El negoci de les d´armes

"Encara en ple segle XXI, la venda d'armes és un negoci. Un negoci que produeix la mort de milers de persones cada any"

El negoci bèl·lic ha estat sempre present als Estats que tenen una indústria armamentística potent. Ara Espanya, el Gobierno del Sr. Rajoy, ha suspès la venda d'armes a Israel, amb motiu de l'ofensiva d'aquest Estat contra Gaza. Encara en ple segle XXI, la venda d'armes és un negoci. Un negoci que produeix la mort de milers de persones cada any. I un negoci (cal recordar-ho) del qual s'enriqueixen els governs anomenats civilitzats! Només el 2012, Espanya exportà armes per valor de 1953,5 milions d'euros. I en aquest mateix any es van vendre a Veneçuela (no deia el Sr. Rajoy que aquest país és una dictadura?) armes per valor de 182,4 milions d'euros.

La immoralitat de les guerres només s'explica per la immoralitat dels governs que provoquen aquests conflictes, per mitjà de la venda d'armament.

En l'homilia que el papa Francesc pronuncià el 2 de juny de 2013, el Papa deia: "La guerra ve de l'odi, de l'enveja, del desig de poder i també d'aquell afany de més poder". El Papa es preguntava per què es volen "resoldre" els problemes de la humanitat amb una guerra. I ell mateix responia així a aquesta pregunta: "Perquè per a ells, els diners són més importants que les persones. I la guerra és precisament això: és un acte de fe als diners, als ídols de l'odi, a l'ídol que et porta a matar el germà".

Per això, un any més tard, concretament el 15 de maig de 2014, el Papa tornava a denunciar el negoci de les armes, en una crida que feia a la Comunitat Internacional per tal d'arribar a un compromís contra el comerç armamentístic. El Papa deia: "Tothom parla de pau, però la proliferació d'armes ens porta a una direcció oposada". I afegia encara: "El comerç d'armes complica i evita la resolució dels conflictes, en tant en quant es fa fora de la legalitat". Caldrà recordar el drama actual que estan patint Iraq, Síria, Egipte, Palestina....per posar fi al comerç, al negoci immoral de la indústria armamentística? Caldrà recordar la guerra d'Iraq, amb el Sr. Aznar de "padrí" d'aquest conflicte, que encara intentava justificar-lo, amb la mentida que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massives?

La pau es basa en la justícia i en el diàleg. No en l'ús de la força, ja que, com ha dit Raimon, "hem vist la sang que sols fa sang/ ser llei del món".

Els governs que fan negoci amb les armes (a Palestina, Síria o Iraq) guanyen uns diners tacats de sang. De la sang dels qui moren, per tal que alguns puguin fer-se rics.

Fins quan el nostre món estarà guiat per la violència i per l'odi? Martin Luther King deia: "Hem après a nedar com els peixos i a volar com els pardals. Però no hem après l'art de viure junts com a germans".

Ja és hora que intentem resoldre els conflictes bèl·lics amb el diàleg. I ja és hora que s'acabi la indústria de les armes, que no és sinó la indústria de la mort. I és que, com deia en aquestes mateixes pàgines (6 d'abril de 2009) el Sr. Lluís Busquets en un article que convido a rellegir, les armes espanyoles són "un comerç gens innocent".

Josep Miquel Bausset

07/08/14

Diari de Girona

Estela de Carlotto presenta en societat el nét que ha recuperat

Àvia i nét van ser rebuts dijous, discretament, per la presidenta Cristina Fernández

En Guido vol continuar dient-se Ignacio. La persona més buscada de l’Argentina, el nét trobat de la presidenta de les Àvies de la Plaza de Mayo, va comparèixer finalment ahir amb Estela de Carlotto, en públic. Amb els cabells blanquinosos i al costat de la seva àvia, l’Ignacio, com va insistir que li diguessin els periodistes, es va mostrar obertament desconcertat.

David Fernández//Guido Montoya Carlotto i Estela de Carlotto en la primera aparició pública

“Estic una mica commocionat, fa molt poc que ha passat tot això i em sembla meravellós i màgic”, van ser les primeres paraules d’Ignacio Hurban, la identitat oficial d’aquest jove de 36 anys que dimarts va confirmar les seves sospites que havia estat robat durant la dictadura, concretament a Laura, filla d’Estela, que el va anomenar Guido abans de ser assassinada pels militars.

Hurban va confirmar que el 2 de juny passat –“el dia que celebrava el meu aniversari”– es va assabentar que era adoptat. No va voler donar-ne més detalls però va donar a entendre que l’hi havia dit el matrimoni de camperols d’Olavarría a qui fins aleshores havia considerat els seus pares biològics. “Una parella que em va criar en el més gran dels amors”, va aclarir, provant de separar-los de qualsevol responsabilitat en la seva apropiació. No obstant això, la justícia els ha de cridar a declarar en la causa que investiga el robatori d’en Guido, un delicte de lesa humanitat. Encara que l’Ignacio tampoc no s’hi va referir, els primers indicis apunten que el nadó hauria estat lliurat als camperols pel propietari del camp on treballaven, ja mort, que tenia vincles amb els militars.

“Tens una mena de soroll al cap i unes papallones de dubtes i preguntes”, va dir Hurban per explicar perquè havia acudit a les Àvies per conèixer la seva veritable identitat. “La por que tenia era no poder trobar mai els qui havien estat els meus pares”, va afegir.

Envoltat de la seva parella, de familiars materns i paterns, i d’altres néts recuperats, en Guido va assegurar que s’assembla al seu “vell”, Óscar Montoya, montonero com la seva mare i, igual com ella, segrestat i assassinat. “Em sento còmode amb la veritat”, va afegir, expressant el desig que la seva recuperació serveixi per potenciar la recerca de les Àvies i “perquè entenguem tots la importància que té tancar aquestes ferides que es van obrir fa tant de temps, i que jo sóc part d’aquest petit procés de cicatrització”.

L’Ignacio va confirmar que dijous passat va ser rebut amb Estela a la Quinta de Olivos per la presidenta Cristina Fernández, a qui va definir com “una persona molt compromesa amb aquesta causa”.

Al final de la roda de premsa i davant la insistència dels fotògrafs, en Guido i l’Estela van ajuntar les cares breument i després l’àvia li va agafar la cara i va fer un tímid petó al desconcertat nét. Només fa dos dies que es coneixen.

Robert Mur
09/08/14
La Vanguardia

Corrupció: l'ensenyança dels clàssics

Llegim poc els clàssics... i tan necessaris com són! Sumits com estem al brogit diari, immersos a l'allau de notícies d'actualitat, prenyades de la corrupció, no sabem prendre distància i assentar-nos en l'experiència i saviesa, pregonada pels nostres savis antecessors de milers i milers d'anys enrere. La humanitat ha avançat molt en coneixements científics i tècnics. Dominem el mètode i les màquines, però som quasi analfabets en el coneixement de nosaltres mateixos, a treure experiència de projectes fallits, humanament dissortats, a dominar els anhels desaforats dels nostres instints que perverteixen els sentiments més nobles.

Si llegíssim, meditéssim i encarnéssim, dia a dia, les ensenyances dels clàssics, no cauríem en la temptació de la corrupció i ens blindaríem contra els que la practiquen. Descobriríem que hi ha persones perverses que transformen les veritats en mentides. Que la seva acurada i culta dialèctica no la posen al servei de la veritat i de les institucions que diuen servir, sinó que se'n serveixen, en benefici propi.

Un clar exemple d'aquests savis mentiders el trobem a la Grècia antiga amb el sofista Protàgores (490-420 aC),que dominava l'art de la retòrica i es dedicava a impartir conferències i classes privades, per les quals cobrava enormes emoluments. Es va autoproclamar i promoure com a gran defensor de la virtut, assegurant als qui l'escoltaven que tornaríem a casa seva millors persones i millors ciutadans. Relativista furibund, afirmava que és l'home el centre i mesura de la realitat. Aquest axioma li permetia relativitzar i donar la volta a qualsevol altre coneixement o prèdica a favor del be comú.

La fortuna acumulada per Protàgores el va fer un dels homes més rics del cementiri, però tanmateix, mai va passar el llindar de la mediocritat. Aquest mercenari de l'ètica va merèixer la reprovació de tots els grans de la seva època i també dels posteriors que a la fi sentiren llàstima per ell. No hi ha, encara avui, en la nostra vida social, empresarial, política i fins i tot religiosa, molts mentiders, professionals de la paraula com Protàgores?

Pilar Rahola, abans de les seves vacances d'estiu, ens deia a través de 8Tv i de la seva columna a La Vanguardia que ella sempre en aquests dies de relaxament, defugia de les notícies i de la literatura actual, per endinsar-se en llibres clàssics que com a mínim tinguessin 2.000 anys d'antiguitat. Estimulat per aquest exemple, des de la meva modesta columna, proposo la lectura dels Proverbis jueus que, a través de la Bíblia, ens traslladen a la saviesa de l'antic Egipte i ens fans reflexionar sobre la corrupció, en els negocis, en la política i en totes les institucions. Heus aquí un aperitiu, per si us obre la gana de més lectura clàssica. Tant de bo sigui així!

- Qui sembra iniquitat conrea desventura i el fruit de les seves fatigues s'evapora (22,8).

- El còmplice del lladre s'odia a si mateix, perquè escolta la maledicció i no la denúncia (29,24).

- Sobre el corrupte vindrà la ruïna de forma imprevista i en un instant quedarà destrossat sense remei (6,15).

- Els projectes dels justos són l'equitat, però els plans dels corruptes són el frau (12,5).

- El pa del frau és dolç per a l'home, però tanmateix, la boca s'omple de grava (20,17).

- Evita els diners fàcils, no corris al darrere seu, aparta't i passa lluny d'ells (4,15).

- La justícia eleva una nació, però la corrupció és la decadència dels pobles (14, 34).

Bon profit!

Pere Reixach

09/08/14

Diari de Girona

La Diputació promou l´accés de les prostitutes als serveis sanitaris i socials

 L'associació Genera i la Diputació de Girona signant el conveni

Les dones que exerceixen la prostitució a Girona són les destinatàries d'un projecte que vol facilitar el seu accés a l'atenció sanitària, però també als serveis socials i a l'assistència que els permeti trencar amb una situació que, majoritàriament, és d'aïllament i discriminació. Amb aquesta finalitat, l'associació en defensa dels drets de les dones Genera i l'òrgan de salut pública de la Diputació, Dipsalut, han subscrit un conveni de col·laboració per 3 anys que dóna continuïtat a una feina que ja es ve realitzant des de 2008.

Es tracta d'un programa d'atenció integral que es desenvoluparà fins al 2016 i que està pressupostat en 174.111,78 €, 96.000 dels quals els aportarà la Diputació. El seu objectiu principal és millorar les condicions de vida d'unes dones que -tal com remarquen els promotors de l'acord- pateixen un alt risc d'exclusió social i moltes dificultats per acudir a la xarxa de serveis. En aquesta línia, el pla dissenyat per Genera incideix en la intervenció directa als llocs on s'exerceix la prostitució o la millora de la prevenció de malalties de transmissió sexual i especialment de la sida.

Dones molt aïllades

Genera és una entitat privada sense ànim de lucre especialitzada en prostitució i en tràfic de dones que presideix Clarisa Velocci, qui ahir va destacar la signatura del conveni com un pas més en el compromís de la Diputació amb la seva tasca. Les actuacions de l'entitat a Girona es van iniciar el 2008 i, des de llavors, l'ens provincial ha subvencionat diversos dels seus programes.

Ara, amb l'acord de col·laboració, Velocci va remarcar que Genera augmenta els recursos per "arribar de manera més focalitzada a les dones més aïllades, d'un col·lectiu ja d'una alta fragilitat social" i va valorar positivament la possibilitat de valorar-ne els resultats d'aquí a tres anys.

La presidenta de Genera va explicar que, el 2008, l'associació tenia la percepció que a Girona hi faltaven projectes d'intervenció directa que poguessin fer de nexe entre unes dones "aïllades socialment" i els recursos sanitaris, socials i pel tractament de violències. "Vam comprovar que hi havia una mancança de recursos en un ?territori on era evident que hi havia prostitució", va afirmar Velocci. En canvi, ella mateixa va apuntar que Girona sí és pionera en protocols per la violència de gènere.

Carreteres i clubs a l'Empordà

Per aquest motiu, l'entitat va iniciar una prospecció per determinar el seu àmbit d'actuació, en el qual han distingit carreteres en espais no urbans i locals en els quals s'excerceix la prostitució. Pel que fa a les primeres, Genera s'ha centrat en la N-II, des del nord de Girona fins a la frontera amb França; en la C-260, entre Roses i l'Escala; i també en la Jonquera. Fora de la via pública, l'organització intervé en clubs de carretera de l'Empordà -Agullana, Capmany, la Jonquera i a les proximitats de Figueres, va concretar la presidenta-.

Un dels problemes més greus que l'associació ha detectat a Girona és la dificultat de les prostitutes per empadronar-se als municipis, ja que els resulta molt difícil desplaçar-se a Barcelona -al consulat pertinent- i resoldre les gestions que els permetrien accedir a la targeta sanitària. Velocci va explicar que aquesta situació afecta de manera destacada a les moltes dones provinents de l'Europa de l'Est que treballen a Girona.

L'accés als serveis sanitaris és la principal demanda d'aquestes dones i, tal com va aclarir la presidenta de Genera, no només pel que fa a la salut sexual i reproductiva -que és la més requerida-. Velocci va explicar que la seva associació procura millorar la qualitat de vida de les prostitutes, es preocupa per les seves condicions de feina i, des de fa anys, treballa de manera coordinada tant amb els serveis socials com amb els cossos de seguretat. En aquest últim cas per intervenir i combatre un altre dels problemes més greus: la violència.

Pili Turon

07/08/14

Diari de Girona

"Carta a les meves filles" de Fawzia Koofi

Fawzia Koofi és definida a la seva pàgina web oficial (www.fawziakoofi.org) com una jove líder política que vol canviar el seu país i convertir-lo en un lloc on els drets humans siguin respectats. Desig difícil enmig d’un Afganistan marcat per la guerra, des de fa anys, amb les conseqüències tràgiques que ha tingut per al país, sobretot per a les dones, per a les nenes i també per als nens.

Fawzia pertany a una família en què la política ha tingut un paper molt important, el seu pare va ser membre del parlament durant vint-i-cinc anys i va morir assassinat.

Va ser la dinovena filla dels vint-i-tres fills que va tenir el seu pare, i l’última filla de la seva mare, la segona esposa. Va néixer enmig del camp. Durant els mesos d’estiu, la mare i un grup de criats realitzaven un viatge per dur els ramats fins als cims més alts de les muntanyes, on l’herba creixia més bona. El viatge era una escapatòria d’una vida familiar difícil. L’any en què Fawzia va néixer la seva mare passava per especials dificultats, tretze mesos abans, davant de la casa gran, amb parets de fang, on vivien, va observar com baixava de les muntanyes una comitiva de casament, el nuvi era el seu marit, prenia així la setena esposa, una noia de 14 anys.

El part de Fawzia va durar trenta hores.

La mare va patir molt i va experimentar una gran decepció quan va veure que era una nena. Després del part, la mare va estar a punt de morir, i ningú no es va preocupar del nadó que acabava d’arribar al món. La van deixar fora de la tenda, sota un sol fortíssim. Va estar allà gairebé tot el dia, plorant amb totes les forces, però ningú no li va fer cas, tots creien que la naturalesa faria el que havia de fer i moriria. Però quan es van apiadar d’ella i la van entrar a dintre, la mare, que ja estava més bé, va observar horroritzada que la cara de la nena estava plena de cremades del sol. La frustració del naixement es va convertir en un amor que li va fer prometre que lluitaria perquè mai no li passés res de dolent a aquella nena, ja que Déu havia volgut que visqués.

I va sobreviure, i va travessar guerres, i va tenir sempre una obstinada voluntat d’aprendre, d’anar a escola, la qual cosa la va convertir en una persona diferent, lluitadora per les desigualtats i la pobresa, al costat de les dones. En una de les últimes pàgines del llibre (de l'editorial Aguilar) ens explica que, quan camina actualment pels carrers de Kabul, sempre somriu en veure la maca imatge de les nenes vestides amb els seus uniformes escolars de shalwar kameez negre i un mocador de cap. Durant els últims anys, cents de mils de nenes, incloses les seves filles, s’han pogut educar. Aquest accés a l’educació, no tan sols els donarà un bon futur a elles, sinó també a les seves famílies, i, a la vegada, ajudarà tota la nació, però el retorn dels talibans significaria el final i tornarien a quedar tancades a casa, amb menys drets que un gos, en les seves pròpies paraules.

Una història d’aquelles que en diuen de superació, de lluita, de força, que ens ajuda a veure les dimensions plenes de llum de tantes persones, llegint-la sentim una felicitat fonda, hi patim, però també ens ajuda a viure experimentar com, en les situacions més dures, l’educació transforma les persones, i les pot convertir al goig del treball per la justícia, per la pau.

Avui, vídua, mare de dues filles, amenaçada en la seva activitat política pels talibans, escriu a les seves filles cada vegada que marxa de casa, per motius polítics, unes cartes, per comprendre i per sentir-se estimades que per a nosaltres són una veritable lliçó:

Estimades Shuhra i Shaharzad:

Avui viatjo per assumptes polítics a Faizabad i Darwaz. Espero tornar aviat i veure-us novament, però no puc amagar-vos que hi ha la possibilitat que això no passi.

He rebut amenaces de mort en aquest viatge. Potser, aquesta vegada, aquestes persones ho aconsegueixin.

Com a mare vostra, em produeix un immens dolor dir-vos això. Però, sisplau, entengueu que estic disposada a sacrificar la meva vida si això significa la pau per Afganistan i un futur millor per als nens d’aquest país. Porto aquesta vida perquè vosaltres – les meves precioses filles – sigueu lliures de viure la vostra vida i de somniar tots els vostres somnis. Si em maten i no us torno a veure, vull que recordeu aquestes coses. Abans de res, no m’oblideu.

Com que encara sou joves i heu d’acabar els vostres estudis i no podeu viure de manera independent, vull que aneu a viure amb la vostra tia Khadija. Ella us estima molt i cuidarà de vosaltres per mi. Teniu la meva autorització per utilitzar tots el diners que tinc al banc. Però utilitzeu-los amb prudència i per als vostres estudis. Concentreu-vos en la vostra educació. Les nenes han d’educar-se si volen sobreviure en aquest món d’homes.

Quan acabeu l’escola vull que seguiu amb els vostres estudis a l’estranger. Vull que us familiaritzeu amb els valors universals. El món és un lloc immens, bell i meravellós i està aquí perquè l’exploreu. Sigueu valentes. No tingueu por de res a la vida. Tots els éssers humans morim algun dia. Potser avui sigui el meu dia. Però si això passa, sisplau, sapigueu que hauré mort per un propòsit. No deixeu aquest món sense haver aconseguit alguna cosa. Estigueu orgulloses de tractar d’ajudar la gent i de fer del nostre país i del món un lloc millor. Un petó per a les dues.

Us estimo

La vostra mare

"Cartas a mis hijas" recull aquestes cartes i la seva història personal.

Maria Lluïsa Geronès Estrada

07/08/14

Associació Àkan

Pensar en positiu

RECONCILIACIÓ · La història de Maria Teresa Taberner i Siham Ouali et reconcilia amb el gènere humà. Una noia sense nord i una professional de la sanitat han sabut renunciar a les petites complicacions quotidianes per trenar una aposta per l’amor i l’amistat

‘REFERENTS’ · Aquest projecte, enfocat a la mentoria social, ajuda a canviar el futur

La història de Maria Teresa Taberner i Siham Ouali et reconcilia amb el gènere humà. Fa pocs anys, la segona era una noia immigrada, perduda, que havia de lluitar contra un passat i un present complicats, una persona capaç de saltar des d’un pont de cap al desastre. I l’altra, una diligent servidora de la sanitat pública amb l’ànima solidària. Arribada de França quan era menor d’edat, sense casa ni família, la Siham va tenir un aterratge complicat. “Creia que el món anava en contra meu, però també pensava que jo anava contra el món”, diu. Poc després de travessar la frontera, la van detenir els Mossos d’Esquadra i la van portar al centre d’acollida del Puig d’en Roca (Gironès), on teòricament s’havia d’estar fins a la majoria d’edat.

“El que passava –assegura la Siham– és que no estava bé ni amb mi mateixa ni amb ningú. Em vaig escapar moltes vegades i vaig generar tantes complicacions que em van portar a Akan, una associació que es dedica a l’acollida de persones immigrades en situació especialment dificultosa.” A l’ONG, la Siham va trobar acolliment i emparament. Era el 2009, la nostra protagonista continuava sense tenir papers i va tenir un accident domèstic. Es va tallar el peu amb un vidre, cosa que va provocar que, com que hi havia dificultats per portar-la al CAP, pogués ser detinguda i expulsada. Una voluntària de l’associació amb coneixements sanitaris, Maria Teresa Taberner, es va encarregar de les cures diàries.

Així, després d’un primer contacte ple de suspicàcies, va néixer alguna cosa més que una amistat, una relació d’afecte que va portar a la complicitat entre una noia que intentava fugir del propi destí i una tutora que va fer un pas definitiu quan la Siham va complir els divuit anys i estava en perill de perdre la protecció que li donava la minoria d’edat: “Va sortir del centre i la van portar a un pis d’una família musulmana que era molt bona gent però alhora molt rigorista amb els costums. No deixaven que mirés la televisió, tenia problemes per dutxar- se, havia d’anar amb compte amb la manera com vestia, es va haver de tornar a posar el xador... I va ser així com, quan va complir els divuit anys, la vam empadronar a casa nostra. Es va donar la circumstància que ja la coneixia i, com que me l’estimava, estava contenta de saber que la teníem a prop.”

Res del que expliquem no hauria succeït sense la intervenció dels responsables de Suara Cooperativa, la més gran de Catalunya en el sector d’atenció a les persones, que ha impulsat el projecte Referents, dirigit a Girona per Maria Àngels Guiolà. Ells van ser els que van tocar la tecla adequada que va canviar definitivament la història de la noia: “Hi va haver un temps en què em trobava sola; creia que ningú em podia ajudar, no sabia cap on tirar i tenia molta ràbia acumulada. Feia moltes coses que no eren correctes –diu la Siham–, però tot va canviar quan em van acollir en el programa Referents, en què vaig trobar dos acompanyants, la Maria Àngels i la Teresa, que em van salvar la vida. A la Maria Àngels la vaig conèixer gràcies a una amiga amb la qual encara tinc relació, i la Teresa va ser la persona que primer em va curar, i després, quan vaig estar ingressada a Santa Caterina, va decidir que faria tots els possibles perquè me’n sortís.

Al principi, quan fèiem reunions i em van assignar les tutories, tenia una certa sensació de desconfiança, però, des que les vaig conèixer, m’ha anat superbé, m’he tret la ràbia que portava a dins i m’han donat una alternativa. Amb la Teresa, m’he adonat dels meus errors, he començat a pensar en positiu i tot això m’ha fet valorar la gent que m’ha ajudat. En resum, ara puc assegurar que estic molt bé, sé que hi ha persones que m’estimen i el dia que estic malament les truco i estan al meu costat.”

Segons la Teresa, “el més important és que ella no està disposada a abaixar la bandera i tornar al que era abans, quan la mateixa ràbia no la deixava ni viure ni menjar. És cert que va tenir problemes, però ara els ha superat i ha entès que, per poder tirar endavant, el més important és que sigui ella mateixa i que se senti acompanyada”.

La Siham i la Teresa avui s’estimen i es donen suport. “Quan ella no truca, ho faig jo”, diu la segona. “I quan passen massa dies sense saber res de la família, pateixo per si ha passat alguna cosa”, diu la primera. Després de fer diversos cursets de formació professional –entre d’altres, un d’ajudant de cuina–, avui la Siham treballa i és feliç. Es dedica a cuidar persones grans i té sis cases al seu càrrec. A les vuit del matí és a Vila-roja, a cinc quilòmetres del centre de Girona. Continua pel carrer del Carme, Santa Eugènia i el carrer Ter. Volta el perímetre de la ciutat, fa molts quilòmetres, però sap que la porten a un futur millor.

Pau Lanao

05/08/14

El Punt Avui

Cara a cara amb l'ebola

Els testimonis de metges i infermeres revelen la precarietat de la lluita contra el virus a l'Àfrica Occidental

Foto per: Zoom Dosso / AFP

La Jenneh es va fer infermera a Sierra Leone fa 15 anys amb l'esperança de salvar vides en un dels països més pobres del món. Ara té por per la seva pròpia vida, arran que tres companys seus han mort d'ebola.

Els membres del personal sanitari com la Jenneh son a primera línia de la lluita contra el pitjor episodi d'ebola de la història, que ja ha matat 729 persones a l'Àfrica Occidental. En una zona on als hospitals els manca personal ben format, i on l'ajuda internacional ha estat insuficient fins ara per tallar l'epidèmia, el creixent nombre de morts entre metges i infermeres està minant la moral dels professionals i perjudicant els esforços per controlar l'ebola.

Més de cent membres del personal sanitari han resultat infectats en les últimes setmanes. La majoria han mort, entre ells, el metge que dirigia la lluita contra l'Ebola a Sierra Leone, Sheik Umar Khan, considerat un heroi nacional. "Estem molt preocupats, ja que el nostre líder ha mort a causa de la mateixa malaltia contra la qual estem lluitant", declara Jenneh. "Dos molt bones amigues meves de la infermeria també han mort ... Deixaria la professió ara mateix".

La Jenneh treballa en un centre d'urgències de 64 llits creat per l'oenagé Metges Sense Fronteres a la ciutat de Kailahun, a l'est de Sierra Leone. No sap per què tants metges estan morint. Igual que altres cuidadors, el preocupa que els vestits grocs que s'utilitzen per protegir els treballadors siguin massa prims per bloquejar el virus. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) nega que hi hagi cap problema amb l'equip de protecció.

"Aquesta és sens dubte la pitjor situació que he vist en la meva vida", declara Daniel Bausch, especialista en medicina tropical de la Universitat Tulane de Nova Orleans (EUA), que ha treballat en brots de febre hemorràgica des de 1996. Quan les infermeres van fer vaga en Kenema després que algunes de les seves col·legues emmalaltissin, Bausch i un altre especialista es van quedar per atendre una sala amb 55 pacients de l'ebola.

El virus només es transmet a través del contacte amb fluids corporals dels malalts. En les etapes finals de la malaltia, els pacients poden estar sagnant, vomitant i patint diarrees. Per als metges i infermeres que tracten de netejar o administrar cures pal·liatives, mentre van protegits amb guants gruixuts, un vestit impermeable que els cobreix tot el cos i ulleres entelades per la calor tropical, el treball resulta física i mentalment esgotador.

Posar-se i llevar-se els vestits en condicions controlades pot requerir fins a 45 minuts i requereix l'ajuda d'una altra persona. En general, el personal no pot portar els vestits més de quatre hores. Un cop es treuen la màscara, el vestit, les ulleres i els guants, s'han de destruir. "El risc d'infectar a llevar-se el vestit si no es fa de manera adequada és alt", informa Ken Kauffeldt, director de l'oenagé nord-americana Samaritan's Purse a Libèria.

"Cap de nosaltres no esperava que tants treballadors sanitaris emmalaltissin al nostre centre", declara Bausch, que afegeix que en tres setmanes van contraure l'ebola deu metges i infermeres. L'esgotament en uns treballadors sobrecarregats i mal preparats ha portat a cometre errors, admet l'especialista. Però fins i tot professionals experimentats han sucumbit a l'ebola.

"Por no és la paraula -afegeix Bausch-. Però quan no has dormit molt, estàs en un ambient estressant en un país tropical, potser et sents amb febre ... tothom passa per un moment en què comença a preguntar-se "si ha contret el virus. 

U. Fofana // D. Flynn

02/08/14

La Vanguardia

Jean Vanier

El 5 d'agost de 1964, fa 50 anys, Jean Vanier va comprar una casa vella, a 100 quilòmetres de París, on començà a acollir persones sense família que tenien una discapacitat psíquica. Naixia la primera comunitat de L'Arca, un espai que, com el seu nom indica, mostrava ja des dels seus inicis l'esperit d'acolliment de Vanier. Nascut el 10 de setembre de 1928, Jean Vanier va fer la carrera militar, que abandonà el 1950 per estudiar filosofia i teologia. Un dia, en anar a visitar el seu amic el P. Thomas Philippe, capellà d'una residència amb persones amb limitació mental, Vanier descobrí que aquells homes i dones tenien una gran capacitat de tendresa i també de sofriment. Humanista, filòsof i teòleg i sobretot home d'un cor gran, Vanier va fundar L'Arca per acollir en un ambient familiar persones amb una discapacitat intel·lectual i per humanitzar la vida d'aquests homes i dones, massa vegades ferits per la incomprensió i pel rebuig social. 

Jean Vanier i la Mare Teresa de Calcuta al 1974

En una societat com la nostra que exigeix una perfecció, moltes vegades exagerada, les persones amb una certa fragilitat ens conviden a acceptar les pròpies limitacions. Vanier ho continua fent així a través de la via del cor, que consisteix a posar les persones en un primer pla. Sobretot les rebutjades i ferides. Així, cada comunitat de l'Arca ajuda els seus membres a reconèixer que hi ha moltes coses al nostre interior que s'han de purificar, tenebres que han de transformar-se en llum, i pors que s'han de transformar en confiança. En la se?va actitud d'acolliment, Vanier veu Jesús en els altres. Però no el Jesús dels dogmes, sinó el que viu, respira i camina al nostre costat, el que humanitza la nostra vida.

Apassionat i compromès amb la lluita per la dignitat i pels drets dels discapacitats intel·lectuals, Vanier, acollint aquests homes i dones (amb més de 150 comunitats a 40 països) s'ha convertit en un germà per a tots els qui viuen amb ell. A les comunitats de l'Arca tots comparteixen la mateixa vida, la mateixa taula, les celebracions, l'amistat i la confiança mútua. Per això són llocs de vida i de creixement, on tots són necessaris. Com deia D. Bonhoeffer, "en una comunitat hem de saber que no només els dèbils necessiten els forts, sinó que també els forts no poden prescindir dels dèbils, ja que l'eliminació de les persones més fràgils porta la comunitat a la mort".

Sabent que naixem i morim enmig d'una extrema fragilitat, Vanier va començar a humanitzar la vida dels més vulnerables, fent de cada comunitat de l'Arca, una família. Així, els seus membres poden descobrir les ferides que tots portem al cor, per assumir-les i, així, sanar-les i renéixer moguts per l'esperança, com es viu a la comunitat El Rusc de Tordera.

Al nostre món hi ha massa gent desesperançada, massa crits sense respostes, massa persones que moren en la soledat. Per això la necessitat d'unes comunitats basades en l'amor. D'ací que René Lenoir ens recordi com els nois indígenes del Canadà, si prometen un premi al nen que encerti una pregunta, tots junts busquen la solució, que donen, junts, al mateix temps. Aquests infants, arrelats fortament en un clima comunitari, consideren intolerable que només un d'ells guanyi un premi i els altres perdin. Però desgraciadament, la civilització occidental, fortament competitiva, ha oblidat el valor de la comunitat. Per això, Jessie Jackson, deixeble de Martin Luther King deia: "El meu poble és humiliat". I la Mare Teresa de Calcuta: "El meu poble té fam", subratllant l'aspecte col·lectiu i no l'individual, com Vanier fa a les comunitats de l'Arca des de fa 50 anys.

Josep Miquel Bausset

02/08/14

Diari de Girona

Quan ja era àvia vaig saber que havien exterminat la meva família

Entrevista a Dory Sontheimer, testimoni dels horrors de l'Holocaust i la seva herència

 Tinc 67 anys. Als 18 vaig saber que era d’origen jueu, i als 56, que la meva família havia estat exterminada. Sóc casada, i tinc tres fills i set néts. Em vaig llicenciar en Farmàcia i he treballat com a executiva a l’empresa familiar. Liberal i demòcrata, sóc catòlica no practicant.

Quan vaig néixer, el meu pare em va registrar com a Dory Sont per protegir-me del nazisme a l’Espanya franquista. 

Però vostè no en sabia res, de tot això. 

Ho vaig saber quan ja era àvia. Sontheimer era un cognom jueu conegut a Alemanya, propietaris de l’empresa de porcellanes i joguines Lehmann. Tot va ser confiscat.

Li va escurçar el cognom.

Sí, argüint que Sont era més fàcil que Sontheimer. Per protegir-los de l’antisemitisme que regnava a Alemanya, els seus pares els van enviar a l’Espanya republicana.

Es van conèixer a Barcelona?

Sí, hi van arribar el 1934, es van enamorar i el 1936 es van casar. Eren de religió jueva, però quan Franco va guanyar la guerra van decidir convertir-se al catolicisme.

Es va oblidar el judaisme a casa?

S’ignorava. Anaven a missa, i a mi em van educar com a catòlica. Als 18 anys em van explicar que era d’origen jueu i em van dir que ho mantingués en secret, però res més. De fet, la meva mare, Rosl, es va convertir en Rosel i el meu pare, Kurt, en Conrado.

Com va descobrir la història familiar?

El meu pare va morir d’un infart el 1984. La meva mare va tenir una caiguda psicològica brutal, i els últims deu anys va estar pràcticament en coma. Quan va morir, el 2002, i vaig desmuntar la casa familiar, vaig trobar set capses misterioses plenes de documentació sobre la meva família en un entresolat.

Un gran secret.

Vaig descobrir que més de trenta familiars meus havien mort en l’Holocaust. Però no em vaig poder enfrontar a tots aquells documents fins fa quatre anys, quan em vaig jubilar. Les capses contenien arxius, perfectament ordenats, pertanyents a cadascuna de les famílies, correspondència que els meus pares mantenien amb els seus pares.

No li havien parlat dels seus avis?

L’única cosa que en sabia és que havien mort a la guerra, no sabia com es deien. Però en aquelles 300 cartes tot estava detallat, fins i tot la còpia de les cartes que el meu pare enviava. En el cas dels meus avis materns, cartes des del 1939 fins a l’última, el 1942.

I què explicaven?

L’horror que van viure. Lina i Eduard Heilbruner van ser enviats al camp de concentració de Gurs (govern de Vichy), després a Drancy i, finalment, a Auschwitz, on els van exterminar. I en aquelles cartes també s’endevinava la desesperació dels meus pares, que durant dos anys van intentar per tots els mitjans portar-los a Barcelona. Eren a 30 quilòmetres de la frontera!

No se li va escapar mai res a la seva mare?

Quan agonitzava, va cridar: “Ve la Gestapo! Se’ns emportaran!”. Aquell dia vaig sospitar que devia haver viscut alguna cosa terrible.

I els seus avis paterns?

El meu avi era cònsol alemany a Cuba. Però tota la família de la meva àvia paterna, nou germans que vivien a Praga i les seves famílies, van morir als camps d’extermini.

Què li va provocar el descobriment?

Sorpresa, intriga, emoció i ràbia, per aquest ordre. No em va ser fàcil assimilar que una societat civil, una Europa del segle XX, girés l’esquena a sis milions de persones, els jueus, i a més de tres milions de gitanos, homosexuals, disminuïts psíquics i físics.

Molts asseguren que no sabien res.

No volien saber, potser perquè la realitat era grotesca: conciutadans degradats a insectes que exterminaven amb un gas per matar polls. Tot això m’ha produït...

Encara s’emociona?

Sí, perdoni. Encara ploro pels meus avis i pels meus pares, que va ser la generació del silenci. Ara els seus fills tenim el compromís d’explicar la història del patiment d’aquestes milers de famílies europees.

Quina carta la va impactar més?

Tantes! Expliquen com amb 60 anys que tenien els van fer fora de casa i només els van deixar portar una maleta petita. Me’ls imagino desvalguts, esgotats, confosos i atemorits. Milers de famílies van viure això!

Va veure la por en els seus pares?

La vaig heretar. Franco era un aliat de Hitler i Mussolini. Els meus pares sabien que la Gestapo operava a Barcelona; van tenir dues citacions del consolat alemany. S’ha constatat que persones que anaven a aquestes citacions eren deportades a Alemanya.

Per què es van quedar a Espanya?

Per salvar els pares de la meva mare, si no, se n’haurien anat als EUA, on tenien família. El meu pare aquí va haver de començar de zero. Per sort, era una persona culta que parlava set idiomes i va muntar una empresa d’importació i exportació.

S’ha retrobat amb familiars?

En aquest procés he viatjat a Alemanya, als EUA, Israel, l’Argentina, el Canadà i Txèquia, i he aconseguit trobar tots aquests fills a qui els seus familiars van aconseguir posar fora de perill: molt emotiu i gratificant.

Què ha entès?

La vida és circumstancial, tot depèn del moment en què neixis i com neixis. Si ara aparegués un nou Hitler, malgrat que he nascut aquí, em passaria el mateix que als meus avis.

Ima Sanchís

01/08/14

La Vanguardia

La llista d’espera es redueix però la reforma no arriba

Des de la retallada de l’estiu del 2011, que va endurir els requisits i va subordinar l’accés a la disponibilitat pressupostària, la renda mínima d’inserció (RMI) ha tingut una llarga llista d’espera. Persones que complien els nous requisits, més restrictius que els anteriors, tampoc rebien l’ajuda quan la demanaven sinó que quedaven a l’espera que hi hagués recursos per atendre-les.

L’any 2012 el PSC va denunciar que uns 10.000 catalans estaven en aquesta situació, cosa que el llavors conseller d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, va desmentir rotundament. El conseller Mena va admetre indirectament que hi havia una bossa de persones que tenien el dret reconegut i no cobraven l’ajuda, però no va voler precisar quina era la xifra.

La tardor del 2013, després que Felip Puig es convertís en el nou conseller d’Empresa i Ocupació i ERC en el nou soci parlamentari del Govern, el departament va reconèixer una llista d’espera de 3.871 persones i va anunciar un pressupost extraordinari de 2,8 milions d’euros per solucionar aquesta situació dins del mateix any 2013. Gairebé un any després, la millora és evident.

Segons dades facilitades a l’ARA pel departament d’Empresa i Ocupació, el nombre de perceptors de la RMI ha passat dels 22.666 del setembre de l’any passat a 26.953 a l’1 d’agost del 2014. Un increment de més de 4.200 perceptors que ha permès reduir pràcticament a zero la llista d’espera d’expedients resolts positivament, que fa una mica més d’un any fregava els 3.900.

Les entitats noten les millores

El coordinador de projectes d’inclusió de la Fundació IRsE, Fran Rojas, confirma que en els últims mesos “les millores en la gestió de la RMI són considerables” i que ja fa temps que han notat que “la llista d’espera s’ha reduït molt”. Rojas afegeix que les millores en la gestió van més enllà de la llista d’espera i que s’ha resolt un altre problema que s’arrossegava des de fa temps.

Les entitats es queixaven que, quan es trobava una feina temporal, era millor rebutjar-la perquè després no es podia reactivar l’ajuda. El director general d’Economia Social i Cooperativa, Xavier López, va dir fa unes setmanes que s’hi estava treballant, i Rojas confirma que ja està resolt: “Ara pots treballar dos o tres mesos, s’atura la RMI, i després te la tornen a activar”.

Reforma legal encallada fa anys

El coordinador de projectes d’inclusió de la Fundació IReS lamenta, però, que “la llei no ha canviat i segueix posant les mateixes limitacions”. Des de la retallada del 2011, les entitats socials reclamen una reforma legal que redefineixi la prestació per donar resposta a les necessitats. Govern i entitats van consensuar un document el desembre del 2011, però la iniciativa va quedar encallada.

El juliol del 2012 el Parlament va estar a punt d’aprovar una reforma proposada pel PSC deixant en minoria el Govern. A última hora, CiU va aconseguir que el PP canviés el seu vot, prometent que presentaria la seva reforma abans d’acabar l’any. El 2013 el Parlament va tornar a votar la proposta del PSC i va ser ERC qui va evitar que s’aprovés, a canvi de l’increment de pressupost.

Al febrer, en la presentació del seu últim informe anual, el Síndic de Greuges va considerar “urgent” la reforma. Al maig, en un debat organitzat en col·laboració amb l’ARA, la presidenta de la Taula del Tercer Sector la va definir com “una necessitat improrrogable”. El 22 de juliol ho va repetir en una reunió amb el president de la Generalitat, que no va voler fixar cap termini concret. En paral·lel a la reivindicació de la reforma, les entitats han demanat una ajuda per a les famílies sense cap ingrés i amb fills o persones dependents al seu càrrec. I una iniciativa legislativa popular (ILP) ha portat al Parlament la renda garantida de ciutadania, prevista per l’Estatut però rebutjada pel Govern. Els primers experts citats pel Parlament s’hi han mostrat a favor.

A.G.M.

02/08/14

Ara.cat