'Tenen més necessitat de pallassos els pares que els nens hospitalitzats'

Entrevista de: Albert Soler

Contracorrent del Diari de Girona

Hi ha xarop de ricí i hi ha inclús xarop de pal, però el que més agraeixen els nens malalts és el Xaropclown. Vuit pallassos d'hospital que fa quatre anys que arrenquen somriures -sovint empasant-se les llàgrimes- als nens ingressats. I als seus pares.

Aniol Resclosa

Ha plorat mai mentre feia riure un nen malalt?

No davant del nen, perquè m'aguanto encara que em vinguin llàgrimes als ulls. Per exemple a la sala de cures, on no poden entrar els pares, davant d'un nen petit cremat o molt malferit. Després vaig on no em vegi ningú i ploro.

S'acostuma un a veure nens malalts?

Et pots acostumar una mica, però mai del tot. Quan t'hi trobes sempre costa. De fet, fa poc que tenim una psicòloga al grup, i un cop al mes fem una sessió amb ella per... ventilar.

Com es van iniciar en aquest món?

Havíem fet teatre i fèiem de clown, però ens faltava alguna cosa. Llavors vam veure que a Barcelona hi havia pallassos que actuaven per a nens malalts i ens va agradar. Vam saber que a girona ningú ho feia, i ens hi vam llançar.

Què val el somriure d'un nen malalt?

Val molt, però encara val més el dels pares. El nen potser està fora del seu lloc, però els pares segurament estan nerviosos, preocupats, enrabiats, patint. Tanmateix, si aconsegueixes fer riure el nen, els pares acaben també rient. Els pares són els que tenen més necessitat de pallassos.

Han actuat davant d'un nen sabent que moriria aviat?

Al Trueta la mortalitat infantil és molt baixa, per les malalties que hi tracten. Però sí, vaig actuar per a un nen que després va morir, el que passa que no sabíem que estés tan greu.

Qualificaria aquesta feina de divertida o trista?

Divertida. No sabria dir-li si s'ho passen millor els nens o nosaltres. Tot i estar malalts i hospitalitzats, els nens parlen molt, riuen, col·laboren... La mainada està sempre a prop de la broma, s'hi agafen de seguida.

Expliqui la sensació d'aconseguir que un nen deixi de plorar.

És bestial. Trobar un nen que està histèric perquè l'han de punxar i en entrar nosaltres es tranquil·litza i es deixa fer. És una tasca molt recompensada.

Sempre fan les mateixes bromes?

Ho fem més o menys personalitzat. Per exemple, a un nen diabètic no li fàrem bromes amb dolços ni coca cola. Però sovint només pel fet de saludar-los rient, vestits de pallasso, ja s'animen. L'última cosa que esperen trobar a l'hospital és un pallasso.

És fàcil desconnectar en arribar a casa?

De vegades costa. En ocasions alguns nens m'han deixat tocat. Però has d'intentar desconnectar, si no no podries fer aquesta feina.

I ara han començat a fer el mateix en geriàtrics. Allà troben un altre tipus de nens?

He, he, sí, la facilitat per connectar, per riure, per deixar-se anar, és gairebé similar entre nens i avis.

La diferència és que els nens hospitalitzats no es troben abandonats.

La paraula és sols. Es troben sols.

Font, aquí