Una dècada del Santa Caterina a Salt

Els últims pacients del vell Sta Caterina a punt de ser traslladats

L'hospital Santa Caterina va fer ahir deu anys que va començar a funcionar a la seva ubicació actual, Salt. Una dècada del seu trasllat des del centre de Girona fins al parc Hospitalari Martí i Julià, en el qual el Santa Caterina s'ha convertit en un centre de referència internacional en alguns camps, i que també arriba en ple procés d'unificació de serveis amb l'hospital Trueta de Girona.

Concretament, l'efemèride es va complir ahir a les vuit del matí hora en la qual una dècada enrere van arribar els primers pacients traslladats i es posaven en funcionament els serveis. El mateix dia que s'obrien les noves instal·lacions es tancava el vell centre de Girona -operatiu amb diferents renovacions des de l'edat mitjana- i es feia el trasllat dels seus últims pacients. L'atenció a les urgències generals va ser el primer servei en posar-se en funcionament; les consultes externes i la resta d'activitat ambulatòria al cap de dos dies i les urgències dels serveis de salut mental al cap d'una setmana.

Amb idèntica cartera de serveis que l'antic hospital del centre de Girona, el Santa Caterina va incorporar a les noves instal·lacions les àrees d'hospitalització de psiquiatria d'adults, infantojuvenil i urgències psiquiàtriques. A l'edifici, sobre una superfície total construïda de 27.588 metres quadrats se'l va dotar de 222 llits, dels quals, 43 es van destinar a l'hospitalització psiquiàtrica d'aguts.

El Servei de Diagnòstic per a la Imatge del nou hospital saltenc va ser dels primers dels centres catalans en treballar amb tecnologia digital. En el seu conjunt, obra i equipament, la inversió en l'hospital va ser de més de 44 milions d'euros.

Històric en parts naturals

De l'evolució del centre és posa de relleu a títol general la consolidació de l'hospital com a referent en parts naturals, arribant a la xifra històrica de 1.526 parts realitzats l'any 2006, i en salut internacional; l'obertura del Servei de Ressonància Magnètica, la creació del Servei de Salut Comunitària i Mediació Cultural per a l'atenció a les persones immigrants, l'impuls als hospitals de dia, tant de diagnòstic com terapèutic, la medicina esportiva, així com el desplegament de diferents programes de cribratge, i d'atenció a la salut com el de rehabilitació cardíaca, entre d'altres.

L'any 2012, el Departament de Salut, amb la voluntat de crear aliances estratègiques principalment entre l'Hospital Universitari josep Trueta de Girona, gestionat per l'Institut Català de la Salut, i el Santa Caterina, gestionat per l'Institut d'Assistència Sanitària (IAS), va iniciar un projecte d'unificació de serveis que va començar amb la integració de la gestió d'ambdues organitzacions sota una sola gerència.

En tots aquests anys, el nou Santa Caterina, que es va posar en funcionament com a hospital general bàsic del Gironès i la Selva Interior per atendre una població de 120.000 habitants, ha incrementat la seva activitat de forma exponencial així com la població de referència (147.14 habitants, l'any 2013).

L'activitat quirúrgica ha augmentat en aquests deu anys en un 67%, amb 7.079 intervencions realitzades l'any 2013, així com l'hospitalització, amb un creixement de gairebé el 50%, amb 9.980 altes comptabilitzades en tancament de l'any passat. Pel que fa a les consultes externes, amb un total de 114.085 visites l'any 2013, l'increment se situa en més del 40%; i en relació amb l'hospital de dia, el percentatge varia en un 30% més en comparació amb l'any 2004, amb 5.360 sessions realitzades, l'any 2013.

Pel que fa a les urgències, el creixement ha estat de l'ordre del 30%, amb 43.722 urgències ateses a 31 de desembre de l'any passat. Comparativament, destaca el nombre d'estudis de diagnòstic per a la imatge que s'hi realitzen avui dia, amb un total de 72.489 estudis fets l'any 2013, més del doble que l'any 2004, igual que el nombre de determinacions sol·licitades al Laboratori que sumaven l'any 2013 un total de 839.053, més del 130% que al 2004.

Diari de Girona

19/09/14

El filantrop és un emprenedor de la generositat

Rebecca Eastmond, directora del Centre de Filantropia de JP Morgan

Tinc 41 anys: el meu pare era pastor anglicà i jo vaig heretar la passió per la caritat, però al meu estil. Vaig néixer a Yorkshire. Casada, dos fills. Sóc creient, però avui em preocupen les conseqüències dels meus actes en vida. Millorem el món des de fora dels partits: sí que es pot.

La creadora de Harry Potter, Joanne Rowling, volia fer filantropia: aconseguir que els seus diners tinguessin un impacte positiu al món.

El seu Potter l’havia fet milionària.

Abans va patir molt per aconseguir-ho, com vostè sap, així que va pensar amb molt deteniment i fonament com invertir la seva fortuna per ajudar els altres.

En el seu cas era lògic un orfenat.

Joanne explica que se’n va adonar que millorar els orfenats no era la solució per als nens orfes, perquè hi acabaven institucionalitzats, incapaços de viure amb autonomia i amb un munt de mancances.

Quina és la solució?

Joanne va pensar a finançar grups de professionals que els substituïssin per institucions modèliques, però al final això hauria estat substituir un orfenat per un altre.

Llavors...

Cal deixar de construir orfenats, perquè cada nen, orfe o no, abandonat o no, té dret a una família.

Ja em dirà com...

Això és la filantropia! És el que fem! Buscar alternatives per als nostres inversors filantrops: arriscar talent, diners, contactes, prestigi, en una idea al servei dels que més la necessiten. Això no ho pot fer un funcionari, ni un milionari que firma un xec i després s’oblida de l’assumpte.

Què va fer l’autora de Harry Potter?

Va fitxar el millor equip d’advocats, professionals socials i coneixedors dels passadissos de Brussel·les per crear un poderós lobby que influís en les polítiques de protecció al menor de la Unió Europea.

Això és pensar en gran.

I a llarg termini: filantropia. Durant set anys, el seu equip va pressionar legisladors, tècnics, polítics... I va aconseguir canviar les directrius de la UE, que ja no consideren gastar els diners públics per millorar els orfenats, sinó per substituir-los per famílies.

Un bon gol.

Per això li vam donar a Joanne el premi Beacon de filantropia. I una cosa semblant vaig provar de fer en la Prince Foundation del príncep de Gal·les; i ho provo de fer a JP Morgan: converteixo la generositat d’un inversor en emprenedoria social, cosa que no pot fer cap Estat i no depèn només dels diners d’un potentat, sinó que requereix il·lusió, coneixements, risc i talent.

El seu programa més efectiu?

A la Prince Foundation vaig dirigir el d’ajuda a escolars i escoles en conflictes. Vam seleccionar escoles amb nens sense oportunitats, perquè eren immigrants que parlaven mal anglès i vivien als pitjors barris. La taxa de fracàs i absentisme escolar era enorme.

Què van fer per ells?

Vam buscar un museu, una biblioteca o una filmoteca propers i vam seleccionar un professor líder per donar-li suport amb un equip d’intervenció. Volíem brindar als petits la sensació que crèiem en ells fins a donar-los seguretat amb l’ajuda del plaer d’apreciar i fer art, fotos, films, dibuixos, teatre, pintura... I així vam descobrir l’Ariel.

Com el poemari de T.S. Eliot.

Un nen orfe somali de 10 anys que no parlava mai però era un geni del dibuix. Vam apostar per ell fins que es va convertir en el líder que va aconseguir que els nois tornessin a classe, i ell va ser admès en un pla per a nens artistes superdotats. Quan vaig deixar el programa, ja servia a 33.000 escolars. Suposo que també es poden llançar els diners amb molt bones intencions. L’altre dia un inversor em va dir que volia construir una escola a Etiòpia...

Què té això de dolent?

He estat a l’Àfrica i he vist moltes escoles abandonades, una rere l’altra, encara amb els orgullosos cartells d’alguna petita oenagé llunyana, mentre els nens sense escolaritzar juguen als camps veïns...

Per què?

Perquè van pagar l’edifici, però no tenien per a professors; o es van cansar de finançar l’escola; o perquè els donants moren i els fills no volen continuar enviant diners a l’Àfrica. Li vaig aconsellar que s’oblidés de construir l’escola.

Li va fer cas?

Hi va insistir, però amb noves idees vam traçar un pla B: construiríem una escola a Etiòpia, però també un centre de tallers i botigues al costat perquè els nens poguessin treballar quan acabessin el col·legi. Faríem un negoci, no un donatiu. I al final tot podria arribar a autofinançar-se.

Això sembla més assenyat.

És arriscat, sí, però també realista a llarg termini i sostenible. Pot fracassar, però té una sortida: potser algun dia els etíops es podran pagar les seves pròpies escoles amb la seva feina.

Què és més útil: pagar més impostos o fer més donatius?

Les dues inversions són necessàries, com és necessari l’Estat de benestar i les pensions i la seguretat social, però també la filantropia. El filantrop és l’emprenedor de la generositat: arrisca part dels seus diners pel bé de tots als racons de marginació social, on no arribarà mai ni el millor i més eficient dels estats.

Lluís Amiguet

10/09/14

La Vanguardia

Des del cor

La societat sempre va davant dels polítics. 

Sempre n'hi ha hagut i per sort encara n'hi ha de ciutadans que s'arremanguen per tirar endavant polítiques que haurien d'executar les administracions, en tant que són les que haurien de conduir els afers públics, per això hi són, no? I en aquests temps de crisi, encara que ens volen fer creure que ja ens estem recuperant, s'ha demostrat que associacions, entitats i organitzacions no governamentals, apolítiques i aconfessionals han fet més falta que mai i en determinats casos és providencial per garantir una cosa tan bàsica com és l'alimentació d'un nen. És trist però és la realitat. Em refereixo a la iniciativa que l'associació gironina Restaurants del Cor engega la setmana que ve. Com a programa pilot es farà càrrec del menjador escolar del col·legi Carme Auguet del Pont Major, a Girona.

L'enrevessada i perversa burocràcia que nodreix el sistema de beques menjador sovint deixa al marge la mainada que hauria de beneficiar-se'n. I en són dobles víctimes perquè si no es queden a dinar al menjador de l'escola, se'n tornen a casa, on no està garantit l'àpat principal del dia i, de retruc, a la tarda ja no tornen a classe. I se'n ressent la seva nutrició, no alimenten ni el cos ni l'ànima. Per mirar de començar a resoldre aquesta mancança i emmirallant-se en una idea que a França fa trenta anys que funciona, l'associació s'ha cordat el davantal i s'ha posat davant dels fogons amb l'objectiu de gestionar el menjador i la cuina d'escoles que tinguin aquest desequilibri. La idea, però, és que els pares i/o mares dels nens potencials usuaris de les beques s'hi impliquin de la manera que sigui fent de voluntaris, monitors o cuiners. Teixir una xarxa on també s'hi convida a participar els altres actors directament afectats: escola, Ajuntament, Consell Comarcal i Generalitat. La societat demostra que si falten recursos ella hi posa les mans i les ganes perquè es fa des del cor.

Martí Gironell

10/09/14

El Punt Avui

Si t’atipes de sucre, no pots tenir criteri

Pilar Benítez, economista ha creat un mètode perquè les dones se sentin radiants

Tinc 50 anys: la culminació d’una època i el principi d’una altra. Barcelonina, quatre fills. Llicenciada en Economia i MBA, m’he format en nutrició energètica. Els ciutadans hem d’iniciar canvis. El budisme m’ha donat recursos per aprofundir en el meu interior.

Vostè va fer un gir a la seva vida.

La Laura, una de les meves filles, va morir amb un anyet. Això em va ensenyar que la mort és a quatre passes, que cal viure el dia a dia i dir als que t’estimes que els estimes i aprendre a enfocar la part positiva de cada situació.

Una bona filosofia.

Qualsevol de les persones que t’estimes es pot morir demà. Comprendre-ho em va donar força per prendre decisions personals difícils. Si no aprens a viure intensament el present, tot s’escapa molt ràpid. A velocitats supersòniques. Arran d’un problema de salut que vaig solucionar amb la medicina natural vaig decidir aprendre’n, conèixer quins recursos ofereix la naturalesa i quins hi ha dins nostre que ens ajuden a estar més bé. L’alimentació és fonamental: menjar malament ens resta molta energia. Un altre recurs important és l’autoconeixement.

Amb els anys ha creat un manual i un web de salut específic per a dones.

M’he adonat que les dones solem portar massa càrrega sobre l’esquena. Hi ha un munt de dones joves cansadíssimes i estressades. Jo treballava en un centre de medicina integrativa ajudant la gent a fer el canvi d’hàbits, i hi vaig veure clarament on ens encallem.

I on ens encallem?

En les qüestions pràctiques: canviar el rebost per menjar més sa, planificar el menú... I allò de “sé que meditar me n’aniria bé, però no tinc temps”, o “vull fer exercici, però córrer no em fa el pes i no m’agraden els gimnasos”.

Llavors?

Consells pràctics per començar amb la dieta: elimina tres o quatre coses i incorpora’n tres o quatre. Elimina el sucre i substitueixlo per melassa de cereals, estèvia, regalèssia, fruites seques. Redueix la carn i augmenta les llenties; introdueix els cereals integrals, canvia l’arròs blanc per l’integral.

No sembla tan complicat.

Els olis, per a les dones, sobretot a partir dels 35 anys, són bàsics per evitar la sequedat i l’envelliment prematur. Els olis verges de primera pressió en fred aporten àcids grassos essencials, enzims, ajuden a regenerar les cèl·lules, faciliten el trànsit intestinal i lubrifiquen per dins.

Els òrgans s’assequen amb l’edat?

Sí, i provoca símptomes molt incòmodes, com insomni, picors, inquietud. Jo les animaria totes que tinguin un raconet de condiments saborosos amb bons olis i el vessin cada dia sobre els llegums, la verdura, els cereals, les amanides... Un cosmètic magnífic! Entenc. I cal provar de menjar aliments ecològics. Hi ha estudis que demostren que les verdures ecològiques tenen moltíssims més nutrients. La terra dels cultius intensius no té minerals. El British Journal of Nutrition, de la Universitat de Cambridge, ha publicat dades extretes de 349 estudis i diuen que les verdures ecològiques tenen entre un 18% i un 69% més d’antioxidants.

I per estar físicament en forma?

És bàsic menjar i dormir bé, i moure’s cada dia: camina i oblida l’ascensor, puja les escales a peu. I hi ha exercicis que podem fer a casa per mantenir la musculatura i que flueixi la sang.

És fàcil de dir, però...

Li proposo una taula de deu minuts diaris i cinc més per estrènyer i distendre el sòl pelvià, ho pot fer mentre treballa o espera l’autobús. Això té repercussions fantàstiques.

Un secret oriental.

Sí, les antigues concubines ho feien per mantenir-se joves. De fet, és el sòl de tots els òrgans sexuals i abdominals. Si tens el sòl pelvià ben tonificat, tindràs més energia, més libido i et mantindràs més en forma, cosa que evitarà futures pèrdues d’orina. I deixi’m que li doni un consell.

Endavant.

Esmorzi bé. Durant la nit ens deshidratem molt i cal nodrir-se al matí. Una bona opció és la crema de flocs de civada, que dóna energia, una bona digestió, centre mental, minerals, àcids grassos i nutrients interessantíssims.

Hem de saber alguna cosa més?

Mediti: assegui’s deu minuts amb l’esquena recta, concentrada en la respiració, i observi passar els pensaments. Arribarà un dia en què entendrà que vostè i els seus pensaments són coses diferents, i aquest és el principi d’un viatge espectacular.

...?

Comences a connectar amb tu, no amb les teves idees, creences i emocions, i van sorgint intuïcions i certeses. Si vols que el teu entorn estigui bé, comença tu per estar bé i l’irradiaràs.

Diuen que les dones tenim una psique complicada.

Ens deixem atrapar per les emocions, vivim volent complaure els altres. Hi ha moltes dones esgotades, buidades, perquè ho lliuren tot fora, i això no és intel·ligent. Els recursos bàsics els tenim dins, cal connectar amb aquest potencial, però atipant-te de sucre no pots tenir criteri.

Ima Sanchís

13/09/14

La Vanguardia

Una vacuna experimental contra el dengue aconsegueix una eficàcia del 60%

La vacuna contra el dengue que desenvolupa la farmacèutica francesa Sanofi ha mostrat una eficàcia del 60,8% en les proves amb nens i adolescents practicades a l'Amèrica Llatina, i és efectiva contra els quatre serotips de la malaltia, ha informat l'empresa.

Sanofi Pasteur, la divisió de vacunes de la companyia, ha explicat que 20.875 nens es van sotmetre a un estudi en què de forma aleatòria uns van obtenir tres dosis de la vacuna i altres un placebo, en intervals de sis mesos.

Els nens resideixen en zones del Brasil, Colòmbia, Hondures, Mèxic i Puerto Rico, on el dengue és endèmic.

El resultat demostra una reducció del 60,8% dels casos de dengue en els nens de 9 a 16 anys que van obtenir la vacuna.

Així mateix, va mostrar ser efectiva contra els quatre serotips que existeixen de la malaltia, i contra la versió hemorràgica, la més greu. Per serotips, la vacuna ha demostrat una eficàcia del 50,3% (ST-1); del 42,3% (ST-2); del 74% (ST-3), i del 77,7% (ST-4).

La persona que ha contret i emmalaltit amb un serotip queda immunitzada per a aquest, però no per als altres tres. A més, ha quedat comprovat que la segona vegada que es contrau la malaltia aquesta és molt més greu que la primera, i així successivament.

Així mateix, l'estudi ha demostrat una reducció del 80,3% del risc d'hospitalització, i ha provat "l'eventual impacte sobre la salut pública", destaca el comunicat de la companyia.

Segons dades de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), en els últims 50 anys el dengue es va propagar de nou a un centenar de països i la seva incidència mundial va augmentar 30 vegades, de manera que es va convertir en la malaltia vectorial de més ràpida propagació.

Actualment, gairebé la meitat de la població mundial viu en països on el dengue és endèmic, i més de 390 milions de persones en el món el pateixen cada any --500.000 d'ells tenen la versió més greu--, quan fa mig segle només se'n registraven 15.000 casos en nou països del Sud-est Asiàtic.

A Amèrica, el nombre de casos es va multiplicar per cinc l'última dècada, i va passar dels 517.00 registrats el 2003 als 2,3 milions detectats el 2013, una xifra sense precedents.

"Els resultats d'aquesta fase 3 a Llatinoamèrica són molt positius perquè són consistents amb els resultats de l'estudi fase 3 a l'Àsia. Junts, els resultats suggereixen que per primera vegada està a l'horitzó una vacuna que pot ajudar a controlar el dengue", afirma, citat en el comunicat, Duane Gubler, president de l'Associació Control del Dengue.

En total, 40.000 nens de 15 països s'han sotmès a l'estudi.

La taxa de mortalitat del dengue és del 2,5%, relativament baixa si es compara amb altres malalties, com l'Ebola, que poden arribar al 90 per cent. No obstant, les conseqüències per a l'economia de les famílies i de les nacions són catastròfiques.

EFE

03/09/14

El Periódico

Una vacuna contra l'Ebola aconsegueix immunitzar micos a llarg termini

Científics de l'Institut Nacional de Salut nord-americana (NIH) van publicar ahir a la revista 'Nature Medicine' els resultats d'un nou assaig d'una vacuna experimental contra l'Ebola amb què han aconseguit immunitzar primats durant 10 mesos, el període més llarg aconseguit fins ara. En assajos anteriors s'havia immunitzat un nombre reduït de macacos durant un termini d'entre quatre i cinc setmanes, uns resultats engrescadors que van conduir a l'autorització dels primers tests d'aquesta vacuna en humans, previstos per a aquest mes.

El grup liderat per la investigadora Nancy Sullivan ha aconseguit protegir els primats contra la soca del virus coneguda com a Zaire, la mateixa que afecta l'Àfrica Occidental i que podria infectar més de 20.000 persones entre els pròxims sis i nou mesos, segons les estimacions de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), abans que s'aconsegueixi eradicar-la.

En una primera fase de l'assaig que ara s'ha fet públic, els primats van rebre una dosi de la vacuna basada en el vector adenoviral ChAd3, mentre que vuit setmanes després se'ls va administrar una segona dosi de reforç amb un vector diferent, basat en el virus modificat Ankara (MVA).

Una sola dosi

Aquesta combinació ha resultat ser la més efectiva fins ara en primats, si bé els científics subratllen que una única dosi de la vacuna ChAd3 és suficient per atorgar protecció completa a curt termini i una defensa parcial durant diversos mesos.

Els científics del NIH treballen amb un adenovirus procedent de ximpanzés donat que moltes persones han estat ja exposades a adenovirus humans, de manera que el seu sistema immune tendeix a neutralitzar-los i no funciona.

20 voluntaris sans

Els autors de l'estudi subratllen en les seves conclusions que una ràpida posada a punt de la versió final de la vacuna podria ajudar potencialment a contenir el brot d'Ebola que s'estén per l'Àfrica Occidental.

La primera fase dels assajos clínics en humans, sobre 20 voluntaris sans, començarà amb el suport del NIH i la farmacèutica GlaxoSmithKline a Maryland (EUA), mentre que està previst que es portin a terme proves paral·leles al Regne Unit.

Al mateix temps que s'investiga una vacuna contra l'Ebola, especialistes de l'Agència de Salut Pública del Canadà ultimen els tests en primats del fàrmac experimental ZMapp, que ha demostrat la seva eficàcia per contrarestar el virus fins a cinc dies després de la infecció.

Confinament a Sierra Leone

Mentre això succeeix, les autoritats de Sierra Leone han decidit prendre mesures dràstiques per tractar de frenar l'epidèmia. Han decidit confinar els seus 5,7 milions d'habitants als seus domicilis durant tres dies (el 19, 20 i 21 d'aquest mes) amb l'objectiu de frenar el contagi, que en aquest país ja ha costat 447 vides.

La decisió implica que cap persona que no formi part de les forces de seguretat o sanitàries podrà sortir de casa seva, perquè els possibles malalts puguin ser detectats pels seus familiars i ser tractats per impedir la propagació de l'Ebola. De moment a l'Àfrica s'han sobrepassat els 2.000 morts d'un total de 3.944 infectats.

El Periódico

07/09/14

Les dents i l'alimentació

El llibre Human nutrition and dietetics, coordinat per Stanley Davidson i Reginald Passmore, de la Universitat d'Edimburg, de referència la segona meitat del segle XX i del qual es van fer diverses edicions, obria el capítol de les malalties dentals afirmant que les dents són el memorial vivent dels defectes de la dieta. Efectivament, les dents mostren, en bona part, com mengem els vius i, perquè són dures i resisteixen el pas del temps, com ho van fer els morts. Aquesta consistència afavoreix la masticació però té un preu: el teixit dentari no es regenera i quan es destrueix, per una càries o un cop, cal reparar o reconstruir.

Mantenir la dentadura ha preocupat sempre la humanitat. En un recent article a la revista El Temps titulat “Cinc mil·lennis d'higiene dental”, Sam Dracir explica que a l'antic Egipte disposaven d'uns bastonets que feien d'escuradents per una punta i de superfície fregadora per l'altra. I a la Xina del segle XV tenien uns raspallets per a la higiene dental fets amb pèl de cua de cavall que els anglesos van portar a Occident. Al segle XX hem substituït els pèls d'animals pel niló i els raspalls elèctrics.

L'aparició de la càries es deu a diversos factors: la dieta, la flora microbiana bucal, el temps de contacte dels aliments amb les dents i l'estat nutricional i l'estil de vida de la persona. A més, defectes en la dentadura a vegades dificulten el primer pas d'una bona digestió, que consisteix a mastegar força. Com diu El Quixot, la boca sin muelas es como molino sin piedras. Fa poc s'han produït tres notícies científiques sobre la relació entre aliments i càries. La revista Sapiens recull la recerca feta per investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i d'un centre de Mèxic sobre el material genètic de l'Streptococcus mutans, el principal microbi generador de l'acidesa que ataca l'esmalt dentari, i aporten dades sobre l'evolució d'aquest microbi des de l'edat del bronze fins al segle XX que permeten conèixer-lo millor. Un altre estudi de la Universitat Complutense de Madrid indica que els probiòtics, microorganismes amb efectes positius per a la microflora intestinal que es troben als iogurts i altres llets fermentades, poden ser beneficiosos per a la microbiologia oral i poden ajudar a controlar les malalties bucals. La darrera aportació, publicada al Journal of Dentistry, recorda que les begudes refrescants àcides poden erosionar l'esmalt. Això no sorprendrà els lectors d'aquest diari amb memòria, perquè el 13 de març de 2004 l'Avui publicava una notícia idèntica.

La causa principal de la càries són els sucres –l'efecte és menor si no s'ingereixen sols–, que faciliten la feina del Streptococcus mutans, sobretot si queden adherits a la boca. Per això, una beguda refrescant que en tingui és menys cariògena que la mel, perquè passa de pressa per la boca. El més cariogènic és la sacarosa o sucre comú, i el que menys, la lactosa de la llet. Malgrat el sucre, la xocolata no ho és gaire, perquè té components amb efecte protector. Els additius edulcorants, en canvi, no causen càries. Les farines refinades poden provocar-la, així com moltes fruites i derivats. El formatge protegeix, i els nabius, el fluor (el te en porta força), els omega-3 i un bon nivell de calci i ferro. Mastegar bé i produir saliva també preserva les dents. Per descomptat, molts dels riscos es redueixen si ens les rentem just després de menjar.

Amb la crisi, no tothom pot anar al dentista quan toca, i per això veiem, més que abans, persones a qui els falten dents. El president francès Hollande potser no va “desencaminat” si és veritat que qualifica els pobres com a “sense dents”. Li hauríem de recordar, però, el refrany que diu “a qui no té dents, doneu-li sopes”.

Abel Marné

12/09/14

El Punt Avui

El papa pot canviar el celibat quan vulgui

Què diu el papa Francesc? visquem l'alegria de l'Evangeli!. No diu avorriment. No parla de l'imperatiu moral de l'Evangeli

No hi ha un model de família volgut per Déu. Qui som nosaltres per no deixar participar de l'Eucaristia un divorciat?

Fa quaranta anys no haguéssim ordenat sacerdots que s'estan ordenant ara.

Javier Vitoria a Barcelona. Foto: Marta Pérez

El sacerdot, teòleg i professor basc Javier Vitoria va ser a Barcelona, al Casal Loiola, per parlar del seu llibre 'No hay territorio Comanche para Dios' on reivindica que de Déu se'n pot tenir notícia i no només idees. Manté que hi ha experiències humanes que ens permeten parlar de Déu com d'algú “amb qui ens hem trobat” sense marxar del món i sent com som. I reivindica l'experiència de Jesús i com nosaltres estem convidats a fer una experiència semblant en la vida quotidiana perquè l'experiència de Déu no es té al marge de les experiències humanes.

Javier Vitoria és un teòlegs de pensament proper al papa Francesc. Va estar a Barcelona per parlar del seu llibre No hay territorio Comanche para Dios (Hoac)

Els teòlegs heu estat castigats els darrers 30 anys. Amb papa Francesc torneu a respirar.

La sensació que hi ha ara és que a l'Església es pot respirar amb els dos pulmons, que hi ha un espai més gran de llibertat... i que podem tornar a opinar.

El papa ha posat sobre la taula la qüestió del celibat.

L'Església va decidir un dia que només faria capellans mascles cèlibes però això no està vinculat a cap veritat de fe i com que és una decisió pràctica funcional que té l'Església el papa la pot canviar quan vulgui. Però el que passa és que vivim en una Església on la jerarquia és tan anacrònica que s'acaba convertint en notícia una cosa que hauria de ser òbvia. El que hagués estat notícia és que el papa hagués dit que ordenaria dones!

En el Sínode de la Família hi haurà canvis pels divorciats?

Pels conservadors el seu cavall de batalla és el model de família, com si hi hagués un model de família volgut per Déu cosa que no és veritat perquè les famílies és una constitució cultural... per tant jo no sé què sortirà d'aquest sínode però haig de dir una cosa: tothom quan es casa pretén que sigui per sempre. Que l'amor sigui per sempre. Però llavors passa que no és així i que hi ha gent que s'ha estimat molt i deixa d'estimar-se perquè no és l'amor que és indissoluble sinó el lligam jurídic. Canviem doncs el vincle jurídic.. I una altra cosa: jo conec persones que s'han divorciat, que després s'han tornat a enamorar i són cristianes i volen participar de l'Eucaristia...i qui som nosaltres per no deixar-los participar? Espero que s'imposi el sentit comú i la misericòrdia.

Vostè critica la jerarquia...

El to de la jerarquia massa sovint és tronant, està carregat de moral i no té cap sentit perquè no és el discurs de la religió és el discurs dels bisbes... ells estan preocupats pels preservatius....i barregen l'ús dels preservatius amb la manipulació genètica. Però què té a veure una cosa amb l'altra? L'Església ha perdut grans oportunitats per oferir el sentit de l'Evangeli, de la fe, de Jesucrist, de Déu. Què diu el papa Francesc? visquem l'alegria de l'Evangeli!. Diu alegria, no diu l'avorriment, no diu l'imperatiu moral de l'Evangeli.

Tindrà temps Francesc d'assentar l'alegria de l'Evangeli?

Una herència que deixa els pontificats de Joan Pau II i Benet XVI i que no és fàcil de resoldre és la irrupció a l'Església de les posicions més conservadores. És un problema molt gran. Fa 40 anys a Bilbao no haguéssim ordenat sacerdots que s'estan ordenant ara, perquè no podien presidir l'Església que volíem als anys setanta: conciliar, amb participació dels laics, on el subjecte tingués participació, on les dones tinguessin protagonisme, una Església capaç de celebrar la fe i no d'assistir a un ritus mort.

Els reptes de l'Església avui?

Fer una oferta evangèlica que sigui interessant pels homes i les dones d'avui no pels ultraconservadors d'avui, que són els que tenen el poder. Qui mana al món? quines solucions donen a la crisi? tot solucions conservadores que salvaguarden el poder dels rics i retallen als pobres. I tot això també es reflexa a l'Església ... però ara el papa ho denuncia i s'està posant en contra els conservadors del món, els més poderosos del món.

Una altra Església és possible?

No té cap altra raó de ser que fer un altre món de fraternitat.

Molta gent no vol ni sentir a parlar de religió.

No m'estranya, el que hem transmès ha estat infumable!

Els indignats tenen ítems iguals als de l'Evangeli?

En el moviment dels indignats hi ha molt del missatge de Jesús de Natzaret i de l'esperit de Déu a la història...el desig de justícia i de dignitat.

Mireia Rourera

08/09/14

El Punt Avui

Vall d’Hebron repara sense cirurgia una lesió cardíaca a un nadó de 5 mesos

L’ús de catèters per reparar sense cirurgia lesions cardíaques, congènites o no, a tot tipus de pacients, també en nens, és cada vegada més rutinari. “Demà n’opero dos ”, diu el cardiòleg i hemodinamista infantil Pedro Betrián, de Vall d’Hebron. Però la intervenció d’un nadó de cinc mesos i sis quilos, amb un cor de cinc o sis centímetres, ha estat la primera al món.

En Walild tenia problemes al cor que abans de néixer ja va detectar l’equip de cardiologia pediàtrica de Vall d’Hebron, que a més és centre de referència per a cirurgia de cardiopaties congènites. Les aurícules esquerra i dreta estaven comunicades, una cosa que passa sovint al fetus però que sol tancar-se després del naixement, i si el foradet que comunica les aurícules roman, explica Betrián que “sol soportar-se bé: els nens viuen amb normalitat, van a l’escola, el porten sense grans problemes encara que hi hagi certa sobrecàrrega pulmonar; fins i tot hi ha pacients que ho han descobert als 70 anys”.

Però aquesta comunicació entre aurícules no es tancava en el cas d’en Walild, ni en absolut era possible una vida mig normal. La sang que arribava del pulmó tornava a passar d’una aurícula a l’altra i d’allà novament al pulmó. Així que la sang neta no es distribuïa per tot el cos com devia i molta hi tornava altra vegada al circuit pulmonar, la qual cosa provocava una gran sobrecàrrega respiratòria i cardíaca. “En Walild no podia sortir de l’UCI”.

Per això, cardiòlegs i hemodinamistes (els que intervenen amb els catèters) es van llançar a aquesta intervenció a través de les seves miniartèries i el seu minicor, sense esperar que tingués quatre o cinc anys, com és habitual. “Ho vam poder fer perquè comptàvem amb un nou tipus de dispositiu per a l’oclusió de la paret que, en lloc de ser metàl·lic, com són habitualment, és gairebé tot ell de tela, molt flexible i tou, cosa que reduïa moltíssim el risc de fer mal a les parets del cor en introduir-se’l”. El risc que sigui pitjor el remei que la malaltia és el que impedeix amb freqüència intervencions a aquesta edat.

El dispositiu oclusiu entra plegat dins d’un catèter per la femoral, amb una única petita ferida a l’engonal. En arribar al cor, es desplega com dos paraigües, un a cada costat del forat entre aurícules, i s’hi fixa. “I en una setmana, la tela queda envoltada pel mateix teixit del seu cor i perfectament integrada”.

En Walild va sortir de l’UCI en dos dies. Respirava i bombava amb normalitat pocs minuts després de la intervenció. Cinc dies després de passar pel quiròfan va marxar per primera vegada a casa. D’això fa gairebé set mesos, i el petit ha complert un any i no pren medicació. Perquè ja no la necessita. “Obre una alternativa a aquests casos tan delicats, perquè fins ara l’únic que podíem fer era operar-los obrint el pit, l’estèrnum, i parant el cor per reparar-lo. Són intervencions de molt risc, amb una recuperació difícil i, sens dubte, molt més lenta”, explica l’especialista de Vall d’Hebron.

L’equip de cardiologia infantil i els seus hemodinamistes intervenen via catèter nens petitíssims, lactants i nounats, però no havien fet, enlloc no s’havia fet, una oclusió d’aquest tipus perquè no comptàvem amb aquest tipus de dispositius tan flexibles. A través dels catèters que recorren minúscules artèries, s’obren vàlvules, tanquen tubs o amplien passos estrets. Tot just fa quinze anys era impensable: tots els problemes s’havien de resoldre obrint.

En el recent congrés europeu de cardiologia que s’ha celebrat en els últims dies a Barcelona es va posar èmfasi en la necessitat d’estendre el cateterisme a més indicacions. Avui dia s’intervenen d’aquesta manera el 92% dels infarts i angines de pit i creix el seu ús per substituir vàlvules cardíaques. 

Ana Macpherson

05/09/14

La Vanguardia

Veure-hi no és un fi, és un mitjà

Gabor Bene, director de fotografia, invident i empresari.

Tinc 59 anys. Vaig néixer a Budapest, he viscut en molts països. Tinc passaport canadenc i ara visc a Barcelona. Divorciat, tinc una filla, la Miranda. Vaig estudiar cinema. Política? No importa en quin idioma somies, sinó què somies. Nihilistament ateu.

Aquesta no és una història victoriosa d’un director de fotografia que filma sense veure-hi.

Com que no?

No crec que continuï rodant. Però planteja un tema interessant: què és veure-hi i no veure-hi.

I?

Tenir imatges virtuals al cap i sortir a buscar-les era la meva professió, un procés que conec molt bé. Veure-hi no és un fi, és un mitjà. Llavors, on és l’essència?

...?

Un arbre no el defineix el fet que jo el vegi. Els nostres cinc sentits són el resultat d’un procés educatiu. Associem un arbre a tantes coses... Pels uns pot ser el lloc del qual baixem; pels altres, el lloc al qual pujar. En realitat, el que veiem importa poc.

No es dilueix el record del que s’ha vist?

La realitat viu més a l’interior que a l’exterior. I a l’hora d’explicar una història, el que és important és l’essència, saber com se senten els altres, i per a això es pot prescindir de la visió sempre que coneguis molt bé la tècnica. Però estic a punt de fer apologia de la ceguesa, cosa que seria absurda.

Provem-ho...

En el nostre subconscient entren milers de fotogrames per minut contínuament.

Una invasió, sí.

A mi no em queda cap altra cosa que triar el que veig. O ets conscient del que veus o no t’arriba el significat. Creiem en el que veiem, i això és una limitació.

I ara em podria preguntar: no li agradaria tornar a veure-hi?

Imagino que malgrat tot... Potser no. Gaudeixo de l’aspecte de les coses d’una altra forma. La gent s’horroritza davant un director de fotografia cec.

No em negarà que és sorprenent.

Quan s’imagina en la meva situació, tothom s’espanta; però la tragèdia no és no veure-hi, sinó no estimar el que veus. Si la teva vida consisteix en una feina que no t’agrada, passar de la teva família i arribar a casa i veure partits de futbol, si no hi veus, què et queda? Un no-res on ja estaves instal·lat.

Quina és la seva història?

Classe mitjana, pare arquitecte que em va ensenyar fotografia. Però em sentia sol, inadaptat. Adolescència rebel: em van fer fora de l’escola, però això era just el que volia, via lliure i fugir de la mili.

Com va utilitzar aquesta llibertat?

Als 17 anys vaig escapar d’Hongria saltant el teló d’acer i vaig arribar a Alemanya Occidental. Vaig anar a la universitat, però al final vaig decidir continuar amb la resistència. Contra què... no ho tenia gaire clar. Vaig viure en molts països: arribava, començava de zero, construïa i marxava.

I on va estar?

A Israel, Jordània (dos anys a la regió)... Em va fascinar l’olor de la fruita i el so dels muetzins cap al tard. Després a Eivissa, on vaig treballar com a instructor de vela, i al Canadà, per aconseguir una nacionalitat més útil que el meu estatus de refugiat.

I com li va anar?

Vaig estudiar Història de l’Art a Toronto i vaig treballar com a fotògraf. També vaig muntar un restaurant que va fer fallida... afortunadament. Vaig netejar garatges, vaig partir fullets i vaig rentar cadàvers.

Alguna reflexió de pes?

Són els vius els que ens marquen. L’important no és el cadàver, sinó qui el renta.

Per què no es va quedar enlloc?

Buscava el meu lloc. Vaig tornar a Budapest, em vaig graduar en Cinema i me’n vaig anar al Madrid posmovida: fam i misèria. Treballava en restaurants i somiava amb l’olor de les mandarines i el cant del muetzí.

Què el va portar a estudiar cinema?

La solitud et converteix en observador: si participes, n’ets part. A mi de nen no em deixaven participar, no era popular, i l’únic somni que tenia era trobar una noia i ser feliç.

Entenc.

A poc a poc vaig arrencar en la meva especialitat a Madrid. Vaig tenir sort. Me’n vaig anar a Sud-amèrica: vaig canviar les mandarines per Cien años de soledad, i a Colòmbia em vaig enamorar i va néixer la meva filla. El desastre va arribar aviat.

Glaucoma?

Sí. En un any vaig perdre la visió i es va esfondrar la casa sencera, i dins, la família, la professió, els somnis i els colors. Vaig tornar una altra vegada a Madrid seguint els passos de la meva filla.

Quants anys tenia, ella?

Dos anyets. La meva exdona treballava i jo me’n vaig fer càrrec. Vaig passar dos anys amagat, cuidant la Miranda. Hem après a caminar, caure i aixecar-nos, i descobrir el món junts.

Expliqui-m’ho amb més detall.

Primer dia amb el bastó blanc, primer dia a la guarderia, construir castells de sorra, aprendre a reconèixer la seva veu quan em crida per no confondre-la amb cap altra nena al parc, aprendre els nous límits, perquè el món ja no era com jo el vaig conèixer.

El fet de no veure-hi ho va canviar tot?

Tenia 46 anys, m’estava replantejant la vida, i va arribar la ceguesa..., i vaig perdre el luxe del dilema de qüestionar-me “estic bé o no estic bé?”. No et dóna per a ximpleries perquè la vida sense veure-hi és més laboriosa.

Ima Sanchís

09/09/14

La Vanguardia