Una religió a la carta i sense Déu?

Lluís Duch alerta d’una espiritualitat individualista que ha substituït el fet sociològic pel psicològic

L’antropòleg i teòleg Lluís Duch (Barcelona, 1936), és autor del llibre L’exili de Déu, publicat fa poc per l’editorial Fragmenta. / FRAGMENTA EDITORIAL

Un just predicava contra la maldat i la rapinya, la mentida i la indiferència. Ningú no l’escoltava. Un dia, un nen, mogut per la pietat, va intentar explicar-li que predicava en va. Llavors el just es va explicar: “Al principi pensava que podria canviar els homes. Ara sé que no ho aconseguiré. Si encara predico és perquè els homes no em canviïn a mi”.

L’antropòleg i teòleg Lluís Duch (Barcelona, 1936) cita aquesta història al final del seu llibre L’exili de Déu (publicat fa poc per l’editorial Fragmenta). Monjo de Montserrat des del 1961 i autor de cinquanta llibres i opuscles, i de més de tres-cents articles i col·laboracions en obres col·lectives, Duch ha escrit aquí un breu i intens crit. Un cop a la taula conscient que no canviarà els homes del seu temps, però mostrant la necessitat també que aquests no el canviïn a ell. Però, a diferència del protagonista de la història anterior, la seva prèdica sí que és escoltada i llegida, encara que sigui de manera minoritària. Una minoria, malgrat tot, necessitada de veus com la seva, lúcides, que recorren els carrers posant de manifest el que primer han observat i macerat en silenci. La veu de Lluch no és visceral ni fruit d’una reacció ràpida, sinó que emergeix com a resposta reflexiva, carregada de raó, i també d’idees que fan repensar el món. No en va, la seva dilatada trajectòria intel·lectual va ser reconeguda i estudiada en el llibre d’homenatge Emparaular el món. El pensament antropològic de Lluís Duch (Fragmenta, 2011).

Religió sense comunitat

A L’exili de Déu parla de com el Déu “oficial” s’ha convertit en un Déu aliè, “una entitat antigament significativa, però que ara, cada dia més, resulta irrellevant i sense gens d’interès per a una gran majoria de ciutadans”. “En el moment present -alerta Duch- s’està produint una situació que no té gaires precedents en els registres històrics, religiosos i socials del passat recent de la nostra cultura: una religió sense Déu”. Aquesta religiositat que ha oblidat Déu perquè no el necessita funciona com una mena de “religió a la carta”, com ell mateix explica, “el destinatari de la qual seria el mateix ésser humà, els seus variables estats emocionals, el seu freqüent afany -sovint descontrolat i impacient- de vivències, la seva aguda inapetència i desmobilització social i associativa”. Una religió que respondria a una crida molt contemporània, com apunta en el llibre: “Baixa al teu interior, descendeix fins a les profunditats més recòndites de tu mateix i no et preocupis de res més!” “El que és esotèric sense el complement de l’ètica és la marca distintiva d’una religió sense Déu i sense comunitat -explica-; és la religió que té un sol fidel i un sol culte: «aquest» home o «aquesta» dona, i acostuma a tenir una sola finalitat, que és la resposta a la pregunta narcisista per excel·lència: ¿com em trobo?” Això ens porta, en paraules de Lluch, a una “situació de substitució del fet sociològic pel psicològic”.

Per a l’antropòleg, que també és professor emèrit de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós de Tarragona, i de l’Abadia de Montserrat, aquesta “indiscutible supremacia actual” del fet psicològic davant del sociològic del creient, és causada pel descrèdit i la desconfiança que inspiren les institucions i respon a una sèrie de factors, com per exemple “el desencís davant les promeses incomplertes de la Il·lustració, l’aguda consciència de caiguda, l’accentuat individualisme de masses, la creixent incapacitat de les institucions per a l’orientació d’individus i grups humans o la irrellevància dels codis morals i jurídics vigents”. Lluch cita Jean-Louis Schlegel el qual, seguint una intuïció d’Antoine Faivre, va assenyalar que esoterisme i gnosi són pràcticament sinònims i acostumen a fer-se presents en moments d’incertesa i desarticulació social, quan, per exemple, “la imatge de Déu de la «religió oficial» no només suscita dubtes o indiferència, sinó que, explícitament, és rebutjada de ple per molts com a irrellevant, fins i tot pels que es mostren interessats pel fet religiós en el dia a dia de la seva vida quotidiana”.

Omplir el buit de Déu

“L’esoterisme -diu Lluch- sol ser una reacció a les angoixes i les frustracions més íntimes i decisives de l’existència humana”. En paraules de Faivre, consisteix “en una entrada en si mateix que passa per una gnosi, un coneixement, per assolir una forma d’il·luminació i salvació individual”. Com explica a L’exili de Déu, “les gnosis antigues i modernes segueixen de ple les dinàmiques de prospecció psicològica que són característiques de les èpoques en què els sistemes socials -entre els quals, la religió- no dispensen confiança i orientació per a la vida quotidiana”, que el porta a una prèdica contundent, amb la qual comença aquest article: “En el fons tota gnosi és una exaltació i una revolta en majúscules del jo contra el tu i el nosaltres. És indubtable que l’acusat tarannà gnòstic del nostre temps es correspon molt bé amb l’individualisme exacerbat i solipsista que s’ha estat proclamant i practicant a Occident, gairebé sempre per part de profetes del (neo) liberalisme economicista i explotador imperant que sovint s’ha confós de manera perversa i econòmicament rendible amb la recerca d’una legítima i imprescindible autonomia de l’ésser humà”, diu Lluch, i afegeix: “Nombrosos homes i dones intenten omplir el buit deixat per Déu recorrent a una de les innombrables ofertes del psicologitzat hipermercat religiós actual”.

Una crida en l’aire, no per canviar els altres sinó per no ser canviat, conscient de la frase de Karl Barth “quan l’home perd Déu, troba els déus”, el mestre Lluch comenta: “Contra el que sovint es proclama, la idolatria no és mai un fenomen del passat, sinó que l’ésser humà, a causa del desig -sempre insatisfet i impossible de culminar- de plenitud i realització absolutes, no deixa mai de posseir fortes tendències idolàtriques i, especialment, autoidolàtriques”.

Dídac P. Lagarriga
06/04/2017
Ara.cat

“Respecto el suïcida amb ELA, però jo he triat viure i lluitar”

Francisco Luzón, malalt i lluitador contra l’ELA; expresident del Banc Argentaria

Tinc 69 anys i en fa 4 que lluito contra l’esclerosi lateral miotròfica (ELA); per a mi cada instant de vida és una eternitat. Crec en Déu, però no en els miracles. La meva família m’anima i m’ajuda a continuar. La meva fundació ha firmat un conveni amb la Generalitat per crear un centre contra l’ELA a Barcelona

Aprova el suïcidi d’un altre malalt d’ ELA, dijous passat?

Aquest suïcidi demostra com n’és, de dura i agressiva, l’ELA, i jo respecto la decisió de cada malalt de viure o deixar de viure.

Ho ha pensat alguna vegada, vostè?

Jo aposto per la vida. I ho faré mentre el meu cos m’ho permeti, perquè per a mi cada instant de vida és una eternitat.

Li troba algun sentit, a la seva malaltia?

El millor d’una malaltia tan brutal, des­coneguda i complexa com l’ ELA és que et fa veure la importància que té la vida. I d’això no te n’adones del tot fins que estàs sentenciat a mort.

Vostè ha perdut la parla, però no l’ànim: he vist que és hiperactiu.

Perquè, jo, a més, li he donat el meu propi sentit a la malaltia perquè no em dono per vençut, he creat la meva fundació i així planto cara a l’ELA . No em puc permetre ni un descans.

Què farà, d’ara endavant?

Lluitaré fins a l’últim segon de la meva vida perquè els pacients d’ ELA puguem afrontar-la amb tota dignitat i el mínim patiment.

Què milloraria la vida del pacient?

Necessitem un pla nacional contra l’ ELA perquè cap malalt no torni a suïcidar-se ni desitgi l’eutanàsia.

Com?

Acabo de firmar amb la meva fundació un acord amb la Generalitat i crearem a Barce­lona un centre de tractament i investigació. Ja tenim un equip científic treballant amb el doctor Màrius Rubiralta i la doctora Mónica Povedano amb 120 pacients, als quals ajudarem a alimentar-se millor, per exemple.

Ben fet.

Necessitem el suport dels que prenen les decisions. Li parlo en nom dels 4.000 malalts espanyols i dels 120.000 que ho seran durant la seva existència: podem allargar i millorar la vida dels malalts. Als països més avançats, de mitjana ja sobreviuen vuit anys, el doble que aquí i amb més qualitat de vida.

Com es va assabentar que tenia ELA?

Un dia no vaig poder cridar, al futbol, i poc després vaig començar a parlar malament, i llavors em van operar de les cordes vocals sense resultat, així que vaig anar als EUA i el 2014 em van diagnosticar l’ELA. Però encara no en sabem gairebé res, de la malaltia, que en cada cas es manifesta de forma diferent.

Vostè va emmalaltir tot just jubilar-se com a directiu de banca.

Tinc 69 anys. A mesura que compleixes anys, t’adones que l’únic que tens és la vida i que les altres coses no són teves. Les altres coses són secundàries. I això no ho penses mai, abans: ni als 30 ni als 50. Ara veig que la recompensa de la vida no és la destinació, sinó el viatge.

Vostè és el primer personatge que entrevisto per a La Contra que ha nascut a Conca: enhorabona.

Jo avui em sento un ser humà abans que res, tot i que valoro les meves arrels, per descomptat, els llocs on vaig néixer, vaig créixer i vaig treballar, i per això soc manxec, basc i també llatinoamericà.

L’ha inspirat cap altre lluitador?

El meu pare. Va anar a treballar de Conca a una pedrera basca. A aquells immigrants, al País Basc els deien els coreans. El meu pare en va ser un. Després, va continuar lluitant cada dia per millorar les coses a les drassanes Euskalduna. No es va rendir mai i va morir amb un somriure als llavis.

Creu en Déu? L’ajuda alguna fe?

Crec en Déu, a qui anomeno l’Altíssim, però no soc catòlic practicant ni crec en dogmes ni miracles, i respecto els creients profundament. I els demano que abans que res siguin éssers humans i respectin la resta.

Li ha ensenyat alguna cosa, la malaltia?

Que la felicitat no és tenir, sinó ser, i per això el més important en la vida és la gent que estimes i t’estima. També he après que quan descobreixes això gaudeixes molt més de cada minut que et queda.

Com ha estat el seu tracte amb la sanitat?

Les relacions amb els metges han estat positives: he descobert que tenim grans professionals; però també que ens falta una gestió conjunta sanitària i social que milloraria el tracte envers els malalts d’ ELA i altres malalties minoritàries avui invisibles.

Vostè va presidir l’Exterior i va pilotar la fusió d’ Argentaria: com veu la banca?

Una mica perduda, perquè ningú no vol abordar el repte de millorar el govern corporatiu dels bancs. Ha arribat el moment de canviar el model de banca perquè es reconciliï amb els ciutadans. Ja ho vaig dir el 2011 quan em van fer honoris causa per la Universitat de Castella-la Manxa.

M’han dit que prepara les seves memò­ries: ens pot anticipar alguna revelació?

Relataré, sobretot, la meva vida i sentiments des que vaig deixar el Santander i em van diagnosticar d’ ELA fa quatre anys.

I dels seus anys a la banca, podria explicar ara alguna cosa?

De detalls sucosos, n’hi va haver en especial al dirigir la divisió d’Amèrica del Santander del 1999 al 2012. Quan vam vendre el Banc de ­Veneçuela a Chávez i vam comprar Banespa al Brasil vaig suportar grans pressions polí­tiques, perquè ens volien robar els dos bancs. Va haver-hi gent que jo creia grans figures i van caure del pedestal. 

Amb un somriure

Francisco Luzón parla escrivint en un mòbil que li presta la veu. L’acompanyen la seva filla i col·laboradors de la Fundació Luzón als quals va apuntant perquè responguin per ell les preguntes menys personals. Escriu, gesticula o escolta, però no deixa de somriure mai. Va ser un d’aquells que el Financial Timesva batejar com a “conquistadors”, artífexs de l’expansió multinacional espanyola a Llatino­amèrica. Poc després de deixar el Santander i retirar-se li van diagnosticar ELA, una malaltia queno té remei que patiran 120.000 persones i queja pateixen 4.000. Una d’elles es va suïcidar dijous davant una càmara, i mereix respecte, però Luzón, que ha decidit viure i lluitar contra l’ ELA, s’ha guanyat el nostre suport.

Lluís Amiguet

08/04/2017

La Vanguardia

El trastorn de l'estat d'ànim és el diagnòstic més freqüent en adults

La prevalença de la depressió a la regió sanitària de Girona és d'un 7,3 per cada 1.000 habitants, amb una proporció majoritària del gènere femení

El Centre de Salut Mental del Gironès i el Pla de l'Estany Foto: GABINET DE COMUNICACIÓ I PREMSA ICS-IAS.

El trastorn de l'estat d'ànim va ser el diagnòstic més freqüent tractat a la Xarxa de Salut Mental de comarques gironines en adults l'any passat, segons dades fetes públiques ahir per l'Institut Català de la Salut a Girona, coincidint amb el Dia Mundial de Salut, que enguany està dedicat a la depressió. Juntament amb l'ansietat, la depressió és la malaltia mental més freqüent. La prevalença d'aquesta malaltia a la regió sanitària de Girona és d'un 7,3 per cada 1.000 habitants, amb una proporció majoritària del gènere femení.

Segons el registre de dades del 2016 de la Xarxa de Salut Mental i Addiccions de les comarques gironines, el trastorn de l'estat d'ànim representa un 29,2% de les persones ateses (3.940 pacients respecte a un total de 13.491 persones visitades). Dins d'aquest grup, un 11,8% dels pacients han estat diagnosticats amb un trastorn depressiu major; un 9,7%, per altres trastorns, i un 7,6%, per trastorn bipolar (inclòs dins del grup diagnòstic de trastorns de l'estat d'ànim).

Per ser diagnosticat d'un trastorn depressiu major cal que la persona compleixi uns criteris mínims, com ara estat d'ànim baix la major part del dia, pèrdua d'interès o de la capacitat per gaudir de les coses, pèrdua o augment de pes, insomni o hipersòmnia, agitació o alentiment psicomotor, fatiga...

El 2016, el 14% de les urgències de psiquiatria tractades a l'hospital Santa Caterina (Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt) van ser pacients diagnosticats amb un trastorn de l'estat d'ànim (605 casos respecte a un total de 4.177 atesos).

LES XIFRES

3.940

pacients

van ser diagnosticats el 2016, segons dades de la Xarxa de Salut Mental i Addiccions.

11,8 %

dels pacients van ser diagnosticats amb un trastorn depressiu major l'any passat.

Factors biològics o genètics

No hi ha una única causa per a la depressió. Diversos factors poden actuar conjuntament, tant biològics o genètics com d'aprenentatge o ambientals. Perquè hi hagi una depressió cal que existeixi una vulnerabilitat, que pot ser biològica, com ara més reactivitat emocional i dificultat per regular les emocions, o psicològica. També hi influeix si s'han viscut o no experiències traumàtiques durant la infància.

G. Busquets

07/04/2017

El Punt Avui

“Dissenyo un mercat eficient per distribuir refugiats”

Alvin Roth, premi Nobel d’Economia, president de l’ Associació Americana d’ Economia

Edat? Ser vell resulta formidable si consideres l’alternativa. He dissenyat mètodes d’aparellar donants i receptors de ronyó i que cada nen trobi la millor escola a Nova York i Boston. Soc un flamant acadèmic de la Racef, ara a l'Institut de Espanya i assessoro a la Barcelona SGE

Com ha posat d’acord sis donants i receptors de ronyó per salvar sis vides?

Aparellar-los amb èxit és un problema matemàtic. Vostè dona el ronyó al seu fill que el necessita, però les seves immunologies no són compatibles, així que busquen un tercer que també el doni a algú estimat i no sigui compatible amb ell, però sí amb el fill de vostè...

Això es va complicant...

Però tenim la fórmula que permet trobar aquests donants i pacients compatibles.

... fins a sis vegades: enhorabona!

Hi ha molts altres problemes de matching (cassació d’oferta i demanda) que es poden resoldre amb matemàtiques.

He llegit els seus estudis sobre parelles.

El de l’amor és un mercat molt concorregut .

Què li he d’explicar.

Per això, una investigadora del meu equip va idear un sistema per millorar l’eficiència dels mercats digitals de parelles.

Sense necessitat de conèixer-se?

Un dels grans problemes que tenien era que les fotos de les dames més afavorides dupli­caven i triplicaven les de les altres en nombre de sol·licituds dels cavallers.

Com s’evita que així es col·lapsi el web?

Per optimitzar aquest mercat i estalviar temps a tothom, vam introduir senyals i les limitem per augmentar el cost de cada demanda.

Com?

Amb roses virtuals. Cada cavaller només podia enviar dues roses virtuals al dia a les dames que pretenia. D’aquesta forma li estava dient a aquesta dama: “No soc un més dels que envien peticions a totes i a tu també: tu m’interesses molt personalment. Amb tu vaig de debò”.

És la vida mateixa.

Si a vostè li interessa una senyora en particular i ella s’assabenta que les pretén totes, vostè per a ella perdrà interès. Quan vostè competeix pel que desitja en mercats molt freqüentats, vostè s’ha de singularitzar. Per exemple, per aconseguir una bona feina.

Què m’aconsella si busco feina?

Si vol ser interessant, interessi’s. No enviï a l’atzar una sol·licitud impersonal a tot arreu. Seleccioni on vol treballar i personalitzi al màxim les seves demandes i demostri que coneix bé aquella empresa perquè li interessa i perquè creu que poden enriquir-se junts.

Envio roses a les meves feines favorites?

Això fem al congrés de l’Associació Americana d’Economia que presideixo. L’any passat vam ocupar 13.000 habitacions d’hotel a Chicago. Venen milers d’economistes a buscar feina i per seleccionar-los han de seleccionar-nos. Els donem la possibilitat d’enviar només dos senyals als dos centres o universitats que més els agraden.

I funciona?

Estic a Stanford i vaig estar a Harvard i a aquestes sempre els sobren aspirants i per això no fan cas dels senyals, però també vaig estar a Pittsburg i allà sí que ens hi fixàvem molt.

No és només qüestió de sou?

En el mercat de professionals el sou importa, però no és el més important. Per exemple, en el mercat de periodistes no només es tracta de sou: és més complex. Potser vostè prefereix guanyar menys però poder triar el seu equip o una àrea determinada o una ciutat o una altra.

També hauria d’enviar senyals?

Als EUA quan els estudiants busquen universitat visiten les que més els interessen i deixen la seva firma al llibre de convidats i així, quan envien la sol·licitud, poden dir: fixi’s si m’interessen vostès que vaig anar-hi i vaig signar.

Un altre cop s’envia una rosa de senyal.

També vaig dissenyar mecanismes per casar oferta i demanda de forma òptima entre escolars a la recerca de plaça i escoles disponibles a Nova York i Boston. I entre metges acabats de llicenciar i places d’hospital als EUA.

Podria dissenyar aquí un sistema de contractació d’obra pública sense corrupció?

Miri: hi ha problemes que no pot resoldre l’economia, sinó la policia.

Què...?

Cada polític que cobri una comissió per robar als ciutadans... a la policia! Que el detinguin i el jutgin. És un criminal. També són criminals els qui intenten subornar-lo per aconseguir contractes públics. Aquest és un problema estrictament policial i no econòmic.

Així se solucionaria el problema?

Així s’ho pensarien dues vegades abans d’intentar subornar o cobrar un suborn. Això seria desincentivar el crim. El procés de contrac­tació ha de ser el més transparent possible, però el càstig per als suborns, també exemplar.

On veu avui més necessaris els seus mètodes de casar oferta i demanda?

He participat en un estudi de l’ONU per buscar solucions a les crisis dels refugiats. És un problema complex, ho sé, però la manera d’enfrontar-se a aquest tipus de desafiaments és partir-los en altres de més petits i després buscar solucions per a cadascun.

I amb quin trosset es queda vostè ara?

Estic dissenyant un mètode de casar demandants i oferents de refugi per ubicar de la millor manera els refugiats als llocs on trobaran feina i seran benvinguts.

És una investigació urgent.

Els mercats no són ens amb vida pròpia: podem dissenyar-los tots. En aquest hi ha una manera que la demanda i l’oferta de refugi es poden trobar i descobriré com.

Molt més que preu

Una fórmula matemàtica del professor Roth per aparellar amb èxit, i sense diners pel mig, donants i receptors de ronyó ha salvat milers de vides. Un altre algoritme semblant va millorar les dels escolars de Nova York i Boston permetent-los trobar la millor escola per a ells. Ara aquest Nobel busca la fórmula perquè refu­giats de tot el planeta trobin el millor lloc on ser acollits i poder aportar la seva feina a canvi. Els mercats no són éssers aliens a nosaltres als quals hem d’obeir sense alternativa: al contrari, són mecanismes socials, molt més complexos que el del simple preu, que poden esclavitzar-nos o millorar les nostres vides; depèn de com els dissenyem.

Lluís Amiguet

03/04/2017

La Vanguardia

Moren almenys 50 persones en un bombardeig químic al nord de Síria

El Govern de Damasc i l'oposició es culpen mútuament d'un atac que va provocar la mort de nombroses dones i menors 

Famílies senceres van perdre la vida mentre dormien 

Un nen espera per rebre tractament al costat d´una bassa de sang en un hospital de Síria. MOHAMMED BADRA/efe

Més de mig centenar de persones van morir en un suposat bombardeig químic a la localitat de Jan Shijún, al nord de Síria, del qual tant el Govern de Damasc com l'oposició es van culpar mútuament. L'Observatori Sirià de Drets Humans va informar de 58 morts, entre ells 11 menors, i de desenes de ferits per l'atac d'avions no identificats contra Jan Shijún, al sud de la província septentrional d'Idleb. Per la seva banda, la Defensa Civil Siriana, que ofereix serveis de rescat a àrees fora del control de les forces governamentals, va afirmar que hi va haver 50 morts i 250 ferits, la majoria nens i dones.

Les dues fonts van destacar que els ferits presentaven símptomes d'asfíxia, vòmits, espasmes i alguns treien escuma per la boca. De fet, fotografies i vídeos publicats per activistes mostren imatges impactants d'adults i menors sent atesos a centres sanitaris i al propi carrer, on els equips d'emergència ruixaven amb aigua els afectats.

El president de l'opositor Consell Local de Jan Shijún, Ossama al Siada, va explicar que avions de les forces governamentals van bombardejar amb gas clor i gas sarín diferents àrees de Jan Shijún. «Tres bombardejos van ser contra habitatges de civils al barri del Nord i el quart, contra el centre de la població», va assenyalar.

Segons la seva opinió, la gran xifra de morts es deu al fet que «famílies senceres es van asfixiar mentre dormien» quan es va produir el bombardeig, poc abans de les set del matí hora local. Al Siada va assenyalar que molts van perdre la vida per la incapacitat dels hospitals de la zona d'atendre tots els ferits, de manera que alguns van morir abans que poguessin rebre assistència mèdica. Alguns ferits van ser traslladats a l'Hospital d'Idleb, a la capital de la província homònima, i al de Bab al Haua, a la frontera amb Turquia, per des d'allà ser duts a centres sanitaris turcs.

El responsable de seguretat de l'ONG francesa Unió de les Organitzacions de Socors i Auxili Mèdic (Uossm), Ahmad Dbis, va afirmar des de Turquia que s'han instal·lat carpes especials per tractar els afectats per l'atac al pas de Bab a Haua, entre Síria i Turquia. «D'aquests ferits, almenys 25 casos greus han estat traslladats després a hospitals al territori turc», va revelar Dbis, l'organització del qual va elevar a 100 morts i 400 ferits el nombre de víctimes pel bombardeig.

Jan Shijún té uns 75.000 habitants, molts d'ells desplaçats procedents de la veïna província de Hama, i està sota el domini de l'Exèrcit Lliure Sirià (ELS), segons el director de l'opositor Centre d'Informació d'Idleb, Obeida Fadel. Hores després del suposat atac químic, avions de guerra van tornar a atacar un centre mèdic a Jan Shijún, que va quedar fora de servei.

Atac a un hospital

Fadel va detallar que l'hospital Al Rahma de Jan Shijún va ser objectiu de diversos bombardejos d'aparells russos i va quedar fora de servei.

Les reaccions després al pressumpte atac químic no es van fer esperar i la Coalició Nacional Siriana (Cnfros), principal aliança de l'oposició, va acusar avions governamentals d'haver bombardejat Jan Shijún amb projectils que contenien gas sarín. No obstant això, des de Damasc, una font militar siriana d'alt rang va negar que les forces lleials al president Bashar al-Assad o les russes estiguin darrere de l'atac químic.

Susana Samhan

05/04/2017

Diari de Girona

Endometriosi, la malaltia silenciada

Afecta una de cada deu dones i Salut prepara un protocol per millorar-ne el tractament

L’Associació d’Afectades per Endometriosi de Catalunya reclama unitats especialitzades per tractar aquesta malaltia. / KEITH BROFSKY / GETTY

És la malaltia ginecològica amb més incidència. Afecta almenys un 10% de les dones en edat reproductiva -1,7 milions de dones a Espanya- però podrien ser més perquè està infradiagnosticada. I pràcticament no se’n parla. És l’endometriosi. “Com que és una malaltia que només pateixen les dones, és més oculta. Si els homes la patissin, les coses possiblement serien diferents”, argumenta el cap de ginecologia de l’Hospital Clínic i responsable de la unitat d’endometriosi, Francisco Carmona. És una malaltia crònica en la qual el teixit endometrial que recobreix l’úter s’estén als ovaris, les trompes de Fal·lopi, l’intestí, la bufeta o el recte, però també al tòrax o el pulmó, i ocasiona fenòmens inflamatoris que causen dolor -el de la regla és el més freqüent però també en les relacions sexuals, a l’hora d’anar de ventre o orinar-, dolor pèlvic crònic, problemes digestius o fatiga. El teixit desplaçat produeix quistos ovàrics, nòduls i adherències. En casos més greus pot causar fenòmens de sensibilització central, que fa que les dones “percebin dolor davant de qualsevol estímul, com ara una simple carícia”, diu Carmona.

L’endometriosi no té cura i el tractament, que pot ser farmacològic (hormones i anticonceptius) o quirúrgic, és per alleujar-ne els símptomes i reduir el dolor. Els metges, però, aposten per endarrerir i reduir al màxim el nombre d’operacions.

És una malaltia “molt complexa” i els símptomes varien d’una dona a l’altra. “Tot el que té de freqüent ho té de variable”, diu el cap de la unitat d’endometriosi de Salut de la Dona Dexeus, Pere Barri. En algunes dones, fins i tot, és asimptomàtica, i els hi diagnostiquen quan tenen problemes per quedar-se embarassades, atès que entre el 30% i el 40% de dones que la pateixen són estèrils. Els símptomes -dolor de regla i infertilitat- s’han normalitzat tant socialment que el diagnòstic pot endarrerir-se fins a vuit anys.

Malaltia silenciada

També és una malaltia silenciada per les pacients. “Les malaltes hem contribuït al tabú. Si tens problemes per quedar-te embarassada o dolor en les relacions sexuals no ho expliques”, diu Cristina Gurruchaga, presidenta de l’Associació d’Afectades per Endometriosi de Catalunya. És una malaltia benigna, no cancerígena, però afecta la qualitat de vida. Segons un estudi, provoca una pèrdua de fins a 11 hores de feina a la setmana per dona. Gurruchaga té una endometriosi profunda que li afecta diferents òrgans i li provoca dolor pèlvic crònic i problemes de micció. No pot anar de viatge o fer tasques quotidianes i ha hagut de reduir la vida social per culpa del dolor. “És un procés psicològic dur, et sents com una àvia”, diu.

L’associació reclama metges d’atenció primària, ginecòlegs formats i unitats especialitzades per tractar-la. El departament de Salut està elaborant un protocol per millorar el diagnòstic i el tractament d’aquesta malaltia, ja que ara no hi ha circuits de derivació àgils i hi ha desconeixement entre els professionals. L’associació proposa programes d’ovodonació i de congelació d’ovòcits i que les afectades puguin tenir prioritat per accedir a la fecundació in vitro per la sanitat pública. Però el missatge, segons Barri, ha de ser positiu: “Una endometriosi ben tractada permet bona qualitat de vida i conservar la fertilitat”.

L.B.

02/04/2017

Ara.cat

Pàniker i Panikkar, la conversa brilllant

El filòsof Salvador Pàniker va morir dissabte als 90 anys. / BALLESTEROS / EFE

Els germans Raimon Panikkar (1918-2010) i Salvador Pàniker (1927-2017) no estaven d’acord ni en com havien d’escriure el seu primer cognom. El que els va separar ha quedat en l’àmbit familiar, encara que no és difícil endevinar-hi les disputes més prosaiques que acostumen a esquerdar les relacions familiars i la rivalitat intel·lectual de dos homes extraordinàriament intel·ligents i cultes.

Estaven units per l’estudi i la pràctica de la filosofia, pel coneixement de la ciència (química el Raimon, enginyeria industrial el Salvador), per l’aire elegant, sensual i seductor que els donava la pell bruna de les seves arrels paternes índies, i per una molt desenvolupada vibració interior de la transcendència. El Salvador va explicar-ho així en una entrevista: “No soc ateu, perquè l’ateisme no és compatible amb Johann Sebastian Bach”.

Salvador Pàniker va entrar a les cases de la gent molt abans que el Raimon. Encara recordo un oncle meu portant a casa un llibre titulat Conversaciones en Cataluña amb un posat entusiasmat: “L’heu de llegir!” Salvador Pàniker havia fet 25 entrevistes a 25 personalitats catalanes en una època en què la dictadura de Franco tractava, precisament, que Catalunya no tingués cap personalitat. Pàniker va preguntar com si visqués en un país lliure. Acompanyat del fotògraf Xavier Miserachs i proveït d’un magnetòfon, es va plantar a casa de Pla, Espriu, Dalí, Matute, Duran Farell, Valverde o Gironella. 

Pàniker preguntava sense por i els altres feien el que podien. L’alcalde Porcioles el rep amb una pregunta: “Transcriurà tot el que li diguem?” “S’ha de fiar de mi”, contesta Pàniker. L’èxit del llibre va ser tan gran (“Li livre dont on parle le plus a Barcelone”, Le Figaro Littéraire), que, dos anys més tard, en va fer un altre: Conversaciones en Madrid : de Fraga a Tierno Galván, passant per l’inevitable Cela. “Vaig emprendre aquesta excursió per conversar sobre la vida i la mort, sobre art i sobre política, sobre la religió i sobre ètica; en una paraula, sobre el que acostumen a conversar les persones de determinat nivell cultural quan prenen juntes el cafè”, va resumir l’autor. El llibre va ser publicat per Kairós, l’editorial que Salvador Pàniker havia fundat el 1965. Anys més tard va destil·lar l’experiència de preguntar i de contestar les innumerables entrevistes que li van fer en el que ell mateix va anomenar fent broma “el principi de Pàniker”: “Tot entrevistat queda reduït als límits mentals del seu entrevistador”.

A favor de l’eutanàsia activa

Vaig entrevistar-lo un parell de vegades a El matí de Catalunya Ràdio amb motiu de la publicació dels seus dietaris, i és va sorprendre de la rebuda: “Em pensava que venia a jugar a camp contrari”. I, esclar, també va passar pel micròfon en més d’una ocasió com a veu a favor de l’eutanàsia activa. Amb la mort de Salvador Pàniker desapareix l’últim germà (Raimon, Josep Maria, Mercè i Salvador) d’una família que va viure entre Orient i Occident un segle abans de la globalització. Dissabte al vespre, en saber la notícia de la defunció, vaig recuperar una entrevista recent en què, quan li van preguntar sobre la mort, Salvador Pàniker va tirar d’ironia: “Montaigne, al qual tanta gent cita sense haver-lo llegit, va escriure que no cal amoïnar-se per la mort, perquè, al seu moment, la natura ja ens n’informarà”.

Antoni Bassas

03/04/2017

Ara.cat

Nens sedats per escapar-se del califat

Les famílies subministren tranquil·litzants als seus fills perquè el plor no els delati

Mosul (Felipe Dana / AP)

Els atacs aeris de la coalició internacional encapçalada per Washington contra l’ Estat Islàmic ( EI) a Síria i l’ Iraq s’han intensificat els últims temps en un intent de pressionar l’orga­nització radical en diversos fronts, segons van confirmar fonts militars nord-americanes a La Vanguardia.

Sota la runa d’alguns edificis encara hi ha cossos sense vida que es van recuperant a poc a poc, i ciutadans iraquians excaven tombes improvisades per enterrar les víctimes. Els comandaments militars dels Estats Units van afirmar que “l’ EI utilitza la població civil iraquiana de la zona oest de Mossul –ocupada encara pels gihadistes– com a escuts humans”, i que l’atac del dia 17 anava adreçat contra combatents i arsenals de l’organització.

Una font de les forces especials de l’exèrcit iraquià va confirmar que, des de la investidura de Donald Trump, l’exèrcit dels Estats Units s’imposa menys limita­c­ions en la lluita contra els últims combatents de l’ EI, que duen a terme una guerra de guerrilles a la ciutat vella de Mossul. En els últims sis mesos l’exèrcit iraquià, avalat per les forces kurdes, va aconseguir expulsar els gihadistes de la part oriental de la ciutat estratègica.

Mentrestant, famílies iraquianes preses del pànic intenten fugir i, pel temor dels gihadistes, subministren sedants als seus fills o els tapen la boca amb cinta adhesiva per impedir que se senti com ploren. Hala Jaber, de l’ Organització Internacional per a les Migracions ( OIM), va declarar que els homes detinguts mentre fugen són executats immediatament, mentre que a les dones en ocasions les lliguen i les abandonen a la intempèrie per enviar una clara advertència.

“Les famílies fugen durant la nit o en les primeres hores del matí, i han de caminar molts quilòmetres amb els fills. Les criatures es cansen, i si es posen a plorar, pot ser dramàtic”, va dir Jaber per telèfon des d’Irbil. I hi va afegir: “Sovint les famílies donen Valium o altres tranquil·litzants més forts als nens perquè es mantinguin en silenci i l’ EI no els capturi o executi”.

“La meva família va donar drogues a totes les criatures petites”, va explicar l’adolescent Noor, que va fugir amb 27 familiars. ­Alguns pares explicaven que d’aquesta manera estalviaven als infants i nadons l’horror de la guerra i la por de la foscor.

Saad Murad, iraquià resident del camp de refugiats de Xaria –a prop de Mossul–, va explicar que “unes 600.000 persones estan atrapades a Mossul sota el control de l’ Estat Islàmic, amb limitacions de menjar, beguda, gasolina i medicaments. D’aquestes, unes 400.000

Un oficial kurd d’alta graduació que va demanar mantenir-se en l’anonimat va explicar que les forces atacants s’estan plantejant noves tècniques de lluita urbana més adequades en una zona de gran densitat de població. Entre altres mesures, pretenen desplegar unitats de franctiradors que intentin eliminar els gihadistes que encara resisteixen.

Hernique Cymerman

29/03/2017

La Vanguardia

L’hora dels capellans casats?

El Papa creu que abolir el celibat “no és cap solució” a la falta de sacerdots, però explora vies per superar-la

Dues esglésies diferents: l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, amb la seva dona Caroline, en una trobada amb el papa Francesc (Vatican Pool / Getty)

Francesc juga amb una certa ambigüitat quan parla del celibat. Segons el Papa, l’abolició del celibat com a requisit obligatori “no és cap solució” davant la falta de sacerdots. Tot i això, considera que les insufi­cients vocacions són “un problema enorme” per a l’ Església catòlica, i per això explora vies per pal·liar-lo. Una seria l’ordenació – com a diaques, però potser en el futur com a capellans–, en àrees geogràficament molt aïllades, dels anomenats viri homes casats d’una certa edat i una conducta cristiana provada. Es parla de l’ Amazònia brasilera com a primer terreny experimental.

Les declaracions recents de Jorge Mario Bergoglio al setmanari alemany Die Zeithan tornat a crear expectatives, potser exagerades. Hi va haver una frase clau. A la pregunta de si ha arribat l’hora de suprimir el celibat sacer­dotal o de relaxar-lo, el Papa va dir: “A l’ Església sempre es tracta de reconèixer el moment oportú quan l’Esperit Sant demana alguna cosa”.

De fet, fa tres anys, quan va tornar de la visita a Terra Santa, a l’avió, Francesc ja va puntualitzar: “El celibat no és un dogma de fe; és una regla de vida que jo aprecio molt i crec que és un do per a l’ Església”, però, “com que no és un dogma de fe, sempre hi ha la porta oberta”. El Papa va recordar que els capellans de les esglésies de ­ritu oriental fidels a Roma, com els maronites libanesos i els coptes egipcis, sí que són homes casats.

Francesc va descartar, en canvi, que les dones es puguin ordenar. Ho va fer en la seva primera roda de premsa, l’estiu del 2013, mentre tornava de Rio de Janeiro. Però no va defensar la posició amb excessiva vehemència, sinó que va atribuir a Joan Pau II el tancament d’aquesta porta a l’ Església, de manera definitiva. Bergoglio, al contrari, està avaluant la introducció de les dones al diaconat. Una escletxa cap a eventuals replantejaments futurs?

Per Sandro Magister, un dels vaticanistes més veterans, de la revista L’Espresso, que sol donar veu al malestar i el mal humor dels que no comparteixen ni l’estil ni el programa d’aquest Papa, l’ambigüitat és un tret d’aquest pontificat. “Ell sempre parla de manera ambigua –opina Magister–. No ens ha de meravellar. És el seu estil. L’ambigüitat obre una escletxa perquè es discuteixi alguna cosa i que al final s’arribi a una decisió”.

L’octubre del 2018 hi haurà una gran oportunitat per discutir, a nivell d’ Església planetària, sobre la falta de capellans i el celibat. Se celebrarà un sínode sobre “els joves, la fe i el discerniment vocacional” a Roma. El Vaticà no vol circumscriure el debat a les vocacions sacerdotals o de vida religiosa, sinó reflexionar sobre una crida més general a viure com a creients compromesos al si de la família, en el voluntariat, en la vida civil i, fins i tot, en l’activitat política.

El panorama de les vocacions varia molt segons la regió del món. La situació dels seminaris i el nombre d’ordenacions són un mirall de la salut del catolicisme. La crisi és molt profunda i alarmant, des de fa lustres, a Europa i Amèrica del Nord. Al centre i el sud del continent americà les coses van més bé, però tampoc no hi ha una evolució positiva els últims anys.

La gran esperança de l’ Església és a Àfrica i Àsia. Aquests dos continents aporten actualment més de la meitat dels seminaristes, i la tendència va en augment.

L’auge de les vocacions asiàtiques i africanes compensa el descens o l’estancament de les europees i les americanes. Amb tot, l’oficina central d’estadística de l’ Església està detectant, per primera vegada des de l’any 2000, una lleugera caiguda del nombre total de sacerdots. Són les dades de l’any 2015, les últimes disponibles, encara no publicades però a què va tenir accés aquest diari. “Passa alguna cosa –va in­dicar una font–. És una combinació de morts, menys ordenacions els últims tres anys i més abandonaments”. Els que pengen la sotana, que solien ser al voltant d’un miler cada any, van augmentar en diversos centenars el 2015. Són xifres petites, però podrien ser preocupants si es consoliden en anys posteriors. Tot això s’està produint sota el pontificat de Francesc i contradiu una certa imatge assentada en l’opinió pública sobre el ressorgiment del catolicisme gràcies al fort carisma del papa argentí. Les xifres no el ratifiquen.

A Marco Tosatti, un altre vaticanista de llarg recorregut que veu Bergoglio amb escepticisme, les dades sobre les vocacions no el sorprenen. El seu judici és dur: “Em sembla evident que no hi ha un ­estímul als joves (per fer-se sacerdots) de part d’aquest Papa. Les ­xifres ho diuen. Els números tenen un defecte, que no es poden discutir”. Segons Tosatti, alguns ordes religiosos tradicionalistes, com els franciscans de la Imma­culada i la Fraternitat dels Sants Apòstols, que tenien moltes vocacions, “ara estan en el punt de mira del seu bisbe o del Papa”. “Si els joves hi acudeixen i tu els dones un cop al cap, no pots esperar que sorgeixin vocacions en altres llocs”. Per aquest vaticanista, el problema no és liberalitzar o relaxar la doctrina, sinó tot el contrari. Tosatti constata que “en països com Bèlgica, Holanda i Alemanya, on l’ Església és progressista, no hi ha vocacions”. “Caldria fer algunes preguntes –conclou–. Els joves busquen una cosa sòlida a què es puguin dedicar, no simplement alguna cosa que poden trobar en un altre lloc. Si comprometen la seva vida, ho han de fer per una ­cosa que val la pena, no només el discurs genèric de la bondat, de la solidaritat. Busquen alguna cosa més, i en aquest moment no ho troben. Em sembla evident”.

El desplaçament del centre de gravetat del catolicisme a Àfrica i Àsia es nota en els ordes religiosos. L’actual portaveu dels jesuïtes, Patrick Mulemi, és de Zàmbia. Ara als departaments de la cúria general treballen una desena de jesuïtes de l’ Índia, un dels vivers de la companyia fundada per Sant Ignasi de Loiola el 1534. “Això no hauria estat així fa uns quants anys –admet Mulemi–. La companyia està mirant al sud global (Llatinoamèrica, Àsia i Àfrica) per cobrir diverses posicions a l’orde”.

Per Eugene Muhire, un jove sacerdot ruandès de la Comunitat de Sant Egidi, ordenat el novembre passat a Roma, el boom de l’ Església a Àfrica “té a veure amb el fet que és una realitat nova, mentre que a Europa és una realitat mil·lenària”. “La nostra fe encara està naixent i encara no ha passat per les crisis que hi ha hagut aquí –afegeix–. Per mi el drama de la fe és quan l’home es creu omnipotent, gràcies al desenvolupament, a la industrialització. A Àfrica aquest procés ha tingut lloc a una escala molt més reduïda que a la societat occidental. L’ Església continua tenint autoritat perquè creix i viu a prop de la gent, que la veu com un exemple, no només els capellans i els bisbes, sinó també els fidels laics que es comprometen en les seves comunitats”.

Muhire va abraçar la fe i va decidir fer-se cura molt jove, durant el conflicte civil i el genocidi de què va ser víctima el seu país. “ Déu em va salvar la vida, i per això em sembla que l’he de lliurar pel bé dels altres, tal com diu l’ Evangeli”, explica. I no pensa que abolir el celibat suscitarà més vocacions: “A mi m’agrada pensar en el fet de ser sacerdot com la idea d’abandonar-ho tot, la pròpia vida, a favor de Déu i de l’ Església”.

Eusebio Val

30/03/2017

La Vanguardia

“La base d’un cervell sa és la bondat, i es pot entrenar”

Richard Davidson, doctor en Neuropsicologia, investigador en neurociència afectiva

Vaig néixer a Nova York i visc a Madison (Wisconsin), on soc professor de Psicologia i Psiquiatria a la universitat. La política s’ha de basar en el que ens uneix, només així podrem reduir el patiment al món. Crec en l’amabilitat, la tendresa i la bondat, però ens hi hem d’entrenar.

Jo investigava els mecanismes cerebrals implicats en la depressió i en l’ansietat. 

... i va acabar fundant el Centre de Recerca de Ments Saludables.

Quan estava en el segon any a Harvard va aparèixer al meu camí la meditació i me’n vaig anar a l’Índia per investigar com podia entrenar la meva ment. Òbviament els meus professors em van dir que estava boig, però aquell viatge em va marcar el futur.

Així comencen les grans històries.

Vaig descobrir que una ment en calma pot produir benestar en qualsevol mena de situació. I quan des de la neurociència em vaig dedicar a investigar les bases de les emocions, em va sorprendre veure com les estructures del cervell poden canviar en només dues hores.

En dues hores!

Avui podem mesurar-ho amb precisió. Portem meditadors al laboratori; i abans i després de meditar els prenem una mostra de sang per analitzar l’expressió dels gens.

I l’expressió dels gens canvia?

Sí, i veiem com a les zones on hi havia inflamació o una tendència a la inflamació, aquesta baixa abruptament. Van ser uns descobriments molt útils per tractar la depressió. Però el 1992 vaig canviar conèixer el Dalai-lama i la meva vida va canviar.

Un home molt nodridor.

“Admiro la vostra feina, em va dir, però considero que esteu molt centrats en l’estrès, l’ansietat i la depressió; no t’has plantejat enfocar els teus estudis neurocientífics en l’amabilitat, la tendresa i la compassió?”.

Un enfocament subtil i radicalment diferent.

Li vaig prometre al Dalai-lama que faria tots els possibles perquè l’amabilitat, la tendresa i la compassió estiguessin al centre de la investigació. Unes paraules mai esmentades en cap estudi científic.

Què ha descobert?

Que hi ha una diferència substancial entre empatia i compassió. L’empatia és la capacitat de sentir el que senten els altres. La compassió és un estadi superior, és tenir el compromís i les eines per alleujar el patiment.

I què té a veure això amb el cervell?

Els circuits neurològics que porten a l’empatia o a la compassió són diferents.

I la tendresa?

Forma part del circuit de la compassió. Una de les coses més importants que he descobert sobre l’amabilitat i la tendresa és que es poden entrenar a qualsevol edat. Els estudis ens diuen que estimulant la tendresa en infants i adolescents milloren els seus resultats acadèmics, el seu benestar emocional i la seva salut.

I com s’entrena?

Els fem portar a la ment una persona pròxima, reviure una època en què aquesta persona va patir i conrear l’aspiració de deslliurar-la d’aquell patiment. Després ampliem el focus a persones que no els importen i finalment a les que els irriten. Aquests exercicis redueixen substancialment el bullying a les escoles.

De meditar a actuar hi ha un bon tros.

Una de les coses més interessants que he vist en els circuits neuronals de la compassió és que la zona motriu del cervell s’activa: la compassió et capacita per moure’t, per alleujar el patiment. 

Ara vol implementar al món el programa Healthy minds (ments sanes).

Va ser un altre dels reptes a què em va esperonar el Dalai-lama, i hem dissenyat una plataforma mundial per escampar-lo. El programa té quatre pilars: l’atenció; la cura i la connexió amb els altres; l’apreciació de ser una persona saludable (tancar-se en els propis sentiments i pensaments és causa de depressió)...

S’ha d’estar obert i exposat.

Sí. I finalment cal tenir un propòsit en la vida, cosa que està intrínsecament relacionada amb el benestar. He vist que la base d’un cervell sa és la bondat, i l’entrenem en un entorn científic, una cosa que no s’havia fet mai.

Com es pot aplicar a escala global?

A través de diferents sectors: educació, sanitat, governs, empreses internacionals...

A través dels que han potenciat aquest món oprimit en què vivim?

Té raó, per això soc membre del consell del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, per convèncer els líders que cal fer accessible el que sap la ciència sobre el benestar.

I com els convenç?

Mitjançant proves científiques. Els exposo, per exemple, una investigació que hem dut a terme en diferents cultures: si interactues amb un nadó de sis mesos a través de dos titelles, un que es comporta de manera egoista i un altre que ho fa amable i generós, el 99% dels nens prefereixen el ninot cooperatiu.

La cooperació i l’amabilitat són innates.

Sí, però són fràgils, si no es cultiven es perden, per això jo, que viatjo moltíssim (una font d’estrès), aprofito els aeroports per enviar mentalment bons desitjos a la gent que em vaig trobant, i això canvia totalment la qualitat de l’experiència. El cervell de l’altre ho percep.

Tot just un segon per seguir a la seva.

La vida són només seqüències de moments. Si encadenes aquestes seqüències, la vida canvia.

El mindfulness és un negoci avui.

Cultivar l’amabilitat és molt més efectiu que centrar-se en un mateix. Són circuits cerebrals diferents. A mi no m’interessa la meditació en si mateixa sinó com accedir als circuits neuronals per canviar el dia a dia, i sabem com s’ha de fer.

Ima Sanchís

27/03/2017

La Vanguardia