divendres, 16 de març del 2012

Un càncer més agressiu

El càncer de pulmó serà el més letal per les dones abans que arribi l’any 2020. No serà pas el més freqüent, que continuarà sent el de mama, però sí el més mortal. Així ho vaticinava fa alguns anys el Grup Espanyol de Càncer de Pulmó (GECP), i les previsions encara són vigents. La raó, la dona espanyola, sobretot les més joves, segueixen resistint-se a deixar aquest hàbit. De fet, entre els adolescents, ja són més les dones fumadores que els homes. 



I això s'ha traduït en un increment del nombre de dones afectades amb càncer de pulmó. Segons les dades que es van fer públiques en el II simposi de càncer de pulmó celebrat a Madrid el darrer mes de febrer, mentre el 2006 es registraven 3.000 nous casos de càncer de pulmó entre les dones, es calcula que aquest any la xifra superarà els 5.000. Aquest tumor en les dones és, a més, més agressiu i apareix a edats més primerenques. 



La causa d'aquest increment tan destacat té a veure amb el tabaquisme, segons asseguren els experts. I la seva tardana aparició respecte al dels homes (es diagnostiquen uns 20.000 cada any) té relació amb el fet que la dona ha adoptat més tard aquest nefast hàbit. Però mentre en els homes comença a baixar la taxa d'incidència principalment perquè s'ha apartat del cigarret, en les dones la corba segueix augmentant. Una prova d'això és que entre el 1990 i el 2007, la mortalitat per càncer de pulmó va descendir entre els homes un 4%, mentre que en la dona va augmentar un 73%. 



Els experts adverteixen sobre la necessitat d'intensificar les campanyes contra el consum de tabac, sobretot entre les dones i, encara més especialment, entre les joves. En el simposi celebrat a Madrid es va insistir molt en la necessitat de conscienciar a no començar amb aquest hàbit perquè després la dona és molt reticent a deixar el tabac per qüestions estètiques, perquè engreixa. 



A més, adverteixen que la indústria tabaquera fa anys enginya estratègies que tenen en el punt de mira les dones i els joves per captar nous clients.

Celeste López
15/03/2012
La Vanguardia

dijous, 15 de març del 2012

L’Avortament de nenes migra a Occident

Graham Hughes/Canadian Pres
Les dites de saviesa tradicional arrelades a cada país reflecteixen de vegades coses terribles sobres els valors que regeixen en aquestes societats. “És millor tenir un fill esguerrat que vuit filles sanes”, diu una sentència xinesa. «Criar una filla és com regar el jardí del veí», diu un proverbi hindú. Tots dos plasmen el perjudici socioeconòmic que segons els valors dominants a l’Índia i la Xina, portar nenes al món. Conseqüència : avortaments per raó de sexe per eliminar filles no desitjades. Les víctimes d’aquest genocidi silenciós sumen desenes de milions, ja que fa decennis que es produeix.

Ara, a causa dels fluxos migratoris, aquesta pràctica asiàtica està viatjant cap a països occidentals, en especial el Canadà i els Estats Units, on es detecten desequilibris de gènere anormals en els naixements dins de les comunitats d’immigrants xinesos i indis. Va llençar la veu d’alarma al gener la revista de l’Associació Canadenca de Metges (Canadian Medical Association Journal, CMAJ) reclamant una legislació federal que permeti a metges, ecografistes i infermeres no informar les embarassades del sexe del nadó per evitar que les immigrants asiàtiques –de vegades obligades per marit i família política- recorrin a l’avortament si hi una nena en camí.

“Encara que el dret d’una dona a avortar al Canadà és legal, seleccionar el sexe del nen no ho és –alerta per correu electrònic des d’aquest país Kerry Bowman, especialista en bioètica de la Universitat de Toronto-. I tot i que el respecte al multiculturalisme i la inclusió són un dret al Canadà, segons la nostra carta de drets i llibertats, la selecció per sexe d’un nen no nascut es considera discriminació, i és, per tant, inacceptable”.

Estudis estadístics fets amb el cens demostren que això passa. Si el normal en els éssers humans és que –per motius biològics encara no del tot aclarits- neixin de 102 a 106 nens per cada 100 nenes, la ràtio per sexe al Canadà en primer naixement d’immigrants de premerà generació procedents del sud-est asiàtic és de 108 nens. La tendència empitjora si la família té descendència femenina i va a la recerca de l’home. La rátio per sexe en el tercer naixement en immigrants xinesos, coreans i vietnamites que tenen ja dues filles és de 139 nens per cada 100 nenes, i en el tercer naixement en immigrants indis que tenen ja dues filles s’eleva a 190 nens, una xifra totalment antinatural.

En hospitals canadencs hi ha hagut casos de ginecòlegs que s’han negat a revelar el sexe del nadó a embarassades asiàtiques, cosa que genera debat en un país molt respectuós tant amb el multiculturalisme com amb el lliure albir de les persones. “No dir als pares el sexe del fetus no és abordar l’arrel del problema –argüeix Bowman-. Tota la societat ha de debatre aquest assumpte tan seriós; està passant en algunes comunitats asiàtiques, però no sabem gaires coses sobre el fenomen en la població general”.

María Paz López
12/03/2012
La Vanguardia

Els asiàtics cristians i musulmans no ho fan


Els immigrants asiàtics de fe cristiana o musulmana no recorren a l’avortament selectiu de nenes per tenir fills homes, segons un estudi recent de tres economistes de la Universitat de British Columbia (Vancouver, Canadà). 

“Cap religió no prohibeixen de manera expressa”, escriuen els autors, Douglas Almond, Lena Edlund i Kevin Milligan. En els primers temps de les dues religions l’avortament per raó de sexe era impossible en no existir tecnologia per esbrinar el sexe del fetus, així que la selecció sexual es feia per infanticidi, I la prohibició d’aquest per clergues cristians i musulmans es va traslladar amb el temps a l’avortament. Així, immigrants cristians i musulmans del Pakistan, Bangla Desh, les Filipines i Hong Kong presenten ràtios de sexe normals. Els sikhs, en canvi, tenen una ràtio inusual : hi ha més de dos nens per nena en el tercer naixement si els dos fills grans van ser nens. De tota manera, que les famílies asiàtiques cristianes i musulmanes del Canadà no avortin fetus femenins no vol dir que els sigui igual tenir nen o nena. 

“Aquestes famílies mostren una tendència a seguir tenint fills mentre no arriba descendència masculina –diu l’estudi-, la qual cosa suggereix que l’absència de selecció sexual no es deu al fet que tinguin preferències de sexe neutrals”.

Maria Paz Lopez
12/03/2012
La Vanguardia

dimecres, 14 de març del 2012

Nova fita de la cirurgia fetal

Sovint la medicina aconsegueix fites que esdevenen gairebé miracles per als profans. Per sort, però, l'avenç de la cirurgia fetal a Catalunya és una realitat que permet contemplar cada cop més somriures com el d'Alaitz, una nena de 16 mesos, sana i plena d'alegria, a qui un equip de metges dels hospitals Clínic i Sant Joan de Déu de Barcelona van salvar la vida amb una operació pionera al món, quan encara era un fetus de 26 setmanes dins de l'úter matern. L'Alaitz –el nom vol dir alegria en basc– tenia una anomalia al pulmó dret que li va ser detectada en una ecografia, a les 20 setmanes de gestació, a l'hospital de Mollet. “Allà van sospitar que el cas era greu i nosaltres ho vam confirmar”, explica el doctor Josep Maria Martínez, responsable de cardiologia fetal de l'hospital Clínic.


La petita Alaitz, a punt de fer 17 mesos,
juga divertida amb els seus pares: la Mònica i en Marcos.
Foto: Josep Losada
El diagnòstic va ser una atrèsia bronquial, una malformació molt poc freqüent que afecta un de cada 10.000 fetus, en què un dels bronquis principals que connecten el pulmó amb la tràquea està obstruït. Això fa que el pulmó acumuli secrecions i s'infli. “El pulmó dret ocupava pràcticament tot el tòrax, comprimint l'altre pulmó i desplaçant el cor i el fetge”, descriu Martínez.

A les 25 setmanes de gestació, la vida d'Alaitz corria perill. “Hi havia fallada cardíaca i risc de mort”, afirma el doctor. L'equip de cirurgians fetals i pediàtrics del Clínic i Sant Joan de Déu van proposar als pares de la nena intervenir el fetus amb una tècnica mai utilitzada abans en aquesta patologia. Fins llavors, els pocs casos com aquest operats al món havien acabat amb la mort del fetus.
“Teníem experiència a entrar a la tràquea del fetus amb un endoscopi perquè ho havíem fet en altres intervencions i se'ns va acudir fer el mateix per arribar al bronqui i desobstruir-lo amb làser”, explica Eduard Gratacós, cap del servei de medicina maternofetal del Clínic.

La intervenció va ser curta (30 minuts), però molt delicada, ja que tot es va desenvolupar al costat del cor i en uns teixits que tenen el gruix d'un paper de fumar. Els cirurgians van aconseguir desobstruir el bronqui, connectar-lo amb la resta de l'arbre bronquial i buidar el pulmó de líquid. Els òrgans es van recol·locar i el cor d'Alaitz va recuperar l'activitat normal.
L'embaràs va continuar fins a les 38 setmanes, i la nena va néixer per cesària, amb 2,5 quilos de pes i sense cap dificultat respiratòria greu. Als tretze dies de vida, cirurgians de Sant Joan de Déu, liderats per la doctora Montserrat Castañón, van extirpar els lòbuls mitjà i inferior del pulmó dret, afectats per la malformació. “Al darrer TC de control hem vist que el lòbul superior s'ha expandit molt bé a la cavitat pulmonar”, afirma Castañón. Alaitz encara ha de passar controls, però els metges sostenen que fa, i podrà fer, vida normal.

Paper clau de la xarxa pública

La vida d'Alaitz no s'hauria pogut salvar sense l'expertesa de l'equip de cirurgians fetals i pediàtrics del Clínic i de Sant Joan de Déu. Però tampoc si abans d'arribar a les seves mans, una doctora de l'hospital de Mollet no hagués sospitat amb encert en una ecografia rutinària que aquell fetus de 20 setmanes patia una malformació greu. “Aquest cas reflecteix la importància de tenir una xarxa sanitària pública que funcioni”, va afirmar el cap del servei de Medicina Maternofetal del Clínic, Eduard Gratacós.

El programa de cirurgia fetal que lidera Gratacós tracta més de 200 casos anuals i és un dels cinc més rellevants del món, gràcies a la combinació de l'experiència pionera en cirurgia fetal del Clínic i l'expertesa de la cirurgia pediàtrica de Sant Joan de Déu. Les malalties fetals greus es donen en una de cada mil gestacions.

Marta Ciércoles
14/03/2012

dimarts, 13 de març del 2012

Només un de cada tres ciutadans que pateix un infart de miocardi truca al 112

Només el 30% dels ciutadans que pateixen els símptomes d'infart de miocardi truca al 112, el telèfon especial per emergències. La resta d'afectats normalment es dirigeixen pel seu propi peu o acompanyats a l'hospital o Centre d'Atenció Primària (CAP) més proper, amb la qual cosa el temps d'actuació s'alenteix i pot acabar agreujant l'infart. El Departament de Salut va recordar que amb el 112 el Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM) s'activa l'anomenat Codi Infart, un protocol específic que accelera el procés de tractament i redueix les complicacions de la malaltia. 

Quan es produeix un infart el factor temps és decisiu, ja que els músculs del cor es van deteriorant a mesura que passen els minuts. Això fa que l'actuació dels professionals s'hagi de fer amb la màxima rapidesa. La conselleria de Salut va reiterar que la manera més efectiva per minimitzar les seqüeles de l'infart és avisant les ambulàncies del SEM a través del 112. L'avantatge que té això és que quan el SEM sap que va a atendre a un pacient amb infart actua d'una manera molt concreta i avisa l'hospital de torn, de manera que quan el pacient arriba al centre sanitari els professionals i l'equipament clínic ja estan preparats. 

Salut vol demostrar que aquest sistema és més eficaç, tot i que només un terç dels malalts l'utilitza. Dades del registre del Codi Infart del 2011 confirmen que el SEM és l'organisme que millor i més rapid actua en aquests casos, però la gent segueix prioritzant la visita directa al centre sanitari quan apareixen els símptomes de l'infart. 


La mortalitat es redueix un 3,3%


Catalunya ha aconseguit reduir la mortalitat des del 12% el 2000 fins al 3,3% de l'any passat. Les angioplàsties representen a dia d'avui el 85,7% de les actuacions, quan el 2000 eren només el 5% i el 2006 el 33%, el que ha incidit d'igual manera en la millora de la supervivència fins a situar Catalunya com una de les millors regions d'Europa en l'atenció d'aquesta malaltia, han defensat els responsables de la conselleria. Des de la implantació del Codi infart, s'ha incrementat la proporció de pacients amb infart que han rebut algun tipus de tractament de reperfusió (restauració del subministre sanguini al teixit cardíac afectat), especialment pel que fa al tractament òptim (l'angioplàstia primària) i, segons les dades preliminars de l'Enquesta de mortalitat hospitalària, s'ha produït una reducció significativa de la mortalitat. Durant l'any 2011, prop del 93% dels pacients tractats a través del Codi infart, han rebut algun tipus de tractament de reperfusió. Això suposa un increment notable (l'any 2000 només es reperfonien un 63% i l'any 2006 un 79%). Cal destacar també que s'ha assolit un 85,7% de reperfusió amb angioplàstia primària entre els infarts tractats en el Codi infart (l'any 2000 aquesta proporció de tractament era del 5% i en el 2006 del 33%). 

F. Benejam
13/02/2012

dilluns, 12 de març del 2012

Dones sota un sostre de vidre



No hi ha tema més complexa per a un articulista masculí que el de la condició femenina. Els homes carreguem a la nostra esquena l'estigma de la secular tirania de la nostra condició. Moltes dones creuen -no sense raó- que hauríem de callar pel que elles fa. I, no obstant, només les víctimes poden jutjar un accident de circulació? Un dilema d'origen més tràgic: només els jueus poden discórrer sobre Israel? A les víctimes, se'ls ha de reconeixement; cal concedir-los la jerarquia moral. Però no tenen l'exclusiva del debat. L'àgora és per a tots o no és àgora.

Que les dones no han aconseguit la paritat a Europa és evident. Viviane Reding, comissària de Drets a Brussel·les, ha posat xifres al sostre de vidre. "Les empreses amb un equilibri de gènere tenen un benefici d'explotació un 56% més elevat que les empreses exclusivament masculines". Qualsevol professor sap que les noies rendeixen més que els seus companys. No cal, per tant, apel·lar a la raó ètica o la justícia per defensar la paritat: n'hi hauria prou amb la raó econòmica. Altres estudis demostren que les dones treballen millor que els homes. També això era sabut: en la vella societat rural, les dones rendien més i millor; el mateix succeïa a les fàbriques del tèxtil des de la revolució industrial. I què dir de les feines de casa?

Algun estudi demostra així mateix evidències més subtils: la dona dirigeix millor. El vaig escriure 20 anys enrere i no pocs lectors (masculins i femenins) em van tractar de cursi i repolit: "Un món en mans de les dones seria menys dolent". Ho seria amb tota seguretat si les dones que hi arriben no es deixessin temptar per l'estil alfa dels mascles hegemònics. Per trencar el vidre, algunes dones han de afirmar-se i lluitar amb maneres i mètodes fins i tot més competitius i agrestes que els dels seus rivals. No les criticarem: una altra via no els deixen per desenvolupar al màxim la seva personalitat social. La veritat és que les empreses i organitzacions milloren notablement quan una dona aconsegueix, excepcionalment, arribar a la part superior, recórrer a la insomne competició que caracteritza el poder masculí. Situades en el vèrtex, algunes dones sorprenen als pobres alfes: elles practiquen la intel·ligència emocional i no necessiten comportar-se com en un ring de boxa.

Però la discussió sobre el sostre de vidre afecta el sector més privilegiat de les dones. La majoria d'elles no esperen arribar tan alt. Intenten fugir de la mort. La violència contra les dones no cessa. Tots els esforços per evitar-ho, semblen inútils. La llei s'ha esforçat per protegir-les. Jutges i policies intenten controlar els bàrbars. No hi ha manera. Voltaire deia que la moda impera fins i tot en els crims. Sembla que la moda de matar s'imposa entre els mascles desesperats. Però hi ha d'haver alguna cosa més. Apunto dues causes de la tràgica moda. Primera: no hi ha canvi sense trauma. Les relacions entre homes i dones han canviat de manera colossal, però el canvi, en termes històrics, s'ha produït en un curtíssim espai de temps. No són pocs els mascles atrapats com a bèstia desconcertada en un món que ja no reconeixen.

Potser pesi més un segon factor. Dues visions antagòniques de la dona coexisteixen en els nostres mitjans de comunicació. La que aspira i exigeix igualtat, i la que és objecte sacralitzat del desig. Les dues imatges xoquen constantment i són font de contradicció i confusió. Cert: la publicitat i l'immens espai audiovisual també remeten avui al cos masculí. Però el cos femení és l'esquer per antonomàsia. Habita en les nostres pupil·les de manera constant i obsessiva. Paroxística. L'esquer que atrau el mercat és, alhora, una persona. I exigeix, naturalment, igualtat. En aquest sentit, la responsabilitat de la cultura i del periodisme és enorme. Una part de la culpa els correspon. Fomenten l'embolic, contradiuen sense parar els seus postulats. Els mitjans proposen una cosa i la contrària. Gos de Pavlov de la cultura audiovisual, el consumidor mascle perd el nord: obligat alhora a salivar i a respectar.

Apuntem telegràficament un tercer element del debat actual sobre la condició femenina. Cristal·litza la idea que la maternitat és un destorb. Ho veiem aquests dies a la discussió sobre la proposta d'Alberto Ruiz Gallardón. Segueixo sense entendre per què el progressisme, entrega el debat sobre la vida a la dreta. I per què considera l'esquerra un enfrontament el foment social de la maternitat. Però més enllà de l'avortament, hi ha el gran tema de fons de la nostra de civilització. Adam està convençut que la ciència ofereix possibilitats, no ja de resoldre tots els problemes de salut, sinó de recrear del tot al marge del seu origen natural. Conseqüentment, Eva creu possible recrear-se prescindint de la maternitat.

Antoni Puigverd
12/03/2012

diumenge, 11 de març del 2012

Elogi a la soledat



Em va encantar la reflexió que va fer l'escriptor -sublim escriptor- Jaume Cabré a La Contra de fa uns dies. En Víctor Amela li preguntava per la millora de l'educació, i en Jaume va respondre: "Em desanima la superficialitat, que es nota en la incapacitat per estar tot sols amb nosaltres mateixos. Educar consisteix en ensenyar el jove a estar tot sol amb si mateix!" . Crec que és difícil condensar més saviesa en una frase tan senzilla. Certament, en aquest món obsessivament interconnectat, on és més fàcil comunicar-se amb algú de Tombuctú que parlar amb el veí del quart, el més difícil de tot és comunicar-se amb un mateix. Arthur Schopenhauer ho definia d'una manera bella: "La solitud és la sort de tots els esperits excel·lents". Però més que sort és un aprenentatge, una autoexigència i, potser, una valentia ... En el fons no m'estranya que tinguem pànic a la soledat, com  en tenim també al silenci, perquè tots dos ens rescaten del soroll quotidià, ens desmunten les coartades que pacientment ens havíem construït, i ens retornen, sense pietat, a l'essencial. Fins i tot ens animen a fer-nos preguntes. I en aquests temps on el surf de la vida triomfa en tots els aspectes, menjar ràpid, relacions ràpides, converses ràpides, la idea d'estar amb un mateix és gairebé una idea revolucionària.

Per descomptat parlo de la solitud creativa, escollida i buscada entre el soroll quotidià. L'altra, la d'aquelles persones que s'han quedat soles, sovint a edats avançades, és una altra història. En aquest cas no es tracta de donar-se un respir per a capbussar-se pels plecs de l'ànima, sinó de viure en la sensació d'abandonament. La qual cosa, estranyament, és una conseqüència més d'aquesta societat de tanta gent junta que, però, està perdent la capacitat de parlar. Aquest tipus de solitud, sense cap dubte, no té res de creativa i ho té tot de dolorosa. Però l'altra soledat, la que és capaç de conviure i construir camins compartits, que no està buida de gent, sinó molt plena, que no fuig sinó que busca i troba, aquesta soledat hauria de ser una reivindicació diària, una autoexigència, un plaer atorgat.

A poc a poc anem perdent aquesta capacitat de recollir-nos en nosaltres mateixos, ja sigui per llegir un bon llibre o per escoltar música tot sol, o senzillament per observar la vida. I la perdem perquè és més fàcil viure envoltats de soroll humà, encara que hàgim oblidat la gramàtica per entendre el llenguatge. En el fons crec que som una societat espantada i fràgil que preferim fer-nos les preguntes justes, per no entreveure l'abisme interior pel qual derrapem. Per això Cabré té tanta raó: educar és també ensenyar a parar el temps, despullar-se de les disfresses, quedar-se només amb els propis interrogants i aprendre a agradar-se. Aquesta solitud conquerida és, en el fons, la conquesta d'un mateix.

Pilar Rahola
11/03/2012
La Vanguardia

divendres, 9 de març del 2012

Res ensenya més que sentir que et queda poc temps


Albert Jovell, médico (UB), doctor en Salud Pública (Harvard) y enfermo de cáncer.

Foto: Laura Guerrero

Vict

Cumplo medio siglo: me preocuparía si no tuviera otros problemas. Nací en Barcelona: una suerte. Tengo dos hijos: no he acumulado patrimonio, pero intento dejarles una buena sanidad pública. Soy católico. Vivir no es rutina, es un milagro inseparable de la incertidumbre.

Ni muchos lectores
... Porque, con mi sueldo, yo no hubiera podido pagarme el enorme coste de mi tratamiento contra el cáncer –un tumor neuroendocrino de mal pronóstico– durante diez años.

...
Así que doy las gracias a los profesionales y a los contribuyentes. Porque, sin un sistema público de becas de investigación, tampoco me hubiera doctorado en la Universitat de Barcelona ni, aún menos, en Salud Pública en la de Harvard.

Usted ha puesto el esfuerzo.
Sin valores no hubiera llegado a nada. Y tampoco son míos. Los heredé de mi padre médico, que, con otros entusiastas pioneros, creyó en la sanidad pública antes de que existiera y ejerció una medicina social y solidaria en una barriada obrera de Sabadell.

Yo diría que usted está a su altura.
Y esos valores que heredé de mi padre son también los que quiero transmitir a mis hijos. No he dedicado mi vida a acumular un gran patrimonio, pero intento dejar a mis hijos una buena sanidad pública.

¿No sería mejor dejarles un buen dinerito y ya encontrarían buenos hospitales?
No es sólo cuestión de valores, sino de eficiencia. La sanidad hoy o es pública –la privada tiene su papel complementario– o no es. Sólo la pública cuenta con la inversión en tecnología, la planificación y la masa crítica necesarias para la mejor medicina.

Y, al final, todos la vamos a necesitar.
"No hay nadie tan enfermo que no pueda vivir un día más ni tan sano que no pueda morir hoy mismo".

Lo sabemos, pero sin ser conscientes.
Soy consciente: he tenido dos carreras de medicina: la vertical como médico y la horizontal como paciente. En la vertical, ves la enfermedad; en la horizontal, la vives.

¿Y qué le ha enseñado?
A dar importancia a lo importante y quitársela a lo demás. Muchos viven pensando que a ellos no les tocará nunca, que enfermar y morir es algo remoto y ajeno.

Hasta que te toca.
Un día te descubren un tumor y cada instante adquiere sentido: tu tiempo tiene un límite. Y esa certeza de la incertidumbre es maestra en hacerte distinguir lo esencial.

¿Qué es esencial?
Tu familia, tus amigos, tu trabajo, lo que quieres dejar tras de ti... De ahí que haya escrito Te puede pasar a ti y, con Jordi Sacristán, El metge social; otros cuatro libros; que presida un foro de 850.000 pacientes, y que dirija el Institut de Salut Pública de la Universitat Internacional de Catalunya. Y que...

Todos necesitaremos un buen hospital.
La inversión más egoísta de muchos que se devanan los sesos intentando escatimar impuestos sería dárselos a la sanidad pública, porque así alargarían su esperanza de vida: defender la sanidad pública es defender la vida de los ricos y los pobres.

Pagant, sant Pere canta... ¿Y cura?
Pagando impuestos todos tenemos mejor medicina. La privada es necesaria: es complementaria, pero si tienes algo grave, es mejor un hospital público: ¿Cree que el rey de España podía elegir hospital?

Imagino.
Se trató en uno público, el Clínic de Barcelona, porque era el mejor para la dolencia que temían. ¿No es maravilloso que los mismos excelentes equipos traten también al ciudadano más humilde?

¿Por qué enferma hoy la sanidad?
Enferma de éxito: los pacientes que antes morían sin remedio hoy viven y se convierten en crónicos –más costosos–, y así alargamos en décadas nuestras vidas y achaques.

Pero no nuestros ingresos e impuestos.
La clave es la pirámide de población. Cada vez hay más séniors –más gasto– y menos jóvenes, que, además, obtienen menos ingresos –si es que tienen empleo– y, por eso, pagan menos impuestos.

Buen diagnóstico: ¿hay tratamiento?
Redimensionar, racionalizar. En años prósperos cada municipio pedía su aeropuerto, polideportivo, autovía y gran hospital. Muchos ganaron elecciones por lograr un gran hospital muy tecnificado. Además, a los médicos nos gusta tener la última tecnología.

Ser eficaz no siempre es ser eficiente.
Pero, paradójicamente, la mejora de las carreteras convertía en redundantes los nuevos hospitales, porque los centros de referencia que estaban a tres horas hoy están a dos. Y no podemos financiarlos todos.

¿Qué hacemos con los redundantes?
Reconvertir sus camas y dedicarlas a los crónicos, al tiempo que se reserva la última tecnología para los centros de referencia.

¿Dónde está la línea roja al recortar?
En si el recorte de hoy significa más coste mañana, porque la demora afecta al diagnóstico: un diabético mal atendido hoy significa un carísimo trasplante de riñón mañana. Un mal ahorro en urgencias puede suponer gastar el doble después en un paciente.

También son redundantes el Senado, las diputaciones, los consejos comarcales...
Hemos sido negligentes al dejar que la partitocracia tomara nuestras decisiones. Si queremos calidad en la Administración, debemos participar en ella día a día como usuarios: superemos el Estado de bienestar en el que los políticos toman las decisiones e impliquémonos en la sociedad del bienestar, que todos cogestionamos.


Paradoja del egoísta
A veces a algunos ricos debemos salvarlos de su propia estupidez. Como a los que evaden impuestos en paraísos fiscales y luego van a hospitales públicos españoles, a los que han escatimado recursos, para que les salven la vida, porque en muchas dolencias graves o en trasplantes son, sencillamente, los mejores del mundo. En el otro extremo están profesionales excepcionales como el doctor Jovell, a quien la sanidad pública ha salvado la vida, y hoy es él quien trata de salvarla a ella, consciente de que es la mejor herencia –no sólo por principios solidarios, sino por sentido práctico– que puede dejar a sus hijos. A veces, ser solidario es la forma más inteligente de ser egoísta; y ser egoísta es ser un idiota.



Lluís Amiguet
06/03/2012