Microbis als budells contra l’envelliment

L'objectiu és viure la vellesa amb qualitat de vida. I són els microbis que habiten als nostres intestins els que ens poden ajudar a aconseguir-ho 

Cap a l'any 2020, a Catalunya, una quarta part de la població tindrà més de 65 anys. L’esperança de vida d’una criatura en néixer superarà els 80 anys. El guany, però, consisteix a sumar salut als anys i viure la vellesa amb qualitat de vida. I són els microbis que habiten als nostres budells els que ens poden ajudar a aconseguir-ho. Així ho indiquen diferents estudis en què s’ha analitzat el microbioma de gent gran. Els avis centenaris tenen una flora intestinal més rica, i els que no són tan grans però tenen una salut més deteriorada tenen poca diversitat microbiana, segons un estudi fet a Irlanda pel Col·legi Universitari Cork, que constitueix un referent per als investigadors de l’Hospital Germans Trias i Pujol, Can Ruti. Els catalans han posat en marxa una línia de recerca per determinar el paper del microbioma intestinal en l’envelliment fràgil. “El nostre objectiu no és tant trobar la manera d’allargar la vida com la d’envellir amb qualitat. El que volem és combatre la síndrome de la fragilitat, que afecta un 30% de la gent gran i que comporta pèrdua de força, debilitat, marxa lenta i predisposició a altres complicacions”, explica Roger Paredes, codirector d’aquesta línia de recerca juntament amb Bonaventura Clotet.

Una llar menys atractiva

A mesura que ens fem grans, la població de microbis al nostre cos va canviant i el nostre sistema immunitari intestinal es va afeblint. L’absència de certs tipus de bacteris s’ha relacionat amb els trastorns que arriben amb l’envelliment, tant la síndrome de la fragilitat com el risc cardiovascular o la diabetis. Ara per ara, els investigadors han començat a reclutar per al seu estudi 200 persones més grans de 65 anys que viuen a casa, és a dir, que no estan ingressades a l’hospital ni viuen en cap residència. Se sap que aquests entorns modifiquen la diversitat bacteriana, i en aquest primer estadi de la recerca els investigadors volen estar segurs que cap element ambiental interfereix en els resultats.

Una de les qüestions que cal aclarir és si amb l’edat al nostre intestí hi ha menys microbis diferents perquè el nostre cos com a llar els resulta menys atractiu, a causa d’altres canvis biològics que es van produint, o si són els canvis en la dieta i l’entorn associats amb l’edat el que ens acaba alterant la composició bacteriana. “Amb l’edat canvien molts dels nostres hàbits, per exemple es fa menys exercici i es té menys gana, es menja menys en general i, en particular, es pren menys fibra, cosa que està molt relacionada amb la riquesa intestinal”, explica Paredes.

La determinació de la composició bacteriana intestinal té dues aplicacions importants. D’una banda, amb una senzilla i econòmica anàlisi de femta es pot arribar a fer un mapa del microbioma de l’individu i veure quins són els seus riscos abans que arribin els problemes. De l’altra, es poden administrar probiòtics per corregir el dèficit de microbis.

Lliçons del VIH

Aquest afebliment del sistema immunitari intestinal és el que també fa que les persones infectades amb el VIH pateixin una inflamació crònica que el tractament antiretroviral no corregeix del tot i que els porta a un envelliment prematur. L’estudi del microbioma de les persones infectades, doncs, pot aportar dades útils per combatre l’envelliment en general, explica Paredes.

Durant els primers 15 dies d’infecció, el VIH lesiona el sistema immunitari de les mucoses intestinals, on hi ha el 90% de les cèl·lules immunitàries del cos. Això malmet el microbioma dels budells, ocasiona una inflamació crònica i, alhora, dificulta la recuperació de la immunitat intestinal. “Els nostres estudis ens indiquen que els individus amb una flora intestinal menys rica són precisament aquells en els quals, tot i que amb medicaments aconseguim suprimir el virus fins a nivells indetectables en sang, no aconseguim que les defenses millorin”, explica Paredes. Això passa en un 15% dels casos. I són aquests pacients els que pateixen de forma més prematura un problema encara avui sense solució. “Encara no sabem com solucionar-ho, no podem acabar amb aquesta inflamació crònica que pateix el pacient i l’envelliment prematur que comporta”, afirma Paredes. Com a conseqüència, els pacients amb VIH manifesten les malalties associades amb l’edat una mitjana de 10 anys abans que la resta de la població. La diabetis, el colesterol, els riscos cardiovasculars, les demències... apareixen abans. “I creiem que és degut a aquesta inflamació crònica en què juga un paper clau la disminució de la flora intestinal”, apunta Paredes.

Un peix que es mossega la cua

Tot plegat ocasiona un desajustament força complex. A l’intestí s’hi amaga una fracció residual del virus, que és la que ocasiona aquesta inflamació. “Quan li comencem a donar medicació a un malalt reduïm molt la inflamació, és com si apaguéssim un foc, però aquest VIH residual són les brases”, explica Paredes. Com un peix que es mossega la cua, aquest VIH no permet que el microbioma del pacient es recuperi. I si es perd la diversitat microbiana, el sistema immunintari de l’intestí no funciona com cal, li costa més de recuperar-se i es perpetua la inflamació crònica que fa avançar el procés d’envelliment. 

Paredes tot just acaba de publicar a EBioMedicine un estudi fet a Barcelona i a Estocolm amb 156 persones, 129 infectades i 27 no (com a grup de control), en què ha detectat que existeix una clara correlació entre la diversitat microbiana i el grau d’afectació del sistema immunitari del pacient. “Ara volem saber si recuperant la riquesa intestinal milloraríem la seva salut”, diu Paredes. “En un futur, serà un factor més a tenir en compte en el tractament del VIH”, afegeix. D’una banda, es podran plantejar estratègies per reposar els bacteris que falten. “Hauran de ser probiòtics molt específics, consorcis de diversos bacteris que junts millorin la inflamació”, explica l’investigador. 

De l’altra, tot apunta que també hi ha antiretrovirals que afavoreixen més que d’altres l’ecosistema intestinal. “Hem iniciat estudis perquè hem vist que tots els antiretrovirals funcionen igual a nivell de plasma eliminant el virus, però uns penetren millor que d’altres a l’intestí, on actuen sobre aquest VIH residual de tal manera que el microbioma del pacient millora”, explica Paredes. “Cal triar els que penetren millor per així combatre millor el virus i de passada afavorir el microbioma intestinal”.

En el seu estudi, els investigadors de Can Ruti també han pogut observar que algunes de les diferències entre els malalts pel que fa a la composició del microbioma i que s’havien atribuït a la infecció per VIH, de fet estan més relacionades amb factors ambientals. I, en concret, amb les pràctiques sexuals. Les conductes sexuals de risc per a la infecció modifiquen el microbioma intestinal, fet que s’haurà de tenir en compte en tots els estudis de microbioma d’ara endavant. No obstant això, no s’ha trobat que la diferència influeixi per bé o per mal en el transcurs de la infecció.

Mònica L. Ferrado

14/02/2016

Ara.cat

Refugiats/Exiliats

El dia 6 vaig ser a la sortida, guiada per Salomó Marquès, que el Museu d'Història va fer a la Ruta de l'Exili. Vam visitar el MUME de la Jonquera, la Mina Canta de la Vajol i, a Argelers de la Marenda, el lloc on hi havia hagut el camp de concentració i el cementiri dels espanyols i el Museu Memorial que l'Ajuntament d'Argelers ha muntat per recordar la retirada dels republicans espanyols.

El mateix dia s'esqueia el 77è aniversari de la caiguda de Figueres en mans dels rebels franquistes, dos dies després de la caiguda de Girona, mentre una riuada de republicans, militars i civils, dones i criatures, anava cap a l'exili per fugir de la violenta repressió que es desfermà després de l'ocupació franquista.

Entre el 28 de gener i el 10 de febrer de 1939 passaren la frontera unes 500.000 persones. Travessaren el Pirineu per diversos passos entre Puigcerdà i el Coll dels Belitres, a Portbou, tot i que la majoria ho feren pel Pertús i el Coll dels Belitres.

Aquelles persones foren recloses als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. A mitjan febrer de 1939, al camp d'Argelers, hi havia uns 100.000 refugiats. Les pèssimes condicions dels camps i l'estat en què molts hi arribaren feren que uns 7.000 hi morissin. Un 60% foren retornats, més o menys voluntàriament, a Espanya. Mentrestant, alguns mitjans d'informació francesos deien que molts dels exiliats eren lladres, assassins i prostitutes.

No vaig poder evitar de pensar que ara la història es repeteix. Ja fa molts mesos que arriba, sobretot als països orientals de la UE, en bona part procedent de Turquia, una onada de refugiats que fugen de la guerra de Síria i altres països d'orient. Refugiats que, com els espanyols de la guerra civil, són rebutjats o allotjats en condicions molt precàries.

A mig fer l'escrit llegeixo un titular del dia: "La UE només s'ha repartit 497 dels 160.000 refugiats." La xifra de 160.000 és la que els governs europeus es comprometeren a acollir el mes de setembre. Al ritme actual, diu la informació, la UE acabarà de complir el seu compromís el 2149. Quina vergonya!

Fem un repàs a informacions recents:

- Mentre Espanya ha acollit només 18 dels 16.000 refugiats que havia de rebre, el Canadà ja n'ha rebut 16.000 dels 25.000 a què s'havia compromès.

- L'any 2015 han perdut la vida a la Mediterrània unes 3.770 persones, sense comptar els desapareguts.

- Eslovàquia, Hongria i Polònia només deixen entrar refugiats cristians.

- Hi ha països que els confisquen béns i en limiten el reagrupament familiar.

- Suècia en deportarà la meitat dels que hi han demanat asil polític.

- Holanda vol que es retornin a Turquia tots els refugiats que arribin a Grècia.

- L'Europol diu que només d'arribar a Europa s'ha perdut la pista de 10.000 nens refugiats.

Són informacions escruixidores que no ens poden deixar indiferents. L'article 3 de la Declaració de Drets Humans diu que "tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona." Si Europa s'ho cregués realment i actués amb aquesta convicció, la situació actual no es produiria. Al món globalitzat d'ara el més important no són les persones sinó els beneficis econòmics de les grans, i no tan grans, corporacions.

Cal que, a més de col·laborar amb les organitzacions que ajuden els refugiats, fem servir tots els mitjans de participació que ens permet el sistema polític per pressionar els governants a fi que n'alleugin la situació.

Mentre les vendes d'armament d'Espanya a l'Aràbia Saudita, entre el 2010 i el 2014, van pujar a 744 milions d'euros, el primer semestre del 2015 van ascendir a 447,6 milions d'euros, el 26% del total d'exportacions d'armament. I sembla comprovat que aquest país en passa a Estat Islàmic. No ho trobeu absurd i execrable?

Xavier Merino i Serra 

 Membre de Justícia i Pau 

15/02/2016 

Diari de Girona

Operació pionera al Trueta d'extracció de laringe

És el primer hospital de Catalunya que aplica una tècnica innovadora per extreure la laringe per la boca i és el quart cop que es fa una intervenció així al món

La pacient es recupera favorablement i ràpidament 

Un equip format per diversos especialistes de l'hospital Josep Trueta de Girona va fer fa deu dies una intervenció quirúrgica d'otorinolaringologia pionera a Catalunya: l'extracció de la laringe a través de la boca d'una pacient. Era el quart cop en tot el món que es feia una intervenció d'aquestes característiques i els resultats han superat les expectatives dels mateixos metges. El fet que l'extracció de la laringe es fes per via bucal en comptes de fer-la pel mètode tradicional –amb cirurgia oberta, molt més invasiva– permet a la pacient, Flora Bernal, de 59 anys, recuperar-se més ràpidament i escurçar fins a tres vegades l'ingrés hospitalari. La seva alta mèdica està prevista per d'aquí a cinc dies. A més, com que no s'ha tocat l'esòfag ni els seus teixits més propers, la pacient podrà recuperar molt aviat la funció de menjar per la boca. I, d'aquí a unes setmanes, tornarà a parlar.

“Els avantatges en les tècniques noves de cirurgia per orificis naturals són que la iatrogènia o l'agressivitat de l'acte quirúrgic es minimitza i la recuperació és espectacularment més bona i més ràpida”, va ressaltar ahir el metge adjunt del servei d'otorinolaringologia del Trueta, Marc Tobed. L'extirpació de la laringe es va fer a través d'un innovador abordatge assistit per tecnologia 3D i amb l'ajuda d'uns bisturís d'última generació que minimitzen el sagnat del pacient. Fins ara, aquesta intervenció s'havia fet només en tres ocasions a Madrid –en dos casos a l'hospital de Coslada i en el tercer, al de Móstoles– a càrrec del doctor Mario Fernández, que és l'impulsor d'aquesta tècnica. Fernández va ser present en la intervenció de la pacient per col·laborar amb l'equip del Trueta. A banda d'evitar la cirurgia oberta i de facilitar així la cicatrització de la zona afectada, l'equip del Trueta va aplicar una innovadora tècnica de tancament de la ferida, amb un element amb forma de grapa que substitueix la sutura clàssica.

Més beneficiaris

Al Trueta es fan cada any una quinzena de laringectomies i els especialistes calculen que un 20% d'aquests pacients es podran beneficiar de la nova tècnica transoral. La resta són casos en què els tumors o les afectacions poden anar més enllà de la laringe i que, per tant, requereixen un procés quirúrgic més ampli. Atès el poc recorregut internacional d'aquest tipus d'intervenció, el Trueta s'ha situat al capdavant de la cirurgia oncològica de cap i coll. “Estem començant amb aquesta tècnica, és el quart cas en què es fa en l'àmbit mundial i la prudència és el que mana. Però pensem que molta cirurgia del coll es podrà fer per via transoral; és el repte de la cirurgia de cap i coll dels pròxims anys”, va destacar el doctor Tobed. De fet, el dia de la intervenció una desena de cirurgians otorinolaringòlegs, d'hospitals catalans i de Madrid, van seguir la intervenció en directe en una sala annexa a l'àrea quirúrgica, a través d'una retransmissió interna. En la intervenció hi van prendre part altres professionals del Trueta, com ara Jordi Lluansí, cap del servei d'otorinolaringologia, i Antoni Borés, del mateix servei; Alfred Muñoz, del servei d'anestèsia i reanimació, i les instrumentistes Carmina Frigola i Neus Colom.

“Vam acceptar perquè no hi havia més opcions” 

El marit de la pacient, Inocente Muñoz, va intentar ahir ser la veu de la seva dona, tot i que l'emoció li va impedir pronunciar gaires paraules. “Ens ho va proposar el metge i, com que no teníem cap altra solució, vam acceptar. Ha servit de conillet d'Índies, però ha sortit bé. Havíem perdut tota l'esperança i ara estem molt contents”, va dir Muñoz, veí de Lloret de Mar. La pacient, que fa uns anys va haver de fer front a un càncer de cap i coll, tenia la laringe completament afuncional a causa dels efectes secundaris del tractament de radioteràpia. Fa més d'un any que respirava gràcies a una traqueotomia i que menjava a través d'una sonda gàstrica. L'aplicació d'aquesta tècnica innovadora li permetrà recuperar la funció de deglutir. I, segons va indicar un dels metges, el primer plat que vol menjar la pacient és una paella, un comentari que va arrencar un somriure a la Flora. A més, amb la pròtesi fonatòria que se li implantarà d'aquí a unes vuit setmanes, recuperarà la parla.

Núria Astorch
13/02/2016
El Punt Avui

“El poder de la ment sobre el cos és il·limitat”

Suzanne O'Sullivan, neuròloga

Foto: Maite Cruz

La meva edat em sorprèn. Vaig néixer a Irlanda i visc a Londres, on treballo a l’hospital Nacional de Neurologia i Neurocirurgia. Soltera i sense fills. Crec en la igualtat, valor que es reflecteix en l’accés a la salut. L’espiritualitat és beneficiosa, però no crec en l'Església i desconec el sentit de la vida.

Quan va començar a prendre’s seriosament les malalties psicosomàtiques?

La primera vegada que tractes un pacient amb una malaltia física per als símptomes de la qual no hi ha explicació mèdica el despatxes sense més ni més, això no va amb tu, ni tan sols ho vam estudiar a la carrera.

I el pacient se’n va a casa sense saber què li passa?

Sí, i això és molt anguniós. El dia que vaig conèixer la Brenda va canviar tot. La van ingressar a urgències per atacs epilèptics recurrents, no els aturava res, així que li van induir un coma.

Això sona molt greu.

Intubada, amb la respiració assistida..., cada vegada que li intentaven retirar la sedació tornava a tenir atacs epilèptics. El cinquè dia la cap de neurologia li va retirar la sedació i ens va retenir sense intervenir davant un atac espantós. “Això no és epilèpsia”, va dir, i la va enviar a casa.

Déu n’hi do!

Durant vint anys han arribat a les meves mans pacients amb símptomes físics neurològics però l’origen dels quals era psicològic. Des que sóc cap de departament he intentat ajudar-los treballant conjuntament amb psiquiatres i psicòlegs en lloc de treure-me’ls de sobre.

Per què?

Des que vaig conèixer la Brenda he tractat persones amb una tristesa tan colpidora i intolerable que contra tota lògica el seu subconscient escollia deixar-les confinades en una cadira de rodes o paralitzades amb convulsions abans que patir l’angoixa que experimentaven.

Aclaparador.

Sí, el grau d’incapacitat que pot produir una malaltia psicosomàtica és tan greu que resulta difícil creure que la causa és el subconscient, i són el 30% dels meus pacients.

Immòbils en una cadira de rodes, però sense cap lesió a la columna vertebral?

Efectivament, i pacients amb diversos atacs epilèptics al dia, no un ni dos sinó deu, que han d’estar hospitalitzats, però que en realitat no tenen una malaltia cerebral.

Què es fa normalment amb aquests pacients?

Res, deixar-los de banda; per això vaig decidir incorporar al meu equip psiquiatres i psicòlegs i tractar-los de manera interdisciplinària.

No se’ls acostumen a prendre seriosament, aquests pacients?

No, ni els metges ni la societat. En el cas de l’epilèpsia, el 70% dels pacients que en pateixen no tenen atacs quan prenen la medicació, però al 30% de pacients psicosomàtics la medicació no els fa efecte; i mentre que en el cas de l’epilèpsia de base neurològica els atacs duren uns minuts, en el seu cas poden durar hores.

Estem parlant de malalties imaginàries?

No. Els efectes són reals, però és la ment la que produeix aquesta idea de malaltia.

Què ha descobert?

Que és molt pitjor que una discapacitat física perquè no pots fer cap tractament per pal·liar-la, cal fer un estudi molt profund de la persona en qüestió.

Quines solen ser les causes?

Hi ha centenars de causes, però en molts dels casos més extrems –atacs de tipus epilèptic i paràlisi– l’origen són els abusos sexuals o físics, pèrdues traumàtiques o molta malaltia en la família. Els casos més lleus es deuen a l’estrès general de la vida: problemes financers, amb la parella, amb els fills...

I quins són els símptomes?

Els més comuns són el mal de cap, d’estómac, d’esquena, i la fatiga. La ment és capaç de reproduir qualsevol tipus de símptoma. Poden aparèixer a qualsevol edat, però la tendència és a una edat primerenca o entre els 20 i 30 anys. En nens, el mal d’estómac està lligat a l’assetjament escolar i a problemes familiars.

Com podem protegir-nos de la nostra ment?

Sent resilients i acceptant l’ambigüitat.

Què ha esbrinat?

Que el poder de la ment sobre el cos és il·limitat: podem imaginar qualsevol tipus de símptoma mèdic i produir-lo, i que és molt greu subestimar-lo.

Si la nostra ment pot emmalaltir-nos, també pot curar-nos?

No, però sí que pot influir en la malaltia. Hi ha una interacció molt clara entre ment i cos.

Com reaccionen els casos més greus al tractament psicològic?

Depèn de com de ràpid es faci el diagnòstic, però persones amb paràlisi són capaces de tornar a caminar amb normalitat i en molts casos no és gràcies a un tractament psicològic sinó a un fisioterapeuta.

La ment humana és sorprenent.

Sí, i he comprès una cosa essencial: hauríem de jutjar menys els altres i a nosaltres mateixos. Els pacients que pateixen malalties psicosomàtiques se senten culpables, però la realitat és que no poden controlar els símptomes, no es fa mai expressament.

Quin és el cas que l’ha commogut més o ha estat més revelador?

Pacients que als 15 anys van començar a tenir problemes sense diagnòstic i els símptomes dels quals van anar canviant a diferents parts del cos: l’intestí, el cor..., i quinze anys després m’arriben amb problemes neurològics. Que la medicina hagi deixat una persona abandonada durant quinze anys sense posar fre al procés diu ben poc a favor de la medicina. 

La incomprensió

Una de cada tres persones que van al metge de capçalera té símptomes sense cap explicació mèdica. Quan aquests pacients arriben al neuròleg, el tema sol ser greu. O'Sullivan va decidir atendre el seu patiment i no enviar-los a casa. "No necessàriament els patiments més grans reben la consideració i compassió més gran. Hi ha una classificació no oficial per a les malalties en què els trastorns psicosomàtics són els xarlatans de les afliccions, ens en burlem. Això ha de canviar". A Tot és al teu cap (Angle), O'Sullivan recorre els seus més de vint anys d'experiència en el tractament d'aquests símptomes que deixen persones postrades en cadires de rodes o patint violents atacs de tipus epilèptic.

Ima Sanchís

11/02/2016

La Vanguardia

El Banc Farmacèutic organitza la recollida anual de medicaments dissabte 20 de febrer

L’associació banc farmacèutic organitza des de fa nou anys una jornada de recollida de medicaments amb el lema Compra un medicament per a qui ho necessita per tal de cobrir la necessitat de medicaments i articles farmacèutics de les persones més vulnerables de la nostra societat.

La recollida té lloc en les farmàcies que voluntàriament hi participen. Aquesta jornada es farà enguany el 20 de febrer i aquest dia els farmacèutics compten amb l’ajuda de voluntaris que col.la- boren amb el banc farmacèutic per informar sobre la iniciativa als ciutadans. Moltes de les far- màcies seguiran la recollida durant la setmana següent.

Per cinquè any Girona forma part activa dels territoris on es du a terme aquesta jornada. si l’any 2012 van ser 18 les farmàcies de diferents poblacions de les comarques gironines que van donar suport a la jornada, aquest any en són 66. Només barcelona i Madrid superen en resposta a les comarques gironines. els beneficiaris dels 3.300 articles de farmàcia que es recaptaran durant la jornada de recollida de Medicaments d'enguany seran els usuaris de 11 entitats assistencials que treballen amb persones en situació d’exclusió social i pobresa: Asil Germanetes dels Pobres, fundació ramon Noguera, Centre d’Acolliment i serveis socials La sopa, dentistes solidaris, Llar oxalis i fundació ires, tot 6 de de Girona, Càritas Parroquial de L’escala, fundació Autisme Mas Casadevall (serinyà), fundació Altem (figueres), fundació Aspronis (blanes) i Centre d'Acollida Convent dels franciscans (La bisbal).

Els voluntaris són imprescindibles perquè la jornada de recollida de Medicaments funcioni correctament. La tasca del voluntari és animar els ciutadans que entren a la farmàcia a participar comprant algun medicament del llistat de necessitats preparat per l’entitat assistencial assignada. els voluntaris reben informació sobre el funcionament de la jornada, així com les característiques de les entitats assistencials per a les quals es recullen medicaments. els medicaments recollits es quedaran dins de les farmàcies fins que les mateixes entitats assistencials passin a recollir-los uns dies després. 

Encara queden farmàcies per cobrir. Les inscripcions de voluntaris es poden realitzar a través del web: www.bancofarmaceutico.es

X. Ribas

04/02/2016

Diari de Girona

Un estudi mostra per primer cop com la cocaïna altera el cervell

Demostra també que els consumidors tenen dificultats en l'atribució de prioritats i la inhibició de conductes

Un estudi elaborat per l'Hospital de Sant Pau, l'Idibell i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha demostrat per primera vegada que els consumidors de cocaïna presenten alteracions en la funció i estructures del seu cervell.

Segons l'estudi, liderat pel grup d'investigació en Neuropsicofarmacologia Humana de l'Institut de Recerca Biomèdica (IIB) de Sant Pau, els consumidors de cocaïna tenen una alteració de l'equilibri funcional del cervell, que no detecta correctament les conseqüències adverses del propi comportament.

L'estudi, en què han col·laborat la Unitat de Conductes Addictives del Servei de Psiquiatria de Sant Pau, el grup de Plasticitat Cerebral de l'Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (Idibell) i el Departament de Farmacologia i Terapèutica de la UAB, demostra també que els consumidors de cocaïna tenen dificultats en l'atribució de prioritats, la presa de decisions i la inhibició de conductes inadequades.

A l'estudi, que ha publicat la revista "Addiction Biology", els investigadors van utilitzar tres tècniques diferents de neuroimatge per ressonància magnètica per estudiar els patrons d'activació cerebral i la integritat de la matèria grisa i blanca dels consumidors de cocaïna.

Els investigadors van exposar als consumidors de cocaïna un joc d'atzar mentre mesuraven la seva activació cerebral associada a aquesta activitat i van descobrir que mostraven un estat d'hiperactivació en l'estriat ventral, una regió profunda del cervell que forma part del denominat "circuit de recompensa".

Aquest circuit és molt antic des del punt de vista evolutiu i està format per una sèrie de regions interconnectades que afavoreixen comportaments bàsics, com menjar o tenir sexe.

Durant l'estudi, els consumidors de cocaïna van mostrar majors activacions que els individus sans, tant quan els resultats obtinguts en el joc d'atzar van ser favorables (guanyar diners) com quan eren adversos (perdre diners).

"Aquesta hipersensibilitat generalitzada de l'estriat ventral es va veure acompanyada d'un perfil d'activació anòmal en l'escorça prefrontal, una regió del cervell que és una àrea molt més evolucionada i s'encarrega de la regulació de la pròpia conducta, sent capaç d'inhibir els comportaments automàtics i impulsius que afavoreix l'estriat ventral", segons l'estudi.

Els resultats van mostrar que mentre en els individus sans un resultat desfavorable en el joc d'atzar produeix una activació robusta d'aquesta àrea, en els consumidors de cocaïna segueix desactivada sense respondre a les conseqüències adverses del propi comportament.

L'estudi va trobar també diferències estructurals entre els cervells dels consumidors i dels no consumidors.

L'anàlisi del volum de la matèria grisa cerebral va trobar una hipertròfia del nucli i de l'escorça orbitofrontal, dues àrees cerebrals que pertanyen al circuit de recompensa que s'han relacionat amb els comportaments compulsius.

Entre els consumidors de cocaïna, els investigadors van descobrir que les vies de connexió cerebrals estan degradades entre les àrees que controlen processos cognitius importants com són la regulació de la pròpia conducta i l'atenció.

Aquests dèficits, segons els investigadors, poden explicar diverses manifestacions de l'addicció com la recerca compulsiva de drogues i els problemes d'autocontrol.

Els investigadors postulen que el fet que es trobi alterada no només la funció cerebral, sinó també la seva estructura, explicaria les grans dificultats experimentades pels drogodependents per abandonar el consum de drogues i l'alt nombre de recaigudes que presenten aquests pacients.

EFE

08/02/2016

Diari de Girona

El monstre

A petició pròpia, la seva cara no sortia a la pantalla i la càmera mostrava les seves mans, els gestos nerviosos, el rostre commogut de Josep Cuní, que l’entrevistava amb la delicadesa pròpia del tema. Els que érem al plató vam poder veure els seus ulls aquosos, el dolor bategant per tots els porus, la mirada perduda. Quan se’n va anar, estava plorant. El seu nom és Manuel; el seu cognom, el d’un pare trencat; el seu cas, el que ha denunciat perquè no surti impune el botxí del seu fill. És el pare que ha donat a conèixer els abusos sexuals que va patir el seu fill, presumptament en mans del professor de gimnàstica, a l’escola dels Maristes de les Corts. Al seu correu abusosenmaristas@gmail.com s’acumulen les denúncies contra aquest presumpte pederasta, que va estar més de 20 anys impartint gimnàstica, i ja són molts els pares que s’han posat en contacte amb en Manuel.

Per descomptat, tot és molt delicat per endinsar-se en qüestions de detall que, a més, estan sub iúdice. L’escola assegura que va actuar immediatament quan va conèixer el primer cas, sobretot perquè el mateix professor va reconèixer els fets. En Manuel, en canvi, assegura que no hi va haver tal celeritat. Sigui com sigui, la dimensió de l’escàndol està creixent alhora que la seva dimensió judicial, i sembla que podríem estar davant un cas de pederàstia de gran magnitud.

De moment el tangible és el dolor d’en Manuel. Explica que el seu fill no l’abraça, que no pot abraçar-lo, que el contacte amb el pare el retorna als presumptes abusos del professor, i que estimant-lo com a fill, el rebutja per ser home. Parla d’un adolescent trencat, espantat, aïllat, incapaç de forjar-se una identitat sòlida per avançar. I mentre relata els aspectes menys escabrosos dels abusos –encara que ni els ínfims són poc escabrosos–, la imatge de la infantesa destruïda es projecta a la retina. És l’horror de la pederàstia, la pitjor de les pràctiques delictives vinculades al sexe perquè ataca la baula més feble de la societat. Asseguren els experts que en la vida d’un pederasta hi ha desenes de víctimes i la mitjana se situa entre 50 i 60 nens atacats. És a dir, desenes d’infanteses truncades per cada tipus repugnant, cada malalt letal, cada abusador que surt al carrer a caçar. Sovint treballant a prop dels nostres fills, eternament obsessionats per envoltar-se de nens. I quan cacen, les seves víctimes no poden fer-hi res perquè són vulnerables, delicades, indefenses. Ells tenen la maldat i el poder.

En aquest cas, no sé pas si van fallar els mecanismes d’alerta a l’escola, encara que és cert que va estar massa anys com a professor impune. No sé si ha fallat la justícia, perquè les primeres denúncies són de fa cinc anys. Caldrà conèixer-ne els detalls, però de moment tenim el dolor d’un pare amb el seu fill destrossat. I quants més com ell en la vida d’aquest professor? Un de sol ja tenyeix d’horror aquest article...

Pilar Rahola

06/02/2016

La Vanguardia

‘Essence du Bénin’: així es juguen la vida els traficants de benzina

El tràfic de carburant des de Nigèria s’ha convertit en l’activitat econòmica il·legal que mou més diners al país africà 

Foto de: Javier Corso

Al voltant de l'estadi l'Amitié de Cotonou, la ciutat més extensa i poblada del Benín, hi camina Monsieur Henri Assogba amb l’esquena dreta i el pas segur. Porta un rellotge i una cadena d’or, una gorra amb la bandera del Regne Unit i, a la mà, un mòbil al qual només respon quan ell vol. L’acompanya un dels seus subordinats, que s’encarrega d’advertir qualsevol tipus de complicació. Tots el saluden i s’hi dirigeixen com a "président".

Henri Assogba és un dels caps més poderosos del tràfic de benzina (en francès essence ) de Nigèria al Benín, un gran negoci per als contrabandistes que va començar a funcionar fa unes quatre dècades. Des d’aleshores, els traficants gairebé han monopolitzat el sector dels hidrocarburs. Cobreixen el 75% de les necessitats de benzina del Benín amb la que importen des de Nigèria. “Gràcies a nosaltres, els beninesos poden viure amb dignitat perquè els donem feina i tenen benzina per a les seves motocicletes. Tenim una força divina”, sentencia Assogba.

Les benzineres que hi ha a les regions frontereres amb Nigèria no funcionen i arreu del territori beninès només hi ha una estació per cada 20.000 habitants. Les estacions de servei de l’estat i les privades són incapaces de competir amb els preus del carburant del país veí, de manera que no poden donar cobertura i abastir la població beninesa. La majoria han tancat.

Nigèria és el primer productor de petroli a l’Àfrica i el tretzè al món, i molts dels estats de la regió, com el Benín, en depenen. Però en el cas beninès la dependència és total. Si a Nigèria augmenta el preu del carburant, el litre de benzina es pot arribar a triplicar des de Cotonou fins a Porto-Novo, passant pels indrets més remots del país. Els traficants no tenen marge de benefici i això repercuteix en tota la cadena de transportistes i venedors que subsisteixen gràcies a aquesta activitat. Quan això passa, el país es paralitza.

Els traficants s’abasteixen de carburant a través dels senders i rierols que hi ha al llarg dels gairebé 800 quilòmetres de frontera que comparteix el Benín amb Nigèria. Els llocs de venda de benzina il·legal inunden els carrers del país, i els homes bomba, o kamikazes, s’han convertit en els amos de la carretera. Així anomenen els beninesos popularment els motoristes que transporten bidons de benzina -amb una capacitat d’entre 15 i 30 litres-, ja que sovint hi ha accidents i el carburant explota. Al maig del 2006 hi va haver una gran explosió a Cotonou en què van morir més d’un centenar de civils.

L’activitat dels traficants mou milions de CFA -la moneda beninesa- cada any en el mercat negre i ha arribat, fins i tot, a superar el pressupost governamental en matèria d’educació. És una economia submergida que perjudica greument els comptes del país. “L’estat perd al voltant de 105.000 milions de CFA (gairebé 228 milions d’euros), ja que no percep impostos directes ni indirectes del negoci dels hidrocarburs”, explica Bio Soulé, economista i responsable del Laboratori d’Anàlisi Regional i Especialització Social (LARES). “Sabem que el nostre negoci ensorra l’economia del país, però no tenim una altra opció per viure”, sentencia Henri Assogba.

La jerarquia contrabandista

L’associació de traficants té una estructura de poders molt jerarquitzada i està registrada legalment encara que estigui vinculada a una activitat il·legal. Per sobre de tots hi ha el president, Joseph Midodjoho, àlies Oloyè, un dels homes més poderosos del Benín. Oloyè té una gran influència en la política beninesa i actualment dóna suport al Partit per la Renovació Democràtica (PRD).

Per sota del president hi ha 12 caps de departament que controlen 77 localitats, amb un responsable a cada una. En un nivell inferior hi ha els representants dels districtes i barris. Els venedors de benzina al carrer són a l’últim esglaó de la piràmide.

“El tràfic de benzina funciona com un càrtel de la droga. Els traficants estan molt ben organitzats, i quan fan vaga tot es bloqueja -sentencia la periodista de la televisió nacional ORTB, Abiath Oumarou-. Són gent molt rica, mouen l’economia i tenen molt poder. Com a periodista és perillós relacionar-te amb ells. Has de parlar i negociar”. “Mentre preparava la meva tesi em van prendre la càmera i, en una ocasió, em van arribar a disparar”, adverteix Oumarou.

El poder dels grans caps traficants

Davant d’aquest ampli entramat de tràfic de benzina, les autoritats duaneres, els gendarmes i la policia no poden fer-hi gran cosa. “No és fàcil seguir els traficants pel bosc i pels senders. Alguns aboquen els dipòsits i ho cremen tot abans que els puguem requisar la mercaderia”, explica Brice Sourou, gendarme dels departaments d’Ouémé i Plateau. Però tot i que l’activitat és il·legal i l’han de perseguir, Sourou reconeix que sovint la consenten. “Moltes vegades fingim que no veiem res. La solució és tancar els ulls i deixar que actuïn”, afirma.

Als departaments on opera Sourou és on es registra més tràfic de benzina per la seva proximitat a la frontera amb Nigèria. Un dels grans caps del territori és Guy Fakeye, coordinador de les localitats de Kétou i Pobé. Fakeye té al voltant de 150 persones al seu servei i regenta una oficina en la qual treballen una desena d’empleats. Ell és l’encarregat de vetllar pels seus treballadors quan tenen algun problema. La majoria de les vegades es tracta d’incidents amb les autoritats que el mateix Fakeye pot solucionar amb una simple trucada. “Quan els gendarmes o les autoritats duaneres arresten un dels meus transportistes, els ofereixo diners i recupero la mercaderia”, explica.

La periodista Abiath Oumarou afirma que “és impossible que el tràfic il·legal de benzina passi desapercebut”. “En altres indrets aquestes coses passen, però s’amaguen. Aquí, al Benín, en canvi, passen davant els ulls de tothom i les autoritats en són còmplices”, explica. És una realitat que tots els beninesos coneixen.

El tràfic de carburant des de Nigèria s’ha convertit en l’activitat econòmica il·legal que mou més diners al país africà

Les autoritats es declaren impotents per fer front a un problema que implica gran part de la població i que va més enllà de les fronteres del país. “Ens reunim amb els traficants i els amenacem de bloquejar l’activitat”, explica el gendarme Brice. Tot i les amenaces, però, els contrabandistes no tenen por de les represàlies policials. Saben que a canvi de pagar les taxes prèviament acordades, les autoritats els deixaran passar. A més, reben suport des de les més altes esferes polítiques i moltes famílies benineses depenen de la seva activitat.

“Els contrabandistes tenim una gran popularitat i els polítics ho saben”, sentencia Henri Assogba. El tràfic de benzina finança campanyes polítiques, i molts diputats han arribat als seus càrrecs gràcies als beneficis d’aquest negoci. És un dels motius pels quals els beninesos creuen que és impossible acabar amb aquesta activitat. “El 2006 vam crear una organització per donar suport a qui aleshores era el candidat de l’oposició, Thomas Yayi Boni, i va sortir elegit. El 2011 ja no li vam donar suport perquè no va respectar algunes de les coses que havíem acordat”, afegeix Assogba.

Raliou Akanda Arinloye, exalcalde de Sakété, una localitat del departament de Plateau molt a prop de la frontera amb Nigèria, explica que “el govern actual ha fet molt per eradicar el contraban”, però lamenta que “la classe política en la seva totalitat no s’hagi mogut en la mateixa direcció”. Segons Arinloye, el tràfic il·legal de benzina és “un problema social, econòmic i polític, i el govern en solitari no pot fer-hi front”.

Benzina i feina per a tots

El negoci del carburant soluciona, per una banda, el gran problema de la falta d’estacions de servei al país. Els beninesos poden omplir els dipòsits dels seus vehicles còmodament i sense gastar-se tants diners com a les benzineres. Per l’altra, ocupa moltes persones que no tenen alternatives laborals, en un país en què la taxa de pobresa ha superat el 35%. Molts beninesos viuen en la pobresa extrema i més de la meitat de la població viu gastant menys d’un dòlar al dia, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i Anàlisi Econòmica del Benín (INSAE).

Els beninesos que es dediquen a aquest negoci es guanyen millor la vida que la mitjana de la població i molts d’ells complementen la seva feina principal amb aquesta activitat. La majoria dels contrabandistes cobren més que un funcionari. Els seus ingressos mensuals superen les 50.000 CFA (76 euros), mentre que el salari mínim al país és inferior a 35.000 CFA (53 euros).

Tot i que la principal activitat econòmica del Benín és l’agricultura i proporciona el 35% del PIB nacional, no hi ha ningú que no tingui un amic o conegut que no formi part de la xarxa de benzina il·legal. L’economia de milers de beninesos depèn d’aquesta activitat. Per a molts joves, el tràfic il·legal de benzina és l’única alternativa laboral per afrontar la desocupació. Segons dades oficials del 2012, un 89,7% dels joves entre 15 i 29 anys treballen en activitats del mercat negre.

Totes les rutes acaben a la capital

A la capital, Porto-Novo, i als seus voltants és on s’han instal·lat més llocs de venda de benzina, ja que està molt a prop de la frontera amb Nigèria i és on conflueixen totes les rutes del tràfic de carburant. Les taules amb ampolles de vidre de diferents mides plenes de benzina, els bidons i les pissarres amb el preu són elements indissociables del paisatge beninès.

En un d’aquests llocs treballa Michel Bonuffette, estudiant d’antropologia social a la Universitat de Cotonou. El Michel s’ha vist obligat a treballar durant uns mesos més per poder pagar-se els estudis. “Vaig haver de deixar d’estudiar perquè no tenia diners per seguir amb la carrera”, explica. El seu somni és fer un doctorat en antropologia i ser professor a la universitat.

A més dels joves, al Benín moltes dones venen carburant per mantenir les seves famílies. “Guanyo 1.000 CFA al dia i amb això compro menjar i roba per als meus tres fills”, explica Gisèle Gnansounou, que ven benzina en una carretera molt transitada de Cotonou. La Gisèle és vídua i fa 12 anys que es dedica a aquesta activitat.

També hi ha beninesos amb algun tipus de discapacitat física que han trobat en aquest negoci l’oportunitat de treballar. “Al meu país no hi ha recursos ni persones que ens puguin ajudar ni finançar i per això molts ens dediquem a transportar i vendre carburant”, explica Bérénice Sagbohem, venedora de carburant a Sèmè, una localitat entre les grans ciutats de Porto-Novo i Cotonou.

El futur del Benín, ens mans de tots 

Perquè el Benín superi aquesta etapa de dependència d’un negoci que no deixa avançar el país caldria fer front a molts aspectes que dificulten la supressió d’aquesta activitat.

Molts beninesos coincideixen que és fonamental oferir alternatives laborals a la població i activar un pla per eradicar l’alarmant taxa d’atur juvenil. L’exalcalde de Sakété, Akanda Arinloye, apunta que una solució seria “redirigir laboralment al sector agrícola el gruix de població desocupada i tots aquells que es dediquen al tràfic de benzina”. Tot i això, els seus salaris probablement serien força més baixos que el de les persones que es dediquen a vendre benzina al carrer o les que transporten el carburant.

Abiath Oumarou creu que amb això no n’hi ha prou. Segons la periodista, a més, és essencial que l’estat elabori una estratègia per instal·lar progressivament estacions arreu del país, començant per les zones més poblades, i definir taxes i impostos. Per fer-ho, el govern hauria de negociar amb els contrabandistes. Però cada vegada que l’estat ha intentat regular el negoci, els traficants s’han declarat en vaga, el preu del carburant s’ha disparat i ha regnat el caos al país.

L’economista Bio Soulé remarca que per aturar tot això caldria que augmentés el preu del carburant nigerià, de manera que els traficants beninesos no tindrien marge per fer negoci. De fet, fa poc, el nou govern de Nigèria va anunciar una disminució dels subsidis als combustibles fins al 2017, cosa que podria reduir la diferència de preus entre els dos països. “Aquesta mesura podria disminuir la importància del tràfic de carburant, ja que la benzina nigeriana seria més cara”, argumenta Soulé. Però és un aspecte que s’escapa de les mans del govern beninès, i és gairebé impossible quantificar en quina mesura afectarà les importacions il·legals.

L’exalcalde Arinloye es mou en la mateixa línia i diu que “es tracta d’una qüestió regional que va més enllà de les fronteres benineses”. “Cal que tant el Benín com Nigèria i els països veïns arribin a acords”, adverteix. També recorda que “és indispensable posar en pràctica una tasca de conscienciació conjunta de la classe política, els contrabandistes i els diversos actors socials”. Segons Arinloye, “dibuixar un Benín més pròsper està en mans de tots”.

Neus Marmol

07/02/2016

Ara.cat

Esperma viatgera

Hi ha peticions per emportar-se el semen per autoinseminar-se i preocupa la tendència de venda d’espermatozoides per internet

Una dona va anar a una clínica amb el semen del seu sogre per preservar la genètica del marit 

Les clíniques de reproducció assistida s’han adaptat sense problemes al nou model de pacient, que avui va més enllà de la tradicional parella heterosexual, però els està costant, per contra, trobar base legal per al control d’una esperma cada dia més viatgera. Com la que portava en un pot una dona que va anar a un d’aquests centres de Catalunya perquè la inseminessin. “Vull engendrar un fill amb aquesta esperma, que és del meu sogre. El meu marit és estèril i hem pensat que aquesta és l’única sortida per assegurar una descendència amb la genètica de la família del meu home”. La demanda d’aquest tractament de reproducció assistida, amb l’esperma portada de casa, no va prosperar, revela ara un professional que treballava en aquest centre, en declinar la clínica aquesta intervenció ja que a Espanya només és legal la inseminació amb semen de donants anònims.

Altres viatges d’esperma, que prendrien una direcció contrària a aquest cas, són sol·licitats per parelles que realitzen tot el procés a les clíniques autoritzades. En aquests casos tot transcorre amb normalitat fins que els pacients demanen d'autoinseminar-se. És a dir, volen emportar-se l’esperma seleccionada pel centre a casa seva (això passa tant entre parelles formades per dues dones com entre heterosexuals) per fer aquest pas en la intimitat i no en una freda consulta mèdica. Petició comprensible des de l’òptica emocional, afirma la doctora Montse Roca, psicòloga de la unitat de reproducció assistida de l’hospital Quirón Barcelona, però que amaga molts riscos, tal com recalca aquesta mateixa professional. “En el moment en què es lliura aquest semen, la clínica perd tot control sobre la destinació que se li donarà”, afegeix la doctora Roca. I ningú no podrà comprovar si l’utilitza la parella que ha iniciat el tractament o acabarà al cos d’una altra persona.

Agustín Ballesteros, president de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), afirma, per la seva banda, que la “llei és molt clara en les inseminacions i tot el procés s’ha de fer a les clíniques sota la supervisió dels professionals”. Així que l’esperma no pot viatjar tampoc en aquests casos.

Molt més difícil resulta controlar el tràfec de paquets d’esperma que es compren per internet. És una tendència a l’alça, alerta Agustín Ballesteros, “a la qual caldrà posar límit com més aviat millor”. Hi ha pàgines d’internet especialitzades ja en la venda d’esperma. Qualsevol en pot comprar i el més sorprenent en aquests portals, a més de les comandes amb esperma de donants anònims, és l’oferta de semen identificat. O dit d’una altra manera, els donants donen la cara i es pot triar, per exemple, entre un home ros o moreno, amb ulls blaus o castanys.

Ballesteros considera que aquesta venda, a més del greu risc per a la salut que comporta la inseminació amb una esperma que no se sap si ha estat ben analitzada, vulnera un principi tan sagrat en aquests casos com és el de l’anonimat. Tampoc no hi ha cap control sobre la traçabilitat d’aquest semen i podria donar-se el cas, alerta el president de la SEF, “que un mateix home arribés a inseminar cent dones, quan la llei vigent deixa clar que només hi pot haver sis embarassos per donant”.

Tot aquest món fosc que es mou al voltant dels tractaments de reproducció assistida no té res a veure o ben poc amb els processos viscuts per aquelles parelles que fallen en els seus intents per aconseguir un embaràs. Clíniques com Quirón Barcelona disposen del que Montse Roca defineix “com l’acompanyament”. Aquesta doctora en Psicologia s’encarrega que la frustració que poden sentir moltes d’aquestes parelles no acabi convertit en una obsessió. “Sempre cal pensar en positiu, creure que ho aconseguiran i no obstinar-se a buscar camins que de vegades no portaran enlloc”, recomana Roca. La dona, revela aquesta psicòloga, és la que sol assimilar pitjor el fracàs. “Ella porta la càrrega emocional més gran, a més de patir al seu cos la pràctica totalitat de les intervencions (puncions, estimulació d’òvuls...) i això fa en alguns casos que ella se senti més culpable, fins i tot quan el problema és de l'home.

J. Ricou

04/02/2016

La Vanguardia

Alguns dels que diem inspirar-nos en Crist hem anat provocant mort i injustícia

Francesc Riera recalca que la crucifixió de Crist crea una font d'esperança per als crucificats a la terra 

L’associació humanista Gosa Pensar! organitza el dia 11 a Banyoles (20h, Santa Maria dels Turers) una xerrada del jesuïta Francesc Riera, qui fou fundador de Cristianisme i Justícia i director de la Casa Internacional d'Espiritualitat Ignasiana

Els jesuïtes són el gra al cul de la cúria catòlica?

Una bona pregunta per proposar a la Cúria Vaticana. O al seu portaveu Federico Lombardi, o si voleu més directament al papa Francesc!

A les comarques de Girona hi ha dues mancances: a penes si surten mai diputats del PP i a penes si hi ha jesuïtes. Em pot tranquil·litzar i assegurar-me que els dos fets no guarden relació?

(Riu) Hi ha dos jesuïtes, amics meus d’anys. L’Ignasi Anzizu que s’ha passat mitja vida al Txad ensenyant fusteria, ara al barri de Vila-roja. I en Santi Thió, que era professor de matemàtiques a la universitat i ara impulsa la Fundació Àkan preocupada per la immigració.

Al cel no hi ha cobertura i no arriben les trucades de desesperació?

Vostè proposa el gran «tema»: el mal del món. Un tema del qual no sé si hem de filosofar o potser callar per respecte a tants massacrats en la història. A Banyoles en parlaré basant-me en Lluc. No sé si el Jesús que «contempla» Lluc voldria debatre de la injustícia al món.

Per què no?

Al començament de l’evangeli Jesús anuncia la justícia per als que sempre són menyspreats, i ho fa entre aquests. No només anuncia que és possible una situació nova («un món nou és possible»), sinó que al seu entorn va creant humanització.

Però va fracassar.

Va caminant per l'evangeli en una mena de «crònica d'una mort anunciada». Qui es posa a reivindicar humanitat per als que n’ estan desposseïts, pot acabar com Jesús, despullat de la seva vida humana, humiliat i penjat d'una creu. Jesús esdevé «primogènit d'entre tants crucificats». Com diu el company Jon Sobrino, «no ressuscita qualsevol, ressuscita justament el crucificat». Crea una font d’esperança per als crucificats de la Terra.

S’han comès injustícies en nom del Senyor? Se’n cometen encara?

Un problema seriós del cristianisme és que alguns dels que diem inspirar-nos en Crist hem anat provocant mort i injustícia. És l'etern problema dels «ismes». Manipulant el sagrat nom de «llibertat», alguns liberalismes han causat injustícia i mort; amb el sagrat nom del «bé social» hi ha hagut socialismes que han creat gulags; amb el sagrat nom de Crist, el cristianisme a vegades ha provocat el contrari de l'essència de Jesús. Déu ens guardi de caure en els «ismes».

Albert Soler

02/02/2016

Diari de Girona