Un perillós 'doping' per al cervell: l'electricitat

Els experts alerten sobre la nova moda entre els aficionats als videojocs de fer servir dispositius casolans d'estimulació elèctrica transcranial

Un perillós 'doping' per al cervell: l'electricitat

Getty Images

Ser molt bo en alguna cosa, ja sigui colpejar una pilota de golf, tocar el piano o parlar una llengua estrangera, exigeix pràctica. La repetició crea vies neurals al cervell, gràcies a les quals el comportament esdevé més automàtic i les distraccions exteriors ens afecten menys. Quan això passa, se sol dir que tot flueix a la perfecció.

Però què passaria si les vies neurals que condueixen a la virtuositat es poguessin generar d'una manera més ràpida? És exactament el que promet l'estimulació elèctrica transcranial (EET) amb corrent directe, un tractament que consisteix a fer passar corrent elèctric de molt baixa intensitat a través de zones concretes del cervell. Diversos estudis fets en centres mèdics i militars indiquen que l'EET pot millorar la funció cognitiva, les habilitats motores i l'estat d'ànim.

Fet a casa

Alguns experts suggereixen que pot ser útil en la rehabilitació de pacients amb trastorns neurològics i psicològics. De fet, s'utilitza per tractar accidents vasculars cerebrals i en malalts de Parkinson i de depressió. En persones sanes, els estudis apunten que l'ETT pot reduir el temps i els esforços necessaris per dominar una activitat en persones sanes. Tanmateix, la recerca està en un estadi preliminar i hi ha una certa inquietud per l'existència d'una comunitat autodidacta d'usuaris, molts dels quals aficionats als videojocs, que fabriquen dispositius d'EET casolans amb piles de nou volts, amb l'objectiu de donar un cop de mà al seu cervell. "Si l'EET és prou potent per reportar beneficis, cal preguntar-se si, en cas de fer-ne un ús incorrecte, podria provocar danys", adverteix el Dr. H. Branch Coslett, cap de la secció de neurologia cognitiva de l'Escola de Medicina de la Universitat de Pennsilvània i coautor d'estudis que revelen que l'EET incrementa la capacitat de recordar noms propis, estimula la creativitat i millora l'eficiència en la lectura.

Amb l'electricitat no s'hi juga

Sovint els dispositius d'EET que s'utilitzen per a la recerca són poc més que una pila de nou volts amb dos elèctrodes i un controlador per establir el corrent i la durada de la sessió. Hi ha diversos vídeos a YouTube en què s'explica com fabricar-ne una reproducció aproximada. "En aquest instant estic estimulant-me els lòbuls parietals perquè, segons alguns estudis que he llegit, fer-ho incrementa les habilitats matemàtiques", afirma un usuari en un d'aquests vídeos, amb els cables d'un dispositiu d'EET casolà sortint-li del cap. Al final de l'enregistrament, assegura que la seva puntuació en un joc matemàtic en línia ha augmentat, tot i que comenta que se sent una mica "tremolós", després de treure's els elèctrodes.

D'altres han adquirit per internet una versió prefabricada dels dispositius d'EET anomenada Foc.us i que costa 249 dòlars (uns 180 euros). Es tracta d'una mena de cinta d'aspecte futurista que es col·loca al cap i que porta elèctrodes de la mida d'un botó. Foc.us no ha obtingut l'aprovació de l'Administració d'Aliments i Fàrmacs nord-americana (FDA) i el fabricant, una empresa amb seu a Londres, no declara que reporti cap benefici des del punt de vista mèdic. De tota manera, els usuaris que escriuen sobre l'EET al fòrum de la web Reddit afirmen que el dispositiu millora el temps de reacció, l'estat d'ànim, la capacitat de càlcul i la memòria. Aquest producte va sortir a la venda a internet al mes de maig i, en menys d'un mes, se'n va esgotar la primera sèrie, de 3.000 unitats. "La resposta ha estat aclaparadora", comenta Michael Oxley, un enginyer mecànic, fundador i president de l'empresa.

Efectes cognitius

Es creu que l'estimulació elèctrica de baixa intensitat rebaixa el llindar a partir del qual s'activen les neurones, predisposant el cervell per a l'aprenentatge i la retenció d'informació. L'EET transmet una descàrrega equivalent al 0,1% d'un electroxoc, un tractament que obligaria les neurones a activar-se massivament. En general, es considera que l'ús de l'EET en entorns clínics és segur.

Als Estats Units hi ha unes 30 clíniques que ofereixen el tractament per a diversos trastorns cerebrals i neurològics, normalment en un context de recerca. Els efectes secundaris més habituals són la picor i la vermellor a les zones on s'han aplicat els elèctrodes. Al laboratori els investigadors es cuiden de col·locar els electrodes amb molta precisió. Per això, els especialistes adverteixen que les persones que fan experiments amb dispositius casolans o amb Foc.us corren el risc de patir lesions.

Hi ha poca informació sobre l'ús prolongat de l'EET i a alguns experts els preocupa que, a més de causar-se cremades externes de gravetat, els usuaris que s'autoprescriuen el tractament puguin acabar provocant-se danys cerebrals irreversibles. Aquestes lesions els podrien afectar les funcions cognitiva i motora de maneres subtils i no tan subtils. "El que em posa molt nerviós dels dispositius casolans i de Foc.us és la intensitat i la durada del corrent que reben els usuaris", explica el Dr. Michael Weisend, neurocientífic cognitiu de l'Institut Estatal de Recerca Wright, situat a Beaver Creek, Ohio. Weisend du a terme projectes d'investigació sobre l'EET per a l'Agència de Projectes de Recerca Avançada de Defensa i per a la Força Aèria dels Estats Units. "Tenim zero dades sobre els efectes de l'ús prolongat de l'EET sobre el cervell humà i, com a metge, tan sols manipulant-los, fins i tot jo tinc cicatrius que demostren que pot produir cremades greus".

Kate Murphy/The New York Times

03/11/2013

Ara.cat

Investiguen per evitar efectes secundaris de la quimioteràpia

Es tracta de càpsules intel·ligents enfilades que alberguen la medicació antitumoral en el seu interior

La quimioteràpia podria no tenir efectes secundaris en introduir el fàrmac antitumoral en una càpsula intel·ligent capaç de reconèixer a les cèl·lules tumorals i obrir-se només quan arriba a una d'elles, segons un estudi de Romen Castell, del Centre d'Investigacions Biomèdiques de Canàries.

El doctor en Química per la Universitat de la Llacuna explica en una entrevista a Efe el resultat de la investigació en la qual constata que amb l'ús d'aquesta càpsula, la quimioteràpia serà més efectiva i evita el patiment dels efectes secundaris que ocasiona, com caiguda de cabell, nàusees i baixada de defenses.

Es tracta de càpsules intel·ligents enfilades que alberguen la medicació antitumoral en el seu interior i que poden distingir les cèl·lules canceroses de les normals i, d'aquesta manera, acabar amb el càncer sense afectar la resta de l'organisme.

Segons assenyala l'investigador, l'estudi està en una fase inicial i serà provat en cèl·lules tumorals i posteriorment amb ratolins, la fabricació d'aquestes càpsules és una cosa "molt innovador" dins de la química.

Fins al moment, detalla, s'utilitzen les càpsules moleculars, que es desfan dins del pacient i fan que la quimioterapida que porta al seu interior no distingeixi les cèl·lules canceroses de les normals.

L'avanç que incorpora Romen Carrillo es basa en la manera d'acoblar les càpsules en què s'alberga la medicació que s'uneixen a través del denominat enllaç mecànic, en el qual unes de les molècules s'entrellacen a les altres igual que els fils d'un teixit s'embasten per formar una peça.

Afegeix que aquesta nova manera d'unir la càpsula permet no només dirigir-la per l'interior de l'organisme cap al tumor, sinó que una vegada que arriba a ell, la càpsula s'obre després desenhebrarse, alliberant el fàrmac.

El científic, que està començant a construir les càpsules, insisteix que l'avantatge de la seva investigació és que es podrà subministrar el fàrmac únicament allà on es necessita, deixant intactes les cèl·lules normals.

"Amb aquest mètode esperem aconseguir no només un major percentatge de curacions, sinó també que amb prou feines hi hagi efectes secundaris a la quimioteràpia, despullant així de la connotació negativa que té", assevera.

Aquest avanç, continua, evitarà el sofriment al pacient durant el tractament i, a més, millorarà la seva qualitat de vida i ànim, el que pot ajudar a suportar la malaltia.

Així mateix , com el fàrmac es dirigeix a les cèl·lules malignes i no es malgasta en cèl·lules sanes es podrà utilitzar una dosi menor de medicació per pacient, el que ajudarà a reduir els cost de la sanitat pública, afegeix.

EFE

01/11/13

Diari de Girona

Avis amb alzheimer i néts

Un estudi realitzat a la Universitat de Barcelona relatiu a les relacions dels néts i nétes adolescents amb els avis que pateixen alzheimer convida a comentar alguns aspectes. N’hi ha un de tendre, que és la permanència del record de l’avi o l’àvia joves, quan eren cuidadors entranyables i divertits companys de jocs infantils. Un altre, però, esdevé durament realista: existeix un escàs contacte amb els avis. A més de dedicar-los molt poc temps en activitats d’esbarjo, o simplement per fer-los companyia, el fet d’estar al seu costat amb prou feines els aporta satisfacció. És probable que el sentiment dominant sigui el d’angoixa enfront de la decrepitud que es mostra als seus ulls.

L’adolescència configura una etapa de la vida en la qual, com és de rigor per al desenvolupament de la humanitat, l’energia, la il·lusió i l’ànsia de viure es troben presents amb imperiosa força. Per això mateix, la constatació del declivi i la finitud necessàriament han de desestabilitzar i afligir. Per altra banda, succeeix que com més intensa ha estat la relació mantinguda prèviament, més impacte emocional es produeix en els néts adolescents enfrontats al deteriorament físic i mental dels avis. Sempre es troba a faltar en més gran mesura allò de què s’ha gaudit amb intensitat, tot i que també es constata a l’estudi que en els adolescents aquesta enyorança no influeix en el seu mode de vida. L’ímpetu de la joventut supera amb escreix qualsevol desafiament negatiu.

Fora d’això, val a dir que l’allunyament dels néts i nétes respecte dels avis és una disposició comuna malgrat que aquests no siguin víctimes de l’alzheimer o altres malalties degeneratives. Els canvis en aquest sentit procedeixen en alt grau de la pròpia evolució dels adolescents, impregnada d’egoisme per lleu que sigui. El creixement, si emprèn el rumb desitjable, ha de convertir-los de forma natural en més generosos. Quan no és així, la joventut i la maduresa desemboquen en caràcters perniciosos no solament per als seus parents sinó per al conjunt de la societat.

Els adolescents han de seguir el seu camí amb alegria, si bé no deixa de ser bo que consagrin una part del seu temps als ancians als quals els ha unit una amorosa dedicació durant tant de temps. I sens dubte, els més adequats conductors per aquest sender són els pares, si amb la seva conducta donen exemple.

Eulàlia Solé, sociòloga i escriptora

01/11/13

La Vanguardia

Desenes d’immigrants moren de set al desert del Níger

La majoria eren dones i nens que anaven en camions que es van espatllar,  intentaven arribar a Algèria

“Els hem trobat a diversos llocs; de vegades una mare i els seus fills, d’altres els nens sols”

El desert del Níger reviu aquests dies un dels episodis més cruels del drama de la immigració a l’Àfrica subsahariana. Desenes de persones van morir de set al desert, a una desena de quilòmetres de la frontera entre el Níger i Algèria, quan els camions que els transportaven de forma clandestina es van espatllar. Les autoritats del Níger han recuperat en total 92 cadàvers: set homes, 33 dones i 52 nens. Vint-iuna persones van sobreviure i van donar la veu d’alarma després de caminar desenes de quilòmetres sota el sol i sense aigua.

Dinou d’ells van continuar cap a Algèria i van arribar a la ciutat de Tamanrasset, des d’on seran repatriats, mentre que un home i una dona van arribar a la ciutat d’Arlit, al Níger. La història de l’home supervivent serveix per il·lustrar la tragèdia: va arribar a la població després de caminar 83 quilòmetres pel desert amb les seves dues filles petites, que van morir poc abans que el seu progenitor arribés a la ciutat. Un dels supervivents, de nom Sadafiou, va dir a la ràdio Sahara FM que havien estat transportats “com bestiar” i que les condicions del viatge els van debilitar tant que alguns no van poder resistir la travessia pel desert després de l’avaria.

Almustafa Alhacen, responsable de l’ONG Aghir In’man, va narrar ahir el moment en què va anar a recuperar els cadàvers. Molts dels cossos, que van ser enterrats in situ pel ritu musulmà, havien estat mossegats per xacals o altres carronyaires. “Els cossos s’estaven descomponent, era horrible. Els hem trobat en diversos llocs, en un radi de 20 quilòmetres i en petits grups: la majoria sota petits arbres, d’altres a ple sol. De vegades una mare i els seus fills, d’altres els nens sols”, va assenyalar.

Segons informen mitjans locals, a finals de setembre o principis d’octubre dos camions atapeïts de persones van sortir de la ciutat nigerina d’Arlit, construïda al voltant d’una mina d’urani i epicentre d’una ruta de tràfic d’armes, tabac, droga i persones que creua el Sàhara. En algun punt del camí, un dels camions es va espatllar i l’altre va emprendre el camí de tornada per obtenir peces de recanvi a Arlit. Aquell segon vehicle també es va espatllar abans d’arribar i va condemnar els qui esperaven al mig del desert.

Després del pas dels dies, sense aigua i a la desesperada, alguns van sortir a la recerca de ciutats o pous d’aigua, fet que explica per què es van trobar els cossos en diversos punts del desert.

L’activitat –i el menyspreu per la vida humana– de les màfies del tràfic de persones a la zona no representa cap novetat. Encara que es desconeix el nombre de persones que moren al desert en casos similars –normalment ningú no arriba a donar l’alarma–, en ciutats frontereres amb el Sàhara com Gao o Tombuctú, a la veïna Mali, hi ha cartells d’advertència que parlen per si sols: els dibuixos de persones arrossegant-se per la sorra o mortes estan acompanyats d’una llegenda: “A quin preu?”.

Segons xifres de les Nacions Unides i organitzacions de la zona consultades per aquest diari, cada any entre 60.000 i 80.000 persones creuen el desert de forma clandestina cap al nord de l’Àfrica. Les màfies cobren uns 3.000 dòlars –uns 2.200 euros– a cada passatger.

Tot i que encara no s’ha pogut confirmar la procedència de les víctimes –pel que sembla la majoria eren nigerins–, la ruta escollida indica que es tractaria de víctimes del tràfic de persones. Els immigrants que es dirigeixen a Europa solen fer-ho via Líbia mentre que la ruta d’Algèria és més utilitzada per organitzacions que transporten joves a la recerca de feina en territori algerià o que fins i tot venen persones com a esclaus.

El governador de la província nigerina d’Agadèz va anunciar que s’ha obert una investigació per trobar els conductors dels camions, que van deixar tirats les dones i els nens.

Xavier Aldekoa

01/11/13

La Vanguardia

Carta del pare de Nil Marín al president de l'Olímpic de Xàtiva, Alfonso Rus

Carta al Sr. Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València i president del CD Olímpic, que juga a la segona divisió B de futbol.

El meu nom és Víctor Marín Casanovas, sóc d’aquells homes que quan toca seure en els despatxos de la gent important, abaixen la mirada i s’amaguen les mans per la vergonya que a vegades em fa d’ensenyar-les, plenes de nafres i esgarrinxades de tant treballar. Jo vaig seure a la seva taula.

El despreniment d’un mur a la carretera d’accés al castell de la ciutat que vostè governa em va fer venir corrents fins a Xàtiva. Calia fer una actuació d’urgència, calia estabilitzar la zona de l’esllavissada per evitar que anés a més i tallés completament la carretera d’accés. Amb l’ajut de la seva secretària i la informàtica, vàrem poder enllestir ràpidament un petit pressupost per poder posar mans a l’obra i fer una actuació d’urgència. Asseguts a la seva taula, jo li vaig explicar en què consistien cada una de les actuacions descrites en l’oferta, el sanejament del talús, els ancoratges, el formigó projectat, etc. Vostè hi va donar el vistiplau i me’l va signar amb la condició que l'actuació fos immediata. I així va ser, al cap de pocs dies el problema ja era resolt.

Pot ser que amb aquestes dades que ara li he donat pugui recordar-me o si més no sap de què li estic parlant.

Aquest dissabte, he viscut el pitjor episodi de la meva vida, se m’ha matat un fill a la carretera. Un jove de 20 anys, esportista, bona persona, amic de tothom; quan dic de tothom vull dir de tothom, de catalans, de valencians, de madrilenys i de tots els països i de tots els colors.

El meu fill es deia Nil Marín López-Pastor, nascut a Mataró, català d’arrel, besnét d’aragonès i nét d’andalusos per part de mare. Va estudiar als Maristes de Mataró i actualment cursava tercer de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a la Universitat de Girona.

Com a pare, jo no sé si vostè ho és, imagini’s el dolor que en aquests moments tinc dintre meu, mentre escric aquesta carta m’haig d’eixugar les llàgrimes que em banyen les ulleres que porto per poder veure-hi de prop.

El meu fill era el porter del filial del Girona FC, era aquell noi de 20 anys mort dissabte al matí quan anava a entrenar-se, al qual els jugadors del FC Llagostera, companys i coneguts d’en Nil, volien retre un petit homenatge amb un minut de silenci abans de començar el partit contra el seu equip, però vostè s’hi va negar responent "si ha fallecido un portero del Girona lo sentimos, pero no nos incumbe", que si tan important era per ells fer aquest petit homenatge, que el fessin el dia que juguessin a casa seva.

Doncs sí, allà li farem aquest petit homenatge, però de ben segur que no abaixaré la mirada ni m’amagaré les mans, les portaré com sempre esgarrinxades, ben nues i orgulloses de treballar per qui sigui, siguin catalans, valencians, madrilenys, d’un color o d’un altre.

En Nil era català, i molt, com jo ho sóc també, i ho era el dia que vaig seure a la seva taula per ajudar-lo a resoldre un problema. Perquè nosaltres, els catalans, tant si som o no independentistes, som gent d’ànima, carn i os, com vostès, vostès que diumenge ens varen discriminar com diuen en alguns tuits, que diuen que aquest porter era un nacionalista i no tenia cabuda fer-li un homenatge a casa vostra.

De ben segur que aquell 19 de novembre del 2012, a vostè li hauria importat ben poc saber si jo era o no era nacionalista, si els meus fills ho eren o no. Doncs avui, aquell home de les mans rebentades continua amb el telèfon a les mans per si algú de Xàtiva, de Madrid o de Sevilla el necessita i el pot ajudar, aquesta és la gran diferencia entre vostè i jo.

Víctor Marín Casanovas

Mataró, 29 d’octubre del 2013

El Periódico.cat

El suïcidi de joves gais a Roma atia el debat sobre l'homofòbia.

Un homosexual, el tercer en un any, es lleva la vida perquè se sentia exclòs

A Itàlia els casaments entre homosexuals no són legals i això crea un rerefons de discriminació

Simone D. va escollir un dels pocs edificis alts de Roma, el gratacel de la Pantanella, una antiga fàbrica de pasta, per al seu gest desesperat. El jove romà, de 21 anys i estudiant de Medicina, es va llançar al buit per fugir d’un drama personal que es repeteix massa vegades a Itàlia: el sentiment profund d’exclusió i rebuig social per ser gai.

El suïcida duia a sobre una nota dirigida a la família. “Us demano perdó, però no puc més –va escriure Simone–. Estic cansat”. I després seguia una acusació molt greu, un petit manifest polític: “Itàlia és un país lliure, però és també una nació on hi ha persones homòfobes. I qui té aquestes actituds haurà de retre comptes amb la pròpia consciència”.

Ja és la tercera vegada en menys d’un any que es produeix a la capital italiana un esdeveniment d’aquestes característiques. L’agost passat, un noi de 14 anys es va llevar la vida llançantse de la terrassa de casa seva. “Sóc homosexual; ningú no comprèn el meu drama”, va escriure el menor abans del seu acte. 

Un cas anterior, a finals del 2012, va fer parlar molt perquè el noi, de 15 anys, havia patit bromes cruels a l’escola. Era “el noi amb els pantalons roses”. El patiment interior el va empènyer a penjarse. Per semblants raons, un altre jove de 16 anys, el maig passat, es va tirar per la finestra de l’institut on estudiava, però per fortuna l’alçària no era molt elevada i un cotxe va esmorteir el cop. El noi va patir només ferides lleus.

Respecte a Simone D., els pares, destrossats pel que ha passat, van manifestar que ignoraven la tendència sexual del fill. Sí que la coneixia una germana i alguns amics. Les associacions homosexuals van reaccionar amb dolor i també amb ràbia a l’últim suïcidi. 

“Cap matrimoni i molts funerals”. Així va definir la situació italiana Vladimir Luxuria, transsexual i exparlamentari. Al·ludia a un estat de coses que exaspera la comunitat homosexual i els qui en defensen els drets. A Itàlia, els gais i les lesbianes no es poden casar ni tampoc legalitzar la unió d’alguna altra manera. L’esquerra voldria canviar aquesta situació, però no és fàcil.

Aquest rerefons jurídic d’exclusió es trasllada a l’àmbit social i fa que els comportaments homòfobs siguin menys tabús que en altres països europeus. No han escassejat en els últims anys les agressions a homosexuals, a Roma i en altres ciutats.

Com a reacció a la mort de Simone, els grups gais romans han convocat una manifestació per demà a la via de Sant Joan del Laterà, rebatejada com a Gai Street.

Segons enquestes esmentades ahir per la premsa italiana, un terç dels suïcidis de joves entre els 14 i els 25 anys és per la no-acceptació de la pròpia sexualitat. Al Parlament de Roma es tramita una llei contra l’homofòbia, però s’ha estancat al Senat. Com tantes vegades, la política no té reflexos per reaccionar a una emergència social.

La mortalitat per càncer és més baixa als països de la UE amb més despesa sanitària

La correlació és més evident en els casos de tumors de mama

Foto: Danny Caminal

La mortalitat per càncer és més baixa als països de la Unió Europea amb més despesa sanitària, especialment en els casos de càncer de mama, segons un estudi presentat aquest dissabte al Congrés Europeu de Càncer 2013, que se celebra a Amsterdam.

Segons els autors de l'estudi, que s'ha publicat també a la revista científica especialitzada 'Annals of oncology', la riquesa i una despesa sanitària més abundant estan associades tant amb una incidència registrada del càncer com amb una mortalitat més baixa per aquesta malaltia.

Un dels autors de l'estudi, l'espanyol Felipe Ades, oncòleg del Breast European Adjuvant Studies Team, a Bèlgica, ha assenyalat que com més diners es destina a la salut és més baix el nombre de morts després del diagnòstic d'un càncer, i que aquesta relació "és més evident" en el cas del càncer de mama.

Els autors de l'estudi també han observat, segons Ades, que malgrat totes les iniciatives per estandarditzar polítiques sanitàries públiques, hi ha una "diferència significativa" entre el despesa sanitària i la incidència del càncer als 27 estats de la UE, que és encara més clara entre els països europeus orientals i occidentals.

En els països que gasten menys de 2.000 dòlars anuals per càpita en sanitat (prop de 1.500 euros), com Romania, Polònia i Hongria, al voltant del 60% dels pacients moren després de ser-los diagnosticat un càncer, mentre que en els que destinen entre 2.500 i 3.000 dòlars (Portugal, Espanya, Regne Unit) el percentatge baixa fins al 40-50%, i per sobre dels 4.000 dòlars (França, Bèlgica, Alemanya) la mortalitat està per sota del 40%.

CÀNCER DE MAMA

L'estudi no analitza els motius de la incidència més acusada del càncer als països d'Europa occidental, però suggereix que aquest fet es deuria en part a l'existència de més programes de selecció, que permeten detectar més casos de càncer en les seves fases més prematures i més abordables terapèuticament, i també respondria a una disponibilitat més elevada de tractaments eficaços en aquests països.

Sobre el càncer de mama, els autors de l'estudi destaquen que l'associació entre una riquesa i una despesa sanitària més elevada i la incidència d'aquesta malaltia és encara més gran que en altres càncers, un fet que relacionen amb un impacte més alt d'aquest tipus de tumor als països occidentals.

EFE

El Periódico.cat

"La recerca permet mantenir el personal tot i les retallades"

Foto: Manolo García

Treball integral sobre l'Alzheimer

La Fundació ACE Institut Català de Neurociències ha diagnosticat i tractat unes 15.000 persones durant els 18 anys que ha dedicat a la recerca, diagnòstic i tractament de l'Alzheimer i altres demències afins. L'entitat vertebra la seva activitat assistencial en una unitat de diagnòstic i un servei d'atenció diürna. La primera compta amb una quinzena de professionals, entre neuròlegs, geriatres, psicòlegs i treballadors socials, que analitzen cada cas conjuntament. El director, Lluís Tárraga, ho defineix com "un diagnòstic biopsicosocial", consensuat pels experts de diferents disciplines. Un model de treball multidisciplinari que ha estat lloat recentment per la revista especialitzada Alzheimer's&Dementia. El servei diürn ofereix seguiment i tractament als malalts i suport a les famílies. L'hospital atén pacients presenils en edat laboral, i el centre de dia acull gent gran i imparteix tallers de memòria. A través de la campanya #ARAfempinya, el centre rebrà una subscripció del diari ARA.

Investigació a l'estranger 

L'activitat de la fundació "no és només assistencial, sinó de recerca social, genètica i clínica", aclareix Tárraga. L'entitat disposa d'un banc de genètica amb més de set mil mostres i ha format part d'alguns estudis punters sobre l'Alzheimer a escala mundial. Una aposta per la recerca que, a més, és la via de sortida a les dificultats econòmiques dels últims anys. Tárraga confia que gràcies als contractes amb laboratoris o a les subvencions d'administracions estrangeres, la fundació podrà invertir la balança, fins ara dominada pels ingressos públics, i "mantenir el personal malgrat les retallades".

IU Andrés

21/10/13

Ara Entitats.cat

Atenció pal·liativa

El final de la vida és una experiència personal sempre difícil i requereix adaptació emocional al procés 

Foto: Yale School of Medicine, per Robert A. Lisak

El 75% de la població del nostre país mor a causa d’una o diverses malalties cròniques progressives, i al voltant de 100.000 persones les pateixen de manera simultània. Les causes més freqüents són la combinació de condicions com la fragilitat avançada i diverses malalties cròniques, el càncer, les neurològiques progressives (fonamentalment, demències), i les anomenades insuficiències orgàniques (cardíaca, respiratòria, renal...). Avancen amb deteriorament progressiu, símptomes múltiples, freqüents crisis de necessitats de tot tipus (físiques, emocionals, socials.., i algunes de les que definim com essencials (espiritualitat, dignitat, autonomia, afecte, esperança...) i que generen impacte emocional i patiment, i una alta necessitat i demanda d’atenció, amb ús freqüent de recursos sanitaris.

El final de la vida és una experiència personal sempre difícil, i requereix una atenció orientada a afavorir l’adaptació emocional al procés de pèrdues, donar suport a la família, i crear unes condicions de suport i organització que responguin a les necessitats i demandes de pacients i famílies. Entre els instruments de l’atenció pal·liativa, el control efectiu de símptomes com el dolor és un paradigma de la bona atenció, i disposem de metodologia molt eficaç per controlar-lo en la majoria de casos. El suport a la família inclou la promoció de la capacitat cuidadora, l’adaptació a la pèrdua i la prevenció del dol complicat. També hem anat avançant en la resolució de la majoria de dilemes ètics del final de la vida, aplicant principis de bona praxi i sentit comú. Al nostre país hi ha experiències sòlides consolidades d’excel·lència de l’atenció pal·liativa, de les quals Catalunya és un referent mundial.

Els principis d’una atenció pal·liativa formen –i han de formar– part de l’essència de la medicina associant una competència professional sòlida a valors com els de la compassió i el compromís amb els pacients i les seves famílies, la comunicació efectiva, la capacitat de treballar en equips multidisciplinars, i una organització orientada als objectius dels pacients i famílies. Amb una bona combinació de tots, es pot assolir una atenció d’excel·lència i d’ètica de màxims, que alleugi el patiment, que permeti que el sempre complex procés de morir es visqui dignament, d’acord amb els valors i preferències de cadascú. La pràctica de l’atenció pal·liativa dóna sentit profund a la medicina, combinant els avenços en tecnologia amb els millors valors de la nostra tradició humanista.

Xavier Gómez i Batiste-Alentorn

27/10/13

La Vanguardia

Espanya dóna asil per primera vegada a una víctima d’explotació sexual

Una jove nigeriana, violada i maltractada durant anys, va denunciar les màfies.

Malgrat la targeta sanitària i el permís de residència, encara té por perquè la xarxa la persegueix.

Rosa Flores, responsable de l’àrea de lluita contra el tràfic de persones de la Creu Roja, no pot evitar mostrar satisfacció: per primera vegada Espanya concedeix asil a una víctima d’explotació sexual. “Han estat més de dos anys de feina per aconseguir-ho. S’havia de fer, de debò. És que si no n’hi donen a ella, a qui n’hi donaran?”, pregunta Flores. I la veritat és que, en conèixer la història d’aquesta nigeriana, d’uns 28 anys i amb una nena de no més de dos, el seu llarg viatge ple de maltractaments, violacions, avortaments, retencions contra la seva voluntat... fins a arribar a les costes espanyoles, un s’adona del submón de por i dolor a què són sotmeses desenes de milers de dones pobres per omplir les carreteres i els prostíbuls d’Europa. La identitat d’aquesta dona i de la seva filla, i fins i tot la seva residència actual, s’oculten per protegir-les. Les màfies encara les busquen.

Dona d’uns vint anys i òrfena a Nigèria, una càrrega difícil de suportar, explica Rosa Flores. L’any 2008, un familiar li parla de la possibilitat d’anar a Europa a la recerca d’un futur i la posa en contacte amb un grup que organitza viatges, una espècie de tour al paradís. Dos anys de viatge, més de 24 mesos de poble en poble, de país en país, amb moltes altres dones.

A cada parada, una violació, una pallissa, dies sense menjar si no accedia al que volen els “homes de l’organització”, com ella els anomena. I ells volen carn jove per alleujar les seves necessitats. I les noies? “A qui li importen aquestes noies?”, es lamenta profundament la responsable de la Creu Roja. Els embarassos van ser inevitables, i els avortaments també. Dos anys de viatge fins a arribar al nord de l’Àfrica, on un altre cop embarassada, el grup és dividit: unes dones a Espanya, unes altres a Itàlia, unes altres a Alemanya... A ella li va tocar anar a Espanya.

El viatge en pastera va ser interceptat per la Guàrdia Civil. Quan van arribar a la costa hi havia membres de la Creu Roja per assistir-les. Ella, embarassada, no va anar al centre d’internament, sinó a un d’acollida que té l’oenagé, un centre obert per poder agafar forces i preparar-se per donar a llum.

Però les xarxes mafioses no es donen per vençudes i aconsegueixen contactar-hi al centre per recordar-li que els deu 2.000 euros del viatge. Per pagar el deute, una adreça on cada dia ha d’anar a exercir la prostitució. L’agonia havia de continuar. Flores recorda com a poc a poc l’oenagé va aconseguir guanyar-se la confiança de la jove, que els va explicar el que havia viscut i les amenaces que rebia en aquell moment. I junts van anar a la policia, que el 2011 desarticulava la xarxa de tràfic que havia violat, maltractat i extorsionat aquesta i moltes altres joves. “Al cap de pocs dies, la jove va rebre una trucada de Nigèria en què se li deia que la seva família d’allà corria perill. Fins on arriben els tentacles d’aquesta gent?”, es pregunta la Rosa.

La jove va donar a llum el seu nadó i des del 2011 viatja amb ell d’una ciutat a una altra d’Espanya, principalment del sud, buscant feina. La troba gairebé sempre en la recol·lecció. “Encara té por, perquè no va pagar el deute, però ha trobat la força per tirar endavant malgrat el que ha viscut. Ara, amb l’asil, té assegurat el permís de residència i el de treball, i disposa de targeta sanitària... Estem contents, evidentment, però saps quants casos d’aquests hi ha? La gran majoria de les dones víctimes de tràfic tenen una història similar... que no volem conèixer”, assenyala la Creu Roja.

Celeste López

22/10/13

La Vanguardia