El Nadal de Francesc

El Nadal d’aquest any pot qualificar-se, sense cap dubte, com el Nadal del papa Francesc. No només perquè és la primera festivitat nadalenca que celebra al capdavant del pontificat sinó perquè l’arribada a la cadira de Sant Pere suposa un renaixement del missatge de Crist per a l’Església Catòlica i per al món sencer.

El nou -vell- cristianisme que ha nascut enguany amb el papa Francesc està destinat a revitalitzar -com ja ha començat a fer-ho- la connexió dels cristians amb els ensenyaments sublims de Jesús des de la sinceritat, la senzillesa, la solidaritat i el compromís. La gran aportació de Jorge Mario Bergoglio des de la més alta jerarquia de l’Església no procedeix només de les seves paraules, que són importants, sinó dels seus gestos i del seu exemple diari, que és el que les omple de sentit, des d’una actitud de profunda humilitat.

En pocs mesos, des de l’elecció el 13 de març passat, el papa Francesc s’ha convertit en una referència internacional de primer ordre i ha aconseguit una popularitat enorme a tot el món, com reflecteix la massiva presència que té a les xarxes socials. Tal com destacava la revista Time, en elegir-ho com a personatge de l’any, el que fa aquest papa tan important és la rapidesa amb què ha capturat la confiança dels milions de persones que havien abandonat tota esperança en l’Església. Per sobre de la doctrina, de les normes, de la rigidesa i de les prohibicions ha encoratjat a posar en relleu els missatges més positius de Jesucrist en la vida diària a través de l’amor incondicional, de la comprensió, del deure de la solidaritat, de la justícia social i de la caritat universal, sense oblidar la importància de l’alegria en les nostres vides, com un altre missatge fonamental de l’Evangeli.

El papa Francesc ha reformulat els postulats de la doctrina social de l’Església, adaptant-los a l’actual conjuntura de crisi i globalització, en la qual es fa encara més palpable la consciència d’unitat i de compartir una destinació comuna entre les nacions de la terra, més enllà de la diversitat de llengües, societat i cultures, amb “vocació de formar una comunitat de germans”. Però dels grans postulats passa també a exigir qüestions urgents i concretes, com el desarmament nuclear i químic, la redistribució de la renda o la lluita contra l’explotació i el tràfic de persones.

Els nous reptes que planteja el papa Francesc no són fàcils per a ningú i incomoden les anquilosades estructures més tradicionals, inclosa la mateixa cúria romana. Per això, conscient de les dificultats, no és estrany que demani que es resi per ell.

La Vanguardia

25/12/13

Maria Victòria Molins: "M'agradaria morir al carrer, treballant"

Monja atípica, de mirada tendra i discurs clar, directe, sense embuts. Maria Victòria Molins (Barcelona, 1936) es va fer monja perquè volia dedicar-se i entregar-se als altres però es va veure atrapada per la rigidesa de l'Església de la postguerra. Els estudis van ser un primer alliberament i els viatges el segon i definitiu. Viatjant va descobrir que "una altra Església és possible" i des de llavors lluita per fer-la realitat. No porta hàbit, diu que el celibat hauria de ser voluntari i demana més presència de la dona a l'Església. I no creu que siguin utopies.

Vostè és una monja però va sense hàbit. Per què?

L'hàbit t'allunya de la gent i et dóna privilegis, això no m'agrada. Ja fa temps que no el porto. Vaig començar a treure-me'l, de forma clandestina, a començaments dels 80, i ja de forma definitiva a principis dels 90, perquè l'Església en aquell moment va permetre que l'hàbit fos voluntari. Per mi és més còmode anar sense i a més així cadascuna va amb el seu estil. Jo, per exemple, no vaig vestida de velleta perquè no m'hi veig.

Hi ha altres aspectes de l'Església que no li agraden?

L'Església s'ha allunyat moltíssim de la gent. Crec que s'ha tornat massa rígida i durant molts anys, en lloc d'ensenyar les benaurances, ensenyava els manaments: no facis això, no facis allò... Terrible.

Ara hi ha qui veu una esperança de renovació amb el papa Francesc.

Sí. Jo ara també tinc una llum d'esperança. Vaig tenir una alegria molt gran quan el van escollir, crec que canviarà moltes coses. Jo crec profundament que una altra Església és possible.

Aquesta altra Església hauria de permetre, per exemple, que els sacerdots es puguin casar?

Oh, i tant! Per als sacerdots el celibat hauria de ser voluntari. No entenc per què un pastor protestant es pot casar i un sacerdot catòlic no. No té sentit. Però ho veig diferent en el cas dels religiosos. Per a ells és una opció voluntària que es pren per quedar-se lliure per dedicar-se als altres. Si jo hagués estat casada i amb fills no m'hauria pogut dedicar als altres amb tota aquesta intensitat i ara, segurament, estaria cuidant els néts.

I no va trobar a faltar tenir fills?

Sí. Va ser una decisió difícil i dolorosa però amb el temps m'he adonat que Déu m'ha donat altres fills, que m'han omplert molt.

Vostè creu que l'Església menysté les dones?

Sí, la dona està menystinguda en el si de l'Església, molt. Jo he lluitat tant com he pogut per canviar aquesta situació però encara ens queda un camí molt llarg per fer.

Vostè fa anys que viu i treballa al Raval, ajudant els més necessitats. Què ha après en tot aquest temps?

A no jutjar mai ningú. Tots tenim tendència a fer-ho i això no està bé. Cal conèixer les persones i veure la dignitat que tenen, perquè tots la tenen, i tots tenen bondat encara que no l'hagin pogut exercir mai. A mi el cor se m'ha tornat més bo aquí al Raval, perquè he entès moltes coses. Crec que abans les monges eren molt intransigents i hi ha molta gent que no estima l'Església precisament per culpa d'aquesta intransigència. Però hi ha un altre tipus d'Església i s'ha de mostrar, que és plena de gent com la Teresa Forcades o mossèn Ballarín.

I vostè, que era d'una família benestant de la Bonanova i que com a teresiana es dedicava a l'educació, per què va acabar al Raval?

Em van marcar molt algunes coses que he viscut, sobretot els viatges per Llatinoamèrica. Recordo un viatge a Nicaragua que em va canviar la vida. Jo era més jove i allà vaig conèixer una altra Església. Era el moment de la teologia de l'alliberament i vaig conèixer al sacerdot i poeta Ernesto Cardenal. Quan vaig tornar aquí vaig veure una Església morta i vaig decidir dedicar-me als més pobres, als més desafavorits.

I la seva decisió va agradar a la congregació?

Va ser bastant complicat. Sobretot al principi perquè vaig començar a treballar amb els primers malalts de sida i llavors hi havia molt poca informació i molta por. Aquella opció era difícil que l'entenguessin les germanes teresianes, molt dedicades a l'educació. Per a elles allò era un món diferent i desconegut. Però jo vaig tirar endavant, treballava en l'editorial de la meva congregació i ho compaginava amb la feina al Raval.

Fins que va decidir instal·lar-se definitivament al Raval.

Sí. Fa 17 anys vaig decidir viure aquí. Visc en un pis amb altres germanes i fem moltes coses pel barri. Jo sempre dic que m'agradaria morir al carrer, treballant. La meva vida es pot resumir amb una frase: la mística del carrer. Això vol dir simplement viure amb la gent del carrer, sortir-la a buscar, ajudar-la, compartir. Quan vaig començar a treballar aquí em vaig adonar que nosaltres, des de la distància i de manera inconscient, ficàvem tota la marginació i la pobresa en un sac. Parlàvem de drogoaddictes, de prostitutes, de delinqüents. Així, en general i en un to menyspreatiu. En canvi, treballant aquí em vaig adonar que aquella gent eren persones i que si jo hagués tingut la seva vida segurament hauria acabat igual.

Thaïs Gutiérrez

21/12/13

Ara.cat

El dol, l'altra cara del Nadal

Aquestes festes, moltes vegades, són dificils per aquells que fa poc han perdut algú, ja sigui per un accident de trànsit, una malaltia o una separació, entre d'altres. Algunes persones opten per evitar el patiment, per exemple fent un viatge, però el dolor emocional el podem posposar, mai evitar. Amb el temps creix i s'instal·la la màscara del dol: "faig veure que ho porto bé". Tot aquest patiment en silenci fa que hi hagi més sentiments d'aïllament i d'inadequació, acompanyats de molta tensió fruit del gran esforç que suposa fer veure que res no ha passat o que ningú està afectat. 

Com es tradueix tot això? Amb esgotament, irritabilitat i molta ansietat. En aquest vídeo en  parlen Andrés Cuartero, psicòleg especialista en emergències i Adela Torres, experta en grups de dol de l'Associació AVES. 

Per veure el vídeo, fer un clic damunt el triangle al centre de la imatge.

Els Matins
20/12/13
TV3

Vivint a soles

Durant l’última dècada, el nombre de llars en què viu una persona sola de més de 65 anys ha augmentat un 25,8%. Són dades aportades pel cens de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Això és bo o és dolent per als afectats? Per quin motiu creix fins a aquest punt la quantitat de llars unipersonals de gent gran?

D’antuvi, no és el mateix viure sol als 65 anys que als 80 o 90, gaudint de salut o patint xacres importants. Una persona vàlida per si mateixa no és vella, amb independència de l’edat que tingui, i és probable que la solitud entre quatre parets no li pesi. Però per a la persona impedida, poc o molt, l’absència d’una companyia pot resultar molt dolorosa.

Quant a l’aparatós increment de persones grans que viuen soles, la raó val resideix en dos factors principals. D’una banda, en augmentar l’esperança de vida, la població d’edat avançada que viu sola persisteix alhora que s’hi afegeixen els que van sumant anys també a soles. D’altra banda, hi ha un element sociològic determinant. Atès que el tipus de família hegemònic és la nuclear, això constitueix una causa amb un efecte lògic. Actualment, les llars més comunes són les d’una parella amb fills; una parella sense fills, perquè no els han tingut o perquè ja s’han emancipat; una dona o un home sols amb els seus fills; una llar unipersonal per solteria, separació, divorci o viduïtat. Quin és el futur previsible per a aquestes persones? Quedar-se finalment soles al seu domicili.

Això no era així en la clàssica família extensa, en la qual convivien avis, pares, fills, néts, i sovint també oncles o ties. Els vells s’estaven a casa fins al final dels seus dies, sovint amb penes i treballs, atès que la cohabitació sempre esdevé difícil, i com més persones juntes, més possibilitats de conflicte. Quan es va imposar, ja fa temps, l’axioma “el casat, casa vol”, a les llars hi va començar a haver més pau. A costa de més individualisme, i a costa de desembocar en un envelliment en solitud.

Trobar-se sol físicament no ha de ser per força negatiu, sempre que existeixin persones estimades amb qui es pugui comptar, tant en els moments feliços com en els dissortats, i a les quals, al seu torn, es pugui estimar. Únicament la incapacitat de tenir cura d’un mateix transforma la solitud en inhòspita presó, i llavors els que estimen han de socórrer.

Eulàlia Solé

20/12/13

La Vanguardia

Immunoteràpia contra el càncer, avenç científic de l´any

La immunoteràpia contra el càncer, un mètode que s'ha estat elaborant durant dècades, va encapçalar la llista dels deu avenços científics més importants de 2013, anunciada per la revista 'Science'.

El mètode, que representa un canvi d'enfocament en el tractament del càncer, empra el sistema d'immunitat del cos per combatre els tumors en lloc d'atacar-directament amb compostos químics o radiació. "Els nous tractaments impulsen les cèl·lules T i altres cèl·lules immunològiques a combatre el càncer, i els editors de Science creuen que aquestes estratègies són prou prometedores com per encapçalar la llista dels descobriments científics més importants de l'any", va assenyalar un comunicat de l'Associació Nord-americana per a l'Avanç de la Ciència, que publica la revista. "Aquest any ja no queden dubtes sobre la immensa promesa de la immunoteràpia contra el càncer," va dir l'editor en cap de la revista, Tim Appenzeller.

Tot i això, Appenzeller advertir que, fins ara, aquest mètode "només funciona per a alguns càncers i uns quants pacients, pel que és important no exagerar els beneficis immediats". "Però diversos especialistes en càncer estan convençuts que estan presenciant el naixement d'un important nou paradigma per al tractament del càncer", ha afegit.

La llista de Science dels altres nou èxits científics que considera més innovadors en l'any que acaba incloure la tècnica CRISPR d'edició genètica, descoberta en bacteris, però que ara els investigadors fan servir com un escalpel per a la cirurgia en gens individuals. Més d'una dotzena d'equips investigadors han fet servir la tècnica per manipular els genomes de diverses cèl·lules vegetals, animals i humanes.

Vacunes

Un altre dels èxits destacats per Science són les cèl·lules solars perovskita, que constitueixen una nova generació de materials de cèl·lules solars, més barates i fàcils de produir que les cèl·lules de silici tradicionals.

La revista també va ressaltar els avenços en biologia estructural com a guia en el disseny de les vacunes. Aquest any, els investigadors van usar l'estructura d'un anticòs per dissenyar un immunogen, l'ingredient principal d'una vacuna per a un virus d'infància causant de l'hospitalització de milions de nens cada any.

Així mateix, la tècnica CLAREDAD de generació d'imatge que torna transparent el teixit cerebral i posa a les neurones ia altres cèl·lules cerebrals en ple desplegament, segons Science, "va canviar la manera en què els investigadors veuen a aquest intricat òrgan en 2013". Els investigadors també van aconseguir progressos notables en el cultiu de mini "organoides" tipus humans in vitro, que van incloure capolls de fetge, mini-ronyons i cervells diminuts. "Aquests òrgans humans miniaturitzats podrien resultar ser molt millors models per a malalties humanes que els animals", va explicar Science.

De la mateixa manera, la publicació va destacar el rastreig de raigs còsmics als romanents de supernova. "Encara detectades originalment fa cent anys, els científics no estan segurs d'on vénen les partícules d'alta energia de l'espai exterior conegudes com raigs còsmics. Enguany, finalment vincular els raigs als núvols de runa deixades enrere per les supernoves o estrelles fent explosió", ha destacat. Els investigadors van poder més derivar cèl·lules mare d'embrions humans clonats, després de descobrir que la cafeïna té un paper important en el procés, a estabilitzar molècules claus en delicades cèl·lules d'òvuls humans.

El vuitè assoliment que va recopilar Science destaca que els estudis amb ratolins van donar resposta a una pregunta que ha ocupat als científics per molt de temps: per què dormim? La investigació va mostrar que el cervell es neteja a si mateix mitjançant l'expansió de canals entre neurones que permeten el moviment de més fluid cerebroespinal durant el son.

Finalment, la investigació dels bilions de cèl·lules bacterianes que allotja el cos humà va demostrar la contribució que aquests microbis aporten a la salut humana. 

EFE/Washington

20/12/13

Diari de Girona

Hem de ser compassius amb el nostre costat més fosc

Tsultrim Allione, lama tibetana

Tinc 66 anys. Sóc de Maine i visc a Colorado. Vídua, tinc tres fills i tres néts. Llicenciada en Budisme. El meu avi, polític, va treballar amb Truman i va ser el primer a socialitzar la medicina. Crisi vol dir oportunitat. Cada ésser té el potencial de despertar a la consciència plena.

Què la va portar al budisme?

Un llibre que em va regalar la meva àvia, filòsofa, quan tenia 15 anys. El llegia de nit enfilada a la teulada, i un cop vaig sentir com queia la pinassa. Doncs sí que hi sent bé. Per primer cop vaig ser conscient del que vol dir estar despert en despertar.

Experiència germinal.

Sí, quatre anys després, als 19, me’n vaig anar a l’Índia a estudiar; després al primer monestir budista d’Occident, a Escòcia, i després al Nepal, on vaig estudiar amb el XVI Karmapa, que em va acabar ordenant monja. Vaig viure retirada tres anys a l’Himàlaia.

Quan van néixer, les seves filles?

Vaig tornar a Occident amb 25 anys. Era l’única monja budista d’Amèrica, una cosa rara, i somiava un nadó. L’hi vaig dir al meu mestre i va esclatar a riure: “Totes les monges haurien de tenir fills”.

I es va casar.

...I ja no tenia temps per meditar. Avui sé que meditar i tenir una actitud compassiva és fàcil quan vius sola i cap nadó no et fa passar les nits en blanc.

Va tenir tres fills més.

Sí, i vaig deixar de meditar. Sentia que havia perdut una oportunitat. Però hi va haver un punt d’inflexió: la meva filla va morir sobtadament als dos mesos. Les històries dels grans mestres budistes les protagonitzaven homes, i fins aleshores pensava que hi podia trobar inspiració.

Ja no?

Sentia que el dolor de la mort d’un fill es vivia diferent des de la feminitat, i vaig tenir la necessitat de trobar-me amb mestres dones. No vaig trobar consol, però em vaig adonar que l’experiència espiritual d’una dona és diferent de la d’un home, i que totes les religions del món van ser creades per homes per als homes.

Som diferents espiritualment?

La dona està més connectada amb l’emocionalitat. Som molt conscients de la interconnectivitat, especialment amb els fills, i més compassives. Ens involucrem molt en les relacions, volem millorar-les.

Hi ha més dones a qualsevol Església.

Som majoria en qualsevol centre d’estudi de l’espiritualitat, però sempre hi ha un home dirigint i dient a les dones el que han de fer.

Què va aprendre del matrimoni?

Té el potencial de portar-te per un camí molt profund, veus la teva part fosca reflectida en l’altre: una gran oportunitat per créixer. I la sexualitat, entesa com una unió profunda, té un potencial molt poderós per al camí espiritual.

També provoca molta frustració.

Perquè la base ha de ser una relació molt íntima, i no n’hi sol haver. Perquè el sexe sigui satisfactori hi ha d’haver una connexió de cor i profunditat, llavors en el microcosmos trobes el macrocosmos.

Quan es va enfrontar per primera vegada als seus dimonis?

Barallant-me amb el segon marit per la custòdia del meu fill. Vivíem a Itàlia i jo volia tornar als EUA. La nit abans del judici vaig fer la pràctica del chöd.

Va alimentar el seu dimoni. Com es fa?

Els dimonis són problemes: un mal físic o emocional, allò que ens està absorbint l’energia. Normalment no hi lluitem en contra, intentem controlar-lo.

Val més convidar-lo a passar?

Doncs sí. L’has de personificar, donar-li una forma física, i intentar esbrinar què és el que necessita. Transformar-te en aquest dimoni, sentir i pensar com ell, i així poder-li donar el nèctar de com se sentiria si obtingués el que necessita.

Posi’s com a exemple.

Tenia por de perdre el meu fill. Em vaig imaginar aquella por com un ésser i el vaig alimentar amb seguretat i tendresa, i també vaig visualitzar que el meu marit obtenia el que necessitava: l’amor i la presència del seu fill. L’endemà tot va canviar: “Estic segur que em facilitaràs la relació amb el meu fill”, em va dir.

Un canvi miraculós.

Impactant, tant, que em vaig dedicar a estudiar aquesta pràctica creada per una mestra espiritual tibetana del segle XI.

Però si sents ira i l’alimentes no et tornes un monstre?

Es tracta de buscar què hi ha sota aquesta ira, quina és la necessitat real, i això és el que tu alimentes. Cal preguntar-li: “Què és el que realment necessites?”.

Té sentit.

En la nostra societat solem reprimir qualsevol cosa que surti que sigui problemàtica, però no es tracta de lluitar-hi en contra, sinó de comprendre-la i alimentar-la.

Una budista que ha treballat l’harmonia, s’ha divorciat dues vegades?

Del primer em vaig quedar embarassada, érem molt joves. Va durar uns tres anys. El segon, un director de cinema italià, resulta que era addicte a l’heroïna i a altres dones.

Ha patit, vostè...

Tots tenim por, som gelosos, cobdiciosos, rabiosos... Ignorar-ho no és la solució, hem de ser compassius amb el nostre costat més fosc, entendre’l, acompanyar-lo, dialogar-hi com una mare.

Ima Sanchís
19/12/13
La Vanguardia

Cambrer, segur que no porta gluten?

Menjar fora de casa es converteix en una odissea per a les persones celíaques

Foto Marc Arias

Només el 2,7% dels restaurants catalans ofereixen un menú adaptat als celíacs 

Els afectats reconeixen que s’ha avançat en la llista de la compra, però no en restauració

El pollastre a l’ast té cap condiment amb gluten?”, pregunta el pare, que, com sempre, controla que l’aliment que ha d’ingerir el fill estigui lliure d’aquesta substància. El cambrer respon que no, que tot el que porta és natural. “Pot estar vostè tranquil”, li diu al pare. Però un moment després torna perquè recorda que sí, que el pollastre porta alguna cosa. Hi ha “un rajolí de cervesa. Com veu tot natural”, diu el cambrer sense comprendre la cara d’horror del pare. La cervesa porta ordi i l’ordi conté gluten. Per a molts aquesta escena pot resultar un tant exagerada, però és real. Els celíacs estan obligats a sotmetre a un interrogatori cambrers i cuiners perquè cap dels aliments que consumeixin no porti gluten o estigui contaminat amb aquesta substància. Han de confiar en el personal de l’establiment per no posar en risc la salut.

A Espanya es desconeix el nombre de restauradors que ofereixen un menú sense gluten, encara que la Federació d’Associació de Celíacs d’Espanya (FACE) reconeix que a poc a poc hi ha una conscienciació més important. Amb tot, adverteixen que l’oferta és encara insuficient, malgrat que el nombre d’afectats per aquesta intolerància creix cada any. A Catalunya sí que estan comptabilitzats després d’un estudi efectuat per l’Associació de Celíacs de Catalunya que va determinar que només el 2,7% dels restaurants oferien un menú lliure de gluten.

Es pot dir que a Catalunya hi ha comptabilitzades 10.000 persones que pateixen aquesta patologia. “Representem una part molt important de mercat, una oportunitat, però no ens deixen sortir de casa perquè els restaurants no ens tenen en compte”, explica Cecilia Vallés, membre de la junta de l’associació i mare d’un nen celíac.

Fins fa poc només els restaurants amb estrella Michelin o els d’alguns hotels mantenien a la carta aliments lliures de gluten. Plats que van més enllà del bistec i l’amanida que podria prendre qualsevol celíac si es controla la temuda contaminació creuada. És a dir, que cap dels estris amb què es cuina no hagi tocat aliments que porten gluten. Ara grans cadenes com McDonald’s, la Tagliattella o Tommy Mel’s també comencen a ofertar un menú per a celíacs.

Viena va ser una de les primeres en introduir aquest tipus de productes a les seves cartes. Marta Garcia, directora de màrqueting de l’empresa, explica que van incorporar entrepans amb pa sense gluten l’any 2007. “És un servei més que volíem donar als nostres clients. El celíac no ve a menjar sol, sobretot si és menor, arrosseguen les famílies”, assegura. Ells elaboren tots els productes que se serveixen de manera artesanal i aquests no porten gluten. Per al pa apte per als celíacs en van provar molts fins a trobar el que més s’assembla al de farina de blat. Van decidir incorporar una carta per a aquests intolerants en comprovar que als seus establiments arribaven moltes famílies amb el pa de blat de moro i demanant al personal que els servís un frankfurt en un plat, cuinat a part.

Cecilia Vallés explica que l’associació catalana ofereix als restaurants i al seu personal assessorament sobre com s’ha de cuinar. Una vegada rebuda aquesta formació reben el segell “sense gluten”. “De vegades és una qüestió d’higiene. No fregir patates fregides on abans s’han cuinat calamars a la romana o croquetes. Una qüestió de salut que serveix per a l’intolerant al gluten i també per als que presenten al·lèrgies al marisc, al peix... No és tan difícil elaborar un menú sense gluten. Només falta voluntat”, reitera.

En aquest sentit, explica que el celíac és un client fidel, ja que l’oferta existent és molt escassa i, per aquesta raó, s’acaben convertint en clients regulars. De la mateixa opinió és el gerent del restaurant japonès Shibui, Antoni Pons. Es tracta d’un dels pocs establiments d’aquest estil gastronòmic que hi ha a Barcelona i que ofereixen un menú adaptat al celíac. Malgrat el que molts puguin pensar, el menjar japonès també conté gluten. La salsa de soja, principal ingredient de molts dels plats, té farina de blat.

Aquest restaurant va obrir el 2001 incorporant ja una carta sense gluten. Pons explica que no és complicat cuinar per a les dietes dels celíacs. Reconeix que cada vegada són més els clients afectats per aquesta intolerància i que es produeix un efecte crida. “Cada vegada hi ha més i la majoria l’adverteix en fer la reserva”, explica. Ells són membres de l’Associació Catalana de Celíacs i tenen el segell de “sense gluten”. “Els celíacs també tenen dret a sortir a dinar o a sopar fora de casa”, planteja Pons.

El cert és que els celíacs reconeixen que en aquests últims anys s’ha avançat molt en l’oferta de productes sense gluten en supermercats i grans superfícies. És possible fer la compra en un únic establiment sense haver de recórrer a botigues especialitzades com abans. Tanmateix, aquest col·lectiu demana ara de poder freqüentar els restaurants.

Fa uns anys, l’Ajuntament de Barcelona i el Gremi de Restauradors de la ciutat van elaborar una guia de restaurants per a celíacs. La llista d’incorporacions avança lentament, encara que, de totes les províncies, Barcelona és l’única que presenta una oferta més àmplia, 186 establiments –la major part estan concentrats a la capital catalana– davant els 69 de Tarragona, 64 de Girona i els 41 de Lleida. Fa vint anys que Josep Maria Gómez, propietari amb el seu germà del restaurant Ranxo El Paso de Sant Cugat, ofereix menús per a celíacs. Des del moment en què al seu fill, que ara té 24 anys, li van diagnosticar la malaltia –també és diabètic–. Ara ofereix una carta idèntica per a celíacs i clients sense cap tipus d’intolerància. 

Només hi ha un plat que s’hauria de demanar amb temps: l’escudella i carn d’olla. “La pasta sense gluten té una textura difícil i ha de bullir-se al moment”, aclareix. De fet, molts dels plats s’elaboren en aquest restaurant únicament amb farines lliures de gluten per evitar la contaminació creuada.

Silvia Angulo

17/12/13

La Vanguardia

Tres morts estúpides

Quantes vegades hem sentit la frase “¿però tu fas cas de la data de caducitat?”

Dissabte, a Alcalá de Guadaíra, una població de setanta-cinc mil habitants de la província de Sevilla, van morir tres persones per consumir productes caducats. Eren una parella de 50 i 61 anys i una de les seves filles, de 14. Quan escric això hi ha una altra filla, de 13 anys, ingressada a l’UCI pediàtrica de l’hospital Virgen del Rocío de Sevilla. Era una família que vivia de recollir cartrons i que menjaven els productes caducats que els donaven. A l’espera de la investigació que ha iniciat el jutjat de guàrdia de Sevilla, el que se sap fins ara és que van sopar peix adobat i poc després van començar a trobar-se malament. Primer va morir la filla i encabat els pares.

En aquests anys, molts supermercats i restaurants practiquen la caritat (rebatejada des de fa dues dècades com a solidaritat), de bon cor o per penjar-se’n la medalla, i fan saber als clients que, ells, els productes acabats de caducar els donen a les persones necessitades. Però algú hauria de controlar quins d’aquests productes estan en bon estat i quins no. La cadena de restaurants self service Pret A Manger –amb locals a Londres, Nova York, Washington, París, Hong Kong...– explica en cartells penjats a les lleixes que, els entrepans que cada dia queden sense vendre, els retiren al vespre i els donen als pobres perquè, així, els clients tindran entrepans encara més frescos l’endemà al matí. Amb aquests entrepans no pot passar res perquè són del tot frescos i els podrien vendre durant uns dies. Però amb els productes realment caducats pot succeir qualsevol cosa. En canvi, s’ha escampat entre la societat la falsa creença que no passa res si en consumeixes. Quantes vegades hem sentit la frase “¿però tu fas cas de la data de caducitat?”

A aquesta idea hi ha contribuït de manera decisiva el Govern espanyol, que el mes de gener va decidir ampliar una setmana la data de caducitat dels aliments. I, sobretot, el ministre d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, que, anys després de dedicar-se a menjar carn de vedella davant de les càmeres per demostrar que no hi havia cap problema de vaques boges, es va afeccionar a repetir que ell, els iogurts se’ls menja caducats i no passa res: “Veig un iogurt en una nevera i ja pot posar la data que vulgui que jo me’l menjaré”. ¿Vostès creuen que si els empresaris que comercialitzen productes alimentaris hi posen data de caducitat és perquè els ve de gust? Si fos per ells, no en posarien cap, i els vendrien encara que fes vint anys que van començar a descompondre’s. La posen perquè la llei ho dicta i ho dicta perquè s’ha demostrat que, passat un determinat temps, poden intoxicar, com ha estat el cas d’Alcalá de Guadaíra. Ningú no demanarà a Arias Cañete i la resta de paladins del consum de productes caducats explicacions per aquestes morts.

Quim Monzó

17/12/13

La Vanguardia

No sabem per què l'intestí ataca la seva pròpia flora

Entrevista a Eugeni Domènerch, especialista en la malaltia de Crohn

Foto per Laura Guerrero

 Tinc 49 anys. Vaig néixer a Sabadell i visc a Tiana. Sóc metge de l’aparell digestiu. Visc en parella i tinc dos fills. Dirigeixo la secció de gastroenterologia de l’hospital Germans Trias i Pujol, i presideixo el grup espanyol de treball en malaltia de Crohn.

Qui era Crohn?

Un gastroenteròleg jueu dels Estats Units que als anys trenta va descriure una malaltia intestinal rara.

La malaltia de Crohn.

Sí. Cada cop és més freqüent.

Per què?

Hi ha més casos com més desenvolupada és una societat. Ara hi ha a Espanya 150.000 afectats. Cada any, vint casos nous per cada cent mil persones.

En què consisteix aquesta malaltia?

L’intestí prim s’inflama, s’estreny el pas. Això pot causar oclusió. I també hi ha úlceres que poden donar abscessos de pus.

Quins símptomes ens alerten? 

Cansament, pèrdua de pes, diarrees, dolor abdominal, anèmia, retard del creixement. 

I com es diagnostica un Crohn?

Colonoscòpia i biòpsia.

A quines edats es diagnostica?

El 25%, abans dels 18 anys. La majoria, entre els 20 i els 35 anys. Encara que pot declarar-se a qualsevol edat.

Què causa la malaltia de Crohn?

Hi ha una predisposició genètica: en comunitats amb alta consanguinitat és més freqüent. Per això la seva prevalença és alta entre els jueus asquenasites, entre els gitanos...

És hereditària, doncs?

Només la predisposició. Que es manifesta si alguna cosa la desencadena. 

Però... el què? 

No sabem quin factor o factors determinen l’aparició de la inflamació, que, a més del budell prim, pot afectar qualsevol tram del tub digestiu, de la boca a l’anus.

Alguna hipòtesi, doctor?

Sí, sabem que és un atac de la mucosa intestinal –part del sistema immunitari– contra la pròpia flora intestinal.

I per què passa això?

Ah, misteri. Cada persona té la seva pròpia i particular flora intestinal, una combinació microbiana única des que neixes...

I l’intestí deixa de reconèixer aquesta flora com a pròpia, i llavors l’ataca?

Sí, i s’inflama, per combatre-la. Pot inflamar-se qualsevol segment de l’intestí.

I quina és la teràpia contra el Crohn?

Farmacològica i, en el seu moment, cirurgia.

Quins fàrmacs utilitzen?

Corticoides o immunosupressors. Tenen el risc col·lateral d’infeccions... O sigui, cal exercir un atent control mèdic.

I el Crohn es cura?

No: al pacient hi conviurà tota la seva vida amb aquesta. És una malaltia crònica. Però es pot controlar quan manifesta els brots en brots. Fins i tot pot portar una vida normal, ja que altera la vida del pacient. Imaginis que és en un examen, tota l’aula en silenci... i l’únic que se sent és el rugit dels seus intestins! I les rialles dels altres, esclar. Imagini una relació de parella amb la constant urgència d’anar a lavabo, i la possibilitat horrible... de fer-t’ho a sobre.

Teràpia preventiva, una dieta...
No. per En certs  casos reduïm la fibra, o els lactis en d’altres... Però la dieta ha de ser variada i equilibrada! I deixar el tabac.

La malaltia de Crohn suposa altres danys col·laterals?

Sí, osteoporosi: la inflamació intestinal alenteix la regeneració òssia.

L’estrès, els nervis... podrien explicar aquesta inflamació?

Conec pacients en qui els brots d’inflamació han derivat de crisis nervioses o d’estrès..., però ens falten estudis.

Un malalt de Crohn acaba sempre al quiròfan?

Tot malalt de Crohn ha de passar pel quiròfan almenys una vegada a la vida, per tallar i empalmar trams de l’intestí prim.

Hi ha alguna altra malaltia similar?

La colitis ulcerosa: s’inflama un segment del còlon, i això provoca diarrea amb sang i dolor abdominal. La causa també una alteració en la funció immunitària...

Diu que això ho desencadena la vida moderna en una societat desenvolupada...

Hi ha alguna cosa en la dieta, la contaminació, els conservants... Potser massa asèpsia, un excés de netedat que pot ocasionar també un increment de les al·lèrgies...

Quins aspectes preocupen més els malalts de Crohn?

Els socials: la por de la relació de parella, del contacte sexual, de l’embaràs...

Alguna contraindicació?

Els malalts de Crohn són fèrtils. Però en la dona és millor gestar en un període amb els brots controlats, sense fàrmacs.

Víctor-M Amela

12/12/13

La Vanguardia

Les dones eduquem qui farà els canvis en el futur

Entrevista a: Montse Pichot, creadora de la web invisibles per dones directives. 

Foto per Quim Puig

Les raons per les quals les dones no solen ocupar llocs directius són, segons Pichot, molt nombroses. Ella ha decidit estirar el fil i n'hi han sortit moltes. Adverteix que no hi ha mala intenció, però que la realitat s'imposa, per inèrcia. Un exemple clar, segons diu, són els plans de conciliació, que solen ser per a les dones, per poder anar a buscar els fills a les cinc a l'escola. Els que es queden, els que fan cafès i dinars llargs, són els homes.

Un web per potenciar les dones que ocupen llocs directius?

Potser és estrany, però moltes dones extraordinàries decideixen quedar en un segon nivell, perquè fer el pas a dalt els exigeix coses que a un home no se li exigeixen. Jo voldria que en la generació de la meva filla això ja no passés.

Ho ha viscut de prop?

Fa 25 anys que sóc directiva, sempre m'he mogut en posicions de direcció i he estat constatant la situació de la dona. La dificultat que hi ha per arribar-hi, però sobretot per no defallir quan et planteges ser mare. He estat en formació de dones conselleres a l'IESE, i seleccionada finalista del Fem Talent. No ha passat mai res. No arribes mai a un consell de direcció. Per arribar-hi t'ha d'escollir algú que forma part del consell, i tots els formen homes. En la majoria d'institucions els professionals són dones i a les cúpules directives hi ha homes.

Per això va crear el web Visibles?

La idea feia temps que anava madurant i es va fer realitat quan se'm va acudir el nom: Visibles. Som vuit dones que formem la junta de Visibles, totes amb trajectòries directives, amb edats molt similars, entre 45 i 48 anys, i totes amb ganes de començar a promoure canvis.

La dona directiva pot posar fi a la seva invisibilitat a la feina?

Si tu mateixa creus que quan tinguis un fill s'ha acabat, això ho transmets. Ja no et poses en una situació visible. Decideixes que durant uns anys només et pots mantenir on ets. I les empreses també tenen una responsabilitat en aquesta actitud. Perquè cal tenir en compte que la dona és agent de canvi, ja que construeix el futur dels altres. Nosaltres eduquem els fills, els futurs homes i dones que construiran les organitzacions i faran els canvis en un futur.

Ser mare no ho ha de parar tot.

Des de Visibles diem que la vida laboral d'una dona és llarguíssima. Creus que no et pot permetre dues baixes maternals o tres i poder-te reduir la jornada o treballar més a casa, juntament amb el company o el marit. La maternitat és un regal que et dóna la vida. Per què has de fer veure que no és important en la teva organització?

No hem après a fer-ho important?

No està canviant. I només es pot forçar el canvi des de les mateixes persones. Des de les institucions això no flueix. Les persones tenim capacitat de fer canvis. Els nostre país està vivint transformacions socials promogudes per dones. Són canvis basats en l'acció, no en el seu protagonisme personal. Són models potentíssims, que han aconseguit el que la classe política, amb més càrrecs, no havia aconseguit fins ara.

Què poden fer des de Visibles?

Visibles no pot ni pretén resoldre la problemàtica de la dona en majúscules. Ens centrem en tres eixos: dones, societat i organitzacions. A les dones, entre altres iniciatives, els oferim confiar-nos el currículum. Tenim un pool d'experts per dissenyar un camí, però no de qualsevol manera ni des de qualsevol lloc. Ara, no volem que s'arribi amb el talent femení però aquest es disfressi per anar a la feina.

I per la societat i les institucions?

Anem a les escoles de batxillerat i a les universitats, per explicar què fa una dona directiva. Sovint ens trobem que les noies ja calculen quant temps tenen per ascendir fins que siguin mares. És terrible.

I això ho transmeten a les empreses o organitzacions?

Quan em reuneixo amb directives, jo els dic el mateix: “Ara ho sou i ara teniu una responsabilitat.” Les organitzacions tenen plans d'igualtat, això no és un mèrit. Nosaltres oferim treballar amb una marca, que és la de ser “visiblement responsable”. Hem creat fins i tot un logo per a aquest objectiu. Per obtenir-lo cal que prenguin un compromís que ha de demostrar que determinades coses es fan d'una manera determinada per promoure el talent femení i masculí i potenciar així la diversitat.

Clara Ribas

12/12/13

El Punt Avui