L’autoritat dels que no són cap autoritat

El poder, les ànsies de poder, travessa i contamina, implícitament i explícitament, tota relació humana: entre germans, entre amics, en el treball, en els tribunals i, en general, en tota la vida social. Poder equival a control, a submissió, a discrecionalitat, a arbitrarietat... A vegades s’expressa amb la porra, amb la força bruta, però també ho pot fer utilitzant formes més subtils i elaborades: desarticulant les defenses dels individus, anestesiant les persones, comprant les voluntats, és a dir, delimitant estrictament el terreny de joc dins del qual fins i tot ens podem arribar a sentir lliures!

L’autoritat, però, és tota una altra cosa, i el primer que ens caldrà fer és justament deslligar-la del poder, si volem –com ho vull fer jo- rehabilitar-la. L’autoritat en l’àmbit jurídic és, efectivament, aquella persona a qui s’ha atorgat un determinat poder i que l’exerceix; això no obstant, en l’àmbit social i cultural, l’autoritat és la persona que dóna testimoni, que es mostra tal i com és, que actua en primera persona, sense impostacions artificials, ni revestiments estranys. Una autoritat és una persona la presència o el tracte amb la qual ens interpel·la, ens fa reaccionar, ens fa prendre consciència... Una persona que ens mostra maneres de fer, independència en la presa de decisions, humilitat en els comportaments, saviesa en les paraules, llibertat de criteri i estimació pels homes i dones de carn i ossos. L’autoritat se’ns ofereix –mai s’imposa o es postula- com a estímul, com a inspiració, com a desencadenant, com a catalitzador, com a possibilitat... sense demanar cap contraprestació econòmica, sense cap exigència d’adhesió.

Al poder li interessa ser temut, evidentment, però aspira també a ser tan penetrant i omnipresent que es deleix per la invisibilitat. I en aquesta aspiració s’ha apropiat indegudament de l’autoritat, de manera que avui se’ns fa realment difícil dissociar l’autoritat del poder. I, joves com hem estat tots els que ja no ho som, hem caigut en el parany i, en el procés de fer-nos grans, de construir-nos com a subjectes, hem combatut tots els poders (polítics, religiosos, culturals, familiars, econòmics...) i, en fer-ho, hem prescindit també de les autoritats. Un error descomunal que hem pagat car: perquè ens hem quedat sense referents, sense fars, sense alternatives, sense llibertat davant la potència abassegadora dels poders que, avui més que mai, s’exerceixen sense límit ni aturador.

Per això ens cal reconèixer de nou les vertaderes autoritats, les noves i les antigues, les anònimes i les que tenen anomenada: per salvar l’esperança, per fer front als neguits del present, per tornar a ser, individualment i col·lectiva, amos de nosaltres mateixos. Potser Jesús de Natzaret o Mohandas Gandhi o Martin Luther King o Gregorio López Raimundo... Potser l’àvia que, amb la seva pensió, es fa càrrec de fills i néts en l’atur; o la jove que s’indigna davant totes les injustícies, siguin properes o siguin llunyanes; o la funcionària que perd la vida per mirar de socórrer un nàufrag; o la mestra que s’esforça cada dia perquè els seus alumnes siguin millors persones i aprenguin; o la botiguera que aixeca cada dia la persiana del seu establiment i que mira de ser amable amb tots els seus clients, comprin o no comprin; o la jubilada que posa totes les seves hores al servei de la comunitat; o la catedràtica que, a les ràdios o als ateneus, desfà amb claredat i valentia les mentides i paranys del nou déu “mercat”...

Autoritats sense poder, autoritats contra els poders; autoritats que il·luminen, autoritats que acompanyen...

Xavier Besalú

Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona  

Vicepresident de l’associació GRAMC

La crisi. Solidaritat evangèlica i sense vedetisme

Foto: Jordi Lliterri Boix
Director de CatalunyaReligio.cat

1. La solidaritat evangèlica i sense vedetisme és una via efectiva per lluitar contra la crisi econòmica i les seves conseqüències socials. Episodis de vedetisme, fins i tot algun episcopal, es donen també dins l’Església. Patètic. Però abunda més la solidaritat evangèlica feta amb senzillesa i discreció.

2. Un exemplar cas de discreció és el del monastir de  Poblet. Des de fa mesos hi ha un cartell  a la porta en que està escrit: “Des d’aquest mes, les col·lectes de les misses dels diumenges i festius seran destinades a Càritas. Novembre del 2011”.

3. El periodista Jordi Llisterri recorda  que el caps de setmana es quan els donatius son més quantiosos perquè més gent visita Poblet. Comenta a www.catalunyareligió.cat: “Es un signe més de les coses que està fent la gent d’Església. Els darrers anys no he anat a grup o trobada eclesial on es parli de la crisi i on no es plantegi també què ha de fer personalment cadascú amb el que té a la butxaca. I molts ho fan. Discretament, com opció personal o de grup. Però és que a més, no ho fan ara. Ho han fet sempre (…) La resposta a la crisi es concreta amb el treball de Càritas a cada parròquia, amb les ONG i fundacions de les ordes religioses, o amb les escoles cristianes que deixen de cobrar quotes però sobretot, amb el que fa cadascú amb la seva consciència. I no per la crisi, sinó perquè fa anys que en molts ambients eclesials es treballa i es planteja la necessitat de concretar també la paràbola deñ Bon Samarità en el compte corrent”

 4. Un altre exemple de solidaritat sense vedetisme es el del monestir de Sant Cugat del Vallès. El seu rector Blai Blanquer acaba de complir 50 anys de sacerdoci. Amb motiu de la seva festa jubilar va dir que no volia regals i va demanar als feligresos que pensessin en  Càritas. Els fidels hi han destinat 21.910,96 euros. I per la jornada de “Mans Unides”, hi han destinat 8.594 euros, un 60% mes que l’any passat malgrat la mala època que passen molts ciutadans.

5. Podrien posar-se molts exemples. Com el cas d’una noia batejada d’adulta. Es va quedar sense feina. Va cobrar indemnització. Va tornar a trobar feina al cap d’un mes. I va decidir donar una part de la indemnització a una entitat social. Amb discreció. Sense vedetisme.

Oriol Domingo 

21/02/2012

Blogs la Vanguardia

A falta d'una vacuna contra la sida, prevenció

Un centenar d'estudiants de secundària van assistir ahir a la xerrada a càrrec de l'investigador i expert en el VIH Julià Blanco

L'objectiu del programa de La Caixa és disminuir el risc de contagi entre els joves

Prevenció, prevenció i prevenció. Aquest va ser el missatge que l'investigador de l'Institut Germans Trias i Pujol Julià Blanco va repetir insistentment ahir al centenar d'alumnes de 3r i 4t d'ESO d'instituts gironins que van assistir a la xerrada sobre la sida organitzada per l'Obra Social de La Caixa. I és que mentre no es descobreixi una vacuna que protegeixi de contraure el VIH, ara per ara només es pot recórrer a les mesures profilàctiques, com ara l'ús del preservatiu en les relacions sexuals.

El doctor Blanco, investigador també d'Irsi Caixa, a banda d'explicar i aclarir diversos conceptes sobre el VIH i la sida, va interactuar amb els joves passant-los un test perquè es poguessin fer una autoanàlisi sobre el grau de risc al qual podien estar exposats. És possible infectar-se amb un petó a la boca quan tens ferides sagnants o les genives encetades? Si et fessis un tatuatge, el tatuador hauria d'utilitzar estris estèrils? Deixaries de fer servir el preservatiu si una persona et digués que no té cap malaltia sexual? I així fins a tretze qüestions que els joves van respondre bé a excepció d'una: molts no saben on haurien d'anar si es volguessin fer la prova del VIH. Però l'objectiu d'aquest tipus de xerrades és precisament detectar els buits d'informació que hi ha entre els adolescents i cobrir-los i d'aquesta manera intentar abaixar el risc de contagi per VIH a què els alumnes podrien estar exposats. I és que algunes dades continuen sent preocupants: anualment hi ha el mateix nombre d'infectats pel virus que fa vint anys. Un total de 700 a Catalunya. I el còctel de fàrmacs no curen.

Núria Astorch

Febrer de 2012
El Punt Avui

"El que vull ara" d'Ángeles Caso

Serà perquè tres dels meus més estimats amics s'han enfrontat inesperadament aquest Nadal a malalties gravíssimes. O perquè, per sort per a mi, el meu company és un home que no té res material però té el cor i el cap més sans que he conegut i cada dia aprenc d'ell una cosa valuosa. O potser perquè, a hores d'ara de la meva existència, he viscut ja suficients hores bones i hores dolentes com per a començar a posar les coses al seu lloc. Serà, potser, perquè algun beneït àngel de la saviesa ha passat per aquí a prop i ha deixat arribar una bocanada del seu alè fins a mi. El cas és que tinc la sensació -almenys la sensació- que començo a entendre una mica de què va això anomenat vida.

Gairebé res del que creiem que és important m'ho sembla. Ni l'èxit, ni el poder, ni els diners, més enllà de l'imprescindible per viure amb dignitat. Passo de les corones de llorers i dels afalacs bruts. Igual que passo del fang de l'enveja, de la maledicència i el judici aliè. Aparto als gemegaires i malhumorats, als egoistes i ambiciosos que aspiren a reposar en tombes plenes d'honors i comptes bancaris, sobre les quals ningú vessarà una sola llàgrima en què càpiga una partícula minúscula de pena veritable. Detesto els cotxes de luxe que embruten el món, els abrics de pells arrencades d'un cos tebi i palpitant, les joies fabricades sobre les penalitats d'homes esclaus que pateixen en les mines de maragdes i d'or a canvi d'un tros de pa.

Rebutjo el cinisme d'una societat que només pensa en el seu propi benestar i es desentén del malestar dels altres, a base del que construeix el seu malbaratament. I als maleïts indiferents que mai es fiquen en embolics. Assenyalo amb el dit els hipòcrites que dipositen una moneda en les guardioles de les missions però no comparteixen la taula amb un immigrant. Als que t’aplaudeixen quan ets reina i t'abandonen quan et surten pústules. Als que creuen que només és important tenir i exhibir en lloc de sentir, pensar i ser.

I ara, ara, en aquest moment de la meva vida, no vull gairebé res. Només la tendresa del meu amor i la gloriosa companyia dels meus amics. Unes quantes riallades i unes paraules d'afecte abans d'anar-me'n al llit. El record dolç dels meus morts. Un parell d'arbres a l'altra banda dels vidres i un tros de cel on treguin el cap la llum i la nit. El millor vers del món i la més bella de les músiques. D'altra banda, podria menjar patates cuites i dormir a terra mentre la meva consciència estigui tranquil·la.

També vull, això sí, mantenir la llibertat i l'esperit crític pels que pago amb gust tot el preu que hagi de pagar. Vull tota la serenitat per suportar el dolor i tota l'alegria de gaudir d’allò bo. Un instant de bellesa cada dia. Trobar desesperadament a faltar els que hagin de marxar perquè vaig tenir la sort d'haver-los tingut al meu costat. No estar mai de tornada de res. Seguir plorant cada vegada que alguna cosa s'ho mereixi, però no queixar-me de cap tonteria. No convertir-me mai, mai, en una dona amargada, passi el que passi. I que el dia que em toqui esfumar-me, un grapadet de persones pensin que va valer la pena que jo caminés una estona per aquí. Només vull això. Gairebé res. O tot.

Ángeles Caso

19/01/2012

La Vanguardia

Mujeres en el infierno

El caso de Susana Trimarco, una madre coraje que lleva 10 años intentando encontrar y liberar a su hija de la red de prostitución que presuntamente la secuestró, está conmocionando a la opinión pública argentina. Un país que ha encarado con determinación los crímenes de la dictadura militar comprueba ahora, a través del juicio que se celebra en San Miguel de Tucumán, que cada año hay decenas de jóvenes desaparecidas que caen en manos de redes mafiosas de explotación sexual. Es una realidad social que los medios, gracias a la valiente iniciativa de Trimarco, están descubriendo a su vez y que se nutre del tráfico de mujeres, de esclavas sexuales y el uso general de métodos atroces para doblegarlas. La investigación realizada por Trimarco en busca de su hija María de los Ángeles Verón (Marita), así como los hechos que están desvelando los medios apuntan, además, a la presunta connivencia de policías, jueces y políticos.

Trimarco ha logrado liberar a 200 mujeres, pero sigue sin encontrar a su hija. La última pista que se tiene sobre ella es que fue enviada a España en 2009. Esta es una conexión en modo alguno extraordinaria. Las redes de tráfico de mujeres no conocen fronteras y Europa es el destino al que llegan cada año unas 500.000 atrapadas por estas redes mafiosas. El juicio celebrado en Madrid a principios de febrero contra uno de los proxenetas más importantes del continente, el rumano Ioan Clamparu (Cabeza de Cerdo), pone de manifiesto hasta qué punto es universal la crueldad de los métodos utilizados para esclavizar a sus víctimas en un negocio que resulta tan lucrativo. Algunos cálculos hablan de un movimiento anual a nivel mundial de entre 4.000 y 6.000 millones de euros.

Pero lo más llamativo de este infame negocio no es solo su dimensión, sino la falta de una respuesta contundente a nivel social y político. España, que se dotó hace tres años de un plan contra la trata de seres humanos para su explotación sexual, ha hecho avances, pero son insuficientes. La gran dificultad en la persecución de los graves delitos que se cometen en este ámbito está en la delimitación de la prostitución forzada de la libremente ejercida. Pero lo cierto es que esta última, según todos los expertos, es ya una actividad muy marginal frente a una explotación masiva y generalizada de la que cada día hay más pruebas.

El País

20/02/2012

Per més informació de la batalla de Susana Trimarco; us deixem aquest enllaç al País: aquí.

Diagnosi Vital

Dr Josep Puig
Hospital Dr Trueta Girona

La recuperació d'un pacient que pateix un infart cerebral es juga en els minuts i segons previs a l'arribada al servei d'urgències hospitalàries. D'aquesta capacitat de pronòstic i reacció de l’entorn familiar en depèn el seu futur, que pot anar des d'una recuperació total fins a la pèrdua de la mobilitat, de la parla o de la part cognitiva del cervell. L'Institut de Diagnòstic per la Imatge (IDI) de l'hospital Josep Trueta de Girona ha descobert un nou mètode que és capaç de predir l'efectivitat del primer tractament que s'aplica en aquest tipus de pacients. Un avenç mèdic de vital importància, ja que permet guanyar temps en la diagnosi i evitar, o minimitzar, les possibles seqüeles als pacients.

Al servei d'urgències del Josep Trueta entren cada any una mitjana de setanta pacients amb ictus o infart cerebral. A tots aquests pacients se'ls trac-ta, tal com estableix l'actual protocol, amb l'rt-PA, un tracta-ment que s'aplica per via endovenosa i que permet alliberar l'artèria cerebral que està obstruïda per un trombus.

L'objectiu és, per tant, que aquest fàrmac arribi al punt que obstrueix la vena i desfaci la bo-la. No obstant aixà, si l'ictus o infart cerebral és hemorràgic, el tractament que s'ha d'aplicar ja no és el mateix. El doctor Josep Puig, que ha liderat la investigació, explica que el tractament amb rt-PA té una efectivitat de només un 3O. En el cas que no s'aconsegueixi desfer el trombus, aleshores els pacients es deriven a Can Ruti, on se'ls injecta per l'engonal un catèter que puja amunt com una guia fins arribar al trombus, “Si el tractament establert amb rt-PA només té una efectivitat en el 30% dels casos, què faig amb el 70% restant?, es pregunta el doctor Puig, Partint d'aquesta premissa, reconeix que hi ha un "problema clínic per resoldre" perquè "Hi ha una gran part de pacients amb ictus que no responen". La importància de la seva investigació rau, doncs, en la necessitat de saber d'entrada quan serà, o no, efectiu aquest primer tractament en els pacients que arriben a urgències amb un infart cerebral. El doctor de l’IDI, que depèn a la vegada de l'IDIBGi (Institut d'Investigació Biomèdica de Girona), ha aconseguit discriminar a través de la radiologia quins tipus de tumors són efectius a l’rt-PA i, de la mateixa manera, determinar d'on prové l’infart. És a dir, si s'ha originat des de les articles de les artèries caròtides (zona del coll) o del cor. "Com més ràpida és la resposta i més ràpidament es recuperi el flux sanguini al teixit cerebral menys, discapacitats i seqüeles li quedaran al pacient”, apunta el Dr Puig.

L’origen d’aquesta investigació va començar en una jornada de guàrdia del doctor  Puig al servei d’urgències de l’hospital Josep Trueta. Explica que un dia li van arribar, en poc temps, dos pacients amb símptomes evidents que patien un infart cerebral "Van arribar amb dos trombus visualment molt similars però un es va destapar amb l’rt-PA i l’altre no". "Què està passant?", es va preguntar. Aleshores va pujar al servei de “valors quantitatius de l’un i de l’altre eren diferents”. És a dir, que tenien una composició diferent. "Poden tenir més o menys greix o globus vermells, per exemple", apunta. I, per tant, l’efecte de l’rt-PA també serà diferent", afegeix.

A partir d’aquí, el responsable d'aquesta investigació va establir un rang de valors amb un punt de tall a partir del qual és capaç de preveure si un trombus serà vulnerable al tractament. "Ens permet discriminar d'entrada quin trombus serà més efectiu i en quin no amb l’TPA. I si és que no, ens permet avançar i ajudar-nos accelerar tot el procés".

Aquesta investigació tot just acaba d'obtenir els primers resultats i continua en marxa. El doctor Puig espera poder creuar els resultats de la seva recerca amb els d’un altre investigador per continuar millorant la predicció i atenció mèdica als pacients que pateixin infarts cerebrals. No obstant això, les seves investigacions van més enllà dels propis resultats ja que la seva recerca està aportant el seu granel de sorra cap un nou concepte de la radiologia que fins ara estava basada només en diagnosi.

“La possibilitat de fer  la predicció basada en un TAC, en imatge, i veure si el tractament serà efectiu o no en un trombus és d’una importància tremenda. Primer, per la poca resposta que té el tractament en si i, en segon lloc, perquè als pacients que saps que no els funcionarà els has d'oferir alguna cosa més i accelerar els tràmits per al trasllat”, conclou.

A banda d'aquesta investigació, de la qual s'ha fet ressò la prestigiosa revista American Journal of Neurology, Puig treballa amb d'altres investigacions de les quals espera obtenir resultats aquest 2012. D'una banda està analitzant quin és el factor determinant que en un termini més llarg permeti saber si un pacient tindrà una incapacitat important amb independència de la seva rehabilitació. "Hem trobat que el que més potencia predictiva té és l’anàlisi del dany de les fibres al cap d'un mes d'haver patit un infart. Aquests resultats ens marquen el pronòstic del pacient a dos anys vista", afirma. El coneixement d'aquestes variables, segons argumenta, "ajudaran en un futur a planificar millor les teràpies de rehabilitació i a monitoritzar el seguiment d'aquests pacients".

Hi ha una segona recerca en marxa també per aquest 2012 els resultats de la qual permetran als metges saber si un infart s’ha produït fa més de quatre hores i mitja o menys. Aquesta investigació, de moment, es troba en la seva fase inicial. L’investigador de l’IDI diu que els resultats “preliminars apunten que es podrà acotar el temps d’evolució” d’un infart cerebral.

I és que, en aquests casos, el temps és més que or. És salut.

Jofre Sáez

17/02/2012

La Vanguardia Girona

Ai de l'esport!

L'esport és necessari per a la nostra salut, entesa en el sentit més ampli. Però l'esport ha de seguir unes normes a fi que sigui saludable. L'activitat esportiva mai pot estar per damunt de la persona humana i la seva formació integral. I aquest és un tema que sovint s'oblida.

Les declaracions d'Arantxa Sánchez Vicario (a part de moltes altres consideracions) em fan pensar en la quantitat de nens que sacrifiquen hores i hores d'entrenament per aconseguir millors resultats en una competició. És voluntat d'aquests nens? O és somni d'uns pares amb aspiracions utòpiques o de sentiments interns de frustració? És realista el concepte que un fill ho tindrà més fàcil si aconsegueix ser un esportista d'elit? El seu cas no és aïllat. Quants pares hauran sacrificat, o estan sacrificant, la vida dels seus fills amb l'esguard posat en un èxit esportiu que els llanci a la fama?

Malgrat les moltes hores d'entrenament hi ha dos fets que són reals. En primer lloc, les marques esportives tenen un límit imposat per la mateixa naturalesa humana, sempre i quan no es modifiqui i deixi de ser, per tant, naturalment humana. Diríem que no es podrà aconseguir mai fer els cent metres llisos en una centèssima de segon. Si seguim en aquest nostre món, és clar. I, en segon lloc, de genis de l'esport en surt un de tant en tant. De la mateixa manera que, de tant en tant, pot sortir un geni de la música o de la pintura. Però no sol ser un fet habitual.

Tanmateix, m'ha dolgut el cas d'Alberto Contador. Em cau simpàtic. I imagino que és un noi que ha lluitat molt per aconseguir el que ha aconseguit. I ara li treuen tots els mèrits per uns resultats en unes analítiques. Havia pres, realment, clenbuterol? No ho sé. S'ha dit que, de fet, podria tractar-se de quantitats petites, insignificants, que no justificarien un càstig tan sever. Però la realitat és que els joves esportistes estan avesats a prendre productes energètics ja preparats, dels quals no es qüestiona mai la composició. No és útil una dieta alimentària equilibrada i energètica, dins l'ampli ventall que la Mediterrània ens ofereix? Sembla que no. I, de ben joves, alguns esportistes associen ja el fet de l'entrenament amb el consum d'aquests preparats, sovint a base de proteïnes, que es venen als mateixos gimnasos. D'on han sortit aquestes proteïnes? És que no n'hi ha prou amb el contingut proteic d'un bon entrecot de bou?

Totes aquestes consideracions ens allunyen de l'esport com d'una activitat que pugui estar a l'abast de tothom. Si d'una banda es requereix una vida gairebé apartada de la resta de companys i es recomana una alimentació diferent, ens estem allunyant del que han de ser els valors relacionats amb l'esport.


Josep Cornellà i Canals
16/02/2012
Diari de Girona

Càritas Girona vol que el menjar que sobra dels supermercats vagi als economats

Càritas de Girona ha aplaudit que l'Ajuntament de Girona hagi impulsat una ronda de reunions amb els principals supermercats amb l'objectiu d'evitar que la gent vagi als contenidors a buscar el menjar que llencen. Més enllà d'això, el director de l'entitat, Ramon Barnera, ha demanat al consistori que "no s'inventi res" i que acordi amb els supermercats que el menjar que està en bon estat vagi al Banc dels Aliments i que, des d'allà, es porti per exemple a l'economat de Pedret. Una de les propostes que s'havien valorat en aquestes reunions era habilitar un espai annexo on deixar el menjar, una solució que no és adequada per Càritas.

El director de l'entitat, Ramon Barnera, s'ha mostrar favorable a buscar una sortida per evitar que la gent remeni dins els contenidors a tocar dels supermercats per buscar el menjar que aquestes llencen. Ara bé, no ha vist amb bons ulls una de les propostes que estan sobre la taula sobre com posar-hi remei. Aquesta proposta apuntava a la possibilitat d'habilitar espais annexos als supermercats on deixar-hi el menjar que està en bon estat. "Ho veig molt denigrant això de deixar el menjar allà al costat perquè la gent ho reculli, penso que si està en bon estat es pot portar al Banc dels Aliments", ha manifestat.

Barnera ha dit que aquesta possible sortida pot generar "picaresques" i que, a més, les persones que en facin ús també poden després beneficiar-se d'altres canals d'ajuda. "Com sabem si aquella persona que ve a l'economat derivada de Serveis Socials ja té altre menjar i deixem d'atendre gent que no en té", s'ha preguntat.

Barnera ha defensat que el Banc dels Aliments és un "canal que funciona bé" i que permet tenir un control sobre les persones a qui distribueixen el menjar. Per això, ha demanat a l'ajuntament que es proposi acordar amb els supermercats que tot el menjar que està en bon estat vagi al Banc dels Aliments i que, des d'allà, es distribueixi als diferents economats com el de Girona, situat al barri de Pedret i que obre diàriament per tal que les persones que venen derivades dels Serveis Social hi puguin anar a buscar menjar. Barnera ha dit que també poden ser els mateixos voluntaris del Banc dels Aliments qui vagin supermercat a supermercat a buscar el menjar que sobra.

L'Ajuntament de Girona ha de mantenir durant les pròximes setmanes reunions amb els responsables dels principals supermercats amb presència a la ciutat. Per això, Càritas ha aprofitat per fer-los aquest prec. A més, segons ha dit Barnera, si s'aconsegueix acordar aquesta sortida a Girona també es pot fer extensible a tots aquells municipis on hi hagi centres de distribució d'aliments. Concretament, a banda de Girona ciutat, ja disposen d'aquests centres Palamós, Salt, Figueres, Olot i Lloret de Mar.

Tania Tapia

15/02/2012

Font: aragirona.cat

Conferència dels impulsors del Projecte Kuwonku al Centre Catòlic de Blanes

Us deixem aquí un vídeo d'aquest bonic i gran projecte que els nostres amics estan portant a terme a Kuwonku (Gàmbia): ells són la Roser Bitlloch i en Pere Gual (ambdós de Blanes).

En aquest web podreu seguir el projecte: http://blanespergambia.org

Agraïm també que en Pere ens acompanyés en el 10è aniversari del Voluntariat de Suport en la Solitud.

Pere Gual

Luca Bonatti: "Un nen d'un any raona millor que un adult"

El neurolingüista de la Universitat Pompeu Fabra sosté que "el millor que els pares poden fer per estimular les aptituds dels seus fills és estimar"

Bonatti, després de finalitzar un experiment amb un nadó i la seva àvia.
Foto: Maite Cruz

El que a mi més em meravella és mirar al meu voltant i veure que no hi ha res que sigui natural excepte els nostres cossos. Vivim envoltats d'artefactes que són idees fetes realitat. Sempre m'he preguntat per què els éssers humans tenim aquesta necessitat de descobrir i crear coses noves ", explica Luca Bonatti, neurolingüista de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Filòsof de formació, va descobrir als 30 anys quan investigava als Estats Units que moltes de les preguntes que ell tenia es podien abordar amb experiments. Es va reciclar com a neurolingüista, i després d'haver investigat a Itàlia, França i Hongria, va arribar fa tres anys a la UPF atret pel programa Icrea i per la insistència de Núria Sebastián Gallés, que estava formant un grup de recerca amb vocació d'excel·lència.

En un dels seus últims treballs, presentat el 2011 a Science, ha demostrat que els nens de 12 mesos pensen de manera més racional que els adults. 



Com pot saber el que pensa un nen de dotze mesos? 


Hem creat un test molt simple. En una pantalla d'ordinador els vam mostrar una figura amb una obertura, com una habitació amb una porta. Dins de la figura hi ha dos tipus de peces en moviment, per exemple grogues i blaves, que reboten a les parets. Abans o després, una d'aquestes peces sortirà per l'obertura. 



Com reaccionen els nens? 


Els nens d'un any poden predir de manera racional si la peça que sortirà és groga o blava. Si poguessin apostar, apostarien al color correcte. 



Però els nens d'un any no parlen. Com sap el que apostarien? 

No parlen, però hi ha una relació entre el temps que un nadó mira una imatge i la sorpresa que experimenta. Quan passa una cosa inesperada, el mira més estona que quan passa el que espera. 



I en la seva investigació, què és el que esperaven? 


Quan tapàvem la pantalla un moment i fèiem desaparèixer una peça, esperaven que passés el més probable. Si l'hi posàvem més difícil, seguien fent la predicció correcta tenint en compte el nombre de peces de cada color i fins on estava cadascuna de l'obertura. Però si els enganyàvem i fèiem desaparèixer una peça que no corresponia, quedaven desconcertats. Raonaven de manera probabilista amb un tipus de raonament que anomenem raonament pur. 



Què és el raonament pur? 


És un raonament que no està esbiaixat per l'experiència. Un nen d'un any i no s'ha acumulat experiències sobre les quals construir raonaments, ha d'utilitzar el seu cervell tan bé com puguin, el que el porta a raonar millor que un adult. En canvi, els adults, com tenim experiència, actuem com experts i ens equivoquem. 



L'ha sorprès que els nadons siguin tan racionals? 


Sí, és sorprenent. Hi ha una llarga tradició filosòfica que confon racionalitat i verbalització. Encara avui està estesa la idea que la capacitat de raonar és posterior a la capacitat de parlar. Els nostres resultats mostren que això no és així. El llenguatge canvia després la manera de veure el món, però un nadó comença a raonar tan aviat com pot, amb o sense llenguatge. 



Es pot estimular la capacitat de raonament pur d'un nen? 
El millor que els pares poden fer per estimular les aptituds dels seus fills és estimar. És el que més els ajuda a construir el seu cervell i ser feliços. 



Però en moltes cases on s'abusa de la tele dels pares també volen als fills. 


D'acord, però mirar la tele no és una activitat que comporti amor. El que és positiu per al desenvolupament del nen és estar en situacions en que interactuï amb altres persones. Pot ser dibuixant, jugant amb una pilota, fent un puzle ... el que sigui. És la interacció el que canvia la manera com un nen reacciona i aprèn. 



Fins a quina edat? 


Si més no fins a l'adolescència. Però és en els dos primers anys de vida, abans que el nen desenvolupi la capacitat de parlar, quan més ràpid canvia el seu cervell i més important és la interacció amb altres persones. 



Després de tres anys investigant a Catalunya, i havent treballat en tants països diferents, ha començat a pensar en marxar? 


Al contrari, penso en quedar-me. La idea del programa Icrea de reclutar bons científics i oferir-los les condicions adequades perquè puguin fer recerca de primer nivell és excel·lent. Amb mi es van equivocar, és clar. Però si comparo amb els altres llocs on he treballat, aquí a Catalunya, tot i que falta una mica de diners, es donen les condicions per fer investigació tan bé com en els millors llocs d'Estats Units.

Josep Corbella

12/02/2012

La Vanguardia