" No t'emportis els teus òrgans al Cel... al Cel saben que els necessitem a la terra "

Darrera aquesta frase s’amaga una decisió difícil per una família i que l’ha de prendre en un moment duríssim: just acabada d’acceptar la mort d’un ésser estimat: signem aquest paper que permetrà que el portin a quiròfan i li treguin uns òrgans? Clar que salvaran vides, clar que ell ja no pateix, però és una decisió tan dura!. Ara que, ho podem mirar d’un altra manera: és el seu cos, i si pogués parlar, que m’aconsellaria?

La història podria haver començat així: Al llit de l'UCI tenim un malalt de mitjana edat, prèviament sa, que bruscament ha entrat en coma degut a una hemorràgia cerebral. Malgrat tots els esforços mèdics a casa, urgències i l'UCI, hem diagnosticat que aquest cervell ha deixat de funcionar: està en “mort cerebral”. El diagnòstic és 100% segur (evidentment no hi ha lloc a error, tenim mitjans per assegurar-ho amb un 100% de certesa) i l’estat irreversible.

Per les circumstàncies (bastant freqüents) del cas, el cor, ronyons, pulmons, fetge, pàncrees, ulls. etc estan perfectament sans. En algun lloc de Catalunya, Espanya, o Europa hi ha una sèrie de persones amb la vida pendent d’un fil degut a un estat terminal del seu cor, fetge, pulmons, etc. esperant una trucada que els avisi que hi ha un donant idoni i que la família ha tingut la generositat de respectar la voluntat del malalt i convertir una mort absurda en un regal per altres malalts molt necessitats i que d’aquesta manera deixi de ser absurda... I potser per aquesta família quedarà aquest consol i una mica la sensació que el seu pare-germà, fill no se n’ha anat del tot, que quelcom d’ell encara es viu...

La tasca pel metge coordinador de trasplantament és feixuga, i per a mi, la part més dura és afrontar la família en aquest moment de dolor (no podem esperar gaire dons el deteriorament dels òrgans és qüestió d’hores), fer-los hi entendre que aquest malalt que té el cor bategant, els pulmons respirant (pel respirador artificial) i bona temperatura i color és irreversiblement mort. I llavors fer la pregunta: “tenen coneixement que el seu familiar s’oposés a què els seus òrgans un cop mort fossin aprofitats per trasplantament?” De fet el document que signen diu textualment: “DECLAREM: L’absència de coneixement d’oposició expressa del difunt perquè després de la seva mort es faci l’extracció dels seus òrgans i teixits amb finalitats terapèutiques i científiques.”

La llei diu que tothom és donant si no ha declarat el contrari, i això és el que es demana als familiars (o amics si no hi ha família) que signin que no els hi consta que el difunt s’oposés a la donació. Evidentment, encara que el donant hagués expressat la seva voluntat en vida, si algun parent ho rebutja, els metges no tirem endavant la donació per respecte al dolor... Encara que legalment es podria fer, mai es fa...

Per això més que preocupar-se de fer-se un carnet de donant i dur-lo a la cartera per si de cas, s’ha de fer entendre a la família que si el moment arriba, facin l’acte de generositat de respectar la pròpia voluntat i signar el consentiment a la donació... I cal també preguntar a la resta de la família que en pensen. Clar que és un tema que no es pot parlar tranquil•lament mentre mengem el rostit, però mai se sap quan el moment arriba... i aclarir les coses pot estalviar molts maldecaps, discussions, sentiments de culpa, incerteses, etc, si la dissort arriba...

Ah! i una altra cosa a aclarir: el criteri que fem servir actualment no és el de l’edat del donant, sinó l’estat de funcionament de cada òrgan.... Una persona de 80 anys pot donar, amb èxit, uns ronyons... La creixent i llarga llista d'espera de receptors i la disminució dels donants dels darrers anys ha obligat a revisar els criteris de selecció. Els avanços de la medicina preventiva i terapèutica (infarts, problemes cerebrals, casc a les motos, etc) ha fet disminuir moltíssim els candidats a la donació. I la casuística cada cop més ampla i contrastada ha fet veure la viabilitat de trasplantaments que fa uns anys creiem no viables. També s’han afegit a la llista de receptors, malalts amb patologies com la hepatitis, VIH, etc que poden rebre un òrgan de un malalt infectat amb la mateixa malaltia, amb garanties d’éxit.

Jo no us desitjo a cap que vingueu a ocupar un llit de la UCI, evidentment. Però si la dissort arribés, farieu un gran favor als receptors i a mi si els familiars no han de passar pel tràngol de decidir si signen o no. Les vegades que sense demanar-ho la familia m’ha dit: “per cert doctor, que ell/a havia dit que si el moment arribés voldria ser donant... creu que seria possible?” Entendreu que a tots se-n’s obre el cel...

I recordeu: el cel sap que els òrgans els necessitem aquí a la terra...

Dr Josep Armengol i Albanell

Coordinador de Trasplantaments de Girona