 |
| Francisco de Goya, 1820 Oli sobre llenç Romanticisme |
L’estiu de 1792 llanguia quan Francisco de Goya y Lucientes va abandonar la cort madrilenya rumb a Cadis, cansat de les intrigues palatines i de la hipocresia regnant. No sabem amb exactitud la data en què va partir ni els esdeveniments que es van produir durant el trajecte. Potser, donada l’afició taurina del pintor, es va aturar a Sevilla per assistir a alguna corrida de toros a la remodelada plaça del Baratillo. Potser, en el cartell s’anunciava el malaguanyat Pepe Hillo, torejador de culte i autor de l’afamat pamflet La tauromàquia o art de torejar. Obra utilíssima per als toreros de professió, per als afeccionats i tota classe de persones interessades pels toros, segons diu el subtítol, i editada el 1796 a Cadis. L’especulació precedent pot semblar errònia si es recorda que Carles III, seguint els consells del comte d’Aranda, va prohibir les festes taurines el 1771. Prohibició confirmada mitjançant pragmàtica del 9 de novembre de 1785 i repetida el 20 de desembre de 1804, mort ja Carles III, i regnant el seu fill i successor Carles IV. No obstant això, el poble va fer cas omís d’aquesta legislació i les corrides continuaven sense solució de continuïtat. Algunes discussions són més antigues del que ens pensem, pel que sembla.
Quan Goya va arribar a casa del seu amic Don Sebastián Martínez y Pérez, va emmalaltir greument. Alteracions de la visió, trastorn de l’equilibri, acúfens i vertígens el van obligar a confessar per carta: “He estat dos mesos al llit amb dolors (abdominals) còlics”. Les hipòtesis sobre la naturalesa de la malaltia del pintor s’han repetit al llarg del temps. S’ha atribuït la seva malaltia a la intoxicació per plom o saturnisme, també anomenada “còlic dels pintors”; a la sífilis o mal gàl•lic, una carta de Don Martín Zapater al cunyat de Goya, Don Francisco Bayeu, al•ludeix a la vida llicenciosa i desordenada del pintor: “El meu estimat Paco... A Goya, com et vaig dir, l’ha perjudicat la seva poca reflexió, però cal mirar-lo amb la compassió que exigeix la seva desgràcia i com un home malalt, a qui és menester procurar tots els alleugeriments...”; a un trastorn psiquiàtric de tipus esquizoide o, recentment, la malaltia de Vogt-Koyanagi-Harada s’han sumat a la llista de possibles etiologies.
Goya va sortir d’aquella situació després de “dos mesos de llicència perquè pugui anar a Andalusia a recobrar la salut”, amb una sordesa acusada que va modificar la seva pintura i la seva vida.
Uns anys més tard, Goya va sofrir un nou brot d’aquesta estranya malaltia (o una malaltia diferent, no queda clar en els documents existents). Es trobava llavors, a la fi de 1819, a Madrid i va ser atès per Don Eugenio García Arrieta, natural de Cuéllar (província de Segòvia), metge de l’aristocràcia madrilenya. A aquest moment al•ludeix el quadre que ens ocupa:
“Goya, agraït, al seu amic Arrieta: per l’encert i cura amb què li va salvar la vida en la seva aguda i perillosa malaltia patida a finals de 1819 a l’edat de setanta-tres anys. La va pintar el 1820”.
En la tela s’observa com el Dr. Arrieta sosté amb el pit i el braç esquerre un Goya exhaust i adolorit, per la manera com estreny els llençols amb els dits de la mà esquerra. El sol•lícit metge li ofereix una copa amb algun remei alleujador, mentre del fons negre del quadre sorgeixen figures (fantasmes) que semblen convidar el pintor a habitar en un món més tenebrós.
Encert i cura són les dues característiques que en opinió de Goya resumeixen la labor del Dr. Arrieta en la seva atenció. Desconeixem la medecina que oferia el metge al pintor, però, sens dubte, convindran amb mi, que la seva composició s’allunyava de l’eficàcia de la nostra farmacopea actual. Resulta improbable que el remei administrat servís per salvar la vida de ningú i, en conseqüència, el sentiment subjectiu del malalt cap a l’eficàcia del beuratge i, per tant, de l’encert del metge no és més que una sensació basada en la cura i esment amb què va ser atès. Convé, em sembla, no oblidar aquest punt: què diran quan transcorrin cent anys els futurs metges dels nostres actuals remeis?, quants en quedaran en les llistes de fàrmacs útils? Al ritme de treball de la potent indústria farmacèutica, no em sembla imprudent contestar que pocs o molt pocs. Això és, molts seran substituïts per medicaments més efectius, amb menys efectes secundaris, fabricats per administrar-los a un individu concret i no de manera col•lectiva com fem ara. Alguns deuen pensar que no necessitarem cent anys, potser vint o trenta, per modificar el nostre vademècum gairebé per complet. I llavors, què haurem estat fent tots els anys previs, i abans que nosaltres, els metges que ens van precedir?
Atendre amb cura. Acostar-nos al malalt prou perquè la confiança inicial es transformi en amistat sincera (“al seu amic Arrieta”) i la seva por i la seva incertesa (de vegades també la nostra por i la nostra incertesa) trobi suport en la nostra proximitat i entrega. Exigeix humilitat, reconeixement de les limitacions pròpies i acceptació del fracàs en el metge, la posició que aquí plantejo. I en el pacient exigeix la comprensió que la salut i la felicitat no són drets naturals i permanents. La malaltia (pèrdua de la salut) i la tristesa són consubstancials a l’existència humana. No podem estar sempre sans ni ser eternament feliços (això últim seria, a més, tremendament avorrit), per tant, necessitarem un suport ferm i honest en algun moment de les nostres vides. Aquesta és l’essència de la relació metge-pacient que l’ús de la tecnologia mal entesa, la supèrbia, l’ambició desmesurada i les expecta-tives tergiversades dels uns i els altres ocasionalment enterboleixen.
Alguns àpats envoltat d’amics, en altre temps pacients, em recorden el camí. Espero, quan arribi el moment, trobar suport en algú amb qui xerrar de literatura, discutir sobre les tendències artístiques contemporànies i paladejar un bon vi si ve a tomb i esperem que així sigui.
Especialista de Medicina Interna
Article publicat a la revista CBN Novembre 2009- Maig 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies