Paraula d'Estrasburg

Bones notí­cies en una qüestió tan del­i­cada. El Tri­bunal d’Estrasburg ha avalat la pro­hibi­ció francesa de l’ús del burca en espais públics, i ho ha fet amb un ven­tall d’arguments sòlids i efi­caços. Segueix, així, la línia del Tri­bunal Suprem del Canadà, que va fer el mateix el 2011.

La notí­cia és molt rell­e­vant, tant per l’impacte que rep­re­senta als difer­ents paï­sos on es planteja el prob­lema com pel mis­satge que s’envia. I com que a Espanya aque­sta és una qüestió cada dia més apres­sant, atès el creix­e­ment expo­nen­cial del rad­i­cal­isme islamista per aque­sts ver­als, i com que els tri­bunals estan lli­gats de peus i mans perquè no dis­posen de leg­is­lació a aplicar, la sen­tèn­cia d’Estrasburg és de notable ajuda. Recor­dem que l’intent d’alguns ajun­ta­ments cata­lans, amb Barcelona al cap­da­vant, de reg­u­lar el vel inte­gral va xocar amb el buit legal i la pos­te­rior neg­a­tiva del Tri­bunal Suprem. Per aque­lles èpo­ques de gov­ern social­ista, el PP va muntar una cam­pa­nya sorol­losa i alti­so­nant al min­istre Caa­maño, amb la seny­ora Ali­cia galle­jant al Senat i exig­int la pro­hibi­ció. Des que gov­ernen, mai més no hem sen­tit par­lar del tema, ni tan sols al seu gran por­taveu de Badalona, l’ínclit Albiol. És a dir, el burca va servir en aquell moment per a uns quants tit­u­lars de premsa i algun vot despi­s­tat. Ara, en canvi, tenen massa feina amb la croada catòlica de Gal­lardón per dedicar-​se a aque­stes menudeses.

Tan­mateix, que impor­tant que és la sen­tèn­cia del Tri­bunal d’Estrasburg!

Primer, perquè envia un mis­satge inequívoc, espe­cial­ment adreçat a aque­lls que util­itzen el nom de Déu per inten­tar imposar lleis despò­tiques i esclav­istes: la llei és per sobre del dogma religiós. És a dir, donem voltes als segles i neces­sitem tornar a la Il·lustració francesa. Ergo, Estras­burg acaba de dir a l’islamisme rad­i­cal, obsedit a fer lleis paral·leles a les democrà­tiques, al si mateix de la democrà­cia, que ni tot s’hi val, ni tot ho jus­ti­fica la religió. Si tenim en compte, a més, que el tema de la dona és l’eix cen­tral d’aquest repte total­i­tari, perquè saben que els drets de la dona són al cor cen­tral dels drets civils, la decisió encara és més rotunda. És cert que la res­olu­ció parla de "segure­tat" i no de dona, però en aquest punt del prob­lema s’accepta pop com a ani­mal de companyia.

I, si és impor­tant el mis­satge enviat, també ho és el camí esbossat.

Fins ara tots els gov­erns es mostra­ven descon­cer­tats, dubi­tatius i ambi­gus en aque­sta qüestió, i el fenomen va avançant sub­til­ment, com una bomba de temps. Després de la sen­tèn­cia d’Estrasburg, ja no hi haurà excuses per a les deci­sions tímides, perquè són clars els argu­ments legals i la seva neces­si­tat. De man­era que el PP podria posar-​se les piles, després de tant d’histrionisme. Esclar que entenc el prob­lema: com es lluita con­tra un inte­grisme islàmic, si són en plena orgia d’integrisme catòlic?

Pilar Rahola

04/07/14

La Vanguardia

El suïcidi

"Actualment es calcula que diàriament se suïciden 8 persones a l'Estat espanyol. És la primera causa del que s'anomena mort "externa" (no per malalties)"

Ria Munk al seu llit de mort per Gustave Klimt

Sé que tracto un tema antipàtic, fins no es considera recomanable fer-ne literatura per l'efecte encomanadís, tanmateix el suïcidi representa un gran exponent sociològic de la maldat de la crisi i de la permutació dels valors morals i socials. Una evidència social que no es pot amagar.

Fins que no va aparèixer l'assaig El suïcidi, d'Émile Durkheim (1897), llevar-se la vida era un acte inequívocament de bogeria. Classifica el suïcidi en tres grups: els egoistes, que només pensen amb ells mateixos, els heroics o altruistes, que se sacrifiquen per salvar els altres, com soldats, policies, o coman?dants de vaixell, i els "anòmics" (del grec anomia: sense norma, absència de llei o canvi brusc i confús en les regles de joc social); aquest últim és el característic de l'actual societat moderna en temps de crisi.

Abans de Durkheim la ciència no en feia qüestió, ni l'estudiava, l'esbandia de tota reflexió tot interpretant que el suïcidi no mereixia cap atenció especial. El suïcidi no existia. La tradició jueva-cristiana, que dominava en el pensament oficial, havia convençut els investigadors socials que no calia malgastar temps i esforços en un tema banal com aquest. Així doncs, qui s'havia suïcidat era per una fallada cerebral, una pertorbació fisiològica, puix que tallar-se la vida era una prova indubtable d'un dement.

Ara contemplem amb desgrat aquesta teorització capciosa i erràtica, que resultava molt còmode, ja que és innegable que en la Història de la Humanitat trobem persones fonamentals, que no poden ser titllades d'alienats, com Sòcrates o Empèdocles, que es van treure la vida, i actualment grans escriptors i pensadors també han decidit acabar el seus dies provocant-se la mort. El mateix Camus va escriure que el suïcidi és l'únic acte humà d'absoluta llibertat, perquè ens neixen i morim sense el nostre consentiment.

Abans el suïcida declarat no podia ser enterrat en terra santa; els parents quedaven fatalment estigmatitzats i per aquesta raó algunes famílies riques o amb notable prestigi amb la complicitat del metge o del capellà ocultaven el suïcidi i el disfressaven d'accident, inclús s'aconseguia que individus que s'havien penjat o tirat per un penya-segat es presentessin com caigudes involuntàries, les camuflaven com a morts naturals. Les poques notícies sobre aquells que segaren la vida amb la dalla de la mort solen ser falses. En resum, no interessava que se sabés que un familiar s'havia tret la vida per evitar retrets populars. El suïcidi era una ofensa social, un menyspreu a la comunitat, però sobretot significava el més greu pecat contra Déu, donador de vida i qui en última instancia té la potestat de prendre-la. Un atemptat contra la llei divina, l'ordre moral i cívic.

Històricament sempre ha existit una diferència de gènere i de classe social, se suïciden el triple d'homes i els rics molt més que els pobres, perquè qui no té res només té la vida, en canvi qui ha perdut els diners o no veu culminat el somni de grandesa creu que l'existència ha perdut el sentit. La vida masculina era més competitiva que la femenina, cosa que representava més desgast psicosomàtic, a més la dona antigament era més poruga, més cohesionada al grup i més conservadora. La dona amenaça sovint de fer-ho, però finalment se sent responsable i desisteix. Normalment són crits d'advertiment a la família perquè se la prenguin amb més consideració i estima, llevat el cas de les noies joves que poden morir per una sobredosi psicotròpica o per un disgust amorós.

Curiosament en temps de guerra o preguera es redueix considerablement el nombre de suïcidis. La possibilitat que l'enemic em prengui l'existència sense la meva voluntat incrementa les ganes de viure, per altra banda la violència té un conducte legal, la mort de l'enemic; sempre el suïcidi és un acte de violència que hom pot adreçar-lo contra un mateix o contra un altre, depèn sempre del respecte per la vida del proïsme. El suïcidi femení és menys agressiu que el masculí.

A Catalunya el 2011, segons dades subministrades per la Generalitat, es van enregistrar 485 defuncions per suïcidi. Una taxa de mortalitat molt més elevada entre els homes(9,7) que entre les dones (3,4). El major nombre de suïcidis es va produir entre la franja d'edat que va del 35 als 65 anys. Un període decisiu per als homes és el que abraça dels 30 als 40-44 anys, car se suposa que en aquesta edat han de tenir la vida laboralment i familiar resolta. Actualment es calcula que diàriament se suïciden 8 persones a l'Estat espanyol. És la primera causa del que s'anomena mort "externa" (no provocada per malalties), com els accidents de cotxe i els assassinats. L'any 2011, 3.100 persones se suïcidaren. El 2012, 2.714 homes i 815 dones, 3.529 persones; fou la taxa més alta. El suïcidi ha augmentat un 11,3% des del 2005, una xifra esgarrifosa. 

Les dues comunitats amb més suïcidis: Andalusia i Catalunya, seguides per la comunitat valenciana i Galícia. Molts són atribuïbles als desnonaments agressius; quan el crac bancari del 29 als Estats Units molts homes decidiren tallar-se la vida.

La taxa de suïcidis es disparà a partir del 2007 coincidint amb l'origen visible de la crisi, un daltabaix per a moltes economies domèstiques. Tot i això el 2010 es registrà la xifra més baixa de suïcidis en dues dècades, encara ningú ho ha sabut explicar. Els mitjans de comunicació tenen molta cura en informar perquè el suïcidi, com la piromania, produeix un efecte contagi; persones dubitatives s'envalenteixen quan un s'atreví. Tots portem a dins la idea del suïcidi, no obstant això, s'ha de pensar en el mal que podem fer a les persones estimades si optem per segar-nos la vida.

Agustí Casanova i Masferrer

02/07/14

Diari de Girona

Viurem dues grans tragèdies a la nostra vida

Rojas Marcos i Gay de Liébana lliguen psiquiatria i crisi 

A Long Island (Nova York) una parella perd el seu fill. Per superar la terrible absència, s’acostumen a sortir sovint de la ciutat per veure plegats la sortida del sol. Per a ells aquesta connexió amb la natura és una forma d’espiritualitat que intervé decisivament en benefici del seu dol i l’ansietat que els genera. Es tracta d’un cas real conegut pel doctor Luis Rojas Marcos, que el comparteix amb els assistents a la jornada De la macroeconomia a l’ansietat del día a día, organitzada per Càritas al CaixaForum de Barcelona. L’objectiu de l’acte és aprofundir en els efectes que les dades macroeconòmiques nefastes provocades per la crisi que ens assota ha provocat sobre la salut mental de les persones.

Rojas Marcos, autoritat mundial en el camp de la psiquiatria, va ser president del sistema d’hospitals públics de Nova York del 1995 al 2002. Allà va experimentar en primera persona el desastre humà de l’11 de setembre del 2001, del qual va extreure un profund coneixement. “Cadascú de nosaltres experimentarà, de mitjana, dues grans tragèdies al llarg de la seva vida”, concreta el doctor. Per tant, afegeix, és important que ens preparem.

En aquest sentit, les situacions angoixants -com la que poden viure els afectats per la situació econòmica- poden afrontar-se de diverses maneres. Un concepte molt rellevant a tenir en compte és la resiliència, la capacitat d’una societat per fomentar la comunicació entre les persones. En aquesta dialèctica entre l’individu i el seu entorn hi intervenen decisivament, a criteri de Rojas Marcos, diversos factors. “L’autoestima és molt important però també ho és l’accés a la informació, o sigui ser capaços d’afrontar els problemes amb les màximes garanties”. L’optimisme i la solidaritat són també insubstituïbles, però segurament la cosa a què el doctor concedeix més rellevància és la comunicació. Explica que el seu gran amic Valentí Fuster sosté que parlar és molt beneficiós per al cor. “Si no tens amb qui parlar, fes-ho amb el gos, amb una planta o sol. Parlar sol és saníssim”, conclou Rojas Marcos.

Xou sobre macroeconomia

Abans de la intervenció de Rojas Marcos, el professor José María Gay de Liébana ens serveix una de les seves ja clàssiques conferències xou sobre macroeconomia. És admirable la seva capacitat d’interpretar dades i posar-les a l’abast de tothom. Després de reflexionar sobre atur, impostos, dèficit, PIB, salaris i deute públic, i exhortat pels assistents a parlar clar, Gay conclou una sonora atzagaiada contra els polítics -amb Joan Rigol a la taula presidencial i Oriol Pujol a primera fila. “Convé canviar el model polític. Plantar-se. Fer possible que la societat civil es coli entremig de l’establishment polític”.

Rigol matisa que convé mantenir la confiança en la política perquè és l’únic sistema capaç de sostenir-nos. Però Gay ho té claríssim i reclama caminar cap a una classe política no professionalitzada en lloc de la que s’eternitza en la funció pública: “Sense regeneració política no anirem enlloc, cal una classe dirigent molt més intel·ligent. El polític ha d’experimentar què significa treballar i no poder cobrar a final de mes perquè no hi ha prou diners per a la nòmina”.

Toni Vall

04/07/14

Ara.cat

Què en pensem dels hospitals de Girona

Dimecres 28 de juny de 2014_ 11h.

Assisteixo a una reunió convocada per Servei d'Atenció a l'Usuari que depèn del Cat-Salut de la Generalitat de Catalunya. La cita és al nou edifici de la Generalitat de Girona. Allà em rep el responsable que ha vingut de Barcelona, es diu Xavier Pérez. El grup el formem cinc persones: dues dones i tres homes.

L'objectiu segons el responsable de la reunió és saber què pensem dels hospitals de Girona -Josep Trueta i Santa Caterina- i subratllar quines coses es poden millorar en el futur.

Cadascú de nosaltres explica la seva experiència hospitalària i haig de dir que, en sentir el que diuen els meus companys sento d'entrada un calfred. Parlen sobretot de negligències greus en diagnòstics, d'operacions quirúrgiques mal resoltes amb conseqüències gravíssimes, sobretot en el cas de la senyora que va entrar caminant al quiròfan i en va sortir amb un ictus i una dependència severa de per vida.

Tots cinc constatem que quasi bé no sabíem que el Servei d'Atenció a l'Usuari existís. Mig amagat en una porta lateral del vestíbul del Trueta, tots ignoràvem que teníem dret a aquest servei. I naturalment demanem que sigui ben clar i manifest. Quan hom entra a l'hospital cal que sàpiga que a més de deures, també té drets. I un dels drets es poder demanar una segona opinió mèdica, per exemple.

La reunió esdevé per moments força angoixant, a més tot s'està gravant. Per part meva i d'un dels senyors podem dir coses positives de la nostra estada al Trueta. El meu marit va passar un any amb estades intermitents i no sempre fàcils. A l'ICO, les programacions de visites, de sessions de quimioteràpia i el telèfon d'atenció oncològica les 24 hores van ser per a nosaltres d'un gran ajut. Així i tot el malalt és el feble en aquest gran entramat hospitalari i queixar-se porta a pensar que hi poden haver represàlies. No oblidem el gran corporativisme en el col·lectiu mèdic.

Hi han apartats en les nostres exposicions en els quals tots coïncidim. Els caps de setmana -llargs o curts, tan se val- els hospitals funcionen al ralentí, gran sensació de manca de personal i gran desinformació dels metges de guàrdia. I les proves diagnòstiques aparcades...

I la part humana de la medecina? La senyora, que és la que ha parlat més durament, afirma que hi és en comptades ocasions; que hi ha metges "10" i metges "0", i malament rai si et toca un metge "0" i amb poc tacte.

En la síntesi final acabem demanant unànimament:

• HUMANITAT
• COMUNICACIÓ CLARA
• ESCOLTAR L'USUARI
• INFORMACIÓ D'ENTRADA DELS DRETS I DEURES
• TRANSPARÈNCIA
• DEMOCRÀCIA EN UN SISTEMA QUE PAGUEM ENTRE TOTS

Recordo aquelles belles paraules del doctor Moisès Broggi, metge compromès i amb vocació total cap a la seva feina: "AVUI LA MEDICINA CURA MOLT PERÒ CONSOLA MOLT POC".

_________________________________________________________________

La pregunta del milió final que formulo al nostre representant de Barcelona: 

Sabrem alguna cosa d'aquestes nostres apreciacions? Serviran per a l'objectiu que preteneu?  

La resposta és: 

No, això és una cosa interna.

Maria Perpinyà
Juliol de 2014
Voluntària
Voluntariat de Suport en la Solitud

La falta de comprensió ens converteix en víctimes

Thich Nhat Hanh, a qui Luther King va proposar per a Nobel de la Pau

Tinc 88 anys. Sóc mestre zen. Als 16 vaig ingressar en un monestir. Vietnamita, visc a França, on vaig fundar Plum Village, una comunitat budista. Dirigeixo retirs sobre l’art de la vida conscient per tot el món. Si hagués de triar entre el budisme i la pau, triaria la pau.

Al Vietnam, durant la guerra, va treure els monjos al carrer.

La meva vida no és important. L’important és que vostè practiqui la plena consciència. Jo el que vull és ajudar.

Va passar de la contemplació al compromís, és vostè un revolucionari.

Creus que prens una decisió, però en realitat la decisió ja existeix: depèn de la manera com has observat, escoltat...

Però va ser la seva decisió.

La llibertat de decidir només pot venir de la plena consciència: inspiro i sé que estic inspirant, exhalo i sé que estic exhalant. La decisió és el resultat d’aquesta pràctica continuada durant molt de temps.

Lliure?

Sí, lliure de la ira, de la por, del desig..., això t’ajuda, et porta a la compassió.

Què va entendre sobre l’ésser humà durant la guerra del Vietnam?

La guerra del Vietnam no va ser diferent d’altres guerres, l’origen de totes és que no tenim el pensament correcte. Dominats per la por i la ira, no podem comprendre el propi patiment ni el dels enemics.

És la condició humana.

La falta de comprensió ens converteix en víctimes. Les dues bandes tenien idees per obtenir la pau i la felicitat, però no eren capaces de comunicar-se.

Els monjos s’immolaven, i això és un acte violent contra un mateix.

No hi havia cap altra manera de dir-li al món que patíem. L’important no és el teu acte, sinó la motivació.

Un psicòleg occidental li diria que cremar-se com un bonze és una bogeria.

Per això vaig haver d’anar als EUA a explicar-l’hi a Luther King, perquè des de la visió occidental és molt difícil d’entendre.

King el va proposar per al Nobel de la Pau i també es va oposar a la guerra.

Vaig anar als EUA perquè sabia que hi havia poca comprensió de la situació, però amb Luther King feia temps que ens cartejàvem. Ell, com vostè, també volia entendre per què els monjos es calaven foc.

Es va entrevistar amb oficials federals i del Pentàgon, com Robert McNamara.

Els més difícils van ser els integrants del moviment per la pau, perquè hi havia molta ira. Vaig passar molt de temps ajudant-los a tenir més compassió. Estaven molt enfadats amb mi perquè jo no estava enfadat. Vaig haver de tenir molta paciència.

Com va aconseguir crear una universitat budista il·legal al Vietnam?

No va ser fàcil, però li vull dir una cosa: encara que vostè sigui una persona talentosa i tingui molta energia, sola no podrà fer gaire cosa. Hem de construir una comunitat en la qual hi hagi molta comprensió mútua, que comparteixi ideals: és la manera de tenir esperança per assolir alguna cosa.

Va treballar amb veterans nord-americans de la guerra del Vietnam.

Vam fer retirs de plena consciència amb ells. Va ser molt difícil, però hi va haver veritables curacions. La comprensió ha de ser molt àmplia: també cal comprendre el patiment dels que t’envien a la guerra.

Doncs ells parlen de danys col·laterals.

Pateixen molt. El secretari de Defensa Robert McNamara va dimitir tres mesos després de coneixe’m. Tenia un gran pes al cor.

Com es pot guarir tot l’horror d’una guerra?

Quan comprens el patiment propi i aliè, i aspires a ajudar els altres, neix la compassió, i això comença a guarir-te. Deixi’m que li expliqui una història.

Endavant.

En Daniel, un veterà de guerra, estava ple d’odi perquè la majoria dels seus companys van morir en una emboscada. Volia venjar-se: va anar a un poble i va deixar una bossa d’entrepans plens de pols explosiva..., i va veure com cinc nens se’ls menjaven.

Va veure com morien?

Sí, als braços de les mares. Quan el vaig conèixer era un home torturat, no s’atrevia a explicar-li aquesta història a ningú. Li vaig aconsellar que dediqués la seva vida a salvar nens que estaven morint al món, que l’energia d’aquesta aspiració el salvaria. Ho va fer i va somiar que els cinc nens li somreien. Es va curar i es va casar amb una dentista anglesa.

Vostè és el savi de referència de banquers i empresaris.

Vénen a nosaltres perquè també pateixen.

Un gest de qualsevol d’ells acabaria amb la fam al món.

Han intentat fer obres de caritat, però això no els ha ajudat.

I per què pateixen tant?

Perquè tenen diners però no tenen felicitat ni temps per estimar. Estan plens de preocupació, por, ira..., i no gaudeixen. No es comuniquen ni amb les seves dones ni amb els seus fills, i sense comunicació no es pot ser feliç. Jo sempre els dic: “Què prefereixes, ser feliç o tenir diners?... Has de triar”.

Volen les dues coses.

Sí, però si practiquen de debò, comencen a transformar la seva ment i a descobrir l’amor, s’adonen que no necessiten els diners i trien la felicitat. És interessant.

Ima Sanchís

28/06/14

La Vanguardia

Els comunistes ens van robar la bandera dels pobres

El Papa afirma que la corrupció política creix durant els “canvis d’època”

El Pontífex esmenta la conferència sobre les metròpolis que organitza Sistach a Barcelona per la tardor

Francesc, un papa especialment orgullós del seu títol de bisbe de Roma, li devia una entrevista al diari de la capital per excel·lència, Il Messaggero. Finalment va accedir a parlar en exclusiva per al diari i va reiterar, amb accents nous, les seves conegudes opinions sobre temes socials i sobre la reforma a l’Església

El papa Francesc, ahir a l’àngelus al Vaticà, va insistir que la primera obligació d’un polític és “tutelar el bé comú”

Davant les preguntes sobre les acusacions que vegades rep, sobretot en el món anglosaxó, en el sentit que és un pontífex d’actituds comunistes, populistes i fins i tot d’exaltació del pauperisme, Jorge Mario Bergoglio va contestar: “Jo dic només que els comunistes ens van robar la bandera. La bandera dels pobres és cristiana. La pobresa és al centre de l’Evangeli”. El Papa va citar Mateu 25 i les benaurances. “Els comunistes diuen que tot això és comunista –va agregar–. Sí, esclar, vint segles després. Se’ls podria dir, quan parlen: vosaltres sou cristians (rialles)”.

La vaticanista d’Il Messaggero va preguntar molt al Papa sobre la degradació moral de Roma i sobre la corrupció. Francesc va insistir que la primera obligació dels polítics és “tutelar sempre el bé comú”, inclosa “la custòdia de la vida humana, la seva dignitat”. El Pontífex va admetre que havia reflexionat molt sobre el fenomen de la corrupció. La seva conclusió va ser que “molts mals creixen sobretot durant canvis històrics”. “Estem no tant en una època de canvis com en un canvi d’època –va dir–. I per tant, es tracta d’un canvi de cultura; precisament en aquesta fase emergeixen coses d’aquest tipus. El canvi d’època alimenta la decadència moral, no només en política, sinó també en la vida financera i social”.

El Papa es va mostrar molt interessat pels problemes específics de les grans metròpolis, per exemple, l’existència de tribus juvenils urbanes. Francesc va esmentar la conferència “que farem a Barcelona al novembre” (organitzada per l’arxidiòcesi), precisament sobre la pastoral de les metròpolis, un projecte que il·lusiona el cardenal Lluís Martínez Sistach.

En un to molt humil, el Pontífex va treure importància a la seva empremta personal en els canvis que promou a la cúria romana i a l’Església catòlica en general. Segons ell, es limita a seguir el seu estil de Buenos Aires i a posar en pràctica les peticions que van fer els cardenals a les reunions prèvies al conclave. “No he fet res jo sol”, va emfatitzar.

El Papa, que va anul·lar divendres la visita que tenia prevista al policlínic Gemelli, a causa d’una indisposició, va presidir ahir amb normalitat l’oració de l’àngelus, a la plaça de Sant Pere. Després de l’oració va parlar de l’Iraq i va expressar la seva esperança que “es pugui preservar la unitat nacional i evitar la guerra”.

Eusebio Val

30/06/14

La Vanguardia

Violència sexual sobre les dones en el trajecte migratori

Dimecres 25 de juny va tenir lloc la conferència del títol, pronunciada per Sònia Herrera, comunicadora, redactora del bloc de Cristianisme i Justícia, que havien organitzat conjuntament ACAT (Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura) i Justícia i Pau, per commemorar el Dia Internacional de Suport a les Víctimes de la Tortura.
 

La conferenciant ja havia tractat aquest tema al quadern núm. 187 de Cristianisme i Justícia que porta per títol Atrapades als llimbs. Dones, migracions i violència sexual, que vol ser una panoràmica general del que pateixen les dones migrants. El quadern es pot descarregar en pdf a l’enllaç: http://www.cristianismeijusticia.net/quaderns

Miraré de fer un resum, encara que sigui maldestre, de la conferència:

Les definicions de tortura que proposa el Dret Internacional es queden curtes per incloure-hi aquest tipus de violència. Sí que hi podem aplicar la segona definició del DIEC: sofriment físic o moral intolerable. El cas més conegut és el de Ciudad Juàrez, a Mèxic, on, els darrers anys, s’han assassinat, després de patir violència sexual de tota mena, centenars de dones que pretenien passar als EEUU. Aquests fets també s’han produït en molts altres punts de la frontera que separa aquests dos països, però Ciudad Juárez és més conegut per la decisió de diferents entitats feministes d’exigir que s’aclareixin aquests crims i se’n detinguin els autors. És interessant de veure la pel·lícula Bordertown, la Ciudad del Silencio, d’Antonio Banderas i Jennifer López.

Les dones constitueixen més del 50% de la població migrant tot i que no són tan visibles com els homes. Moltes dones fugen de la violència masclista de la seva societat al mateix temps que volen portar una vida més digna i, en el cas de les que tenen fills al país d’origen, obtenir uns ingressos que els permetin de donar estudis a la fillada. El fet de migrar dóna més llibertat a la dona però s’ha d’enfrontar al risc de patir violència sexual. Les dones han estat i continuen sent cossos utilitzables i violables.

La diferència de poder entre home i dona que hi ha a totes les societats, fa que elles s’hagin de sotmetre i patir tot tipus de violència per part dels homes: econòmica, psicològica i sexual. Les dones migrants irregulars són les que estan més exposades a aquesta violència i el 60% pateixen agressions sexuals.

Moltes dones fugen dels camps de refugiats d’Haiti cap a la República Dominicana amb l’esperança de poder dedicar-se a feines domèstiques. Per poder passar la frontera utilitzen el sexe com a moneda de canvi i moltes acaben a la prostitució.

Les que volen passar des de Mèxic als Estats Units surten de casa sabent que seran violades pel camí i, com a prevenció, s’injecten un anticonceptiu que té una durada de tres mesos. La frontera entre els dos països té 3.200 quilòmetres de llargada i hi ha moltes zones dominades per càrtels del narcotràfic i zones de tolerància on la policia no hi entra. El 80% de la indústria maquiladora de Mèxic es al costat de la frontera i utilitza com a mà d’obra les dones que no aconsegueixen de passar als Estats Units. Les que procedeixen de Centreamèrica poden utilitzar un tren de mercaderies, La bestia, amb un pagament inicial d’uns mil dòlars. Durant el viatge, a més de les probables agressions sexuals, els poden exigir més diners o, simplement, ser llançades daltabaix del tren. És il·lustrativa la pel·lícula Sin nombre. Hi ha una ruta alternativa que consisteix a travessar el desert de Sonora i també és molt perillosa. A Mèxic són violades el 80% de les dones migrants.

Les migració femenina subsahariana cap a Europa que passa pel Marroc fuig de la violència masclista i de l’ablació. El 59% d’aquestes dones pateixen violència sexual durant el trajecte. Els mitjans parlen sovint de dones embarassades que travessen en pastera i donen un missatge subliminal que diu que aquestes dones volen utilitzar l’embaràs per fer pena i tenir més possibilitats de quedar-se a Europa. Cal tenir en compte que el viatge migratori de les dones subsaharianes dura molt molts mesos i si travessen l’estret de Gibraltar embarassades és perquè han estat violades durant el trajecte.

Moltes vegades les dones migrants no tenen un projecte migratori i el viatge és per fugir de la violència, com és el cas de Colòmbia, país que fa més de quaranta anys que és en guerra i en què les dones pateixen agressions sexuals de les dues parts en conflicte. És curiós que a les negociacions de pau no hi ha gairebé mai cap dona.

 Les dones desplaçades de Somàlia cap a Kènya fugen de la infibulació, dels matrimonis forçats i de la mort, gairebé segura, en el part.

La violència contra les dones és un fenomen global i és una realitat invisibilitzada pels mitjans de comunicació.

A Espanya, les dones migrants en situació irregular que denuncien violacions són ingressades als CIE per ser expulsades del país i això fa que hi hagi impunitat. Com més impunitat més força té el patriarcat. Moltes vegades els violadors són els mateixos companys de viatge amb la tolerància de policia corrupta o inoperant.

Cal reclamar canals regulars de capacitació, reparació integral i prevenció de la violència sexual contra les dones. Cal un canvi en l’educació dels nois i dels homes, per donar-los un sentit ètic que no permeti les constants agressions  sobre les dones. Cal que reflexionem per veure com ens posicionem davant la violència de gènere, fins i tot la violència més petita. El masclisme islàmic no és més violent que el llatinoamericà. La sensació que es té quan es van a fer xerrades a instituts, és que anem enrere, que no hi ha progrés, sinó retrocés en l’aspecte de la violència contra la dona. La dona és un cos utilitzable i violable, com ja s’ha dit anteriorment.

Xavier Merino Taberner
Membre d'ACAT i de Justícia i Pau
27/06/14

La reforma fiscal incrementarà la distància entre rics i pobres

Oxfam Intermón denuncia que la reforma fiscal anunciada pel Govern el passat divendres 20 de juny no farà sinó beneficiar les empreses i les grans fortunes.

El passat divendres 20 de juny, el Govern va presentar la seva proposta de reforma fiscal, anunciant que suposaria una rebaixa per a les rendes mitjanes i baixes.

Oxfam Intermón denuncia, en canvi, que la proposta incrementarà la distància entre rics i pobres i mantindrà la major càrrega fiscal sobre les rendes mitjanes. Així ho afirma en l'informe Anàlisi de les propostes inicials de l’avantprojecte de reforma fiscal, publicat el dia 23 de juny i basat en les informacions que el Govern va donar el passat divendres.

En el document, l’entitat titlla la reforma de merament electoralista pel fet que anuncia una rebaixa de la pressió fiscal que, en realitat, a penes afectarà les rendes baixes i mitjanes.

Per Oxfam Intermón, la proposta del Govern no és una veritable reforma integral sinó únicament una rebaixa de tipus que presenta, entre d’altres, els següents problemes:

• Les rendes mitjanes seguiran essent les que suportin una major càrrega fiscal. 
• La reforma suposa menys recaptació per a l’Estat i, en aquest sentit, pot perjudicar el finançament de polítiques socials.
• No anuncia cap compromís en la lluita contra el frau fiscal.

Qui més té, més paga?

Oxfam Intermón denuncia que les persones amb ingressos fins a 17.000 euros pràcticament no es veuen afectades per la reforma atès que:

• Les rendes per sota de 12.000 ja estaven exemptes.
• El nou primer tram només afecta les rendes d'entre 12.000€ i 12.450€.
• El següent tram, fins a 17.000€, a penes té variació.

L’entitat recorda que són 11,5 els milions de treballadors i pensionistes que, actualment, tenen ingressos per sota dels 17.000€.

En canvi, l’entitat alerta que les rendes més beneficiades són aquelles que superen els 53.000€. A més, l’homogeneïtzació dels trams a partir dels 60.000€ fa que es perdi la progressivitat.

Les xifres no quadren, guanyen els que més tenen i no beneficia les rendes més baixes [...] En canvi, les llars amb rendes més baixes segueixen havent de fer front a un IVA molt elevat, i a majors despeses en educació i sanitat.

En síntesi, Oxfam Intermón conclou que l’Estat no solament renuncia a captar de qui més té sinó que disminueix la càrrega de les rendes altes i les grans empreses per la caiguda de fins a 7 punts en els tipus de l'IRPF a la qual cal afegir la rebaixa de 4 punts per a les rendes del capital.

En aquest sentit, l’informe reclama la desaparició del sistema dual de rendes del treball i del capital, a més de la revisió de la conformació i requisits de les SICAV així com d’altres figures similars com ara els SIF (Fons d’inversió especialitzats) o les SOCIMI (Societats anònimes cotitzades d’inversió immobiliària).

Sobre l'Impost de Societats

Pel que fa a l’Impost de Societats, Oxfam Intermón denuncia que la unificació a un únic tipus del 25% implica una baixada de 5 punts per a les grans empreses i una pujada de 5 punts per a les microempreses.

A més, l’entitat recorda que amb els beneficis fiscals que actualment existeixen, les grans empreses ja acaben pagant, en realitat, al voltant d'un 3,5%. Per això, l’informe reclama que es faci una revisió en profunditat de l’Impost de Societats així com les exempcions i deduccions, a fi d’eliminar les que no aportin cap valor real ni contribueixin a la creació d’ocupació digna o dinamitzin l’activitat econòmica.

Les grans empreses són responsables del 60% dels beneficis declarats, però a penes generen el 24% de les contribucions a l'Impost de Societats.

Sense novetats pel que fa al frau fiscal

L’informe també lamenta que no s’hagi fet cap anunci que indiqui un major compromís del Govern contra el frau fiscal que, a Espanya, és molt superior a la mitjana europea i que, segons indica l’entitat, prové en un 72% de les grans empreses i les grans fortunes.

La lluita contra l'evasió i l'elusió fiscal té un enorme potencial recaptatori a més d'un efecte fonamental en la recuperació d'equitat i en la confiança dels ciutadans en el sistema tributari.

El frau fiscal suposa que es deixin de recaptar, anualment, uns 59.500 milions d’euros. Per això, el text alerta que Espanya és el país europeu amb menys inspectors per habitant i menys recursos assignats. Els recursos de l’Agència tributària, a més, es destinen en un 80% al control dels petits contribuents que, d’altra banda, ja queden controlats mitjançant la seva nòmina.

Menys recaptació, menys serveis socials

Oxfam Intermón adverteix, a més, que la reforma limita la capacitat de recaptació de l’Estat i, per tant, pot perjudicar el finançament dels serveis socials.

En aquest sentit, denuncia que la reforma no suposa millores per a la renda disponible real de les famílies amb rendes mitjanes i baixes que, a més, han de fer majors esforços per cobrir les despeses derivades de les retallades en polítiques socials (especialment en sanitat i educació).

Per a més informació, consulteu l’informe d’Oxfam Intermón: Anàlisi de les propostes inicials de l’avantprojecte de reforma fiscal

Oxfam Intermón

26/06/14

xarxanet.org

L'OMS demana una "acció ferma" per frenar el brot d'ebola

L'organisme qualifica l'epidèmia actual com "la pitjor" i convoca una cimera d'11 països per prendre "mesures dràstiques" 

400 MORTS A GUINEA, SIERRA LEONE I LIBÈRIA

El brot d'ebola que va començar a Guinea s'ha convertit en una crisi transfronterera que es pot estendre a més països, ha advertit aquest dijous l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que ha reclamat una acció dràstica per aturar l'epidèmia mortal.

Tot i els esforços de les autoritats sanitàries nacionals i de les organitzacions d'ajuda internacionals per parar la seva expansió, l'OMS ha registrat 635 infeccions, entre elles 399 morts, a Guinea, Sierra Leone i Libèria des que el brot es va detectar al febrer.

El brot ja és el més mortífer des que l'ebola va aparèixer per primera vegada a l'Àfrica central el 1976, i el nombre d'infeccions segueix augmentant.

Transmissió entre fronteres

"Ja no és un brot específic d'un país, sinó una crisi subregional que requereix una acció ferma dels governs i socis", ha subratllat el director regional de l'OMS per a l'Àfrica, Luis Sambo, en un comunicat. "L'OMS està molt preocupada per l'actual transmissió entre fronteres a països veïns i per la possible expansió internacional", ha afegit.

En resposta al deteriorament de la crisi, l'OMS ha precisat que convocarà una reunió especial dels ministres de Salut d'11 països a Accra, Ghana, el 2 i el 3 de juliol, per desenvolupar un pla de resposta exhaustiu entre diversos països.

Taxa de mortalitat del 90%

L'ebola --amb una taxa de mortalitat de més del 90%, sense vacuna ni cura coneguda-- no havia aparegut abans a la regió occidental de l'Àfrica. La gent ha començat a estar aterrida de les instal·lacions sanitàries, a qui acusa d'importar i estendre el virus.

El virus de l'ebola provoca inicialment febre, mal de cap, dolor muscular, conjuntivitis i debilitat, abans de passar a fases més greus amb vòmits, diarrea i hemorràgies internes i externes.

"Hi ha una urgent necessitat d'intensificar els esforços de resposta; per promocionar la col·laboració transfronterera i compartir informació de casos sospitosos i contactes i mobilitzar tots els sectors de la comunitat", ha incidit Sambo, que ha advertit que "és l'única manera que el brot sigui tractat adequadament".

Reuters/Abidjan

27/06/14

El Periódico

Per força

S'ha acabat el curs amb l'anunci d'una nova assignatura al currículum per al setembre que no ha deixat indiferent ningú. El Departament d'Ensenyament vol implantar un projecte de “serveis comunitaris” als alumnes de secundària. Això vol dir que els vol fer conèixer el món del voluntariat a través de l'obligatorietat. Ensenyament pretén establir de manera obligatòria als alumnes de secundària un projecte de col·laboració amb entitats de la societat i especialment del tercer sector per fomentar una colla de valors que s'han perdut. El motiu, segons la consellera Rigau, és que cal que els alumnes “descobreixin la importància de l'altruisme, l'empatia i el treball per la comunitat” que es fa en aquestes entitats. 

L'objectiu és molt lloable, però és una contradicció tan gran en si mateixa que no sé si serà més contraproduent que no pas un encert. 

No crec que una actitud com la del voluntari s'hagi d'imposar. Una cosa és promoure, incentivar o donar a conèixer les bondats d'una feina com la que fa el voluntariat, una altra cosa és que es plantegi com una obligatorietat, que t'ho facin fer si us plau per força. Ja sabem què passa i com reaccionem quan ens fan fer coses a desgrat i precisament quan la feina del voluntari surt del cor. És una manera de ser i de fer que, com molt bé diu, neix de la voluntat, és aquell gest d'algú que s'ofereix lliurement a fer una cosa o a col·laborar en alguna feina sense ser-hi obligat i sense esperar-ne res a canvi. 

Això potser tindria el seu sentit en una assignatura com la que hi havia abans que es deia ètica, on s'ensenyés educació, respecte, saber estar, ser solidari i/o voluntari. Ensenyar els conceptes i el que signifiquen i, sobretot, el que aporten i representen tant per a qui ho rep com per a qui professa aquestes actituds. Sóc del parer que aquestes actituds, al marge de si es porten a dins o no, les hem de promoure des de casa, des de la família, que és on s'educa. 

L'escola ho pot reforçar, però no crec que li hàgim de demanar que hi dediqui una assignatura per donar a conèixer uns valors per força.

Martí Gironell

25/06/14

El Punt Avui