Abraçar els arbres

Un recorregut per les religions i tradicions espirituals del món ens mostra que l’arbre sempre és un element clau de tota cosmovisió 

El llibre 'Arbres i espiritualitat' parla del paper dels arbres en diferents cultures / GETTY MUSEU REZA-YE ABBASI, TEHERAN

La imatge és clara i contundent i la trobem per tot arreu: l’arbre connecta terra i cel, de les arrels més profundes i fosques a les fulles més altes que busquen la llum. Però no és només un símbol. Malgrat que el món actual sembla haver decidit trencar per sempre més amb totes les connexions subtils que ens fan adonar d’una realitat que no es pot mesurar ni posseir, els arbres continuen oferint-nos presència i serenor, lloc de repòs i de retrobament amb un mateix. Ja a l’escola aprenem que els arbres netegen l’aire que respirem, però la neteja també va més endins, és més integral. Hi ha estudis que avalen l’aspecte sanador dels arbres -per exemple, dels pacients en hospitals que es recuperen més aviat si les habitacions tenen accés visual a zones arbrades-, però el seu valor espiritual ve avalat per un altre tipus d’estudi, menys científic si es vol, però més pràctic, transnacional i transtemporal: totes les religions i tradicions espirituals del món han reconegut l’arbre com un element clau en la seva cosmovisió.

Un llibre per aprofundir-hi

Josep Gordi, professor de geografia i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, ha publicat recentment el llibre Arbres i espiritualitat (Editorial CPL), precisament per parlar del paper dels arbres en les diferents cultures i religions i demostrar, així, el protagonisme que han tingut i encara tenen. “Alguns arbres i boscos van ser considerats els primers santuaris molt abans que s’aixequessin els primers temples”, recorda Gordi. La mateixa paraula temple, segons el diccionari, és d’origen augural i servia per designar la limitació d’un espai de cel on observar el vol de les aus. D’aquí també prové contemplar : observar el temple. Per als pobles celtes, com explica Gordi, el bosc sagrat s’anomenava Nemeton, que és una paraula gal·la que vol dir santuari.

Aquesta noció de bosc com a espai sagrat continua viva en molts indrets del món, també a Europa, tot i la davallada que ha patit aquesta visió al continent. Una davallada que no cal datar-la en una època recent, on l’empremta de la Il·lustració i la industrialització es poden veure com l’inici de la pèrdua de la sacralitat de l’espai natural. Com recorda Gordi, la cosa ve de lluny: “Quan les legions romanes van endinsar-se per la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germània, van talar alguns dels boscos sagrats per intentar assimilar-los a la cultura i creences de Roma. El poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia el cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en què el mateix Cèsar va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença que generava en ells un indret com aquell”.

Tot i això, el culte popular als boscos com a espais sagrats encara perviu en alguns indrets europeus, com el cas que documenta Gordi dels boscos anomenats “excomunicats” de l’Església ortodoxa, on no es permet cap aprofitament del lloc i, si algú infringeix aquesta norma, és excomunicat. “També hi ha els zapis -explica aquest professor de geografia-, arbres sagrats venerats encara ara com a lloc per hostatjar pregàries, casaments o bateigs. Es creu que els zapis són una herència de la religió precristiana que practicaven els serbis dins la qual es retia culte a l’arbre, tal com feien en molts indrets del centre i nord d’Europa abans de la romanització”. Altres boscos europeus van tornar a recuperar aquest valor sagrat, com l’alzinar sagrat de sant Francesc d’Assís, a uns quilòmetres d’Assís i actualment custodiat per una comunitat de clarisses, “un dels espais forestals italians amb més càrrega espiritual”, en paraules de Gordi, i on l’any 1225 sant Francesc d’Assís va aconseguir el permís per a ell i els altres germans franciscans per poder retirar-se a meditar.

Espai de retrobament i commoció

El bosc en general i alguns arbres en concret ofereixen l’espai idoni perquè les persones meditin, ja sigui asseguts a sota o fins i tot per retirar-se un temps al seu interior, pràctiques habituals des del budisme a l’islam passant per les religions indígenes d’Àfrica, Amèrica i Oceania, i també, lògicament, pel cristianisme. La imatge de Jesús retirant-se a pregar al jardí de Getsemaní (lloc de pelegrinatge encara avui) o el Buda rebent la il·luminació assegut sota un arbre (amb la consegüent veneració budista dels arbres, on es deixen ofrenes o es lliguen cinturons de roba als seus troncs) són exemples que recull Gordi. Molts recintes religiosos (com temples o tombes) també estan envoltats d’arbres significatius, i són moltes les religions mundials que prohibeixen talar-hi arbres o caçar-hi, com l’exemple que trobem al llibre sobre el santuari xintoista a l’illa sagrada de Miyajima (Japó).

Un altre professor de geografia que centra el seu estudi en els arbres i la seva importància per a les comunitats religioses és Eric Ross, professor a la Universitat d’Al Akhawayn a Ifrane (Marroc), i especialitzat principalment en el culte als arbres per part dels musulmans, des de Turquia fins al Senegal passant pel Marroc. Al seu blog ( https://ericrossacademic.wordpress.com) recull tot aquest treball de camp sobre les diverses comunitats que valoren els arbres, els reverencien i els donen un lloc destacat a l’hora de construir mesquites o tombes de místics musulmans, a més de fer-los servir com a lloc de retir quan els arbres són prou grans (com el baobab africà o el çinar turc, present a tots els indrets d’influència otomana).

L’aspecte simbòlic d’uns arbres en concret també el recull Josep Gordi en el seu llibre, per exemple -i en aquestes dates està més present que mai- la palmera i la fulla de palma al cristianisme, així com les fulles de llorer i olivera.

Ara que per a molta gent la Setmana Santa ha perdut el seu valor sacramental, emergeix també com un anhelat període vacacional. En entorns urbans, dies com aquests possibiliten tenir més contacte amb la natura. Així doncs, per què no, podem recobrar el sentit més íntim i part de la nostra essència gaudint dels aspectes intangibles que ens ofereixen els boscos i, en especial, els arbres.

Dídac P. Lagarriga

12/04/2017

Ara.cat

“Sortir de tu i saber que hi ha alguna cosa més és una experiència molt maca”

Catherine Poulain, la seva primera novel·la ha estat finalista del premi Goncourt

Tinc 56 anys. Vaig néixer a Alsàcia. Visc a Bordeus i el meu company (fa 10 anys), en els Alps: un bon equilibri.Jo somiava amb l’anarquia, però l’humà no és prou responsable. Considero les religions molt útils perquè et porten més enllà de la realitat material, però jo crec en la força de la natura

Sempre vaig tenir la idea que si recorria el món amb senzillesa acabaria trobant el sentit de la vida.

Se’n va anar als vint anys.

Vaig estar un any a Àsia. A l’ Índia dormia a les estacions, sobre un tros de roba, com els indis. Estava sola i nua davant el món.

I què va descobrir?

Que les coses no eren com jo pensava. Vaig treballar en bars al port de Hong Kong sense adonar-me que aquell era un univers perillós. Vaig descobrir que la gent que té pocs diners, com les noies que hi treballaven, no són necessàriament bones persones; ni els rics necessàriament dolents.

Va desmuntar tòpics.

Va ser important, perquè com a filla d’un pastor protestant tenia molt marcat el concepte del bé i del mal.

I no li feia por dormir al carrer?

De vegades, però sempre vaig saber que era important abandonar la seguretat; aquí és on comença el viatge.

El món la va tractar bé?

Sí. Crec que la gent innocent, naïf o estúpida, d’alguna manera està protegida.

Va treballar com a temporera.

Sí, al Canadà. Amb gent molt bregada que venia de tot arreu del món, bàsicament homes: vaig haver d’aprendre a defensar-me.

És primeta i fràgil...

Has de córrer més de pressa, anticipar-te, mossegar fort. No sempre en surts indemne. Crec que és important superar les contingències físiques; són com baralles de gossos: ràpides, ferotges... després tot queda en calma.

No és agradable que t’assetgin.

L’assetjament amaga una debilitat: la necessitat d’amor que veus per tot arreu.

Amor o domini?

Amor, no saben fer-ho d’una altra manera, el seu univers és físic. Després de la lluita, de venir a molestar-me, sentien vergonya. Van acabar respectant-me.

Però quina necessitat tenia de ser allà?

No em volia rendir i marxar. Estimava la vida a la natura, volia treballar de sol a sol, dormir al costat del riu i no estar tancada dins de la condició de dona.

També va recórrer l’Amèrica del Nord.

Allà vaig descobrir els grans espais. Vaig travessar el país fent autoestop i i vaig desitjar que no s’acabés mai. Vaig saber de la fraternitat de la gent de la carretera. Els camioners no em van molestar mai. De vegades no hi havia res durant milers de milles i ells em feien lloc al seu matalàs. No em van tocar mai. En certa manera eren com mariners. Però quan vaig arribar a Alaska vaig saber que aquell era el lloc, l’última frontera. Feia dotze anys que era lluny de casa.

Va arribar a un món dur i salvatge.

Sí, però també un món on et sents més lliure. Si mantens un cert codi d’honor, pots fer el que et doni la gana. Tal com diuen allà els mariners, tens dret a estar boig.

Vagis on vagis hi trobes la simplicitat humana: les borratxeres, les baralles...

És cert, però quan estàs en una vida primària perquè la feina és intensa, en què l’únic important és menjar, dormir, tenir una mica d’escalfor, arribes més de pressa al cor de les coses i de la gent.

I aquest cor no és decebedor?

No. Al vaixell el que compta és la pesca i la supervivència. Sortir de tu i saber que hi ha alguna cosa més és una experiència molt maca. I quan feia mal temps i veia aquell buit negre que arriba després de la gran onada, em fascinava.

No va tenir mai por?

Quan un company es va ofegar. Passàvem setmanes al mar proveïts per vaixells d’abastament. Dormíem en petites lliteres bressats pel soroll eixordador del motor, l’olor de la humitat, dels cossos, dels vestits de plàstic.

Què va descobrir en aquell món masculí?

Vaig acumular un munt de germans que em van descobrir que jo era una dona encara que portés un impermeable, tingués la cara plena de sang i els cabells plens de peix. “Ets una dona molt més enllà de la vestimenta, em van dir, ho ets en cada un dels teus gestos i dins teu”. Em va provar molt, l’aparença no és res.

Per què fugia de la seva feminitat?

Jo volia entrar en aquell univers masculí, en la força, en l’aventura. No em volia limitar a una professió “femenina” en què t’has de cuidar el cos. Em feia por provocar-los si em posava un vestit bonic a terra i ells es burlaven de mi: “Et pots posar un vestit, Lili, no passa res”.

S’avenia amb les dones?

Deien que aconseguia la feina ficant-me al llit amb el patró. Era gelosia de la meva proximitat amb els homes, perquè elles els tenien com a amants, però jo coneixia els seus somnis. Em va expulsar Immigració perquè no tenia papers, algú em va vendre.

Va canviar els homes per les ovelles.

Vaig ser pastora transhumant durant vuit anys. Passava molts mesos sola amb les ovelles. Allò no distava tant de la vida al mar.

Alguna conclusió?

Enyoro els animals, la seva escalfor, la seva olor, el seu mal caràcter i la seva intel·ligència. I no m’agrada el seu final.

Ara escriu, a què li dona voltes?

Jo crec que la natura és la nostra base, és el que ens equilibra. Les altres coses, tot el que hem viscut, ja no ens pertanyen, ja no serveixen per a res. Cal sortir d’un mateix. Les fronteres les tenim dins.

Lliure

Hi ha entrevistes que s’han de veure. Aquesta n’és una. Veure els seus ulls verd claríssim, la seva fragilitat, les seves mans rudes a les quals els falta un dit que es va emportar el mar. Escoltar la seva veu dolça i sentir que el que explica, la seva vida en un pesquer durant deu anys a Alaska, no és una paradoxa. Lili mostra que fragilitat i força van de bracet, que homes i dones poden ser companys, que compartim ferocitat i tendresa amb la resta dels animals. Als vint anys va recórrer Àsia amb les butxaques buides, els EUA entre camioners sense perdre la innocència, la mateixa que la va convertir en marinera, ho explica a L’home de mar (Edicions de 1984). I va ser pastora transhumant. Té una saviesa essencial, fruit de la llibertat.

Ima Sanchís

07/04/2017

La Vanguardia

L'Estat Islàmic reivindica el doble atemptat contra esglésies a Egipte

Una quarantena de persones han mort per l'explosió de dues bombes a temples cristians de les ciutats de Tanta i Alexandria 

Investigadors a l'interior de l'església copta de Tanta. / KHALED ELFIQI / EFE

Dos militants de l’Estat Islàmic es van fer explotar ahir en dues esglésies coptes de les ciutats egípcies de Tanta i Alexandria. Van provocar la mort d’almenys 44 persones i van causar un centenar de ferits. Quan es van produir les explosions els fidels estaven celebrant el Diumenge de Rams, que marca l’inici de la Setmana Santa per a aquesta minoria cristiana, que representa el 10% de la població a Egipte. El primer atemptat es va produir a mig matí a l’interior de l’església de Sant Jordi, a Tanta, a 120 quilòmetres al nord del Caire. Hi van morir 27 persones i una setantena van quedar ferides. “Hi ha hagut una gran explosió a l’entrada. El foc i el fum eren per tot arreu i hi havia sang i molts ferits”, va explicar ahir a Reuters, Vivian Fareeg, supervivent de l’atac suïcida. La policia va acordonar la zona, mentre un equip d’artificiers escorcollava el lloc dels fets per buscar proves i altres possibles artefactes.

Poques hores més tard hi va haver la segona explosió a l’exterior d’un altre temple copta, la catedral de Sant Marc, a la ciutat d’Alexandria. Disset persones van morir i 48 més van quedar ferides. L’Estat Islàmic va reivindicar el doble atac a través de la seva agència de notícies, AMAQ. “Un grup que pertany a l’EI ha dut a terme els dos atacs”, deia en un comunicat i concretava que Abu al-Baraa al-Masri era el terrorista d’Alexandria i Abu Ixaaq al-Masri el de Tanta.

Estat d’emergència

Com a conseqüència del doble atemptat el president egipci, Abdel Fattah al-Sissi, va ordenar ahir el desplegament de tropes arreu del país i va decretar tres mesos d’estat d’emergència. “Adoptarem una sèrie de mesures i la més important és l’anunci de tres mesos d’estat d’emergència després de fer els passos legals i constitucionals necessaris”, va dir el mariscal en un discurs a la televisió. La comunitat copta va donar suport al cop d’estat que va fer president a Al-Sissi per la por que li provocava que Mursi, el líder derrocat i el primer cap d’estat votat a les urnes, abracés l’islamisme radical.

Per la seva banda, el primer ministre egipci, Xerif Ismail, va condemnar els atacs i va demostrar la determinació del govern. “Erradicarem el terrorisme a Egipte”, va dir.

El doble atemptat es produeix 20 dies abans de la visita del papa Francesc, que es desplaçarà a Egipte el 28 i 29 d’abril en la seva primera visita al Pròxim Orient. El cap de l’Església catòlica va condemnar ahir l’atemptat i va demanar als terroristes que deixin d’atacar. “Reso pels morts i per les víctimes. Que Déu converteixi els cors de la gent que sembra terror, violència i mort”, va dir al final del seu discurs a la missa del Diumenge de Rams al Vaticà.

Els atacs contra la minoria religiosa copta a Egipte s’han incrementat en els últims temps. L’11 de desembre, 28 fidels van morir en un atemptat perpetrat per un suïcida contra una església situada al costat de la catedral del Caire, al barri d’Al-Abasiya. L’Estat Islàmic també va reivindicar llavors l’autoria amb un comunicat que deia: “Que sàpiguen tots els infidels i apòstates d’Egipte i de tot arreu que la nostra guerra contra els idòlatres continua”.

Qui són els cristians coptes d’Egipte?

Els coptes són la minoria cristiana d’Egipte, que representa aproximadament un 10% de la població. La majoria pertanyen a l’Església ortodoxa copta, amb seu al Caire, però també n’hi ha que són protestants o catòlics. Un milió de coptes viuen a l’estranger. Els cristians egipcis són molt devots i presumeixen d’haver constituït una de les comunitats cristianes més antigues, fundada l’any 50 dC, quan sant Marc l’evangelista va visitar Egipte. Quan l’islam es va convertir en la religió oficial del país, la seva relació amb les autoritats es va endurir. Temorosos per l’ascens de l’islamisme després de la revolució del 2011, van donar suport al cop d’estat de l’actual president, Al-Sissi.

Anna Moyà

10/04/2017

Ara.cat

Una religió a la carta i sense Déu?

Lluís Duch alerta d’una espiritualitat individualista que ha substituït el fet sociològic pel psicològic

L’antropòleg i teòleg Lluís Duch (Barcelona, 1936), és autor del llibre L’exili de Déu, publicat fa poc per l’editorial Fragmenta. / FRAGMENTA EDITORIAL

Un just predicava contra la maldat i la rapinya, la mentida i la indiferència. Ningú no l’escoltava. Un dia, un nen, mogut per la pietat, va intentar explicar-li que predicava en va. Llavors el just es va explicar: “Al principi pensava que podria canviar els homes. Ara sé que no ho aconseguiré. Si encara predico és perquè els homes no em canviïn a mi”.

L’antropòleg i teòleg Lluís Duch (Barcelona, 1936) cita aquesta història al final del seu llibre L’exili de Déu (publicat fa poc per l’editorial Fragmenta). Monjo de Montserrat des del 1961 i autor de cinquanta llibres i opuscles, i de més de tres-cents articles i col·laboracions en obres col·lectives, Duch ha escrit aquí un breu i intens crit. Un cop a la taula conscient que no canviarà els homes del seu temps, però mostrant la necessitat també que aquests no el canviïn a ell. Però, a diferència del protagonista de la història anterior, la seva prèdica sí que és escoltada i llegida, encara que sigui de manera minoritària. Una minoria, malgrat tot, necessitada de veus com la seva, lúcides, que recorren els carrers posant de manifest el que primer han observat i macerat en silenci. La veu de Lluch no és visceral ni fruit d’una reacció ràpida, sinó que emergeix com a resposta reflexiva, carregada de raó, i també d’idees que fan repensar el món. No en va, la seva dilatada trajectòria intel·lectual va ser reconeguda i estudiada en el llibre d’homenatge Emparaular el món. El pensament antropològic de Lluís Duch (Fragmenta, 2011).

Religió sense comunitat

A L’exili de Déu parla de com el Déu “oficial” s’ha convertit en un Déu aliè, “una entitat antigament significativa, però que ara, cada dia més, resulta irrellevant i sense gens d’interès per a una gran majoria de ciutadans”. “En el moment present -alerta Duch- s’està produint una situació que no té gaires precedents en els registres històrics, religiosos i socials del passat recent de la nostra cultura: una religió sense Déu”. Aquesta religiositat que ha oblidat Déu perquè no el necessita funciona com una mena de “religió a la carta”, com ell mateix explica, “el destinatari de la qual seria el mateix ésser humà, els seus variables estats emocionals, el seu freqüent afany -sovint descontrolat i impacient- de vivències, la seva aguda inapetència i desmobilització social i associativa”. Una religió que respondria a una crida molt contemporània, com apunta en el llibre: “Baixa al teu interior, descendeix fins a les profunditats més recòndites de tu mateix i no et preocupis de res més!” “El que és esotèric sense el complement de l’ètica és la marca distintiva d’una religió sense Déu i sense comunitat -explica-; és la religió que té un sol fidel i un sol culte: «aquest» home o «aquesta» dona, i acostuma a tenir una sola finalitat, que és la resposta a la pregunta narcisista per excel·lència: ¿com em trobo?” Això ens porta, en paraules de Lluch, a una “situació de substitució del fet sociològic pel psicològic”.

Per a l’antropòleg, que també és professor emèrit de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós de Tarragona, i de l’Abadia de Montserrat, aquesta “indiscutible supremacia actual” del fet psicològic davant del sociològic del creient, és causada pel descrèdit i la desconfiança que inspiren les institucions i respon a una sèrie de factors, com per exemple “el desencís davant les promeses incomplertes de la Il·lustració, l’aguda consciència de caiguda, l’accentuat individualisme de masses, la creixent incapacitat de les institucions per a l’orientació d’individus i grups humans o la irrellevància dels codis morals i jurídics vigents”. Lluch cita Jean-Louis Schlegel el qual, seguint una intuïció d’Antoine Faivre, va assenyalar que esoterisme i gnosi són pràcticament sinònims i acostumen a fer-se presents en moments d’incertesa i desarticulació social, quan, per exemple, “la imatge de Déu de la «religió oficial» no només suscita dubtes o indiferència, sinó que, explícitament, és rebutjada de ple per molts com a irrellevant, fins i tot pels que es mostren interessats pel fet religiós en el dia a dia de la seva vida quotidiana”.

Omplir el buit de Déu

“L’esoterisme -diu Lluch- sol ser una reacció a les angoixes i les frustracions més íntimes i decisives de l’existència humana”. En paraules de Faivre, consisteix “en una entrada en si mateix que passa per una gnosi, un coneixement, per assolir una forma d’il·luminació i salvació individual”. Com explica a L’exili de Déu, “les gnosis antigues i modernes segueixen de ple les dinàmiques de prospecció psicològica que són característiques de les èpoques en què els sistemes socials -entre els quals, la religió- no dispensen confiança i orientació per a la vida quotidiana”, que el porta a una prèdica contundent, amb la qual comença aquest article: “En el fons tota gnosi és una exaltació i una revolta en majúscules del jo contra el tu i el nosaltres. És indubtable que l’acusat tarannà gnòstic del nostre temps es correspon molt bé amb l’individualisme exacerbat i solipsista que s’ha estat proclamant i practicant a Occident, gairebé sempre per part de profetes del (neo) liberalisme economicista i explotador imperant que sovint s’ha confós de manera perversa i econòmicament rendible amb la recerca d’una legítima i imprescindible autonomia de l’ésser humà”, diu Lluch, i afegeix: “Nombrosos homes i dones intenten omplir el buit deixat per Déu recorrent a una de les innombrables ofertes del psicologitzat hipermercat religiós actual”.

Una crida en l’aire, no per canviar els altres sinó per no ser canviat, conscient de la frase de Karl Barth “quan l’home perd Déu, troba els déus”, el mestre Lluch comenta: “Contra el que sovint es proclama, la idolatria no és mai un fenomen del passat, sinó que l’ésser humà, a causa del desig -sempre insatisfet i impossible de culminar- de plenitud i realització absolutes, no deixa mai de posseir fortes tendències idolàtriques i, especialment, autoidolàtriques”.

Dídac P. Lagarriga
06/04/2017
Ara.cat

“Respecto el suïcida amb ELA, però jo he triat viure i lluitar”

Francisco Luzón, malalt i lluitador contra l’ELA; expresident del Banc Argentaria

Tinc 69 anys i en fa 4 que lluito contra l’esclerosi lateral miotròfica (ELA); per a mi cada instant de vida és una eternitat. Crec en Déu, però no en els miracles. La meva família m’anima i m’ajuda a continuar. La meva fundació ha firmat un conveni amb la Generalitat per crear un centre contra l’ELA a Barcelona

Aprova el suïcidi d’un altre malalt d’ ELA, dijous passat?

Aquest suïcidi demostra com n’és, de dura i agressiva, l’ELA, i jo respecto la decisió de cada malalt de viure o deixar de viure.

Ho ha pensat alguna vegada, vostè?

Jo aposto per la vida. I ho faré mentre el meu cos m’ho permeti, perquè per a mi cada instant de vida és una eternitat.

Li troba algun sentit, a la seva malaltia?

El millor d’una malaltia tan brutal, des­coneguda i complexa com l’ ELA és que et fa veure la importància que té la vida. I d’això no te n’adones del tot fins que estàs sentenciat a mort.

Vostè ha perdut la parla, però no l’ànim: he vist que és hiperactiu.

Perquè, jo, a més, li he donat el meu propi sentit a la malaltia perquè no em dono per vençut, he creat la meva fundació i així planto cara a l’ELA . No em puc permetre ni un descans.

Què farà, d’ara endavant?

Lluitaré fins a l’últim segon de la meva vida perquè els pacients d’ ELA puguem afrontar-la amb tota dignitat i el mínim patiment.

Què milloraria la vida del pacient?

Necessitem un pla nacional contra l’ ELA perquè cap malalt no torni a suïcidar-se ni desitgi l’eutanàsia.

Com?

Acabo de firmar amb la meva fundació un acord amb la Generalitat i crearem a Barce­lona un centre de tractament i investigació. Ja tenim un equip científic treballant amb el doctor Màrius Rubiralta i la doctora Mónica Povedano amb 120 pacients, als quals ajudarem a alimentar-se millor, per exemple.

Ben fet.

Necessitem el suport dels que prenen les decisions. Li parlo en nom dels 4.000 malalts espanyols i dels 120.000 que ho seran durant la seva existència: podem allargar i millorar la vida dels malalts. Als països més avançats, de mitjana ja sobreviuen vuit anys, el doble que aquí i amb més qualitat de vida.

Com es va assabentar que tenia ELA?

Un dia no vaig poder cridar, al futbol, i poc després vaig començar a parlar malament, i llavors em van operar de les cordes vocals sense resultat, així que vaig anar als EUA i el 2014 em van diagnosticar l’ELA. Però encara no en sabem gairebé res, de la malaltia, que en cada cas es manifesta de forma diferent.

Vostè va emmalaltir tot just jubilar-se com a directiu de banca.

Tinc 69 anys. A mesura que compleixes anys, t’adones que l’únic que tens és la vida i que les altres coses no són teves. Les altres coses són secundàries. I això no ho penses mai, abans: ni als 30 ni als 50. Ara veig que la recompensa de la vida no és la destinació, sinó el viatge.

Vostè és el primer personatge que entrevisto per a La Contra que ha nascut a Conca: enhorabona.

Jo avui em sento un ser humà abans que res, tot i que valoro les meves arrels, per descomptat, els llocs on vaig néixer, vaig créixer i vaig treballar, i per això soc manxec, basc i també llatinoamericà.

L’ha inspirat cap altre lluitador?

El meu pare. Va anar a treballar de Conca a una pedrera basca. A aquells immigrants, al País Basc els deien els coreans. El meu pare en va ser un. Després, va continuar lluitant cada dia per millorar les coses a les drassanes Euskalduna. No es va rendir mai i va morir amb un somriure als llavis.

Creu en Déu? L’ajuda alguna fe?

Crec en Déu, a qui anomeno l’Altíssim, però no soc catòlic practicant ni crec en dogmes ni miracles, i respecto els creients profundament. I els demano que abans que res siguin éssers humans i respectin la resta.

Li ha ensenyat alguna cosa, la malaltia?

Que la felicitat no és tenir, sinó ser, i per això el més important en la vida és la gent que estimes i t’estima. També he après que quan descobreixes això gaudeixes molt més de cada minut que et queda.

Com ha estat el seu tracte amb la sanitat?

Les relacions amb els metges han estat positives: he descobert que tenim grans professionals; però també que ens falta una gestió conjunta sanitària i social que milloraria el tracte envers els malalts d’ ELA i altres malalties minoritàries avui invisibles.

Vostè va presidir l’Exterior i va pilotar la fusió d’ Argentaria: com veu la banca?

Una mica perduda, perquè ningú no vol abordar el repte de millorar el govern corporatiu dels bancs. Ha arribat el moment de canviar el model de banca perquè es reconciliï amb els ciutadans. Ja ho vaig dir el 2011 quan em van fer honoris causa per la Universitat de Castella-la Manxa.

M’han dit que prepara les seves memò­ries: ens pot anticipar alguna revelació?

Relataré, sobretot, la meva vida i sentiments des que vaig deixar el Santander i em van diagnosticar d’ ELA fa quatre anys.

I dels seus anys a la banca, podria explicar ara alguna cosa?

De detalls sucosos, n’hi va haver en especial al dirigir la divisió d’Amèrica del Santander del 1999 al 2012. Quan vam vendre el Banc de ­Veneçuela a Chávez i vam comprar Banespa al Brasil vaig suportar grans pressions polí­tiques, perquè ens volien robar els dos bancs. Va haver-hi gent que jo creia grans figures i van caure del pedestal. 

Amb un somriure

Francisco Luzón parla escrivint en un mòbil que li presta la veu. L’acompanyen la seva filla i col·laboradors de la Fundació Luzón als quals va apuntant perquè responguin per ell les preguntes menys personals. Escriu, gesticula o escolta, però no deixa de somriure mai. Va ser un d’aquells que el Financial Timesva batejar com a “conquistadors”, artífexs de l’expansió multinacional espanyola a Llatino­amèrica. Poc després de deixar el Santander i retirar-se li van diagnosticar ELA, una malaltia queno té remei que patiran 120.000 persones i queja pateixen 4.000. Una d’elles es va suïcidar dijous davant una càmara, i mereix respecte, però Luzón, que ha decidit viure i lluitar contra l’ ELA, s’ha guanyat el nostre suport.

Lluís Amiguet

08/04/2017

La Vanguardia

El trastorn de l'estat d'ànim és el diagnòstic més freqüent en adults

La prevalença de la depressió a la regió sanitària de Girona és d'un 7,3 per cada 1.000 habitants, amb una proporció majoritària del gènere femení

El Centre de Salut Mental del Gironès i el Pla de l'Estany Foto: GABINET DE COMUNICACIÓ I PREMSA ICS-IAS.

El trastorn de l'estat d'ànim va ser el diagnòstic més freqüent tractat a la Xarxa de Salut Mental de comarques gironines en adults l'any passat, segons dades fetes públiques ahir per l'Institut Català de la Salut a Girona, coincidint amb el Dia Mundial de Salut, que enguany està dedicat a la depressió. Juntament amb l'ansietat, la depressió és la malaltia mental més freqüent. La prevalença d'aquesta malaltia a la regió sanitària de Girona és d'un 7,3 per cada 1.000 habitants, amb una proporció majoritària del gènere femení.

Segons el registre de dades del 2016 de la Xarxa de Salut Mental i Addiccions de les comarques gironines, el trastorn de l'estat d'ànim representa un 29,2% de les persones ateses (3.940 pacients respecte a un total de 13.491 persones visitades). Dins d'aquest grup, un 11,8% dels pacients han estat diagnosticats amb un trastorn depressiu major; un 9,7%, per altres trastorns, i un 7,6%, per trastorn bipolar (inclòs dins del grup diagnòstic de trastorns de l'estat d'ànim).

Per ser diagnosticat d'un trastorn depressiu major cal que la persona compleixi uns criteris mínims, com ara estat d'ànim baix la major part del dia, pèrdua d'interès o de la capacitat per gaudir de les coses, pèrdua o augment de pes, insomni o hipersòmnia, agitació o alentiment psicomotor, fatiga...

El 2016, el 14% de les urgències de psiquiatria tractades a l'hospital Santa Caterina (Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt) van ser pacients diagnosticats amb un trastorn de l'estat d'ànim (605 casos respecte a un total de 4.177 atesos).

LES XIFRES

3.940

pacients

van ser diagnosticats el 2016, segons dades de la Xarxa de Salut Mental i Addiccions.

11,8 %

dels pacients van ser diagnosticats amb un trastorn depressiu major l'any passat.

Factors biològics o genètics

No hi ha una única causa per a la depressió. Diversos factors poden actuar conjuntament, tant biològics o genètics com d'aprenentatge o ambientals. Perquè hi hagi una depressió cal que existeixi una vulnerabilitat, que pot ser biològica, com ara més reactivitat emocional i dificultat per regular les emocions, o psicològica. També hi influeix si s'han viscut o no experiències traumàtiques durant la infància.

G. Busquets

07/04/2017

El Punt Avui

“Dissenyo un mercat eficient per distribuir refugiats”

Alvin Roth, premi Nobel d’Economia, president de l’ Associació Americana d’ Economia

Edat? Ser vell resulta formidable si consideres l’alternativa. He dissenyat mètodes d’aparellar donants i receptors de ronyó i que cada nen trobi la millor escola a Nova York i Boston. Soc un flamant acadèmic de la Racef, ara a l'Institut de Espanya i assessoro a la Barcelona SGE

Com ha posat d’acord sis donants i receptors de ronyó per salvar sis vides?

Aparellar-los amb èxit és un problema matemàtic. Vostè dona el ronyó al seu fill que el necessita, però les seves immunologies no són compatibles, així que busquen un tercer que també el doni a algú estimat i no sigui compatible amb ell, però sí amb el fill de vostè...

Això es va complicant...

Però tenim la fórmula que permet trobar aquests donants i pacients compatibles.

... fins a sis vegades: enhorabona!

Hi ha molts altres problemes de matching (cassació d’oferta i demanda) que es poden resoldre amb matemàtiques.

He llegit els seus estudis sobre parelles.

El de l’amor és un mercat molt concorregut .

Què li he d’explicar.

Per això, una investigadora del meu equip va idear un sistema per millorar l’eficiència dels mercats digitals de parelles.

Sense necessitat de conèixer-se?

Un dels grans problemes que tenien era que les fotos de les dames més afavorides dupli­caven i triplicaven les de les altres en nombre de sol·licituds dels cavallers.

Com s’evita que així es col·lapsi el web?

Per optimitzar aquest mercat i estalviar temps a tothom, vam introduir senyals i les limitem per augmentar el cost de cada demanda.

Com?

Amb roses virtuals. Cada cavaller només podia enviar dues roses virtuals al dia a les dames que pretenia. D’aquesta forma li estava dient a aquesta dama: “No soc un més dels que envien peticions a totes i a tu també: tu m’interesses molt personalment. Amb tu vaig de debò”.

És la vida mateixa.

Si a vostè li interessa una senyora en particular i ella s’assabenta que les pretén totes, vostè per a ella perdrà interès. Quan vostè competeix pel que desitja en mercats molt freqüentats, vostè s’ha de singularitzar. Per exemple, per aconseguir una bona feina.

Què m’aconsella si busco feina?

Si vol ser interessant, interessi’s. No enviï a l’atzar una sol·licitud impersonal a tot arreu. Seleccioni on vol treballar i personalitzi al màxim les seves demandes i demostri que coneix bé aquella empresa perquè li interessa i perquè creu que poden enriquir-se junts.

Envio roses a les meves feines favorites?

Això fem al congrés de l’Associació Americana d’Economia que presideixo. L’any passat vam ocupar 13.000 habitacions d’hotel a Chicago. Venen milers d’economistes a buscar feina i per seleccionar-los han de seleccionar-nos. Els donem la possibilitat d’enviar només dos senyals als dos centres o universitats que més els agraden.

I funciona?

Estic a Stanford i vaig estar a Harvard i a aquestes sempre els sobren aspirants i per això no fan cas dels senyals, però també vaig estar a Pittsburg i allà sí que ens hi fixàvem molt.

No és només qüestió de sou?

En el mercat de professionals el sou importa, però no és el més important. Per exemple, en el mercat de periodistes no només es tracta de sou: és més complex. Potser vostè prefereix guanyar menys però poder triar el seu equip o una àrea determinada o una ciutat o una altra.

També hauria d’enviar senyals?

Als EUA quan els estudiants busquen universitat visiten les que més els interessen i deixen la seva firma al llibre de convidats i així, quan envien la sol·licitud, poden dir: fixi’s si m’interessen vostès que vaig anar-hi i vaig signar.

Un altre cop s’envia una rosa de senyal.

També vaig dissenyar mecanismes per casar oferta i demanda de forma òptima entre escolars a la recerca de plaça i escoles disponibles a Nova York i Boston. I entre metges acabats de llicenciar i places d’hospital als EUA.

Podria dissenyar aquí un sistema de contractació d’obra pública sense corrupció?

Miri: hi ha problemes que no pot resoldre l’economia, sinó la policia.

Què...?

Cada polític que cobri una comissió per robar als ciutadans... a la policia! Que el detinguin i el jutgin. És un criminal. També són criminals els qui intenten subornar-lo per aconseguir contractes públics. Aquest és un problema estrictament policial i no econòmic.

Així se solucionaria el problema?

Així s’ho pensarien dues vegades abans d’intentar subornar o cobrar un suborn. Això seria desincentivar el crim. El procés de contrac­tació ha de ser el més transparent possible, però el càstig per als suborns, també exemplar.

On veu avui més necessaris els seus mètodes de casar oferta i demanda?

He participat en un estudi de l’ONU per buscar solucions a les crisis dels refugiats. És un problema complex, ho sé, però la manera d’enfrontar-se a aquest tipus de desafiaments és partir-los en altres de més petits i després buscar solucions per a cadascun.

I amb quin trosset es queda vostè ara?

Estic dissenyant un mètode de casar demandants i oferents de refugi per ubicar de la millor manera els refugiats als llocs on trobaran feina i seran benvinguts.

És una investigació urgent.

Els mercats no són ens amb vida pròpia: podem dissenyar-los tots. En aquest hi ha una manera que la demanda i l’oferta de refugi es poden trobar i descobriré com.

Molt més que preu

Una fórmula matemàtica del professor Roth per aparellar amb èxit, i sense diners pel mig, donants i receptors de ronyó ha salvat milers de vides. Un altre algoritme semblant va millorar les dels escolars de Nova York i Boston permetent-los trobar la millor escola per a ells. Ara aquest Nobel busca la fórmula perquè refu­giats de tot el planeta trobin el millor lloc on ser acollits i poder aportar la seva feina a canvi. Els mercats no són éssers aliens a nosaltres als quals hem d’obeir sense alternativa: al contrari, són mecanismes socials, molt més complexos que el del simple preu, que poden esclavitzar-nos o millorar les nostres vides; depèn de com els dissenyem.

Lluís Amiguet

03/04/2017

La Vanguardia

Moren almenys 50 persones en un bombardeig químic al nord de Síria

El Govern de Damasc i l'oposició es culpen mútuament d'un atac que va provocar la mort de nombroses dones i menors 

Famílies senceres van perdre la vida mentre dormien 

Un nen espera per rebre tractament al costat d´una bassa de sang en un hospital de Síria. MOHAMMED BADRA/efe

Més de mig centenar de persones van morir en un suposat bombardeig químic a la localitat de Jan Shijún, al nord de Síria, del qual tant el Govern de Damasc com l'oposició es van culpar mútuament. L'Observatori Sirià de Drets Humans va informar de 58 morts, entre ells 11 menors, i de desenes de ferits per l'atac d'avions no identificats contra Jan Shijún, al sud de la província septentrional d'Idleb. Per la seva banda, la Defensa Civil Siriana, que ofereix serveis de rescat a àrees fora del control de les forces governamentals, va afirmar que hi va haver 50 morts i 250 ferits, la majoria nens i dones.

Les dues fonts van destacar que els ferits presentaven símptomes d'asfíxia, vòmits, espasmes i alguns treien escuma per la boca. De fet, fotografies i vídeos publicats per activistes mostren imatges impactants d'adults i menors sent atesos a centres sanitaris i al propi carrer, on els equips d'emergència ruixaven amb aigua els afectats.

El president de l'opositor Consell Local de Jan Shijún, Ossama al Siada, va explicar que avions de les forces governamentals van bombardejar amb gas clor i gas sarín diferents àrees de Jan Shijún. «Tres bombardejos van ser contra habitatges de civils al barri del Nord i el quart, contra el centre de la població», va assenyalar.

Segons la seva opinió, la gran xifra de morts es deu al fet que «famílies senceres es van asfixiar mentre dormien» quan es va produir el bombardeig, poc abans de les set del matí hora local. Al Siada va assenyalar que molts van perdre la vida per la incapacitat dels hospitals de la zona d'atendre tots els ferits, de manera que alguns van morir abans que poguessin rebre assistència mèdica. Alguns ferits van ser traslladats a l'Hospital d'Idleb, a la capital de la província homònima, i al de Bab al Haua, a la frontera amb Turquia, per des d'allà ser duts a centres sanitaris turcs.

El responsable de seguretat de l'ONG francesa Unió de les Organitzacions de Socors i Auxili Mèdic (Uossm), Ahmad Dbis, va afirmar des de Turquia que s'han instal·lat carpes especials per tractar els afectats per l'atac al pas de Bab a Haua, entre Síria i Turquia. «D'aquests ferits, almenys 25 casos greus han estat traslladats després a hospitals al territori turc», va revelar Dbis, l'organització del qual va elevar a 100 morts i 400 ferits el nombre de víctimes pel bombardeig.

Jan Shijún té uns 75.000 habitants, molts d'ells desplaçats procedents de la veïna província de Hama, i està sota el domini de l'Exèrcit Lliure Sirià (ELS), segons el director de l'opositor Centre d'Informació d'Idleb, Obeida Fadel. Hores després del suposat atac químic, avions de guerra van tornar a atacar un centre mèdic a Jan Shijún, que va quedar fora de servei.

Atac a un hospital

Fadel va detallar que l'hospital Al Rahma de Jan Shijún va ser objectiu de diversos bombardejos d'aparells russos i va quedar fora de servei.

Les reaccions després al pressumpte atac químic no es van fer esperar i la Coalició Nacional Siriana (Cnfros), principal aliança de l'oposició, va acusar avions governamentals d'haver bombardejat Jan Shijún amb projectils que contenien gas sarín. No obstant això, des de Damasc, una font militar siriana d'alt rang va negar que les forces lleials al president Bashar al-Assad o les russes estiguin darrere de l'atac químic.

Susana Samhan

05/04/2017

Diari de Girona

Endometriosi, la malaltia silenciada

Afecta una de cada deu dones i Salut prepara un protocol per millorar-ne el tractament

L’Associació d’Afectades per Endometriosi de Catalunya reclama unitats especialitzades per tractar aquesta malaltia. / KEITH BROFSKY / GETTY

És la malaltia ginecològica amb més incidència. Afecta almenys un 10% de les dones en edat reproductiva -1,7 milions de dones a Espanya- però podrien ser més perquè està infradiagnosticada. I pràcticament no se’n parla. És l’endometriosi. “Com que és una malaltia que només pateixen les dones, és més oculta. Si els homes la patissin, les coses possiblement serien diferents”, argumenta el cap de ginecologia de l’Hospital Clínic i responsable de la unitat d’endometriosi, Francisco Carmona. És una malaltia crònica en la qual el teixit endometrial que recobreix l’úter s’estén als ovaris, les trompes de Fal·lopi, l’intestí, la bufeta o el recte, però també al tòrax o el pulmó, i ocasiona fenòmens inflamatoris que causen dolor -el de la regla és el més freqüent però també en les relacions sexuals, a l’hora d’anar de ventre o orinar-, dolor pèlvic crònic, problemes digestius o fatiga. El teixit desplaçat produeix quistos ovàrics, nòduls i adherències. En casos més greus pot causar fenòmens de sensibilització central, que fa que les dones “percebin dolor davant de qualsevol estímul, com ara una simple carícia”, diu Carmona.

L’endometriosi no té cura i el tractament, que pot ser farmacològic (hormones i anticonceptius) o quirúrgic, és per alleujar-ne els símptomes i reduir el dolor. Els metges, però, aposten per endarrerir i reduir al màxim el nombre d’operacions.

És una malaltia “molt complexa” i els símptomes varien d’una dona a l’altra. “Tot el que té de freqüent ho té de variable”, diu el cap de la unitat d’endometriosi de Salut de la Dona Dexeus, Pere Barri. En algunes dones, fins i tot, és asimptomàtica, i els hi diagnostiquen quan tenen problemes per quedar-se embarassades, atès que entre el 30% i el 40% de dones que la pateixen són estèrils. Els símptomes -dolor de regla i infertilitat- s’han normalitzat tant socialment que el diagnòstic pot endarrerir-se fins a vuit anys.

Malaltia silenciada

També és una malaltia silenciada per les pacients. “Les malaltes hem contribuït al tabú. Si tens problemes per quedar-te embarassada o dolor en les relacions sexuals no ho expliques”, diu Cristina Gurruchaga, presidenta de l’Associació d’Afectades per Endometriosi de Catalunya. És una malaltia benigna, no cancerígena, però afecta la qualitat de vida. Segons un estudi, provoca una pèrdua de fins a 11 hores de feina a la setmana per dona. Gurruchaga té una endometriosi profunda que li afecta diferents òrgans i li provoca dolor pèlvic crònic i problemes de micció. No pot anar de viatge o fer tasques quotidianes i ha hagut de reduir la vida social per culpa del dolor. “És un procés psicològic dur, et sents com una àvia”, diu.

L’associació reclama metges d’atenció primària, ginecòlegs formats i unitats especialitzades per tractar-la. El departament de Salut està elaborant un protocol per millorar el diagnòstic i el tractament d’aquesta malaltia, ja que ara no hi ha circuits de derivació àgils i hi ha desconeixement entre els professionals. L’associació proposa programes d’ovodonació i de congelació d’ovòcits i que les afectades puguin tenir prioritat per accedir a la fecundació in vitro per la sanitat pública. Però el missatge, segons Barri, ha de ser positiu: “Una endometriosi ben tractada permet bona qualitat de vida i conservar la fertilitat”.

L.B.

02/04/2017

Ara.cat

Pàniker i Panikkar, la conversa brilllant

El filòsof Salvador Pàniker va morir dissabte als 90 anys. / BALLESTEROS / EFE

Els germans Raimon Panikkar (1918-2010) i Salvador Pàniker (1927-2017) no estaven d’acord ni en com havien d’escriure el seu primer cognom. El que els va separar ha quedat en l’àmbit familiar, encara que no és difícil endevinar-hi les disputes més prosaiques que acostumen a esquerdar les relacions familiars i la rivalitat intel·lectual de dos homes extraordinàriament intel·ligents i cultes.

Estaven units per l’estudi i la pràctica de la filosofia, pel coneixement de la ciència (química el Raimon, enginyeria industrial el Salvador), per l’aire elegant, sensual i seductor que els donava la pell bruna de les seves arrels paternes índies, i per una molt desenvolupada vibració interior de la transcendència. El Salvador va explicar-ho així en una entrevista: “No soc ateu, perquè l’ateisme no és compatible amb Johann Sebastian Bach”.

Salvador Pàniker va entrar a les cases de la gent molt abans que el Raimon. Encara recordo un oncle meu portant a casa un llibre titulat Conversaciones en Cataluña amb un posat entusiasmat: “L’heu de llegir!” Salvador Pàniker havia fet 25 entrevistes a 25 personalitats catalanes en una època en què la dictadura de Franco tractava, precisament, que Catalunya no tingués cap personalitat. Pàniker va preguntar com si visqués en un país lliure. Acompanyat del fotògraf Xavier Miserachs i proveït d’un magnetòfon, es va plantar a casa de Pla, Espriu, Dalí, Matute, Duran Farell, Valverde o Gironella. 

Pàniker preguntava sense por i els altres feien el que podien. L’alcalde Porcioles el rep amb una pregunta: “Transcriurà tot el que li diguem?” “S’ha de fiar de mi”, contesta Pàniker. L’èxit del llibre va ser tan gran (“Li livre dont on parle le plus a Barcelone”, Le Figaro Littéraire), que, dos anys més tard, en va fer un altre: Conversaciones en Madrid : de Fraga a Tierno Galván, passant per l’inevitable Cela. “Vaig emprendre aquesta excursió per conversar sobre la vida i la mort, sobre art i sobre política, sobre la religió i sobre ètica; en una paraula, sobre el que acostumen a conversar les persones de determinat nivell cultural quan prenen juntes el cafè”, va resumir l’autor. El llibre va ser publicat per Kairós, l’editorial que Salvador Pàniker havia fundat el 1965. Anys més tard va destil·lar l’experiència de preguntar i de contestar les innumerables entrevistes que li van fer en el que ell mateix va anomenar fent broma “el principi de Pàniker”: “Tot entrevistat queda reduït als límits mentals del seu entrevistador”.

A favor de l’eutanàsia activa

Vaig entrevistar-lo un parell de vegades a El matí de Catalunya Ràdio amb motiu de la publicació dels seus dietaris, i és va sorprendre de la rebuda: “Em pensava que venia a jugar a camp contrari”. I, esclar, també va passar pel micròfon en més d’una ocasió com a veu a favor de l’eutanàsia activa. Amb la mort de Salvador Pàniker desapareix l’últim germà (Raimon, Josep Maria, Mercè i Salvador) d’una família que va viure entre Orient i Occident un segle abans de la globalització. Dissabte al vespre, en saber la notícia de la defunció, vaig recuperar una entrevista recent en què, quan li van preguntar sobre la mort, Salvador Pàniker va tirar d’ironia: “Montaigne, al qual tanta gent cita sense haver-lo llegit, va escriure que no cal amoïnar-se per la mort, perquè, al seu moment, la natura ja ens n’informarà”.

Antoni Bassas

03/04/2017

Ara.cat