Salut regularà el cànnabis terapèutic per evitar que els pacients vagin a un club

Boi Ruiz assegura que és una qüestió “important” que s'està analitzant amb la comunitat mèdica.

El conseller censura que la falta de regulació terapèutica pugui servir als clubs de pretext perquè es legitimin.

Una persona fumant marihuana. Foto: Oriol Duran

La Conselleria de Salut de la Generalitat ha iniciat els tràmits per regular l'ús del cànnabis amb finalitats terapèutiques per evitar que els pacients amb patologies que produeixen dolor i falta de gana, com el càncer i la sida, es vegin obligats a acudir a un club cannàbic per obtenir i consumir la substància.

Ho ha revelat en una entrevista a Europa Press el conseller, Boi Ruiz, que ha subratllat la necessitat de diferenciar la regulació del cànnabis terapèutic de l'ordenació de les associacions d'autoconsum, la proliferació de les quals s'ha disparat a Catalunya els últims anys: “Són dues coses diferents i no vull que es barregin”.

“No pot ser que un pacient hagi d'anar a un club de cànnabis perquè jo no he estat capaç de regular aquest assumpte”, ha sentenciat el conseller, que ha censurat que la falta de regulació terapèutica pugui servir als clubs de pretext perquè es legitimin.

La tinença de cànnabis està prohibida a Espanya i la legislació actual no diferencia si la substància va dedicada a pal·liar els dolors de determinats malalts o al consum lúdic: “És un assumpte molt important que s'està abordant amb la comunitat mèdica”.

Catalunya va iniciar els primers passos per regular el cànnabis d'ús terapèutic el 2005, quan la Generalitat va finançar un estudi pioner amb 207 pacients per avaluar l'eficàcia d'un medicament derivat del cànnabis contra les nàusees i vòmits provocats per la quimioteràpia, batejat com a Sativex.

Les dades recopilades durant tres anys van demostrar que la substància no només disminuïa significativament aquests símptomes, sinó que també reduïa el dolor neuropàtic i els espasmes en pacients amb esclerosi múltiple, mentre que també augmentava la fam en pacients amb sida i càncer terminal.

La llavors consellera de Salut, Marina Geli, va assegurar que amb els resultats de l'estudi s'obria “una porta a l'esperança” per a pacients que no responien al tractament convencional, tot i que des d'aleshores hi han hagut pocs avenços en aquesta direcció.

Ús compassiu

El conseller ha recordat que, com quan es va estudiar l'ús de Sativex, el cànnabis s'administra actualment de manera compassiva -sol·licitar a l'administració un medicament que encara no ha estat aprovat oficialment-: “Hem de fer-ho bé i regular-lo perquè sigui prescrit per un metge i amb el cannabinoide oportú per a cada pacient”. Ruiz també ha destacat que encara no se sap el lloc en el qual podrà dispensar-se el cànnabis, tot i que s'ha mostrat partidari que els pacients puguin acudir a una farmàcia per adquirir la substància que millor serveixi per a la seva patologia.

En aquest sentit, ha advertit que no existeixen fàrmacs adequats en aquesta línia: “Estaria bé que les farmacèutiques poguessin arribar a un producte que es pugui obtenir amb una recepta especial”. “De la mateixa manera que les companyies han anat treballant per aconseguir derivats farmacològics de l'opi, hauríem d'aconseguir derivats del cànnabis”, ha defensat Ruiz.

Europa Press

26/08/14

El Punt Avui

'Berakot L-Pilar'

Amiga Rahola: Gràcies per la teva carta del Dissabte Sant. Com deies en aquella columna, ja que “hem creat una tradició”, ara jo la continuaré.

Per aclarir dubtes, faig meves d’entrada les paraules de Francesc al rabí de Roma: com a cristià “tinc una ànima jueva”. Fa molts segles, va dir el mateix un altre cristià jueu de Tars: “D’ells són les promeses” (Rom 9.4). I deixa’m que t’expliqui que a l’escola, als anys quaranta, teníem un company alemany, suposadament jueu i escapat de Hitler. De vegades, amb la típica inconsciència adolescent, alguns companys van divertir-se insultant-lo com a jueu. Fins i tot el P. Manubens, jesuïta català, baixet, curt de vista i professor de filosofia, va aixecar la veu per dir-nos a classe: “Jesús era jueu i Maria també. Per tant, qui insulti amb aquest adjectiu està blasfemant”. Em va quedar tan gravat que encara ho recordo.

Per això, com a catòlic, em fa vergonya l’antisemitisme que denunciaves en la teva carta, i voldria demanar-ne perdó, com Jesús davant el Baptista. Amb els atenuants que hi hagi, no n’hi ha prou per oblidar aquella oració blasfema de l’antic Divendres Sant: “Resem pels pèrfids jueus”. En els meus anys de jove jesuïta vaig consultar dos reverends sobre aquest escàndol: un em va dir que, en el llatí originari, per-fidus només volia dir “sense fe”. Un altre em va explicar que, així i tot, l’Església resava per ells, mentre que alguns salms només demanen per als criminals coses com “poder estavellar els seus nens contra les pedres”. Aquestes respostes no van impedir el meu alleujament quan el papa Joan va suprimir aquest adjectiu, tot i que és incomprensible que una cosa tan evangèlica trigués tant a arribar. Però tornem a l’ànima jueva: en un Qua dern de CiJ vaig assenyalar com a gran aportació del judaisme a la història universal haver traslladat l’experiència mística del terreny de l’ésser al terreny de la confiança: al fiar-se de. Perquè et facis idea del que això significa, deixa’m evocar una altra columna teva en aquest diari, del passat Diumenge de Pasqua: deies que la creença en la resurrecció et sembla pur egocentrisme. Podria ser, tot i que és estrany que aquesta creença egocèntrica busqui per realitzar-se un camí de creu. Però, si estiguessis malalta en un hospital, pensa quina diferència hi hauria que esperessis la visita del teu marit perquè creus que te la mereixes o perquè saps com t’estima encara que no t’ho mereixis. Els cristians intentem creure en la resurrecció d’aquesta segona manera. Això és la mística de la confiança que abans esmentava, que té arrels jueves.

Per això, quan Jesús posa en marxa el procés de substitució del culte per l’entrega de la vida, de substitució de la Llei –com a esquema de contracte amb la Divinitat– per la llibertat responsable de fills, i de substitució de la religió vertical per l’amor fratern horitzontal, no renega del judaisme sinó que l’està portant a la plenitud. Això va voler ensenyar sant Mateu quan fa dir a Jesús: “No he vingut a anul·lar la llei sinó a dur-la a la plenitud”, per després explicar infinitat de transgressions escandaloses de la Llei. Una altra prova la tens en textos jueus posteriors a la Bíblia, com l’anècdota que explica la Mixnà: un rabí perd la fe i, enmig de l’escàndol general, un altre rabí comenta: “Feliç ell perquè ara podrà fer el bé sense necessitat d’esperar-ne cap premi”. Aquí judaisme i cristianisme es poden veure abraçats, com deia el salmista de la justícia i la pau. Si en l’experiència global de la humanitat, les religions sud-americanes descobreixen la visió de Déu en la naturalesa i les religions orientals la de Déu en la pròpia interioritat, el judaisme va aportar a totes dues la trobada amb Déu en la història.

D’allà l’heretem els cristians amb fórmules com la d’“els pobres, vicaris de Crist”. Tu parlaves del pa sense llevat del Sopar Pasqual ( Mesah): inicialment potser va ser per la falta de temps per posar llevat; però després era el pa “dels pobres” (a la meva comunitat tinc un company, Masot, que sona com el plural de Mesah, i n’hi solc fer broma).

Deixa’m, doncs, acabar aquesta confessió amb un judici que temo que no compartiràs, però sobre el qual no discutirem: és perquè em sento tan jueu que sóc tan hostil a la política de l’actual Estat d’Israel amb els palestins. Crec que és la meva ànima jueva la que em fa proclamar que aquesta política és l’antisemitisme més gran del moment: el veritable judaisme està emmordassat en la minoria silenciada de soldats israelians que es neguen a disparar contra els seus germans palestins jugant-s’hi la vida o la carrera, o en figures com Iàkov Rabkin, Ilan Pappé o Hanna Arendt… Netanyahu està tacant el millor del judaisme: V. Frankl, Etty Hillesum o A. Einstein. Una vegada et vaig sentir parlar amb exquisida tendresa de la teva experiència de mare. Si trasllades aquesta experiència a tantes mares palestines, crec que comprendràs el que dic. I si dissenteixes d’aquest judici et demanaria que comprenguis una cosa: per raons semblants he criticat de vegades durament la meva Església i m’he guanyat alguna bufetada. Però, sincerament, crec que aquesta crítica sortia de la profunditat de la meva ànima cristiana.

I si aquí no coincidíssim, com no coincidim en el tema de la fe, encara seria més necessari repetir el títol d’aquesta carta: “Benediccions per a la Pilar”.

José Ignacio Faus
26/08/14
La Vanguardia

Els bolets d'en Juanito

Només ens faltava aquesta! L'estiu també s'apunta al pessimisme. Les pluges, tan sovintejades, i les temperatures àtones i pansides, no conviden al bany, castiguen l'economia hotelera i amarguen els càlculs dels comerciants de la costa. A muntanya, els empresaris i botiguers també coneixen el dolorós eslògan "Carrers molls, calaixos buits", però s'hi resignen més. Saben que, a les terres altes, el sol no hi és mai assegurat.

La ratxa molla que portem aquest estiu ha deixat un Pirineu de postal. Els prats tenen, en plena canícula, un verd de primavera. Fonts i rius canten amb alegria. Freixes, roures i faigs exhibeixen un fullatge gras i net. Però la contemplació del paisatge que les pluges estivals han arbitrat només fa feliç als estetes, quatre gats. El fet és que la pluja ha regat la muntanya de mal humor. Estan irritats els agricultors, que no poden embalar bé l'herba segada; ho estan els estiuejants, que maleeixen la destinació que mulla les vacances; ho estan els muntanyencs que no poden aventurar-se a llargues travessies, i estan especialment irritats els quals confiaven treballar dur aquest estiu per poder quadrar els comptes de l'any.

Sigui a mar, sigui a muntanya, el temps fa fer mala cara a tothom. A tothom? No! Hi ha gent que celebra aquest estiu amb goig. Parlo de la secta dels amants dels bolets, que ens estem xuclant els dits cada dia amb els rossinyols i ceps (Boletus edulis) que les pluges han despertat abans d'hora.

No ho dic per fer-los enveja, però he menjat rossinyols durant gairebé tot el mes de juliol. Procedien de la Menera, un poble catalano-francés fronterer amb l'Alta Garrotxa, prop del santuari del Coral, a la comarca del Vallespir, territori d'una gran novel·la oblidada, un drama rural d'amor i mort: La punyalada, de Marian Vayreda (Ed. proa). A finals de juliol, van escassejar els bolets, però des de fa quinze dies tornem a estar molt ben servits.

Fixin-se que no he parlat de boletaires, sinó dels amants dels bolets. Els boletaires busquen o cacen bolets, els amants ens els mengem. Jo en comprava, a molt bon preu, a l'última taverna que queda dels temps de La punyalada: a Can Planas de Camprodon, un local ombrívol, deliciosament polsós, on s'aplega una clientela supervivent dels temps en què els bevedors de vi ignoraven la paraula enologia i en què el temps productiu no era millor pagat que el temps de la conversa. El local ara perilla, perquè el vell Juanito, que el regentava, va morir fa quinze dies. En pau descansi. De manera que, si vull menjar bolets quan TV3 encara no parla d'elles, m'hauré d'espavilar. Poso el punt i final, i me'n vaig corrent cap a un prat del camí de Sant Antoni on l'altre dia em va semblar que veia despuntar camagrocs. 

Antoni Puigverd

20/08/14

La Vanguardia

Fer voluntariat fa rendir més el treballador a l’empresa

Els participants en activitats solidàries tenen més facilitat a l’hora de treballar en equip i més habilitats comunicatives

Un estudi d’Esade assegura que el voluntariat corporatiu beneficia el clima laboral 

Els treballadors que s’impliquen en tasques de voluntariat a dins de la seva empresa són més eficients en la seva feina quotidiana. Aquesta és la conclusió de l’Informe sobre eficiència i valors a les empreses, que han elaborat l’Institut d’Estudis Laborals d’Esade i Valors & Marketing.

Després d’analitzar diferents casos de voluntariat corporatiu de La Caixa, Telefònica Espanya i Mondelez International i d’entrevistar més de 150 responsables de recursos humans d’empreses i d’entitats socials, el treball revela que un 92% dels empleats que fan una activitat solidària milloren el seu rendiment laboral.

L’informe aprofundeix en quins terrenys en surten beneficiats: els treballadors que s’impliquen en feines voluntàries tenen, per exemple, més capacitat per treballar en equip (87%), més facilitat per entendre la realitat social (81%) i milloren les habilitats comunicatives (68%).

L’oportunitat d’estar en contacte amb altres cultures i realitats socials, segons l’analisi, implica també, capacitats i habilitats per adaptar-se a les situacions de canvi i alhora aguditza l’enginy per inventar noves maneres de fer les coses. Aix. comporta que fins i tot quan hi ha canvis en el m.n laboral s.n persones flexibles i amb una ràpida adaptació a les novetats.

Tot plegat, és a dir, aquest seguit de capacitats i habilitats, fa que les persones que fan activitats de voluntariat siguin vistes per la resta de companys com persones a imitar. Se les veu innovadores i amb valors, factors considerats claus per liderar amb èxit.

Una altra cosa .s el que persegueix l’empresa amb el voluntariat corporatiu: en primer lloc, alinear els empleats amb la cultural empresarial (84%), promoure la cohesió interna (63%) i millorar el clima en l’entorn laboral (45%). La millora de les competències i de les habilitats professionals, en canvi, nom.s ho busquen un 38% d’empreses.

Els experts que col.laboren amb l’estudi valoren que fer de voluntari contribueix a fer aflorar el talent. Són vivències fora de l’anomenada zona de confort i fan sortir de cadascú tot el potencial. Fins i tot, en alguns moments aptituds ocultes.

S.P.
10/08/14
Diari de Girona

Amoixar un gat redueix el nivell d'estrès

Jane Fossey, doctora en Psicologia, especialitzada en demència i teràpia amb animals

La meva edat és meva. Anglesa, sóc directora associada de serveis psicològics a Oxford Health. Visc amb la meva parella i el meu gos. Hem de reconèixer que tant la salut mental com la física estan molt interrelacionades amb l'entorn on vivim i les interaccions que tenim

Com va arribar a la teràpia amb animals?

Quan vaig veure l'impacte positiu que causava la meva gossa Ella en els meus pacients d'un hospital psiquiàtric geriàtric.

Ja coneixia la teràpia amb animals o no tenia on deixar el gos?

Tot plegat va ser un accident: l'Ella va néixer a la bugaderia de l'hospital i la vaig adoptar. Un dia la vaig portar de visita perquè es retrobés amb la gent que la va criar i els pacients s'hi acostaven, curiosos i actius. Vaig pensar que seria una bona idea portar-la en les visites formals.

Expliqui'm la reacció dels pacients.

Era evident que la seva demència millorava: es van tornar més interactius, perquè no patien per buscar paraules i recórrer a la seva memòria deteriorada.

I es va tornar una experta...

La relació amb els animals millora el benestar de les persones amb demència i permet reduir la medicació antipsicòtica, que té molts efectes secundaris, com ara el risc d'infart cerebral.

Què ha entès, en 20 anys?

Que les persones que han portat una vida rica i interessant continuen tenint, malgrat la demència, un món psicològic interessant més enllà dels problemes de memòria i comunicació: continuen sent la persona que eren abans, però això de vegades no s'entén. I una altra cosa fonamental: mai no és massa tard.

Tant de bo.

Ho he vist en la teràpia amb animals: persones que no hi havien tingut mai contacte o interès descobreixen un nou món. No dic que sigui la solució per a tothom, però és una eina molt valuosa.

Parli'm de les seves experiències.

Els animals donen a les persones l'oportunitat de tocar i ser tocats amb afectivitat. Sovint a les residències a les persones les toquen només per rentar-les.

A tots ens agrada que ens amanyaguin.

...I tenir l'oportunitat de cuidar i donar amor; tenir aquesta responsabilitat en lloc de fer simplement el paper de receptor és molt més efectiu que el millor dels fàrmacs. L'autoestima és un pilar fonamental de la psique: sentir-se valorat, saber que tens habilitats i establir relacions emocionals.

Sembla tan elemental...

I els animals porten les persones al present, a l'aquí i l'ara, deixen de preocupar-se del passat i del futur, una cosa molt important en la demència.

Vostè treballa bàsicament amb gossos.

Als gossos els agrada ser part d'un grup social i són molt bons a l'hora de llegir les emocions i els gestos humans. Però he ajudat a desenvolupar teràpies a les residències amb gats, conills i peixos.

Peixos?

Un estudi nord-americà va indagar l'efecte de les peixeres als menjadors de centres geriàtrics i va resultar que la presència dels peixos feia que la gent mengés més bé i guanyés pes.

I quin efecte tenen els gats i els conills?

Amoixar-los redueix l'agitació de les persones amb demència. Quan els tenen a la falda compassen la seva respiració amb la de l'animal, l'alenteixen, i els baixen els nivells d'estrès i ansietat.

Senzill i efectiu.

Quan en una residència hi ha animals més gent i més sovint van a veure els seus familiars. Els animals es converteixen en un ganxo social; ajuden a trencar el gel, a tenir tema de conversa.

És empíric?

Absolutament. Sabem per treballs realitzats a Austràlia que la gent amb animals tenen xarxes socials més grans: els animals tenen un paper important en el desenvolupament del sentiment de comunitat.

Molts han d'abandonar la seva mascota quan ingressen en una residència.

La majoria de persones estableixen un vincle familiar amb la seva mascota, que es converteix en un membre més de la família. Quan l'han de deixar passen un dol important que cal tenir molt en compte.

La tristesa per la pèrdua d'un animal estimat no es comprèn gaire.

Cert, i això que el dolor i el dol poden ser tan intensos com quan perdem una persona estimada. S'ha de reconèixer i fer costat a la gent que ho viu, en lloc de dir: "Però si només era un gos o un gat".

Hi ha estudis sobre recuperacions més ràpides d'operacions i malalties si als hospitals hi ha animals.

Redueixen la pressió sanguínia i activen l'oxitocina. Les ferides es curen molt més de pressa i l'experiència de dolor millora.

Poden transmetre malalties?

Quan estan ben cuidats (se n'han fet estudis al Canadà) la transmissió de malalties entre animals de companyia i humans és pràcticament inexistent.

Potser en el futur els hospitals i geriàtrics estaran ubicats en granges.

Seria un gran avenç. Estar en contacte amb la naturalesa té efectes que s'estan revelant com una cosa molt important per a la salut humana, no és pas res anecdòtic.

Respecte

M'avisa que pot ser que no contesti totes les meves preguntes: l'entrevista comença tensa; tot i això, a mesura que avança m'adono que la doctora Fossey no parla mai de la gent gran com si pertanyessin a una altra espècie, l'espècie dels avis, un terme que sovint sento associada a talossos, decrèpits i maldestres, fins i tot entre condescendents professionals de la medicina; i el meu jo del futur l'hi agraeix, a Fossey. Estudia i dóna suport a la introducció d'animals en residències amb finalitats terapèutiques. Ha impartit una ponència sobre teràpia amb animals en persones que pateixen de demència en el congrés organitzat per la Fundació Affinity.

Ima Sanchís 

20/08/14

La Vanguardia

Reconstruint en Javi

Javier Martínez, ex-pres i Manel Sánchez, tècnic d'acompanyament a la inserció d'E.I. Brot – Fundació Oscobe a la cuina del restaurant Ocells Perduts Foto: PAU LANAO.

Si de veritat interessa el que explicaré –la frase no és meva; és de J.D. Salinger, a l'inici de la seva novel·la El vigilant en el camp de sègol– poden llegir, perquè aquesta, també és, una història de retorn d'una persona que després de passar vint-i-dos anys a la presó, amb greus problemes de relació, es va trobar al carrer sense poder accedir al món que li tocava viure i va entendre que el que defineixen com a mala sort és el pretext dels perdedors. Va ser així com Francisco Javier Martínez Pajuelo, nascut al barri de Cerdanyola de Mataró, protagonista de malifetes i complicacions i hoste principal de centres penitenciaris com Quatre Camins, Mallorca i Girona, ha sabut redreçar la vida gràcies al suport de Brot i d'Oscobe, una fundació creada per oferir un futur professional a persones, especialment joves, en risc d'exclusió, mitjançant una formació humana que garanteixi la seva integració.

Una fundació que a través de la seva empresa d'inserció Brot no tan sols l'ha ajudat sinó que li ha donat els mecanismes necessaris per guanyar un futur. El relat és senzill; podríem qualificar-lo de lineal. Després d'una vida agitada i esdevenir carn de presidi, quan va complir la condemna, en Javi es va trobar al carrer, incapaç de reaccionar davant d'un sistema nou i canviant —assegura que no sabia com funcionava Internet—, fins que va entrar a Oscobe per fer un curs de formació de cuina.“Quan vaig sortir de la garjola vaig haver de tornar a aprendre-ho tot. No sabia parlar, utilitzava l'argot de la presó i m'era molt difícil relacionar-me amb la gent”, assegura.“Quan va entrar a Brot ens vam adonar que era una persona que volia aprendre, que tenia la intenció d'aprofitar la segona oportunitat i vam decidir que l'acompanyaríem en el procés d'inserció que volem que sigui al més real possible”, puntualitza Manel Sánchez, tècnic d'acompanyament a la inserció de la fundació i la persona que ha tutelat el procés de resurrecció d'en Javi.

En Javi, que en tres anys ha passat de ser un candidat a la reinserció, auxiliar, després ajudant de cuina i avui encarregat dels fogons dels Ocells Perduts —el restaurant de l'empresa Brot que, a part de fer una cuina acurada i principal, ha treballat amb els germans Roca i ha servit els aperitius de les recepcions del Fòrum Impulsa, que ha tingut la participació del rei Felip—, és un home agraït. “En Manel, Teresa Ripoll (educadora) i Núria Pasarell (professora de cuina) —remarca— em van ajudar a entendre que calia aprendre un ofici, i tot i que jo no sabia ni pelar una ceba van fer tots els possibles perquè aprofités l'oportunitat. És tan important aprendre com mantenir-se i arribar al final. Avui —continua Javi, que des de fa sis anys té la llibertat condicional— puc dir que he fet un curs de quatre-centes hores i m'he guanyat un futur. He recuperat la família, visc a Blanes, al barri de la Plantera, en un pis amb la meva dona i dues filles, una de vint-i-un anys, que va néixer quan vaig entrar a la presó i l'altra de divuit mesos, quan en vaig sortir. Són les que m'il·luminen el camí i m'ajuden a anar endavant.”

Sánchez, que és un home bregat i entén la lluita d'en Javi, fa notar que avui ha cuinat per a un grup de joves de Campllong i Taialà que fan una estada de futbol i explica la metamorfosi del seu pupil: “Si hem de parlar d'èxit hem de dir que l'èxit és seu; nosaltres només l'hem ajudat a trobar-se, però ha estat ell el que ha volgut integrar-se i treballar amb l'associació i la societat.”

Què?

Després de vint-i-dos anys a la presó, un home lluita pel seu futur

Qui?

Javier Martínez i Manel Sánchez treballen en la recuperació del primer

Pau Lanao

17/08/14

El Punt Avui

La Fundació Tutelar sospita que hi ha un grup dedicat a espoliar la gent gran

El 22% de les persones que l'entitat té en tutela o curatela tenen alguna demència o malaltia neurodegenerativa

Fundació Tutelar de les Comarques Gironines

La Fundació Tutelar de les Comarques Gironines sospita de l'existència d'un grup organitzat dedicat a guanyar-se la confiança de persones grans que pateixen algun tipus de demència o malaltia neurodegenerativa. Aleshores, aconsegueixen que les víctimes els donin autorització per accedir als seus comptes o els enganyen per apropiar-se de les seves propietats. El resultat és que aquesta suposada trama acaba espoliant el patrimoni de persones que ja no poden valer-se per elles mateixes. El director de l'entitat, Josep Maria Solé, ha explicat que estan investigant qui hi ha darrere d'aquests casos perquè creuen que és un grup especialitzat. Quan ho puguin demostrar, els portaran davant la justícia.

La Fundació Tutelar només actua per mandat judicial en casos de persones que, ja sigui per malaltia, per patologies relacionades amb l'envelliment o per una discapacitat intel·lectual, es troben en una situació vulnerable i necessiten un cop de mà per gestionar el seu dia a dia o el seu patrimoni. La fundació té al seu càrrec 670 persones, ja sigui en forma de tutela o curatela provisional o definitiva. El director de la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines ha assenyalat que a vegades aquestes persones, abans d'arribar davant del jutge, han estat víctimes d'algun tipus d'abús per part els cuidadors que han tingut fins llavors. "Millorar els protocols de detecció és, encara, un dels grans reptes que tenim a la nostra societat", ha assegurat Solé.

La situació és molt difícil de detectar perquè l'abús sol passar entre les quatre parets d'una casa. Els abusos generalment provenen dels cuidadors, ja siguin persones contractades o fins i tot els mateixos familiars. Segons Solé, aquesta situació s'ha agreujat amb la crisi econòmica perquè moltes vegades els familiars no volen renunciar a la pensió de la persona que necessita atenció constant. "El tenen a casa però moltes vegades no poden o no volen atendre'l com cal", ha afirmat Solé.

Víctimes d'abús

De fet, l'entitat ha detectat desenes de casos i alguns extrems com, per exemple, cuidadors que tenen una persona gran tancada permanentment dins una habitació sense rebre atenció, amb pocs aliments i zero higiene. Segons calcula Solé, una de cada quatre persones grans que arriba a la Fundació Tutelar de Girona per mandat judicial ha estat víctima d'algun tipus d'abús.

La majoria dels casos surten a la llum arran d'impagaments de factures i rebuts. També detecten així els casos d'espolis de patrimoni. En concret, Josep Maria Solé ha explicat que moltes vegades qui ha buidat els comptes o s'ha quedat amb propietats de la persona vulnerable són els seus familiars. Aquestes situacions són especialment difícils de perseguir a nivell judicial perquè, segons el Codi Penal, si no s'utilitza violència o intimidació, que un familiar de primer grau s'apropiï del patrimoni no és delicte.

Sí que és clarament delicte quan qui espolia el patrimoni d'una persona vulnerable no és familiar directe, sinó algun cuidador o una persona aliena a la seva família. Solé ha detallat que també s'han trobat en aquests casos de persones, per exemple, que contracten un cuidador quan la demència comença a aparèixer i, de mica en mica, van atorgant cada vegada més poders a aquesta persona, fins al punt que acaben tenint accés total als seus comptes.

"Hi ha grans professionals, però altres persones que no ho són gens", ha afirmat Solé, que afegeix que han detectat casos de cuidadors que han buidat el compte a la víctima o que s'adjudicaven sous mensuals desproporcionats. "En aquests casos, el que costa és demostrar que la víctima, quan estava en ple poder de les seves facultats, no ho va fer voluntàriament", ha conclòs Solé.

Però les sospites de la Fundació Tutelar van més enllà dels casos aïllats. Segons ha explicat Solé, sospiten que existeix una veritable trama especialitzada a detectar possibles víctimes, guanyar-se la seva confiança i espoliar-los. La Fundació Tutelar sospita que darrere més d'un cas hi podria haver les mateixes persones, perfectament organitzades. "De moment és una sospita que estem investigant però si aconseguim demostrar-ho, ho portarem davant la justícia", ha sentenciat.

Marina López (ACN)

20/08/14

Diari de Girona

Santa Custòdia Compartida

Encara que hi ha excepcions, els nens intenten que l’intercanvi sigui breu i incruent

No està reconegut oficialment però avui és el dia internacional de la Custòdia Compartida. Només cal sortir al carrer per constatar-ho: cotxes aparcats en doble fila o a la cantonada, amb conductors nerviosos o, pitjor encara, que fan veure que no ho estan (es miren al retrovisor, es treuen i es posen les ulleres de sol o regulen, amb una impaciència incongruent, l’aire condicionat). Esperen el missatge del mòbil que els està a punt d’enviar bé l’ex o bé el fill, que ja sap que avui toca canviar de casa per fer efectiu el pacte de la separació basat en el model diplomàtic de “pau per territoris”. La intensitat del moment fluctua en funció de l’edat de les criatures i de la intel·ligència dels adults. 

Quan els nens són petits, els separats intenten no mirar-se mútuament per evitar curtcircuits i s’expressen a través dels fills. Per exemple, el pare receptor de fill diu: “Fes-li un petó a la teva mare”, i la mare lliuradora de fill diu: “Digue-li al teu pare que no et compri massa gelats”. Són frases estereotipades que es pronuncien per perpetuar un ritual –només els falta signar l’albarà per completar la transacció– que està per damunt de la condició terrenal dels protagonistes. Encara que hi ha excepcions, els nens intenten que l’intercanvi sigui breu i incruent. És, però, una naturalitat de sondeig, que intenta calibrar els avantatges de la doble residència i treure profit de la mala consciència retrospectiva de qui, durant quinze dies, ha d’assumir la condició de cap de família.

Les estampes familiars del dia són diverses. Hi ha l’ex implacable, que recull el fill acompanyat per la nova parella –i pels nous fills– i hi ha l’ex que demana un cotxe esportiu a un amic per comprar l’afecte immediat d’un nen que encara no ha desenvolupat tarifes pròpies de suborn i d’extorsió i que viu els feliços anys de la inòpia a fons perdut. També hi ha nens que arrosseguen gossos, gats, tortugues, lloros, hàmsters i iguanes que són el presagi d’una adolescència conflictiva. L’intercanvi inclou bosses, motxilles i consells referits a ventolins, xarops, ulleres contra el clor i altres derivats de la intendència. 

Avui, 15 d’agost, hi haurà parelles que intercanviaran els nens per primera vegada. Són fràgils: cadascú defensa la seva posició i l’intercanvi de mirades és contraproduent. L’adult que ha decidit divorciar-se no vol mirar el seu ex perquè és una manera de no mostrar debilitat. I l’adult que s’estrena en l’art de fingir enteresa sap que de la qualitat de l’intercanvi en depèn la imatge que transmetrà al nen. Després, quan el cotxe engega, és preceptiu que l’ex que es queda sol s’estigui una estona a la vorera amb els braços creuats i cara de pòquer. És una posició que no permet interpretar si li fa pànic enfrontar-se a dues setmanes de solitud o si, al contrari, s’està contenint les ganes de saltar, córrer cap a casa, dutxar-se, depilar-se, prendre’s un Martini, canviar-se i sortir a fer mal fins que surti el sol.

Sergi Pàmies

15/08/14

La Vanguardia

Confirmen l´eficàcia d´un nou tractament contra el tumor cerebral més freqüent

Una investigació liderada per l'Institut d'Onocologia Vall d'Hebron (VHIO) demostra que la inhibició de la proteïna Myc, responsable de la proliferació de diferents tumors, pot resultar efectiva en l'eliminació del glioma, el tipus de tumor cerebral més freqüent. El bloqueig de l'activitat de la proteïna a través de l'inhibidor Omomyc ha resultat útil en les proves que s'han fet amb ratolins, no només en l'eliminació de tumors sinó també a l'hora d'impedir que es desenvolupi de nou el glioma, ja que s'actua sobre les cèl·lules progenitores responsables del desenvolupament del càncer. Aquesta pràctica terapèutica pot resultar efectiva pel desenvolupament de nous fàrmacs contra el càncer.

L'estudi, liderat per la Doctora Laura Soucek, la principal investigadora del grup de Modelització de teràpies contra els tumors en ratolins del VHIO, ha estat publicat aquest dilluns per 'Nature Communications'. Els resultats obren la porta a la creació de nous fàrmacs en la lluita contra el 'glioma', ja que actualment aquest tipus de càncer compta amb un mal pronòstic i amb tractaments en gran mesura ineficaços. D'altra banda, els estudis han revelat que el tractament no presenta efectes secundaris ni resistències, una de les grans preocupacions de les teràpies contra el càncer.

Aquest avenç arriba un any després que el grup d'investigació liderat per la Dra Soucek presentés els resultats d'un altre estudi en que s'havien eliminat tumors pulmonars en ratolins mitjançant l'ús d''Omomyc'. A més, més enllà de les proves efectuades en ratolins, el nou estudi ha confirmat també la seva efectivitat en tumors humans, mitjançant una eina que permet transeferir cèl·lules canceroses humanes a ratolins. Soucek ha assegurat que ara ja només queda "seguir treballant" en el tractament per aconseguir "la seva administració farmacològica".

La proteïna Myc controla l'expressió del 15% dels gens humans i té un paper clau en la proliferació i diferenciació cel·lular, així com en la 'mort cel·lular programada" necessària per a la regeneració dels teixits. És quan es descontrola aquesta proteïna quan es produeix una proliferació descontrolada de cèl·lules que origina l'aparició del càncer. Segons el grup d'investigació, les cèl·lules tractades amb l'inhibidor Omomyc es tornaven boges, de manera que si no es deixa actuar la proteïna Myc amb normalitat les cèl·lules canceroses no es poden reproduir efectivament i acaben morint.

ACN

19/08/14

Diari de Girona

Pell escrita amb sang

Els abandonen al desert sense aigua, envoltats d’una altra aridesa: la nostra indiferència

Repetiré d’altra manera una pregunta que vaig fer en una columna anterior: ¿per què el cap d’un buda de pedra dinamitat anys enrere pels talibans d’Afganistan ens va fer tant d’impacte, mentre no ens fa ni fred ni calor la destrucció d’esglésies antiquíssimes de Síria i l’Iraq? No m’ho trec del cap. En torno a parlar, commogut per la carta que m’ha enviat Manuel Nin, el català de qui els parlava ahir: rector del Collegio Greco de Roma i especialista en siríac (llengua que deriva de l’arameu, és a dir, de la parla de Jesucrist).

Nin m’explica que, quan va ser ordenat sacerdot, un seu amic ermità li va regalar una reedició moderna de la Bíblia de Mossul, versió siríaca del llibre sagrat que van promoure les comunitats cristianes d’aquells entorns al segle I (només dècades després de la mort de Crist). Una Bíblia que transmet una antiquíssima tradició cultural i, a més, conté textos que no formen part del cànon hebreu. “Mossul, que havia estat guardiana de la Paraula de Déu, s’ha convertit en la guardiana de la sang dels màrtirs: cases cremades, biblioteques cremades, cremada i destruïda una tradició cristiana de gairebé dos mil·lennis”. Llegint la carta penso: la nostra tradició desapareix d’Orient mentre nosaltres avaluem l’estat exacte de les cuixes de Messi.

Manuel Nin em parla de la varietat de corrents catòlics i ortodoxos que han poblat des de sempre el Pròxim Orient: “Siroorientals, sirooccidentals, armenis i llatins durant dos mil anys han après a viure junts i a compartir una vida cristiana senzilla, pobra, no gens fàcil, però sempre marcada per la tolerància, la reconciliació, la fraternitat”. Angoixat, Nin es fa ressò del clam del patriarca sirocatòlic Ignasi Josep III Younan, que ha vist cremar i perdre tot el patrimoni arquitectònic i documental del seu arquebisbat i que demana ajut per frenar la matança de feligresos seus, amenaçats de mort si no es converteixen a l’islam. I es fa ressò també de la demanda de protecció que han fet els bisbes caldeus, sirocatòlics, siroortodoxos i armenis del nord de l’Iraq, reunits a la perifèria d’Irbil. Em recorda que mesos enrere a les poblacions síries de Malula i Saidnaia es va perdre tot: “No solament esglésies, monestirs, icones i biblioteques van ser destruïdes, sinó sobretot les vides: veritables icones del Senyor”. Avui –diu Nin–, a Mossul i a molts altres llocs d’Iraq, roben i escarneixen els cristians i els abandonen al desert àrid i sense aigua. Però un altre desert encara més dur els envolta: la indiferència d’Occident.

Molts dels pergamins destruïts, m’explica Nin, eren de pell d’ovella. Una pell “assecada, planxada i treballada per tal que els monjos antics hi transcrivissin la Paraula de Déu”. Tot allò s’ha perdut. A Síria i l’Iraq –conclou– ja gairebé només queda “la pell dels cristians”, rentada pel baptisme, “a punt perquè s’hi escrigui, ja no amb tinta, sinó amb sang”.

Antoni Puigverd

19/08/14

La Vanguardia