És un malalt un discapacitat intel·lectual?

Ahir, Eduard Vilà (Ripoll 1953) va presentar a Blanes el seu llibre Caminant enmig de somnis: el testimoni patern d'una vida diferent, publicat per l'editorial Gregal. Una historia colpidora d'un pare, una família, una filla, l'Anna amb 25 anys d'edat biològica i una maduresa d'una nena de deu anys.

Portada del llibre. Gràcies Ed. Gregal

Aquí, l'Eduard, ens ofereix un escrit especialment per s'Arjau. Li agraïm moltíssim aquest gest.

• És un malalt un discapacitat intel·lectual?
• I els que queden amb una cadira de rodes o amb lesions irreversibles fruit d’un accident de trànsit o de qualsevol altre imprevist, ho són?
• I els que pateixen un ictus o tenen paralitzada una part del seu cos?
• I els que han perdut la visió o no hi senten?
• I les persones grans que no es valen per si mateixes?
• Preguntes totes elles interessants, però potser hauríem de començar pel principi: què entenem per malalt?

A una pregunta tan senzilla, li he estat donant voltes i més voltes, i he estat incapaç de trobar-hi resposta, potser perquè el meu subconscient està influenciat per informacions interessades des de sectors on la possibilitat de canvis fan por, i s’ha centrat amb les malalties enlloc de fer-ho amb una visió més integral del malalt, com a persona.

És obvi que, en tots els supòsits, sempre hi ha una lluita i un repte per intentar retornar a la situació anterior. Estar malalt no deixa de ser una pèrdua de temps que ens resta qualitat de vida, ens limita i ens comporta dolor a més de frustració, però alhora també és una experiència que ens recorda la nostra fragilitat, vulnerabilitat i la necessitat d’apropar-nos als altres.

El problema s’agreuja quan aquest retorn a la situació anterior no és possible i es converteix en una forma de vida. Aquí és on la resposta trontolla, i és que tots els paràmetres canvien i ens obliguen a replantejar-nos la situació. Aquest és el punt on volia arribar, perquè és on entra amb força la paraula acceptació, pròpia i de la societat.

Amb la Mercè, fa 25 anys, amb tota la il·lusió, somnis i projectes de futur propis d’una parella jove, vam decidir anar a buscar un fill. L’embaràs es va desenvolupar sense complicacions que poguessin perjudicar el futur nadó, ni símptomes que encenguessin cap alarma. Vam fer tots els controls i proves indicades pel ginecòleg, sempre amb resultats satisfactoris i la Mercè ho va complementar subscrivint-se a una revista especialitzada i fent els exercicis adients a més d’una alimentació equilibrada.

Arribat el moment, les il·lusions, els somnis i els projectes es tornaven llàgrimes, el món sens enfonsava al damunt, la nostra filla havia nascut amb una anomalia genètica atípica, i per nosaltres començava una nova realitat molt diferent a la desitjada, començaven les preguntes sense resposta, el sentiments de soledat i culpabilitat ens envaïen. Era l’inici d’una etapa de dol.

Superada aquesta, i no és gens fàcil fer-ho, t’adones que on hi havia punxes i esbarzers, hi ha virtuts i valors que no tenen preu, no hi ha res de què amagar-se ni avergonyir-se, a la família ningú s’imaginaria la vida sense l’Anna, una nena super feliç amb ganes de viure, com qualsevol altra, que estima i se sent estimada, i fins i tot compensa els greuges amb un petó d’estimació. Ella sempre transmet el que sent interiorment, mitjançant el llenguatge del cor.

Les persones amb discapacitat intel·lectual ens necessiten, és una evidència! però no menys del que nosaltres els necessitem a ells, tenim molt per aprendre’n. I el fet que una part dels seu cos no respongui com seria desitjable per un problema funcional, no els converteix en malalts, en dono fe!, potser demà serem nosaltres els qui estarem en aquesta situació, és un problema d’acceptació, no hi ha més, tots ho som, de diferents. I aquesta diversitat és una riquesa de la qual no en tenim l’exclusivitat el ser humà, tot ésser viu ho és de diferent, i tots ens necessitem, no hi sé veure la malaltia.

Eduard Vilà

Pare de l'Anna

Si et centres en les limitacions, no veuràs els teus talents

Brett Steenbarger, doctor en Psicologia especialitzat en l'estudi d'inversions borsaris

La raó per la qual sóc un expert és perquè tinc prou edat (59) per haver comès tots els errors que es poden cometre en els mercats financers. Casat, tinc cinc fills, sis néts i quatre gats. La tensió política condiciona la volatilitat dels mercats. Sóc jueu.

El món financer és ple de malànimes?

El que és curiós és que ells creuen que el mercat és el tauró. Aquests operadors borsaris se senten agredits pel mercat i treuen tots els seus sentiments, els bons i els dolents. 

Llavors vostè tracta diàriament amb la por, l’avarícia, la cobdícia… 

Sí, i amb la confusió i la inseguretat. El que salva els millors traders és la curiositat, això els distingeix, no es conformen a guanyar diners, volen conèixer el mercat.

Un fuster fa coses per als altres, però un trader no aporta res a la societat.

Segons les estadístiques, les persones que entren en el món financer amb l’únic objectiu de guanyar diners els perden. El tauró acaba sucumbint als mercats canviants, que exigeixen ser mestre de tu mateix i conèixer les debilitats i capacitats, com un atleta.

En quina mena d’home de cinquanta anys es converteix un jove negociant?

En homes de negocis; molts dels que han aconseguit acumular una fortuna reverteixen els diners en ajuda social. Una de les claus en qualsevol camp de la vida és no perdre l’ànima pel camí. Jo, com a psicòleg, els ajudo que reafirmin els seus principis, és bàsic per no perdre’s.

Un insegur no serveix per a aquest ofici...

No, però l’excés de confiança també te n’expulsa. Un estudi demostra que les dones són més bones traders que els homes.

Per què?

En general, els homes hi aboquen massa l’ego i es creuen massa bons. Però la humilitat és l’única manera de durar en aquesta professió, saber que en qualsevol moment ho pots perdre tot. Si penses que ets més llest que els mercats ho tens fatal.

No se’ls menja l’estrès i el distrès?

Sí, perquè els mercats canvien contínuament, no hi ha cap seguretat, però l’estrès pot convertir-se en motivació. L’ansietat, la depressió, la ràbia són símptomes de distrès (estrès continuat).

Com se’ls pot controlar?

Fins i tot els millors del món perden diners la meitat de les vegades que operen en borsa. Fer que ho entenguin és part de la meva feina. Quan s’equivoquen és la millor ocasió perquè aprenguin una cosa nova. El negociant que opera per no perdre és com la persona que viu per evitar la mort: tots dos es converteixen en hipocondríacs espirituals. Cal centrar-se en com es pot millorar.

No és fàcil.

És un desafiament. Els millora, solen ser rutinaris, amb hàbits regulars, segueixen un mètode, això els ajuda a controlar les emocions. Molts escriuen un diari on apunten el que han fet bé i el que han fet malament, i són més conscients dels errors.

Sovint perceps el que fas malament, però no tens la capacitat de canviar-ho.

Quan aquest mal hàbit no passa significa que estem fent alguna cosa bé, és això el que cal reforçar. El mal geni, per exemple, un mal hàbit molt estès.

Vostè, també?

Sí, per a mi era un problema. El mal humor, produït per la por de perdre, t’impedeix de veure les oportunitats. Vaig aprendre a respirar d’una manera diferent així que apareixia el mal geni, lentament i pausadament.

Li ha funcionat?

Sí. Ara començo el dia a les quatre del matí: abraço els gats i els dono menjar, de manera que cada dia començo donant alguna cosa. Si em centro a donar, deixo de ser una persona enfadada.

La incertesa és corrosiva.

Cal centrar-se en el que pots controlar. En els mercats financers jo no controlo si guanyaré diners, però puc controlar si inverteixo o no i com.

I com ho aplica en la vida?

Fixant objectius adequats a cadascú i que es puguin complir. No és possible obligar-se a estar motivat, hem de ser creatius en la manera com perseguim els nostres objectius.

Vostè ha estudiat l’excel·lència. Quines són les seves conclusions?

Tenim habilitats, destreses i fortaleses molt variades, i la gent d’èxit troba la manera de fer-ne ús. Hi ha traders analítics i d’altres, intuïtius, i en tots dos n’hi ha amb èxit; has de perseverar en la teva habilitat.

Com es poden descobrir les habilitats personals?

Si mires enrere veuràs les coses que has fet bé i les que t’encantava fer. Tenim habilitats que desconeixem, som capaços de fer molt més del que imaginem, però tendim a centrar-nos en les nostres limitacions i això ens fa cecs al nostre talent natural.

Ha après moltes coses sobre la manera de fer dels humans.

He après que el que la gent vol dir és molt més del que diuen les seves paraules. Si les escoltes, entendràs el seu cervell; si n’escoltes el to, entendràs el seu cor.

Això és savi.

...I no perquè ho diguis més alt tens més raó, però l’estrès i la inseguretat ens alteren. Jo procuro fer activitats i tenir gent al meu voltant que m’aportin coses, gent que sàpiga donar. Relacionar-se és intercanviar.

Ima Sanchís
09/06/14
La Vanguardia

Cansada de l’emprenedoria

Contínuament escolto i llegeixo als mitjans de comunicació exemples de persones que amb la crisi han optat per crear els seus propis negocis, persones emprenedores que han decidit inventar la seva pròpia sortida a la crisi. Amb tot el meu respecte i la meva admiració per a aquestes persones que fartes de buscar i buscar, decideixen inventar, l’emprenedoria amaga una perillosa trampa ideològica: la idea que la sortida de la crisi és individual, no col·lectiva, i que sortiran endavant els més valents i els més vàlids. Si no surts endavant és perquè no vals. Els mitjans de comunicació repeteixen i repeteixen exemples d’emprenedors, a les administracions públiques i les entitats socials es multipliquen els cursos per a emprenedors, i les entitats bancàries obren línies de microcrèdits per a aquestes iniciatives. Com sempre, en el context neoliberal, una idea es repeteix i es repeteix fins a la sacietat, fins que ens cala i ens inunda i se’ns fa pròpia quan no és més que un axioma -de vegades fins i tot fins a una mentida- repetit fins al cansament i fins que es converteix veritat.

La sortida de la crisi serà col·lectiva o no serà. La sortida de la crisi serà amb propostes alternatives o no serà. El triomf de Podemos en les recents eleccions europees és un signe de que cada vegada més persones estan convençudes d’això. L’individualisme és un torpede en la línia de flotació de la solidaritat. I l’emprenedoria està impregnat d’individualisme. No és això una acusació d’individualisme als emprenedors i emprenedores que només volen sortir a la superfície en aquest naufragi, cosa totalment comprensible i lloable, és una reflexió sobre el que amaga la idea, sobre el rerefons ideològic d’aquesta proposta, que actualment es presenta com l’única sortida viable.

O busquem sortida per a tothom, o això no haurà valgut la pena. Per sobre de l’individualisme i la meritocràcia, hem de deixar clar que la crisi no té causes individuals, sinó que és conseqüència d’una gran estafa, i que la sortida ha de ser col·lectiva, no individual. Una sortida on ens salvem tots i totes, per que a tots i totes ens està afectant aquesta crisi, ens està fent perdre drets, poder adquisitiu, i la il·lusió que un altre món era possible. I això és compatible amb que algunes persones siguin emprenedores i inventin la seva sortida a la crisi, però en un context de lluita col·lectiva, de reivindicació col·lectiva, sense deixar-nos calar pels repetits missatges d’individualisme, defensant, avui més que mai, que un altre món si és possible, però només si ho fem entre tots i totes, on capiguem tots i totes.

Lourdes Zambrana

Diplomada en Treball Social, llicenciada en Ciències Polítiques i diplomada en Ciències Religiosasla. Treballa a la Fundació Mambre que atén persones sense sostre, al programa d'Inserció Laboral

Font: aquí

Mirada sense interferències

L’Institut de Microcirurgia Ocular impulsa revisions oftalmològiques gratuïtes a nens en risc d’exclusió

El percentatge de nens amb problemes de visió no diagnosticats se situa a Catalunya al voltant del 16%. Amb l’objectiu de reduir aquest percentatge, la Fundació IMO (Institut de Microcirurgia Ocular), amb l’Obra Social La Caixa, impulsa un programa per prevenir els problemes oculars entre la infància desafavorida de l’àrea metropolitana de Barcelona.

La manca de recursos i una menor cultura preventiva fan que els nens en risc d’exclusió social puguin patir alguna patologia associada amb la vista. De les gairebé cinc-centes revisions que van realitzar l’any passat a tres escoles de Badalona, més d’un 22% del total de nens revisats per primera vegada presentaven alguna patologia oculta, un percentatge que supera en cinc punts el que va obtenir la Fundació IMO en revisions oculars dutes a terme al Festival de la Infància de Barcelona. Una diferència que posa de manifest la necessitat de promoure la salut ocular entre els col·lectius més vulnerables.

Aquest curs l’experiència s’ha ampliat a altres centres. L’especialista en oftalmologia pediàtrica de l’IMO, Ana Wert, que ha coordinat les proves, assegura: “Les xifres no són alarmants, però són lleugerament superiors a les que ens esperàvem”. Tot i així, deixa clar que “no hi ha una relació directa entre pobresa i problemes oculars”. Aquests controls permeten diagnosticar patologies ocultes que en edats primerenques són difícils de detectar sense una exploració a fons perquè sovint no hi ha símptomes ni els nens es queixen.

La doctora remarca que “és fonamental detectar els problemes visuals en la infància, de manera precoç, ja que la vista és un procés en desenvolupament en els primers anys de vida i, per tant, com més tard es faci el diagnòstic menys eficaç serà el tractament o fins i tot ja no es podrà resoldre”.

Senyals d’alerta

Els problemes oculars amb més incidència en la població infantil en situació de vulnerabilitat social són els defectes refractius, que suposen un 81% dels problemes oculars detectats. El més freqüent és l’astigmatisme o dificultat en la visió de lluny i de prop, seguit per l’anisometropia o diferència de graduació entre els dos ulls. Una altra de les patologies típiques en la infància és l’ambliopia, també coneguda com a ull gandul. Es tracta d’una disfunció difícil de detectar perquè, com subratlla Wert, “el nen no presenta cap símptoma perquè utilitza l’altre ull”. En qualsevol cas, hi ha senyals d’alerta per detectar aquesta anomalia, com ara girar o aclucar l’ull, apropar-se massa als llibres quan llegeixen o al televisor, vermellor dels ulls o mal de cap al final del dia.

El projecte permet que aquests nens puguin rebre seguiment oftalmològic durant vuit anys i noves ulleres amb canvis de graduació a mitjà termini, perquè la graduació dels nens amb defectes refractius pateix variacions en més del 30% dels casos. El tractament adequat de patologies típiques de l’ull infantil és fonamental per millorar-ne el pronòstic i garantir una bona base per a la seva salut ocular en edat adulta, i per millorar el seu rendiment acadèmic.

Ho corrobora Pilar Pedro, directora de l’Escola Josep Boada de Badalona: “Són massa petits per parlar de percentatges en la millora dels resultats, però hi havia nens que no seguien la classe perquè no veien bé la pissarra”. La màxima responsable d’aquest centre educatiu lloa la iniciativa perquè “moltes famílies no havien detectat els problemes de visió dels seus fills”. Marta Juvé, directora de l’Escola Cervantes, apunta que “l’ideal seria que aquestes revisions es fessin al CAP i no en centres educatius, però el problema és que no fan exploracions oculars si no veuen un problema greu”. Per aquest motiu, l’IMO va organitzar el 17 de maig un curs adreçat al personal sanitari dels CAP per millorar el diagnòstic precoç dels problemes de visió infantil.

Xavier Tedó

07/06/14

Ara.cat

Hi ha una innovació de la qual no es parla: la social

Entrevista a Javier Gonzàlez Abad, director gerent del Citilab de Cornellà 

 

Apoderar: vet aquí una funció radical del Citilab. Acompanyar els usuaris per ser gestors de la pròpia vida. Qualsevol en pot ser usuari. Una idea d'empresa, un desig d'ampliar coneixements, la voluntat de reciclar el perfil professional... Els espais estan oberts i s'ofereix assessorament personal. El punt de partida: “Què vols fer?”

El Citilab de Cornellà és un laboratori ciutadà. Amb què treballa? Amb idees. Les crea? Més aviat les escolta i les acompanya. I forma. Algunes d'aquestes idees es convertiran en projectes empresarials. D'altres seran una aportació en el camp del coneixement. Com a planter, ara té disset empreses, totes de base tecnològica o amb algun tret innovador. Per exemple, el grup que treballa en el camp de la realitat virtual i augmentada. També hi ha qui està treballant en les APS. Exploracions capdavanteres. “Tots podem crear”, diuen.
 

Ajudar que tothom estigui inclòs en la societat del coneixement, fomentar la recerca i la innovació...
Anem una mica contra corrent. Parlar de recerca i innovació en un moment en què la societat busca resultats immediats... Com aquell qui diu, és de valents. La idea sempre ha estat que el Citilab fos un centre de referència quant a coneixement i foment del coneixement. Com a laboratori que som, seguim fent recerca, obtenim coneixement i fem experiments per obtenir mètodes al voltant dels reptes que té la societat. I sempre molt relacionats amb Europa, perquè tenim projectes europeus.

Món intangible. Hi ha qui pot pensar, si no els coneix, que treballen amb fum.
Estem fent recerca sobre els nous models d'organització, per exemple. Com han de ser en el futur? Fins al moment, tenien una estructura jeràrquica, poc participativa... S'ha d'evolucionar cap a una altra direcció, perquè el que teníem fins ara ja no funciona. S'ha de coliderar, participar, fer que tothom es comprometi pel que fa a les solucions que es volen obtenir... Aquest plantejament està molt allunyat de la visió aquella d'“algú m'ha de resoldre els problemes”. Per què la ciutadania no participa en processos que li són rellevants? Com s'estableixen xarxes de confiança en l'àmbit virtual i en l'àmbit presencial? Com es fa el lideratge? Fem recerca sobre tot això...

Citilab, un laboratori ciutadà.
Som un laboratori, un lloc on acceptem reptes. Quan es parla de laboratori, se sol pensar en la innovació de producte i servei. És a dir, que jo pugui col·locar un producte o un servei nou, o crear moltes empreses, perquè això és crear riquesa... La innovació, a Citilab, l'entenem, però, com un procés en què les persones del carrer són apoderades, són formades. Les acompanyem perquè siguin conscients que poden ser creadores de la solució que busquen i no esperar que algú els ho resolgui. Que siguin actors principals. Això és innovació social.

Expliqui-m'ho més.
Tenim innovacions socials que estan capgirant moltes coses. El concepte d'internet i de xarxa social, per exemple. Ningú creia que arribaria a tenir la repercussió que té. I ara ningú es qüestiona si la xarxa social funciona. És evident que és una vida paral·lela en línia. Les estratègies de les marques comencen a evolucionar cap a si són capaces de crear una comunitat que parli bé del seu producte, i no pas convèncer sobre el seu producte o servei. Vivim en un món molt canviant i hi ha una innovació de la qual no es parla: la social. Ara costa trobar finançament... Doncs algú s'inventa el micromecenatge. És innovació social!

Estem vivint una època molt dura...
Ningú dubta de les conseqüències de la crisi. Neixen nous models de relació laboral. No dic que siguin volguts... Tant de bo poguéssim seguir com abans. Però és clar que les persones s'han d'estar formant contínuament, reconvertir el seu perfil i trobar la manera d'autosubsistir. Hem de preparar-les per a això. No parlo de formar ments, sinó de canviar ments, actituds: es pot participar en la societat del coneixement de manera activa i creativa. Al Citilab l'escoltarem.

Què s'espera de Citilab?
S'espera que diguem: “Per aquí no, que ja ho hem provat; millor per allà.” Anar al davant. Si s'ha de cometre algun error, millor cometre'l al laboratori, i no fora. És la missió del Citilab: crear un entorn controlat, per fer proves sobre el que ens preocupa, per rumiar sobre els reptes que ens planteja la societat, ja sigui el teixit empresarial, ja sigui el sector educatiu... I trobar-hi solucions.

Mercè Miralles
27/05/14
El Punt Avui

Empreses i entitats socials: noves formes de col.laboració

Cada dia hi ha més empreses que es plantegen la seva responsabilitat social. Si bé les empreses es creen per obtenir beneficis econòmics, els ingressos provenen de les persones i entitats de tot tipus (privades o públiques) que formen la societat. Sembla de justícia, per tant, que una part dels beneficis reverteixin en la mateixa. Cada dia n’hi ha més que s’ho plantegen, però el nombre de les que realment exerceixen aquesta responsabilitat social encara és molt per sota del que hauria de ser. 

 Tradicionalment, la col·laboració entre empreses i entitats socials s’ha basat en una relació donant–beneficiari: una empresa donava uns diners o uns productes a una entitat i aquesta els utilitzava per les seves activitats... i l’any següent tornava per demanar-ne més. Aquesta és una relació molt útil i còmoda, però no m’atreviria a dir-ne realment col·laboració puix que no es genera cap valor real de l’intercanvi entre les dues parts. Molt probablement, una carta d’agraïment, una menció a la memòria i poc més. 

Més tard apareix a redós de les grans empreses el voluntariat corporatiu, on es fomentava des de l’empresa que els seus treballadors actius i jubilats col·laboressin amb entitats de voluntariat i assignaven alguns recursos per a facilitar-ho. 

Amb les administracions passava tres quarts del mateix: les subvencions públiques proporcionaven la base del funcionament de les entitats socials, i el pressupost s’acabava de cobrir amb les donacions d’empreses i particulars. Es valorava l’acció social per sobre de tot i no es tenia en compte la viabilitat econòmica dels projectes que s’endegaven. Tota aquesta «pau social» es trencà en poc temps amb l’arribada de la crisi econòmica, la baixada (o pèrdua) de beneficis de les empreses i les retallades de pressupostos de les administracions ... amb la paradoxa que apareixen nous col·lectius que s’apropen a les entitats socials demanant ajuda i les desborda en haver de cobrir més necessitats amb menys recursos. 

I què han hagut de fer les entitats socials per seguir desenvolupant la seva tasca? Ni més ni menys que cercar nous recursos materials i econòmics a base d’imaginació i ganes de tirar endavant. En alguns casos s’han utilitzat noves tecnologies com les aplicacions de mòbil per fer microdonacions, alguns projectes s’han finançat amb micromecenatge (el famós «crowfunding»), hi ha entitats que han canviat l’activitat de jardineria al servei d’ajuntaments per horts ecològics, però també en altres casos s’ha optat per innovar establint aliances a mig/llarg termini entre entitats del mateix o altres sectors i també amb empreses. 

Un dels aspectes importants a destacar d’aquestes aliances és el fet que es transforma la relació tradicional entre donant i beneficiari, intrínsecament asimètrica, en una relació entre socis iguals, molt més rica i que genera valor a totes les parts que estan compromeses en tirar endavant el projecte comú. A casa nostra en tenim uns quants exemples. Per aprendre d’aquests projectes d’èxit i difondre’ls, fa uns dies la Federació Catalana de Voluntariat Social va organitzar una nova Jornada Voluntariat i Empresa sota el títol INNOVA COL.LABORANT. Els projectes que es van presentar són un reflex de la bona feina que tant entitats com empreses realitzen a les comarques de Girona, sovint poc coneguda però molt interessant. Ara en farem cinc cèntims de cada un. 

El primer que es va presentar és el d’Eurofirms Fundació. Fidel al seu lema “Obrim portes, donem oportunitats, renovem vides”, l’empresa de selecció de personal i treball temporal a la que està vinculada la fundació recull a les seves delegacions ofertes de feina específiques per a persones amb discapacitats i manté una borsa de treball específica per persones amb aquestes característiques. Per altra banda, assessora a persones amb discapacitat en la redacció de currículums i en la preparació d’entrevistes de treball. Fruit d’aquesta feina, des de l’any 2007 a l’actualitat ha inserit en el món laboral prop de 350 persones amb discapacitat. Dues entitats socials formen part important del patronat de la fundació. 

Després es va presentar el projecte Bolsos con Alma fruit de l’aliança entre una empresa privada (Alma Teas & Herbal Infusions) i tres centres especials de treball d’entitats agrupats en el Clúster Èxit (una altra forma de col·laboració). En aquest projecte, els sacs on arriben les primeres matèries que l’empresa gironina Alma compra per fer les seves infusions es converteixen en complements de moda de disseny únic que es venen a través d’internet i botigues seleccionades. Durant els primers mesos del projecte, s’han generat sis llocs de treball estables i s’han obtingut beneficis que s’han destinat a projectes socials. 

El tercer projecte presentat va ser el Oncotrail una cursa a peu de 100 km per equips, fruit de la col·laboració entre la Fundació Oncolliga Girona i dos clubs esportius: el Club Atlètic Palafrugell i l’Agrupació Excursionista de Palafrugell, que es fan càrrec de la direcció tècnica del projecte. També hi col·laboren la Creu Roja, Protecció Civil, la ADF de la zona i diverses empreses patrocinadores. Els diners provinents de la inscripció dels equips es dedica íntegrament a millorar les instal·lacions hospitalàries on reben tractament els malats de càncer. L’any 2013 es van recollir prop de 60.000 €, que es van destinar als hospitals de Palamós, Santa Caterina, Josep Trueta, Campdevànol i Figueres. 

Per altra banda la Federació Catalana de Voluntariat social va anunciar una gran trobada entre empreses i entitats socials que es farà a Barcelona el proper 20 d’octubre, on hi estan també convidats administracions, patronals i sindicats. Aquesta trobada, anomenada Marketplace, arriba enguany a la segona edició i té coma objectiu reunir entitats socials, empreses amb polítiques actives de responsabilitat social, centres especials de treball i plataformes de promoció de la responsabilitat social per compartir experiències, potencial la col·laboració i promoure nous models de partenariat. 

Innovar en l’establiment d’aliances estratègiques entre el món de les entitats socials i el món empresarial, sense oblidar les administracions, convertint relacions donant – beneficiari en un pacte entre socis és un dels factors d’èxit en la consolidació dels projectes socials.

Xavier Ribas 

05/06/14

Diari de Girona

El 80% de la humanitat és intolerant a la lactosa

Oriol Sans, intolerant a la lactosa 

Tinc 46 anys. Sóc de Barcelona. Sóc consultor en comunicació. Estic casat i tinc dos fills, Mariona (8) i Jan (5). Política? No em defineixo. Sóc catòlic no practicant. El 34% dels espanyols té algun grau d’intolerància a la lactosa. No sóc estrany: el normal sóc jo!

Mai beu llet?

Mai! Ni formatge, nata, iogurt, mantegues ni derivats de lactis o que els continguin. 

No li agraden? Sí, però m’emmalalteixen! Visc sa des que vaig deixar de prendre’ls. 

Quan? 

Fa 15 anys: em van diagnosticar intolerància a la lactosa. Jo tenia 32 anys... i llavors jo no era una persona!

Què vol dir?

Estava fet un cromo, una despulla, no servia per a res: diarrees, flatulències, recargolaments, rinitis, conjuntivitis, erupcions, al·lèrgia, principi d’asma, fatiga, artritis al genoll... La meva vida era una ruïna!

I tot això per culpa dels lactis?

Vaig prescindir de lactis, i em vaig curar de tots els meus mals! La culpable: la lactosa.

Què és la lactosa?

El sucre de la llet, unió d’una molècula de glucosa i una altra de galactosa.

A molta gent se li posa bé.

El seu intestí prim segrega l’enzim lactasa: descompon la lactosa. I ja separades, glucosa i galactosa són digeribles. Si no, no.

I vostè no té l’enzim lactasa.

I la lactosa arriba a l’intestí gros, incapaç d’assimilar-la. I la rebutja: diarrees, mal de panxa, gasos, distensió abdominal...

Tot un quadre.

Ja el vaig patir de petit, i d’adolescent, més.

Quins primers símptomes recorda?

Bevia el meu got de llet del matí, anava a escola, i a mig matí... ganes d’anar al vàter!

A mi em passava igual.

Ja adolescent no bevia llet, però van empitjorar els símptomes. Avui sé que era l’entrepà de formatge, la mozzarella de la pizza, la beixamel de la lasanya o els canelons...

I no va sospitar llavors?

No! Anava de metge en metge, fet pols: traumatòleg, al·lergòleg, pastilles... Un digestòleg em va diagnosticar colitis ulcerosa. Fins que vaig topar amb un bon digestòleg i em va fer el test d’intolerància a la lactosa. Hi ha diversos graus: el meu va sortir altíssim!

Què significa això?

Com menys lactasa, més intolerància a la lactosa. Molta gent té poca lactasa... o gens, com jo! Vivia amb l’intestí inflamat, permeable a molècules inflamatòries.

A molta gent li passa, em diu?

I la majoria no en són conscients! Un 34% de la població espanyola pateix algún grau d'intolerància a la lactosa, ho sàpiga o no.

Un 34%! Sí que és molta gent...

Segons l'Agència Europea de Seguretat Alimentària, els països mediterranis som a la franja intermèdia d'intolerància.

Varia segons les poblacions?

Només un 10% dels nòrdics és intolerant a la lactosa..., mentre un 90% d'asiàtics i africans és intolerant.

Un és 90%!

Convida un japonès a beure llet i veuràs la seva cara un d’espant... Avui sé que el 80% de la humanitat és intolerant a la lactosa, així que... jo no sóc estrany! El normal sóc jo! 

Però en néixer mamem...

Com tots els mamífers, de nadons segreguem l'enzim lactasa..., que anem perdent en créixer. Tots els mamífers es deslleten adults i tots deixen de beure llet quan son adults! 

Però els nòrdics la de toleren bé, em diu...

Dependents de la llet de vaca durant generacions, van sobreviure millor els qui millor digerien la lactosa, i això s'hereta.

I llet els de mediterranis no vam dependre de la llet de vaca?

Poc, fins que la industrialització lletera ens l’ha ficat a casa: la llet, en només 150 anys, va passar de consum local a consum global! Per això les intoleràncies. El 70% d’afroamericans és intolerant a la lactosa.

És igual amb la llet d’ovella o cabra?

També contenen lactosa... Ara comencen a elaborar-se llets sense lactosa...

Deu estar content.

No, vaig ben alerta: hi ha molta llet amagada en molts aliments!

En quins?

En embotits (fuets, xoriços, botifarrons d’arròs...), pernil dolç, patates xips amb sabors, brioixeria, purés de patates, plats precuinats, gelats, pans, dentifricis, medicaments, boletes d’homeopatia...

Què cal fer, llavors?

Etiquetar bé! Indicar el percentatge de lactosa en cada producte alimentari, per prevenir els intolerants. Com a Espanya no és encara obligatori, ara promoc entre la indústria alimentària un segell: “Sense lactosa”.

Seria possible curar la intolerància a la lactosa?

No, però ja disposem d’unes pastilles per tenir bons nivells de l’enzim lactasa durant unes hores i dinar tranquils.

Com incorpora calci a la seva dieta?

L’ametlla crua porta el doble de calci que la llet! I fruits secs, bròquil, vegetals... Una dada: els països que més llet beuen són els que més osteoporosi pateixen! Pero no en tenen a l’Àfrica i Àsia, on no beuen llet.

Hi ha res que l’amoïni, ara?

Sí, ara sembla que el Govern xinès vol introduir la llet de vaca a la Xina, no sé per què..., i els xinesos són molt intolerants a la lactosa! Serà catastròfic...

Víctor-M. Amela

03/06/14

La Vanguardia

Descens alarmant de la natalitat

A mitjan segle XX (el 1950) van néixer uns 914.000 italians. L’any passat en van néixer només 515.000, la taxa més baixa de tots aquests anys, que van tenir el pic màxim el 1964, amb 1.035.000 natalicis. Aquestes dades, de les quals donem notícia en la nostra edició d’avui, han activat una alerta demogràfica a Itàlia, país que, a més de veure reduït el nombre de naixements, assisteix també a l’èxode de joves que prenen el camí de l’emigració: 100.000 en els darrers cinc anys. Si aquestes tendències es mantenen, el país continuarà envellint i el sosteniment de la població no activa i dels serveis sanitaris constituirà un problema cada vegada més greu i urgent.

Les xifres espanyoles no són gaire més prometedores que les italianes. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, la població espanyola s’acosta ara als 46,7 milions de persones, una xifra a la baixa en els últims anys. La tendència, segons les projeccions que analitzen els demògrafs, no només persistirà durant els anys vinents sinó que a més a més s’aguditzarà. En cas de seguir el ritme actual, a l’equador del segle XXI hi haurà 4,6 milions d’espanyols menys, i la xifra total se situarà en els 42 milions d’habitants.

Els factors que propicien aquesta caiguda de la natalitat són diversos. La taxa de fertilitat espanyola és una de les més baixes d’Europa. No cal dir que la llarga crisi econòmica en què estem immersos no contribueix a estimular la natalitat. Al contrari, moltes parelles que desitjarien tenir fills se n’estan per no incrementar les dificultats que ja tenen per mantenir-se a si mateixos. També contribueix a aquesta baixada de la natalitat la creixent emigració, així com la tornada als països d’origen d’immigrants que anys enrere es van establir a Espanya; immigrants amb una taxa de fecunditat més gran que va maquillar durant un temps la caiguda constant de la natalitat espanyola, i que ara que tornen als seus països deixa en descobert la situació real de la nostra demografia.

Els problemes que crea aquesta situació són obvis, i potser el principal és que posa en perill les pensions dels jubilats, a més de determinats serveis socials bàsics. A mesura que descendeix el nombre de ciutadans, i en mantenir-se unes taxes d’atur altes, la recaptació que efectua la hisenda pública descriu una corba descendent. Hi ha menys recursos, n’hi haurà encara menys i no s’entreveuen signes d’inversió de la tendència. Si fos així, les dècades dels quaranta i els cinquanta d’aquest segle, en les quals es jubilaran massivament els babyboomers, s’anuncien particularment problemàtiques. Aleshores, el desequilibri pot ser de molt mal gestionar. Una societat que perd forces humanes està perdent el patrimoni més preuat. Seria, per tant, convenient que les autoritats s’anticipessin a una conjuntura ja previsible i adoptessin una sèrie de mesures per atenuar-ne, almenys, les conseqüències.

Entre aquestes mesures, per exemple, podria considerar-se una pressió fiscal més important sobre aquelles capes socials que encara estan en condicions d’augmentar la seva contribució. O, per exemple, un allargament més significatiu de les trajectòries laborals, en línia amb el que ja s’ha començat a introduir, d’acord amb la superior longevitat de la població. Cap d’aquestes mesures no suscitarà grans aplaudiments. Però, tot i això, potser són inevitables per conservar uns nivells assistencials dignes.

Editorial

30/05/14

La Vanguardia

El Trueta farà un 20% més d'operacions de cor a l'any

Aquest mes s'ha començat a implementar el nou pla director de cirurgia cardíaca, que preveu que cap pacient no s'hagi d'esperar més de tres mesos

 L'hospital Josep Trueta de Girona ha començat a implementar, aquest mes, el nou pla director de cirurgia cardíaca, que preveu que cap pacient amb una patologia de cor s'hagi d'esperar més de tres mesos per a una operació programada. Actualment, segons van reconèixer ahir fonts del Departament de Salut, hi havia pacients que s'havien d'esperar fins a cinc mesos per sotmetre's a una operació de cor de caràcter no urgent. Amb aquest nou pla, el Trueta passarà de fer 80 operacions cardíaques a l'any a fer-ne un centenar, una ampliació que permetrà reduir el nombre de pacients de les comarques gironines que s'han de desplaçar a Barcelona per operar-se de les patologies del cor.

El programa de cirurgia cardíaca que es practica al Trueta es du a terme en col·laboració amb especialistes de l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona. Amb tot, les intervencions que més greus es continuen fent al Vall d'Hebron. El programa de cirurgia cardíaca es va començar a aplicar el 2006 al Josep Trueta, l'hospital de referència de la regió sanitària de Girona, després d'anys de reivindicacions per part de l'associació de pacients del cor, Gicor.

El nou pla director de cirurgia cardíaca estableix que els cinc hospitals catalans que ja fan aquestes intervencions –entre els quals hi ha el Trueta– facin anualment més operacions per reduir les llistes d'espera.

El toc d'atenció de Rafel Masià

El conegut cardiòleg Rafel Masià (ara ja jubilat), membre de la junta de l'Associació Gironina de Prevenció i Ajuda a les Malalties del Cor (Gicor), va aprofitar una jornada sobre el consell consultiu de pacients que es va fer el mes de març a Girona per reivindicar el desplegament del programa de cirurgia cardíaca. El doctor Masià va exposar que el projecte havia quedat a mitges, ja que dues terceres parts dels pacients amb problemes cardíacs havien d'anar a operar-se a hospitals de Barcelona. A la jornada, va assistir-hi el conseller de Salut, Boi Ruiz.

El 2011, i com a conseqüència de les retallades pressupostàries, el Departament de Salut va posar en dubte la continuïtat del programa de cirurgia cardíaca al Trueta. Aleshores, però, es van aixecar moltes veus en contra, com per exemple el mateix doctor Masià i el doctor Ramon Brugada, i finalment no es va tocar.

Núria Astorch

30/05/14

El Punt Avui

Lapidada per la seva pròpia família una pakistanesa embarassada que va escollir el seu marit

El pare ha reconegut el crim per tractar-se d'una qüestió de "honor"

Una dona de 25 anys han estat lapidada fins a la mort per la seva pròpia família davant d'un dels principals tribunals del Pakistan en un anomenat 'crim d'honor' per haver-se casat amb l'home que estimava.

Farzana Iqbal estava esperant que el Tribunal Superior de Lahore, a l'est del país, obrís quan un grup d'una dotzena d'homes l'ha atacat llançant-li totxos, ha relatat un alt càrrec policial.

El seu pare, dos germans i el seu antic promès figuren entre els agressors, ha precisat. Iqbal ha patit greus ferides al cap i ja a l'hospital s'ha declarat la seva mort.

Tots els sospitosos, llevat del pare, han escapat. Aquest ha reconegut l'assassinat de la seva filla, segons Cheema, i ha explicat que es tractava d'una qüestió d'honor. Moltes famílies pakistaneses consideren que el fet que una dona es casi amb un home de la seva elecció provoca la deshonra de la família.

Iqbal estava compromesa a la força amb el seu cosí però es va casar amb un altre home. La seva família havia registrat una denúncia per segrest contra l'home però Iqbal havia anat al tribunal per argumentar que s'havia casat per la seva pròpia voluntat.

Una plaga social

Al voltant d'un miler de dones pakistaneses són assassinades cada any per les seves pròpies famílies en crims d'honor, segons la Fundació Aurat, un grup de defensa dels Drets Humans pakistanès. No obstant, aquesta organització adverteix que la xifra real probablement sigui molt superior, ja que ells sols recopilen els assassinats que apareixen als mitjans. El Govern pakistanès no elabora estadístiques nacionals.

El Periódico/Lahore

28/05/14

El Periódico.cat