sr. Massot es va endur el dolç a Vilopriu, el va donar a Teresa, que va baixar a Girona amb tren, i a través d'un cambrer de la cantina del ferrocarril el va fer arribar a Joaquima. Com que la Sra. Joaquima havia estat amenaçada diverses vegades pel seu marit, va obrir el paquet i en va donar un bocí a un pollastre, que va morir de seguida. Va fer analitzar el braç de gitano que va resultar que estava ple d'arsènic. El Sr. Massot va dir, quan el van detenir, que l'arsènic que li van trobar a les butxaques li havien donat a la farmàcia de Camallera per curar-se un herpes... La sentència va determinar 18 anys per a Massot, 10 per Alsina i 10 per a Galcerán, per intent de parricidi.
D'aquests casos, no són només els crims; són també les connotacions socials i la cultura en què les dones sobreviuen allò que amoïna de debò.
L'anècdota és l'aparença amb què es dóna la categoria. Hi ha homes tan bèsties, tan poc cultivats, tan incultes que fa angúnia pensar de quina manera han pogut trobar parella. Hi ha homes als quals el cervell dóna per a unes poques maniobres contemporitzadores i la resta del dia pensen la vida en parella com una competència. Hi ha qui, amb aparent bona fe, s'atribueix el paper principal, patriarcal i responsable, de la família; i mal educat en aquest rol és incapaç de pensar que el diner no té gènere; que les oportunitats de treball, tampoc.
La violència és inherent a qui no té gaire recursos, a qui no té més educació, a qui es planteja la vida amb papers, històries i seqüències predeterminades; llavors, qualsevol cosa que en trenqui l'equilibri desencadena el drama. Però la violència és també en el cervell privilegiat d'homes de negocis, de professors universitaris i d'eminents metges. Hi és, perquè en la base d'allò que composa l'essència de la seva vida (la cultura, l'ètica, la formació) no hi té res. Edificar un gran pensament sobre no-res d'humà té també greus conseqüències. Dibuixar la dona com una servent eficaç i barata, com un objecte sexual, com una vida "al costat", com una col·laboradora, com la mare dels fills..., són tics que encara es conserven de manera transclassista entre homes de tota raça i condició.
Les institucions (Generalitat, Diputacions i Ajuntaments) en data tan assenyalada han emès un comunicat prou eloqüent: "Per abordar la complexa realitat que envolta aquest fenomen cal garantir veritablement els drets de les dones i reconstruir un nou model de ciutadania que permeti esborrar el sexisme de les estructures socials, econòmiques i polítiques (...) Així doncs, avui, en el marc d'aquesta diada, totes i tots nosaltres volem renovar el nostre compromís per seguir construint una nova cultura, basada en el respecte mutu, l'autonomia i la llibertat per a tothom".
No res del que fins aquí s'ha escrit és nou. En un moment o altre, els lectors ho han llegit o sentit. Vostès ho veuran més o menys urgent, però coincidiran que la violència domèstica és un càncer social que s'ha d'eradicar, tallant on calgui, però també amb la pluja fina de la química educativa. El que és nou és el que a partir d'aquí els convido a llegir. Són casos de fa cent anys i més. Explicats amb tota mena de detall pel Diario de Gerona, són judicis retransmesos que dibuixen perfectament el que fa al cas i permeten il·lustrar la tesi que aquest article vol reclamar: cal avançar cap a una nova cultura amb llibertat per a tothom.
Entre abril i juny de 1901, es va veure el judici contra Emilio Soler Gusiñer, de Besalú, un home separat i malalt. Sovint rebia la visita de la dona, Teresa Badosa, que vivia a Argelaguer acompanyada d'altres dones que l'acompanyaven. El 14 de maig de 1900 es va desencadenar la tragèdia. Aquell dia, la seva dona, que anava acompanyada de Josefa Ibero, li va dir que havia de marxar a Olot i que estaria uns dies sense veure'l. Quan se n'anaven, alguna cosa les va fer riure. Llavors, el malalt les va cridar i els va dir que li miressin un gra que li havia sortit al pit. En aquell moment va treure una pistola de sota el coixí i va disparar contra les dues dones, que malferides van fugir. L'home va provar d'engegar-se dos trets al cap. Va fallar. Llavors es va tirar per la finestra, sense èxit. En el judici, el fiscal va demanar la màxima pena per parricidi. L'advocat defensor va al·legar pertorbació mental i bogeria, concretament "una psicosi maníaca circular de doble forma". L'acusat va dir que no recordava res. La sentència del tribunal el va fer tancar al manicomi per bogeria.
A finals de juny de 1901, es va veure el judici contra Joan Massot, Teresa Alsina i Mariano Galcerán per intent d'assassinat de Joaquima Masó. Joan Massot vivia a Vilopriu separat de la seva dona Joaquima Masó. Vivia amb Teresa Alsina que de serventa havia passat a amant del Sr. Massot. Tanmateix, no podien regularitzar la situació si la Sra. Masó era viva. El dia 14 d'agost de 1900, el Sr. Massot va baixar a Girona a comprar un braç de gitano. El va posar en una caixa de cartó i el va dur al restaurant de can Feu. Allà es va trobar amb Galceran, que li va escriure una carta per a Joaquima Masó. El Sr. Massot es va endur el dolç a Vilopriu, el va donar a Teresa, que va baixar a Girona amb tren, i a través d'un cambrer de la cantina del ferrocarril el va fer arribar a Joaquima. Com que la Sra. Joaquima havia estat amenaçada diverses vegades pel seu marit, va obrir el paquet i en va donar un bocí a un pollastre, que va morir de seguida. Va fer analitzar el braç de gitano que va resultar que estava ple d'arsènic. El Sr. Massot va dir, quan el van detenir, que l'arsènic que li van trobar a les butxaques li havien donat a la farmàcia de Camallera per curar-se un herpes... La sentència va determinar 18 anys per a Massot, 10 per Alsina i 10 per a Galcerán, per intent de parricidi.
D'aquests casos, no són només els crims; són també les connotacions socials i la cultura en què les dones sobreviuen allò que amoïna de debò.
Jordi Vilamitjana i Pujol
25/11/2211
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies