Marató per recuperar reserves de sang

Tots els hospitals de Catalunya participaran els propers dies 18 i 19 de gener a la Primera Marató de Donants de Sang, l’objectiu de la qual és recuperar els bancs de sang, que solen quedar molt delmats a aquestes dates de l’any. La marató pretén convertir-se en la convocatòria més important i aconseguir 5.000 donacions per poder remuntar l’escassetat de sang. Precisament, les reserves de sang als hospitals catalans arribaven ahir per a cinc dies, quan el normal és que cobreixin un període de set dies.

La Generalitat evita fer grans crides perquè la població faci donacions i prefereix que s’acudeixi a fer donacions de manera regular, ja que la sang caduca als 40 dies i les plaquetes als cinc dies, la qual cosa requereix un equilibri entre els lliuraments de sang i un eficient aprofitament. En aquestes dates, les reserves solen baixar, ja que molts donants estan de vacances, moltes empreses estan tancades i també les universitats tanquen.

A més, la incidència més important de malalties associades a les baixes temperatures fa que el nombre de persones que dóna sang disminueixi. Tot això fa que no s’assoleixin les 1.000 donacions diàries, que principalment es fan en la dotzena de grans hospitals catalans. Tanmateix, es continua necessitant sang per a intervencions quirúrgiques i tractaments oncològics. Per aquesta raó, ara és un molt bon moment per donar.

Una de les noves estratègies per resoldre aquest dèficit ha estat celebrar aquesta marató, que rep l’ajuda de les xarxes socials. L’any passat ja es va fer, amb gran èxit, però només a la ciutat de Barcelona, cosa que va despertar algunes crítiques, ja que no hi van poder participar els centres hospitalaris fora de la capital catalana. Per ser donant només cal tenir entre 18 i 65 anys, pesar més de 50 quilos i presentar un bon estat de salut. És important portar un document oficial d’identitat. Els punts de donació fixes o mòbils es poden consultar al web: http://www.donarsang.gencat.cat/index.html

La Vanguardia
04/01/14

Dos-cents Manar més

Refugiats sirians de la guerra esperen a Melilla que se solucioni la seva situació

 

Manar Almustafa no és un cas únic, però això no és cap consol. Encara és pitjor. Dos-cents refugiats sirians de la guerra que assola el seu país esperen a Melilla una oportunitat per reprendre el més semblant a una vida. I d’aquest total, la meitat són nens.

Les dades d’Acnur, l’agència de l’ONU per als refugiats, no són cap consol: provoquen un calfred. El cas de la Manar, la dona siriana que té el cos cremat i que ara serà atesa a Barcelona, es repeteix miris on miris. Aquest mateix mes Acnur ha fet pública la previsió: aquest 2013 que ara s’acaba serà el que ha registrat el desplaçament forçat de població més gran que ha vist mai aquesta agència. I realment, la problemàtica a Espanya és nímia en comparació amb el que passa en altres països. L’Iraq, Jordània o el Líban ja tenen més de dos milions de desplaçats, i en altres nacions d’Europa o als Estats Units es compten per desenes de milers.

Han passat un infern, i ara esperen creuar una línia que els torni la dignitat. Espanya no és el seu primer destí, però quan arriben a Melilla la desgràcia s’hi ha acarnissat. El seu periple ha discorregut per Egipte, on ara són repudiats perquè se’ls vincula amb els Germans Musulmans, i si no són empresonats han de tornar a fugir. Després, els que poden, travessen Líbia, terra que tampoc no els dóna ni pau ni refugi. I així, quilòmetre a quilòmetre, arriben a les fronteres africanes d’Espanya.

Acnur té comptabilitzats a Melilla 200 refugiats sirians de la guerra, la meitat nens. De Ceuta no hi ha estadístiques fiables, confessen. I les xifres conegudes no són una realitat sense fissures. Saben que hi ha casos de tots els tipus. L’agència és conscient que hi ha desplaçats que aconsegueixen documents marroquins, que els costen de 1.000 a 1.500 euros, i que els permeten entrar unes hores al dia a les ciutats autònomes, per tornar després al país veí. No és l’únic contacte que han tingut amb les xarxes organitzades de criminals, ja que se sap que també hi ha gent que, en la seva escapada, ha caigut en mans de traficants d’éssers humans i fins i tot d’òrgans; éssers abjectes que converteixen la desgràcia aliena en la seva fortuna.

No són gaires els que demanen l’estatut de refugiat, segons Acnur, perquè el llarg tràmit els deixa en uns llimbs. Els terminis tenen un efecte dissuasiu i per això prefereixen anar trampejant la situació com poden. En els anys que dura el conflicte són uns 600 els que han demanat d’acollir-se a aquesta situació, o bé a una altra figura que hi ha al nostre país, que és la protecció subsidiària; principalment a Madrid, Barcelona i València. Pocs, si es compara amb les xifres de sol·licituds a Alemanya (64.500), França (54.900) o Suècia (43.900). Dels casos espanyols, segons Acnur, se n’han concedit el 20%.

I això que el Govern espanyol ha adoptat iniciatives aquest últim mes i ha obert la porta a acollir de manera extraordinària una quota de 30 sirians que han fugit del conflicte bèl·lic. Els refugiats, els desplaçats del seu país per una guerra, perquè pertanyen a un grup ètnic perseguit, a una altra raça, a un altre credo o per política són una realitat silenciosa per a la majoria de la població. Només, de tant en tant, coneixem un nom, com Manar Almustafa, i això suposa un crit que esquinça l’ominós silenci en què han caigut els expatriats: persones que abans tenien una vida com nosaltres. Però saber que la Manar no està sola no és cap consol: és un estremiment.

Santiago Tarín

28/12/13

La Vanguardia

L'obesitat provoca danys semblants al consum d'alcohol

L'anomenat fetge gras (esteatosi hepàtica) és una malaltia que creix progressivament en els països occidentals i afecta un 30% de la població. Investigadors de l'Institut d'Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAP) han observat que variables com l'obesitat, la hipertensió arterial i la diabetis "van molt lligades a la presència de fetge gras [inflamació grassa del fetge] no alcohòlic", explica el doctor Llorenç Caballería, de l'IDIAP. I és un aspecte a tenir en compte, ja que les lesions produïdes al fetge per l'obesitat, la hiperglucèmia i la hipertensió arterial poden desencadenar una cirrosi, malgrat que el pacient no consumeixi alcohol. L'estudi també ha permès observar que la malaltia del fetge gras no alcohòlic no només afecta adults obesos i dones diabètiques, com es creia, sinó que pot afectar tant homes com dones i també nens. Els investigadors ho atribueixen a l'augment de l'obesitat en les societats occidentals. Es calcula que el 28,3% de la població infantil té sobrepès o obesitat i és especialment preocupant en la franja de 3 a 5 anys.

L'estudi de l'IDIAP s'ha fet en pacients d'entre 17 i 18 anys que no tenien antecedents de malaltia hepàtica ni consumien alcohol però que presentaven fetge gras. Els autors de l'estudi destaquen que l'atenció primària juga un paper fonamental en la detecció precoç, ja que és on es pot intervenir sobre els factors associats a la malaltia -com obesitat, hipertensió, hiperglucèmia- i evitar-ne la progressió. "El fetge gras es converteix en un problema sanitari important, que cal evitar des de l'atenció primària amb el diagnòstic i el control dels factors de risc associats", conclou Caballería.

Trasplantament dominó

La causa més freqüent de trasplantament de fetge és la cirrosi, una afecció en què el fetge es deteriora lentament i funciona malament. Però també hi ha altres malalties que en fan necessari un trasplantament, com ara la polineuropatia amiloïdòtica familiar (PAF) o malaltia d'Andrade, una patologia hereditària que, per culpa d'una mutació genètica, provoca que el fetge sintetitzi una proteïna anòmala que es va dipositant en els teixits produint disfuncions en el sistema nerviós. Aquestes alteracions acaben provocant una incapacitat greu o la mort abans dels deu o quinze anys des de l'inici dels símptomes. Tot i els fàrmacs per endarrerir l'evolució de la malaltia, l'únic tractament que pot aturar-ne la progressió és el trasplantament de fetge, ja que és on es produeix el 90% d'aquesta proteïna anòmala.

Aquesta malaltia afecta joves entre els 20 i els 30 anys i el seu fetge "és estructuralment i funcionalment normal, excepte per la producció" d'aquesta proteïna, explica Joan Fabregat, responsable de la Unitat de Trasplantament Hepàtic de l'Hospital de Bellvitge. Com que el seu fetge és apte per a la donació, es produeix el que es coneix com a trasplantament dominó. El pacient amb PAF rep un fetge d'un donant cadàver i el fetge que se li retira se li implanta en un altre pacient. A Bellvitge, ja s'han fet 39 d'aquests trasplantaments que, a més, permeten reduir les llistes d'espera. "És un fetge que es pot aprofitar per a un altre malalt que el necessita. Es pot donar la situació que sigui un pacient de 67 anys amb càncer hepàtic a qui li pots oferir un fetge que no és 100% perfecte, però que el pot fer arribar fins als 85 anys", diu Fabregat. Només se'n poden beneficiar, però, malalts seleccionats: pacients de 65 anys amb cirrosi per hepatitis C o amb càncer de fetge. "Com que necessitem més fetges dels que hi ha, és la forma d'obtenir-ne més", afegeix. Bellvitge és un dels centres de referència de l'Estat en aquest tipus de trasplantament.

L. Bonilla

Ara.cat

Un any quinze cares

Els personatges destacats del 2013 representen una societat en constant evolució i amb voluntat de canvi però també un món encara amb guerres i corrupció.

Reconeixement unànime a l'esperit innovador del papa Bergoglio.

El gener del 2009 el món va celebrar l'ascens al poder de Barak Obama com l'esperança d'un gran canvi. L'endemà del nomenament del primer president negre dels Estats Units, aquest mateix diari va proclamar des del seu editorial que estava naixent “una nova era”. Quasi cinc anys després el món ha seguit girant cap al mateix costat i la tan esperada revolució Obama ha quedat en una evolució normal de les coses. Fent menys soroll, quasi d'improvís, des del març passat un home vestit tot de blanc està fent tremolar els fonaments d'una institució que tothom creia immutable i inalterable al pas del temps. Probablement, mai no hi ha hagut tanta unanimitat periodística arreu del món com en aquest 2013 en el moment de designar el personatge de l'any. Jorge Bergoglio, el papa Francesc, ha estat sense cap mena de dubte el nom més destacat i fins i tot el mateix Obama el cita ja als seus discursos com un referent de canvi.

D'un altre color, el verd de les samarretes, i més propera, i potser també necessària, és un altre tipus de revolució que ha endegat un altre dels personatges de l'any. Es tracta d'Ada Colau i la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca que han aixecat l'edifici de la lluita social sobre els fonaments que van posar els indignats del 15-N.

Altres personatges, com Artur Mas, han tingut significació i protagonisme aquest any però, per tot el que s'anuncia, el seu any bo ha de ser el 2014. Ho explicarem, ho llegiran.

Jordi Panyella

30/12/13

La revolució Francesc

Ha estat escollit home de l'any per la revista Time perquè realment el que ha fet el papa Francesc en pocs mesos era del tot inimaginable en una Església neocon que havia tocat fons. El seu mestratge i la seva senzillesa i bonhomia, que són missatges més que pures anècdotes, l'han convertit en un líder mundial. Els canvis que està fent a l'Església són de fons i de forma d'un home que ha abandonat el pedestal de papa i s'ha presentat com a bisbe de Roma, per tant, pastor. Ha confiat la gestió de l'església en un òrgan col·legiat i ha començat a fer neteja amb mà ferma, començant per les finances i el banc del Vaticà.

Després de més de tres dècades d'una Església –primer a mans de Joan Pau II i, després, de Benet XVI– que no va avançar pel camí obert pel Concili Vaticà II, que l'hauria situat en el temps real en què es vivia i, per tant, que estava abocada inevitablement al reduccionisme i a ser testimonial, el papa Francesc ha iniciat el que ja es considera una “segona primavera eclesial” o el “postconcili” on l'Església mira el món i deixa de mirar-se el melic. El canvi de rumb l'ha fixat, paradoxalment, anant al missatge original, “a Jesús”, que, després de 2.000 anys, s'esdevé ara revolucionari.

Francesc ha demanat bàsicament tres coses: que l'Església no condemni, que sigui misericordiosa i acollidora i que atengui els pobres. Aquestes tres prioritats ho canvien tot entre altres coses perquè donen cabuda a frases com: “Qui sóc jo per condemnar...? un homosexual?”

El papa Francesc ha demanat als capellans que siguin pastors i facin “olor d'ovella” i, sobretot, que perdonin, que deixin de parlar sempre del mateix: que si els gais, que si l'avortament..., i acullin tothom sense jutjar. Tal com estan les coses i en una societat marcada per un capitalisme salvatge Francesc s'està erigint en un contrapoder, en el representant de pobres i desheretats. Ha condemnat bisbes que ostentaven riqueses i ha dit que li fa vergonya veure un capellà “amb l'últim model de cotxe”.

Alhora Francesc és aquest papa que demostra tenir febleses d'home normal i corrent, que s'entusiasma pujant amb un 2 CV descapotable o amb una samarreta de futbol, que confessa que de jove va fer de porter de discoteca, que abraça un pres o un malalt i que, a més, contesta cartes o es posa al telèfon si el truca un fidel. És un home que, diuen, a vegades vagareja per Roma per estar en contacte amb la gent i fa anar de bòlit els serveis de seguretat. Que va a Assís, bressol de Sant Francesc, i va a dinar amb els pobres, preferint-los als prohoms importants que s'hi volien fotografiar.

També és l'home que amb mà ferma ha dit que vol canviar la doctrina i ha convocat un sínode de bisbes per acceptar, entre altres coses, que l'Església accepti donar els sagraments als catòlics casats per segona vegada (que posa en dubte, per exemple, la indissolubilitat del matrimoni) o que s'accepti el matrimoni gai. I a més ha demanat a totes les diòcesis del món que hi diguin la seva en un intent de conèixer de primera mà el que passa realment al món.

Jesuïta i argentí Jorge Mario Bergoglio és molt jesuïta i molt argentí. Tots els seus anys a Sud-amèrica i amb la realitat més dura del tercer món ha obert l'esperança a una reconciliació amb la teologia de l'alliberament, la que està al costat dels pobres de l'Amèrica Llatina. Beatificarà monsenyor Óscar Romero i duu “Pere Casaldàliga al cor”, tots dos amonestats pel Vaticà de Joan Pau II, i critica obertament “aquesta societat malalta” que mira impassible el drama dels immigrants que volen arribar a Occident i s'ofeguen a l'illa de Lampedusa.

És un dels homes més poderosos del món a qui el Tea Party ha acusat de marxista. No agrada als sectors més conservadors i a les congregacions més ultres. Però a ell li és igual. Va a pinyó fix.

El perfil

Francesc

Jesuïta i argentí, Jorge Mario Bergoglio és el papa del segle XXI, l'home que vol una església pobra i al servei dels pobres, que no es miri el melic. Senzill i obert, no vol viure en un pedestal.

Mireia Rourera

31/12/13

El Punt Avui

Amb fàrmacs, morirem amb càncer, però no de càncer

El director del Centre d'Investigació del Càncer, a Salamanca, Eugenio Santos (Salamanca 1953), pot presumir d'haver aconseguit, a l'edat de 29 anys, un dels èxits més importants per a l'avanç de la lluita contra el càncer. No obstant això no ho fa, perquè el seu costat més humà el porta a confessar que el descobriment del primer oncogèn l'any 1982 no ha estat el més satisfactori de la seva carrera, encara que va suposar un "campanada" mundial per a la ciència. Se sent molt més orgullós d'haver demostrat que "de veritat" els oncogens estaven en un pacient, d'haver-los identificat i de poder lluitar contra ells de forma efectiva, després d'una investigació realitzada el 1984. Així, sent que el seu treball ajuda a superar una malaltia que, fins aquell moment, per a moltes persones suposava una "condemna a mort".

Defensa la importància que el país no posi fre als avenços aconseguits i, sobretot, que no es perdin més generacions de joves científics per la situació econòmica, perquè la "massa crítica" que ells poden aportar és la que farà que se segueixi avançant en una lluita sense quarter contra el càncer.

Com a deixeble de Severo Ochoa, què va aprendre un jove espanyol de 29 anys del Premi Nobel en Medicina?

El valor de l'ètica científica: no hi pot haver favoritismes. El que es fa de ciència és una cosa que s'avalua externament i el que val és el que val. Era una persona d'estricta ètica, no massa proper no però molt objectiu.

La ciència pot explicar la vida?

Pot explicar el com de la vida, els mecanismes, però el perquè està més enllà, és un altre nivell. Per què el Big Bang i no un altre mecanisme? Per què la vida que coneixem a partir de l'ADN? Les preguntes a les que respon la ciència és a com ha evolucionat o com és la molècula d'ADN. En tot el que fas has de conèixer el límit i fins on arribes. Si amb ciència penses que ho cobreixes tot t'equivoques, hi ha altres preguntes per a les quals no es té un instrument de resposta, i aquest no ha de ser l'objectiu de la ciència.

Com afronta la malaltia o la mort algú que treballa per donar vida o per perllongar-la?

És com una lluita contínua. És una cosa amb el que t'enfrontes i no has de tenir por d'això. A més, la manera més efectiva és fer-ho amb la ciència i amb una aproximació intel·lectual.

Tenir més coneixement sobre la malaltia produeix més por?

No, més tranquil·litat. Per exemple, amb un programa que impulsem per a la detecció de càncer hereditari de mama s'identifica a famílies amb antecedents de la malaltia per fer-los un consell genètic. Si surt que una noia jove és portadora d'una mutació específica que li dóna una probabilitat del 80 per cent de desenvolupar un tumor de mama o pulmó, encara que pot ser que mai passi, li pots oferir opcions i val la pena fer-ho. Hi ha gent que s'espanta o no vol saber-ho, però aquest coneixement t'aporta tres opcions i tu racionalment decideixes: una és que ja no t'oblides de fer-te la revisió, de manera que et millora la vida; també pots prendre un medicament preventiu o, fins i tot, per evitar l'aparició, pots recórrer a la mastectomia, per la qual cosa sol fet de decidir ja és positiu.

Es pot arribar a conèixer tot el que produeix càncer o és una lluita que mai s'acabarà?

És un error dir que ara hi ha més càncer. No, el que passa és que ara vivim més i arribem a una mitjana de 80 anys, així que tenim més temps perquè les mutacions es manifestin. Sabem que l'origen del càncer està en els nostres gens. Són lesions en els nostres gens.

Agents que tenim al nostre voltant produeixen mutacions, però tenim sistemes de cèl·lules que les corregeixen. El càncer i l'envelliment és una cosa que va en paral·lel. Però cal apostar per la prevenció i per a això hi ha un codi europeu contra el càncer, format per onze manaments que són de sentit comú. Per exemple, evitar l'exposició a les mutacions, el tabac i les carns vermelles, i menjar vegetals. Si hi hagués una medicina que ajudés a prevenir el 40 per cent dels càncers tothom la voldria, doncs bé, existeix i és deixar de fumar. El que més mutacions produeix en l'ADN és el tabac, si no existís el tabac hauria un 40 per cent menys de càncers, i no només de pulmó o de bufeta, ja que les mutacions també ataquen a altres teixits.

Com tracten el càncer la societat i els mitjans de comunicació?

Es va notant ja el canvi. Ja no es parla d'una condemna a mort com fa uns anys. Si penses en nombre objectiu de víctimes, ara ja podem dir que hi ha més morts produïdes per malalties cardiovasculars que per càncer. Aquesta és la realitat que ha d'entrar poc a poc en la gent . Des que es van descobrir en els 80 els oncogens, en els últims 20 o 25 anys s'ha anat millorant la supervivència entre un 1 i un 2 per cent cada any, però la progressió és contínua. Això ha permès que si fa trenta anys la supervivència era del 30 o 35 per cent, aquest any superi el 65 per cent. En alguns casos concrets, com en càncer de mama, s'arriba a més del 80 per cent de curació, o en leucèmia mieloidecrónica hi ha un fàrmac amb resultats espectaculars, que cura el cent per cent dels casos. Però clar, no cal oblidar que és només una de les moltes leucèmies que existeixen. En altres casos, com en pàncrees o pulmó, necessitem millorar molt encara.

És possible fixar un horitzó temporal per parlar de la fi del càncer?

Si se segueix amb aquesta pendent de supervivència, que crec que superarà l'1 o 2 per cent a l'any. No dic quan, però el càncer es convertirà en una malaltia crònica, parada. Els fàrmacs la controlaran, pel que et moriràs amb càncer, però no de càncer. Això està clar.

Les teràpies gèniques són el futur o el present?

En l'actualitat els fàrmacs específics frenen la malaltia, però si se suprimeixen el gen avança. Es pot dir d'això curació? Això és aturar-lo, diguem cronifica-ho. La curació real seria treure el gen mutat i posar-ne el nou. Aquesta és la teràpia gènica i aquest és el futur. Encara que en el laboratori es pot fer ja, traduir això a la pràctica clínica és el camí que queda per recórrer, perquè amb ratolins ja hi ha resultats espectaculars.

Què tenen els joves que s'incorporen que no tenia el jove Eugenio?

Una formació més completa. Saben més, però crec que són més conservadors. En la nostra època no ens preocupàvem de si hi havia diners, quina posició tindríem i si hi hauria una plaça per quan tornéssim. Els preocupa més en aquest sentit la seguretat, però ara són millors. És clar.

No sembla la millor època per desenvolupar una carrera científica. Què passarà amb les generacions de joves científics espanyols afectades?

No és la millor, no. És molt mala època i ara toca lluitar, cal centrar esforços. El meu, el meu esforç i la meva preocupació ara és la gent jove, perquè la ciència és un continu. Amb el tall que s'està produint ara es provocarà en la ciència del país un forat de vint anys com a mínim. No hi ha cap opció per als joves científics i això produirà un buit de gairebé dues generacions de ments que no podran lliurar-se a la ciència. Aquí està aquest forat.

Yasmina Recio

17/12/13

Regió 7

Paradoxes de la llibertat

La defensa de la llibertat té un valor irrefutable quan es proposa com a arma davant la tirania. Davant del risc de convertir-nos en objectes a mans d’interessos aliens, la defensa de la llibertat és la garantia de poder perseguir aquesta idea de bé que cadascú senti com a més necessària per a ell (i no pas la que uns pocs decideixin que és la millor per a tothom).

Malgrat això, alguna cosa hauríem de sospitar quan el concepte llibertat és un terme tan acceptat avui dia per tota mena d’ideologies. Llibertat com a participació i autonomia va ser la demanda dels anys seixanta, però també va ser la paraula clau dels governs conservadors de Thatcher i Reagan. Llibertat és el crit de l’oprimit davant la llei del més fort, però també és la defensa del capitalista per tal que el més fort no cedeixi “allò que és seu” davant les necessitats col·lectives i la redistribució de la riquesa. 

Llibertat és avui un concepte tan popular que se n’han de delimitar els entorns i els usos. No podem defensar la llibertat de la guilla en el galliner. Hi ha límits. A grans trets, es tractaria de potenciar una llibertat entesa com a mitjà per aconseguir una societat més humana, davant la defensa cega de la llibertat fins l’absolut:

- Comencem amb allò principal: la llibertat no serveix per a tot. Ens hi juguem la nostra dignitat com a humans. Victòria Camps va escriure: “No es predica l’autogovern, com un valor en si, dels animals, ni dels nens, ni de ningú mancat de criteri per autoconduirse. Es predica als humans. Per què i per a què? Perquè realitzin la seva humanitat. L’autonomia és, sens dubte, condició d’humanitat. L’ésser que viu sol sota constriccions, esclavitzat, no és un ésser humà. Però tampoc pot dir-se que sigui un ésser humà, que doni la talla de l’humà, qui empra la seva facultat d’autogovern només per exercir la violència per dominar l’altre. O els que gaudeixen de l’abundància a costa de la misèria dels altres. Aquests individus són lliures, però ho són únicament per demostrar la seva nul·la humanitat”. Hi ha un marc anterior a la nostra acció lliure que defineix l’ús “humà” de la llibertat. És un tema espinós, perquè aquest marc no pot ser imposat per ningú i la seva concreció és sempre aleatòria: qui diu “fins aquí”? Quins criteris fem servir per justificar-ho? Com interioritzem els límits per tal que el bé sigui compatible amb allò lliure? Avui, l’alternativa al límit aleatori no pot ser negar qualsevol marc. L’única alternativa viable a l’aleatorietat dels límits que emmarquen la nostra acció col·lectiva és el pacte comú d’aquests límits, en un diàleg obert, plural i democràtic.

- La llibertat no pot pas ser una excusa per al relativisme. Que tot pugui dir-se no significa que tot valgui el mateix. No confonem llibertat d’expressió amb qualitat d’expressió. Les paraules de Romero no dirigeixen la humanitat en la mateixa direcció que els talk-show televisius en els quals la gent s’insulta. Altre cop, veiem la necessitat de comptar amb un criteri per valorar l’expressió (no pas per callar-la; només per reubicar-la segons el seu valor “humà”). No hauríem de passar els maldecaps dels organitzadors d’una exposició contra la censura quan van haver de justificar per què havien esborrat els grafitis pronazis que havien aparegut pintats a les parets.

- Si la llibertat es defensa com un dret absolut a fer allò que vulguem, legitimem la desaparició dels criteris que orienten la nostra acció. Què ens queda, aleshores? Els ultraliberals confien la llibertat a l’instint individual i confien en la capacitat individual de raonar per escollir sempre la millor opció. Cadascú, que posi les seves normes. Els menys ultraliberals creiem que la decisió racional queda lluny d’explicar com actuem. Els éssers humans escollim també per impulsos, per influència de l’entorn, per la cultura que ens forma... Defensar la llibertat com un dret absolut a fer allò que vulguem dóna via lliure a les manipulacions de la publicitat, l’opinió manipulada, la cultura instrumentalitzada... Tinguem-ho clar: la llibertat absoluta no existeix. Tot entorn implica una coacció que regula el nostre dia a dia i que orienta la nostra acció (i és entorn tant l’educació com la publicitat). Demanar la llibertat absoluta impedeix revisar a qui serveixen aquestes coaccions i acaba essent sempre “la història de la guilla en llibertat dins del galliner”, com diu Tzvetan Todorov.

Marc Plana

Comissió Agenda Llatinoamericana Catalunya 

Agenda Llatinoamericana 2014

Projecte pioner a Girona

L'Ajuntament de Girona amb l'ajuda de l'Hospital Josep Trueta, l'ACCU Catalunya i els comerços i establiments de restauració i hostaleria de la ciutat, han unit esforços per engegar el projecte 'No puc esperar!', una campanya destinada a aquelles persones - afectades per alguna malaltia inflamatòria intestinal- que necessitin urgentment un lavabo.

En concret, la campanya permetrà que els malalts - mitjançant una targeta autoritzada- puguin utilitzar gratuïtament un lavabo en el moment que ho necessitin. De moment, 63 equipaments municipals i 55 establiments comercials ja s'han sumat a la iniciativa i es preveu que la xifra segueixi augmentant. El projecte és pioner arreu de Catalunya.

La iniciativa està impulsada des de la Unitat de Malaltia Inflamatòria Intestinal de l'Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona, l'Associació de Malalts de Crohn i Colitis Ulcerosa de Catalunya (ACCU Catalunya) i compta amb el suport de l'Associació d'Hostaleria Girona Radial, Girona Centre Eix Comercial, l'Associació de Comerciants de Sant Narcís Sector Dominiques i l'Associació de Comerciants de Sant Narcís Zona Sud- Plaça Assumpció.

'No puc esperar!', és un projecte destinat a totes aquelles persones que per algun problema de salut no contagiós necessiten utilitzar de manera urgent i no previsible un lavabo en qualsevol moment. Concretament, està pensada per persones que pateixen alguna malaltia inflamatòria intestinal com la malaltia de Crohn o la colitis ulcerosa o altres patologies com pacients ostomitzats, pacients colectomitzats o pacients intervinguts de càncer de recte.

El projecte permetrà que aquestes persones que pateixen aquesta mena de malalties i disposin de la targeta autoritzada 'No puc esperar!, puguin utilitzar gratuïtament els lavabos dels equipaments adherits. Actualment, aquesta mena de targetes ja es poden trobar a diversos països com els Estats Units, Gran Bretanya, Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, França i Bèlgica però només compta amb el suport per llei en alguns estats dels Estats Units.

Fins ara, 63 equipaments municipals i 55 establiments comercials i hostalers gironins s'han sumat a la iniciativa però la xifra es pot anar ampliant perquè es tracta d'un projecte dinàmic. Els establiments adherits disposaran d'uns adhesius identificatius i uns fulletons informatius. Per facilitar la identificació d'aquests espais, l'Ajuntament de Girona ha elaborat un plànol on es marquen tots els lavabos que hi ha a la ciutat.

"Girona, una ciutat amable i sensible"

La regidora de Turisme i Comerç de l'Ajuntament de Girona, Coralí Cunyat, ha destacat que la campanya és pionera i s'inicia per primer cop a Girona tot i que la idea és que es pugui implementar a tot Catalunya. "Fa dos anys que estem fent un esforç important per promoure i donar a conèixer la ciutat en l'àmbit turístic i del comerç, però a més estem fent un esforç també per fer de Girona una ciutat amable i sensible amb aquells col·lectius que tenen un problema de salut o de mobilitat. Volem que gaudeixin com qualsevol altre visitant de la nostra ciutat", ha afirmat la regidora Coralí Cunyat, que ha recalcat que això és possible "gràcies a la implicació del sector privat de la ciutat" en aquest projecte.

El cap del Servei de l'Aparell Digestiu i responsable de la Unitat de Malaltia Inflamatòria Intestinal de l'Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, el doctor Xavier Aldeguer, ha explicat que lliuraran les targetes als pacients que ho necessitin segons criteris mèdics. "Estem convençuts que hi ha un grup de pacients als quals aquesta campanya els suposarà un canvi substancial en la seva qualitat de vida", ha assenyalat.

La coordinadora del projecte "No puc esperar", Àngels Roca, ha confessat sentir-se "emocionada" per la posada en pràctica d'aquesta campanya especialment per la repercussió que tindrà en els pacients i perquè "l'èxit del projecte és fer visible la malaltia a la societat".

La malaltia inflamatòria intestinal (MII), és una malaltia crònica que afecta l'aparell digestiu, no contagiosa, i que no té cura. La malaltia e Crohn o la colitis ulcerosa són algunes de les principals malalties inflamatòries intestinals que inflamen el tub digestiu causant dolor, diarrees o sagnat. Segons les dades que es van donar a conèixer durant el Congrés de la Organtizació Europea de Malaltia de Crohn i Colitis Ulcerosa (ECCO) 2013, aquesta patologia afecta a més de 2,2 milions de persones a Europa i 5 milions al món. S'estima que a la demarcació de Girona hi ha entre 3.000 i 4.000 pacients de malaltia inflamatòria intestinal, 700 d'ells viurien dins de l'àrea metropolitana de Girona. Actualment, la Unitat de Malaltia Inflamatòria Intestinal de l'Hospital Josep Trueta que es va posar en marxa aquest any ja tracta prop de 500 pacients.

ACN

23/12/13

Diari de Girona

El Nadal de Francesc

El Nadal d’aquest any pot qualificar-se, sense cap dubte, com el Nadal del papa Francesc. No només perquè és la primera festivitat nadalenca que celebra al capdavant del pontificat sinó perquè l’arribada a la cadira de Sant Pere suposa un renaixement del missatge de Crist per a l’Església Catòlica i per al món sencer.

El nou -vell- cristianisme que ha nascut enguany amb el papa Francesc està destinat a revitalitzar -com ja ha començat a fer-ho- la connexió dels cristians amb els ensenyaments sublims de Jesús des de la sinceritat, la senzillesa, la solidaritat i el compromís. La gran aportació de Jorge Mario Bergoglio des de la més alta jerarquia de l’Església no procedeix només de les seves paraules, que són importants, sinó dels seus gestos i del seu exemple diari, que és el que les omple de sentit, des d’una actitud de profunda humilitat.

En pocs mesos, des de l’elecció el 13 de març passat, el papa Francesc s’ha convertit en una referència internacional de primer ordre i ha aconseguit una popularitat enorme a tot el món, com reflecteix la massiva presència que té a les xarxes socials. Tal com destacava la revista Time, en elegir-ho com a personatge de l’any, el que fa aquest papa tan important és la rapidesa amb què ha capturat la confiança dels milions de persones que havien abandonat tota esperança en l’Església. Per sobre de la doctrina, de les normes, de la rigidesa i de les prohibicions ha encoratjat a posar en relleu els missatges més positius de Jesucrist en la vida diària a través de l’amor incondicional, de la comprensió, del deure de la solidaritat, de la justícia social i de la caritat universal, sense oblidar la importància de l’alegria en les nostres vides, com un altre missatge fonamental de l’Evangeli.

El papa Francesc ha reformulat els postulats de la doctrina social de l’Església, adaptant-los a l’actual conjuntura de crisi i globalització, en la qual es fa encara més palpable la consciència d’unitat i de compartir una destinació comuna entre les nacions de la terra, més enllà de la diversitat de llengües, societat i cultures, amb “vocació de formar una comunitat de germans”. Però dels grans postulats passa també a exigir qüestions urgents i concretes, com el desarmament nuclear i químic, la redistribució de la renda o la lluita contra l’explotació i el tràfic de persones.

Els nous reptes que planteja el papa Francesc no són fàcils per a ningú i incomoden les anquilosades estructures més tradicionals, inclosa la mateixa cúria romana. Per això, conscient de les dificultats, no és estrany que demani que es resi per ell.

La Vanguardia

25/12/13

Maria Victòria Molins: "M'agradaria morir al carrer, treballant"

Monja atípica, de mirada tendra i discurs clar, directe, sense embuts. Maria Victòria Molins (Barcelona, 1936) es va fer monja perquè volia dedicar-se i entregar-se als altres però es va veure atrapada per la rigidesa de l'Església de la postguerra. Els estudis van ser un primer alliberament i els viatges el segon i definitiu. Viatjant va descobrir que "una altra Església és possible" i des de llavors lluita per fer-la realitat. No porta hàbit, diu que el celibat hauria de ser voluntari i demana més presència de la dona a l'Església. I no creu que siguin utopies.

Vostè és una monja però va sense hàbit. Per què?

L'hàbit t'allunya de la gent i et dóna privilegis, això no m'agrada. Ja fa temps que no el porto. Vaig començar a treure-me'l, de forma clandestina, a començaments dels 80, i ja de forma definitiva a principis dels 90, perquè l'Església en aquell moment va permetre que l'hàbit fos voluntari. Per mi és més còmode anar sense i a més així cadascuna va amb el seu estil. Jo, per exemple, no vaig vestida de velleta perquè no m'hi veig.

Hi ha altres aspectes de l'Església que no li agraden?

L'Església s'ha allunyat moltíssim de la gent. Crec que s'ha tornat massa rígida i durant molts anys, en lloc d'ensenyar les benaurances, ensenyava els manaments: no facis això, no facis allò... Terrible.

Ara hi ha qui veu una esperança de renovació amb el papa Francesc.

Sí. Jo ara també tinc una llum d'esperança. Vaig tenir una alegria molt gran quan el van escollir, crec que canviarà moltes coses. Jo crec profundament que una altra Església és possible.

Aquesta altra Església hauria de permetre, per exemple, que els sacerdots es puguin casar?

Oh, i tant! Per als sacerdots el celibat hauria de ser voluntari. No entenc per què un pastor protestant es pot casar i un sacerdot catòlic no. No té sentit. Però ho veig diferent en el cas dels religiosos. Per a ells és una opció voluntària que es pren per quedar-se lliure per dedicar-se als altres. Si jo hagués estat casada i amb fills no m'hauria pogut dedicar als altres amb tota aquesta intensitat i ara, segurament, estaria cuidant els néts.

I no va trobar a faltar tenir fills?

Sí. Va ser una decisió difícil i dolorosa però amb el temps m'he adonat que Déu m'ha donat altres fills, que m'han omplert molt.

Vostè creu que l'Església menysté les dones?

Sí, la dona està menystinguda en el si de l'Església, molt. Jo he lluitat tant com he pogut per canviar aquesta situació però encara ens queda un camí molt llarg per fer.

Vostè fa anys que viu i treballa al Raval, ajudant els més necessitats. Què ha après en tot aquest temps?

A no jutjar mai ningú. Tots tenim tendència a fer-ho i això no està bé. Cal conèixer les persones i veure la dignitat que tenen, perquè tots la tenen, i tots tenen bondat encara que no l'hagin pogut exercir mai. A mi el cor se m'ha tornat més bo aquí al Raval, perquè he entès moltes coses. Crec que abans les monges eren molt intransigents i hi ha molta gent que no estima l'Església precisament per culpa d'aquesta intransigència. Però hi ha un altre tipus d'Església i s'ha de mostrar, que és plena de gent com la Teresa Forcades o mossèn Ballarín.

I vostè, que era d'una família benestant de la Bonanova i que com a teresiana es dedicava a l'educació, per què va acabar al Raval?

Em van marcar molt algunes coses que he viscut, sobretot els viatges per Llatinoamèrica. Recordo un viatge a Nicaragua que em va canviar la vida. Jo era més jove i allà vaig conèixer una altra Església. Era el moment de la teologia de l'alliberament i vaig conèixer al sacerdot i poeta Ernesto Cardenal. Quan vaig tornar aquí vaig veure una Església morta i vaig decidir dedicar-me als més pobres, als més desafavorits.

I la seva decisió va agradar a la congregació?

Va ser bastant complicat. Sobretot al principi perquè vaig començar a treballar amb els primers malalts de sida i llavors hi havia molt poca informació i molta por. Aquella opció era difícil que l'entenguessin les germanes teresianes, molt dedicades a l'educació. Per a elles allò era un món diferent i desconegut. Però jo vaig tirar endavant, treballava en l'editorial de la meva congregació i ho compaginava amb la feina al Raval.

Fins que va decidir instal·lar-se definitivament al Raval.

Sí. Fa 17 anys vaig decidir viure aquí. Visc en un pis amb altres germanes i fem moltes coses pel barri. Jo sempre dic que m'agradaria morir al carrer, treballant. La meva vida es pot resumir amb una frase: la mística del carrer. Això vol dir simplement viure amb la gent del carrer, sortir-la a buscar, ajudar-la, compartir. Quan vaig començar a treballar aquí em vaig adonar que nosaltres, des de la distància i de manera inconscient, ficàvem tota la marginació i la pobresa en un sac. Parlàvem de drogoaddictes, de prostitutes, de delinqüents. Així, en general i en un to menyspreatiu. En canvi, treballant aquí em vaig adonar que aquella gent eren persones i que si jo hagués tingut la seva vida segurament hauria acabat igual.

Thaïs Gutiérrez

21/12/13

Ara.cat

El dol, l'altra cara del Nadal

Aquestes festes, moltes vegades, són dificils per aquells que fa poc han perdut algú, ja sigui per un accident de trànsit, una malaltia o una separació, entre d'altres. Algunes persones opten per evitar el patiment, per exemple fent un viatge, però el dolor emocional el podem posposar, mai evitar. Amb el temps creix i s'instal·la la màscara del dol: "faig veure que ho porto bé". Tot aquest patiment en silenci fa que hi hagi més sentiments d'aïllament i d'inadequació, acompanyats de molta tensió fruit del gran esforç que suposa fer veure que res no ha passat o que ningú està afectat. 

Com es tradueix tot això? Amb esgotament, irritabilitat i molta ansietat. En aquest vídeo en  parlen Andrés Cuartero, psicòleg especialista en emergències i Adela Torres, experta en grups de dol de l'Associació AVES. 

Per veure el vídeo, fer un clic damunt el triangle al centre de la imatge.

Els Matins
20/12/13
TV3