Les ales de la Vida

Documental dirigit per Antoni P Canet i produïda el 2006.

El dia 27 de maig i dins el marc de les activitats formatives que organitza el nostre “Voluntariat de suport en la solitud” de l’Hospital Universitari Dr Josep Trueta, vam assistir plegats a la projecció de la pel.lícula “Las alas de la vida”, valuós documental que gira al voltant del verdader significat de viure i morir dignament.

L’argument, a grans trets, és el següent: l’any 2003 es va diagnosticar una rara malaltia neurodegenerativa del sistema nerviós al Dr. Carlos Cristos, resident a Mallorca, per la qual no es coneixia cura. El pronòstic suposava pocs anys de vida, durant els quals es produiria un deterior progressiu.

Amic del cineasta Antoni P Canet, a Cristos se li va ocórrer la idea de proposar-li de fer un documental sobre el temps de vida que li quedava, amb la idea de què pogués servir d’ajuda a d’altres persones a l’hora de poder fer front a la seva malaltia.

El protagonista, la malaltia i la pel.lícula van anar de la mà per reflexionar juntament amb la seva família, amics i companys de feina sobre les vivències i els grans temes associats al final de la vida. I tot això ho van fer plegats mirant la mort a la cara, amb serenitat i, a ser possible, tal com diu el protagonista, amb un somriure.

Aquest documental transmet calma i pau, perquè assumeix la mort com a justa, des de la senzillesa d’una persona que estima la vida d’una forma plenament conscient, i que es va acomiadant a poc a poc i discretament de tot allò que li importa. És només en aquest context que hi tenen cabuda alguns moments de tendra ironia del protagonista, al respondre el següent quan se li pregunta sobre el seu estat: “Jodido, pero contento” o “Mientras haya música seguiremos bailando, y si puede ser con una sonrisa, mejor”.

Així, en el debat posterior moderat pel Dr. Ferran Cordon com a membre de la junta del voluntariat i a la vegada pel seu treball diari com a metge assistencial, van sorgir diverses idees i reflexions com les següents:

• En el documental hi ha un moment que surt el comentari de què “La mort és concebuda com a un fracàs de la medicina, quan la medicina precisament hauria d’incloure l’ajudar a morir”.

• En una societat com la nostra, la mort i la malaltia tendeixen a ser un tabú, quan caldria educar amb el concepte de què la mort és part integrant de la vida, que li dóna sentit, i que la adversitat impulsa precisament a viure d’una forma més intel.ligent i conseqüent amb un mateix. 

• La pel.lícula, a través del seu protagonista, presenta una discussió entorn del testament vital i les cures pal.liatives, distingint bé entre el suïcidi i l’eutanàsia, que rebutja. També tracta el tema de l’acceptació de tractaments mèdics desproporcionats que prolonguen la vida inútilment, aplicats en part per la no-acceptació de la mort com a un pas natural i inevitable de la vida.

A tots ens sorprengué la gran qualitat humana de Carlos Cristos en l’esforç de viure el que li quedava de vida assumint les seves limitacions i amb la seva incondicional mirada tendra cap al què l’envolta.