Cal patir?

Davant d’aquesta pregunta i producte de la meva formació i coneixements he de dir sense dubtar-ho, que no, que de cap manera cal patir i hem de fer esforços per a que això no passi. Primerament voldria que quedés clar que l’acepció que agafo de la paraula patir, no es la del esforç ben entès, la perseverança o el sacrifici que sempre són al darrera de les obres ben acabades o del èxits més importants en la vida de cada un de nosaltres. Em refereixo a patir com a doldre, sentir dolor o aflicció.

A l’any 1960 JF Kennedy va demanar en el Congrés dels EUA, un esforç conjunt de tots els estaments dedicats a la investigació per efectuar la conquesta de l’espai i en concret de la lluna; efectivament a l’any 1969 l’home va posar els peus a la lluna.

Cap altra crida d’aquesta mena s’havia fet fins arribar a l’any 1990, on G Bush pare, va declarar, també al congrés, la dècada següent com la dècada dedicada a l’estudi del cervell. No és aliè a aquest esforç l’aparició de les Unitats de Ictus i la millora que s’ha donat al tractament dels accidents vasculars isquèmics (AVC). Seguint els exemples anteriors la dècada que començava a l’any 2000 va ser declarada la del estudi i control del dolor en totes les seves vessants. Des de llavors hem comprés moltes coses sobre el dolor i sobre els efectes que provoca patir-lo de manera crònica i continuada.

El dolor no és una malaltia: es un símptoma.

Tan mateix totes aquestes investigacions ens han anat demostrant que quant aquest dolor es converteix en crònic, comporta un seguit de signes i símptomes associats que ens porten a considerar el dolor crònic més a prop de una malaltia o síndrome en si mateix, que no del símptoma que era inicialment en el moment agut. Tenim una amplia evidència científica que la intensitat del dolor i la duració d’aquest dolor són directament relacionats amb el fenomen anomenat de sensibilització central (en la medul•la i el cervell) que perpetua el dolor i va ampliant les zones a on es percep el dolor. Progressivament el pacient veu augmentar las zones doloroses del seu cos, sense una causa clara. La incapacitat del cos per manegar aquests fenòmens de sensibilització davant de lesions o traumes més o menys petits, seria al darrera de malalties tan controvertides com la fibromiàlgia.

Els coneixements sobre la genètica del dolor van també donant llum sobre aspectes no gaire entesos de la variabilitat de les persones en el dolor. Aquesta variabilitat ha estat sovint atribuïda tan sols a factor familiars, psicològics o socials, veient ara que també hi ha factors genètics clarament identificats. Un exemple el veiem a les dones, que són menys tolerants que els homes a un estímul dolorós fet al laboratori i també tenen major probabilitat de presentar dolor crònic al llarg de la seva vida.

Els avenços han estat molt importants en el camp de la fisiopatologia però també en el camp de les teràpies farmacològiques i no farmacològiques. Coneixem molt millor el funcionament de la morfina i els seus derivats opiacis, de la tolerància i abstinència que provoquen (igual que molts altres medicaments) i de la raresa dels fenòmens d’addicció en els pacients tractats amb opioides. Així doncs la opi fòbia que presenten alguns pacients i sanitaris de tota mena molt sovint no esta justificada. Molt freqüentment les persones amb dolor crònic pateixen també depressió associada, alteracions de la son i de les relacions amb els altres. Un dels aspectes psicològics més sorprenents trobats i que es un fet cert en animals i relativament comprovat amb els humans que pateixen dolor crònic, és que aquests, sovint no saben triar que és el que més els convé pels seus interessos, i no saben triar que és el millor per a ells. Tots aquests factors més emocionals de l’experiència del dolor, es poden ara objectivar i mesurar a través de les tècniques de neuroimatge com la ressonància magnètica funcional i altres, que ens han demostrat les diferents parts del cervell que s’activen (matriu cerebral) al sentir dolor, les diferencies que hi ha si és agut o crònic, si és o no esperat, si la intensitat es previsible o no, o si va associat a altres estímuls positius o negatius, són evidents. Aquestes mateixes tècniques demostren una pèrdua de matèria gris (cossos neuronals) i de sinapsis en el còrtex prefrontal en els pacients amb dolor crònic. En alguns estudis s’ha demostrat una recuperació d’aquesta atrofia després del cessament del dolor (col•locació de una pròtesis total de genoll).

Portem relativament pocs anys estudiant aquests aspectes funcionals i estructurals del cervell relacionats amb el dolor agut i crònic, però queda ben clar que les alteracions que el dolor persistent provoca sobre la plasticitat del nostre sistema nerviós l’acosten més a una malaltia que no a un símptoma. Així doncs, cal conscienciar i fer esforços per evitar que el dolor i les síndromes doloroses cròniques desencadenin aspectes mal adaptatius en les persones. Tenim eines farmacològiques i no farmacològiques també molt potents, que hem de utilitzar, donat que estem demostrant que el cervell és el gran modulador d’aquesta percepció dolorosa.

Com deien els monjos de Wudang (a on va néixer el Tai Xi Xuan) sobre quatre aspectes fonamentals del taoisme, l’home ha de buscar per aquest ordre: primer la felicitat, després la salut i la longevitat, per arribar a la pau interior.

Dr. Josep Vilaplana Birba

Metge especialista en Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor

Unitat del Dolor

Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta